talaiot

en un petit pais, un petit cim; un bufec, un crit, una mirada. Tot plegat, un passeig escàs, curt, per un camí abrupte i aspre des d'on veure neixer la llum del sol i cercar l'impertorbable ponent. Com el propi viatge de la vida, un principi i un final, des del cau del nostre propi món per refer-lo cada dia

dilluns, 2 de setembre del 2013

Els camins cap el mar de Begur: el camí de l’Aigua i el camí de les Pedreres


cisterna, pou i safareig a l'inici del camí
Cal agrair a l’Ajuntament de Begur la recuperació del camí de l’Aigua que segueix el curs de la riera que baixa des de Begur fins a la platja de sa Riera. Aquesta ruta era l’antiga via de comunicació entre aquests dos nuclis en un temps on l’entorn rural era molt més habitat i l’activitat agrícola molt més extensa. Comença en una esplanada que es troba a la dreta de sota del Parc de l’Arbreda, en un petit desviament a l’esquerra del camí que, per sota el vial de circumval·lació, arribar fins al carrer Santa Anna de dalt la vila de Begur;  i acaba al molí del mas Mató, ja a baix, a sa Riera. Al principi, el camí segueix el curs del rec des Valls, després el de Santa Reparada i acaba, a la part final, en el rec de sa Riera. Al mateix Parc de l’Arbreda, lloc d’inici del recorregut, hi ha un bon aparcament on es pot deixar el cotxe per tal d’iniciar la ruta.
baixant pel camí sobre el rec

És un camí alegre i bonic de fer a la primavera o a l’estiu, a la tardor o a l’hivern el predomini vegetal hi posa una atmosfera més llòbrega i melangiosa.  En l’indret hi ha una esplèndida comunió de la vegetació, de les pedres de riera i de l’aigua que porta el petit rierol, aconseguint un entorn fresc i ombrívol; un entorn d’allò més agradable per gaudir-ne i per baixar caminant sense preses fins a la cala de sa Riera: tot plegat, en poc més de vint-i-cinc minuts es pot fer el 1,4 quilòmetres del  recorregut. El camí de pujada - per lògica - és més lent de fer i una mica fatigós, però és igualment agradable i bonic, encara que, és clar, els dimonis ja no ens ajuden i amb la pujada les cames han de treballar una mica més. En la vegetació, a la part de dalt, hi predomina el bosc mediterrani d’alzinar i d’alzina surera, al costat d’alguna figuera borda, algun freixe, acompanyats d’una munió de malves i d’esbarzers; i a mesura que anem baixant ens van apareixent noves espècies: els pollancres, els oms, les falgueres, els canyers,  .... És d’agrair doncs que s’hagi recuperat aquest mínim i històric curs fluvial, de la mateixa manera que en el seu moment es va recuperar el camí vell que va fins a Aiguafreda i sa Tuna, o el camí d’es Quinze, davant d’altres indrets del terme municipal de Begur que també es deleixen per ser-ho: quantes plantes de la Riera d’Esclanyà estan desitjant una bona neteja del sotabosc fet malbé pel temps i els seus aliats (de manera especial, pel vent de la tempesta de neu del 9 de març del 2010); i quina pena fa veure el deplorable  estat de conservació de la font i l’entorn de la Riera de Salt-ses-Eugues, a sota mateix de Residencial Begur, avui gairebé impracticable. Potser haurem d’esperar  que el foc restauri el que la mà de l’home (en aquest cas, l’ACA i/o l’Ajuntament de Begur) no ha fet quan tocava.

riera, amb els jardins del Convent
Durant el trajecte hi ha també diversos elements vinculats a la cultura de l’aigua, com ara cisternes, parets seques, pous, safareigs, un forn i fins i tot un molí encara per rehabilitar, que conserva les obertures de sortida d’aigües a la riera, una finestra i els envans interns. I a mig camí trobem l’edifici de l’antic Convent, que data de l’any 1730, fet per l’ordre dels Mínims, segons diu la llegenda popular de la vila, en honor de Santa Reparada, quan uns mariners italians, que portaven la imatge de la verge, varen trobar providencial refugi a la cala de sa Riera, davant d’un fort temporal que amenaçava de fer aigua en la seva embarcació. El Convent, de fa set o vuit anys, ha estat reconvertit en un luxós hotel, amb una piscina i uns jardins situats en unes terrasses vegetals del vessant sud de la urbanització es Valls: el silenci i la tranquil·litat de l’entorn, avui, ja no donen ocasió de resar, però si de passar-hi unes bones i tranquil·les vacances.

barques a sa Riera, amb la casa d'en Xicu Florian al fons
Arribats a la platja de sa Riera, agafarem el camí de ronda que neix al costat  de la zona reservada al Club Naútic i sota de la casa del pescador Xicu Florian (popular personatge begurenc - mort fa pocs anys- famós pel seu saber pescar, la seva parla ben salada, la seva memòria històrica i les simpaties que despertà entre els principals prebosts de l’antic règim franquista, que inclús arribaren a estiuejar a casa seva) i que va fins a ses Negres i el Cap sa Sal, a tocar d’Aiguafreda.  El camí passa per una minúscula cala de sa Riera que mira a ponent - i que permet parar-hi el sol a les tardes d’estiu - anomenada Port des Pi  i segueix el curs de l’astre rei durant el matí. Al girar la Punta d’en Toni, mica en mica, el camí es fa més abrupte, contemplem l’abundós roquisser, la barreja cromàtica del roig, del carbassa, del negre de les pedres que ressegueixen el blau del mar: la Llosa i el Rec dels Fanguejadors, record de quan l’activitat mineral extractiva  era important a la zona, i passa per sobre de la Cova de s’Infern (petit racó de la costa que en dies i moments de mala mar fa por d’estar-hi)  i per sota de les quatre grans finques privades que tenen el privilegi de mirar serenament el mar de la platja Pals i de les illes Medes, fins arribar  mig perdut a la Punta des Pou i el Rec d’en Lero, i el Rec d’en Gara. Roques i més roques que emmarquen un mar molt apreciat pels pescadors de canya, més que no pas pels banyistes (encara que, sovint s’hi poden veure aventurats nadadors i practicants del busseig a pulmó). 
roquisser a la Punta d'en Toni

En arribar al Rec d’en Gara, trobarem el començament del camí de ronda que corona la part inicial de la zona de Reserva Marina de ses Negres; de fet, però, en el nostre itinerari retornarem pel camí esglaonat a la zona urbanitzada, al carrer de s’Antiga. A la mateixa corba del carrer, just quan inicia una forta pujada, neix un camí riera que en cinc minuts ens portarà fina a les antigues Pedreres de s’Antiga, una cantera avui abandonada però que en el seu moment segur que servir per treure-hi  grans blocs de pedres per a la construcció; i és que a Begur, les explotacions minerals han estat sempre una constant. Encara avui, les extraccions d’àrids i de sorra, representen una part important de l’economia d’un municipi que, com tants altres de la nostra costa, va entrar ja fa anys en un procés de terciarització econòmica constant i imparable; amb unes conseqüències  i impactes socials i ambientals greus i contradictoris.
les Pedreres, el final del camí

A la part de dalt i a la dreta de la pedrera, mirant cap a Begur, surt un sender, conegut com a camí de les Pedreres, que amb una mitja horeta llarga ens durà fins a dalt, a la cruïlla de l’entrada a la deixalleria municipal; amb cinc minuts més ja estarem a la cruïlla amb la carretera GIV-6537, just a l’entrada de la vila. A estones la pujada es torna aspre, en moments sembla que vol planejar una mica per després tornar-se a enfilar de manera més decidida; la part inicial és, pel que fa a la vegetació, poc variada: els pins de poca llei i els esbarzers hi predominen abastament. A mitja pujada, a uns deu minuts de la cantera, a mà esquerra trobarem l’inici d’un corriol que en cinc minuts ens portaria fins al carrer del Mirador de la Creu (és una opció recomanable pel que fa a la vista que de la platja de Pals es té des de dalt del Mirador, situat a pocs minuts a la dreta de la cruïlla del corriol amb el carrer). Seguint el camí de les Pedreres, pocs minuts després comença a planejar fins a desembocar en una cruïlla d’on surt un camí a mà esquerra que va fins a unes antenes de telefonia mòbil (que ens recorden  la contemporaneïtat del moment) i un altre a la dreta que retorna cap avall,  a un altre sector urbanitzat de la mateixa s’Antiga. Amb uns quinze minuts més arribarem a dalt de tot, a l’entrada del camí de la deixalleria municipal i al començament del camí d’es Quinze i  de la finca amb torre de defensa coneguda com Mas d’en Pinc, on a la seva època hi havia viscut la Carmen Amaya, i on avui té la seva seu l’Associació naturalista Nereo.

vista de la platja de Pals des del Mirador de Sant Ramón
I ara sí, en pocs minuts ja serem a Begur. Jo recomanaria tornar al punt d’inici, al pàrquing del Parc de l’Arbreda,  passant pel Mirador de Sant Ramón i el centre de la vila de Begur: carrer de Sant Ramón, Pi i Ralló i plaça de la Vila; després, a la dreta pel carrer Sant Pere i la plaça d’en Pella i Forgas, per acabar baixant, un altre cop a la dreta, pel carrer de Campuig fins a la cruïlla amb el carrer Santa Anna, on a mà esquerra trobarem un pas soterrat (per sota la carretera de circumval·lació) que ens permetrà arribar ràpidament a l'aparcament. Pega la pena entretenir-s’hi una mica, ja que el centre de Begur té alguns elements arquitectònics i patrimonials - especialment de l’època en que varen tornar els “indians” - d’un notable interès, com ara: la Torre de Sant Ramón, la Torre d’en Pella i Forgas, la casa d’en Paco Font, la d’en Bonaventura Caner, ...
Torre d'en Pella i Forgas

Haurem fet un passeig d’un parell d’horetes (a tot estirar) que ens deixarà molt bones sensacions: l’aroma humit de la vegetació de la riera, l’aire del mar presidit per les Medes, la remor del constant bateig del roquisser, i sempre, bones vistes, ... i un agradable sabor de boca, un forat al ventre per emplenar, que sempre podrem concretar amb alguna paradeta en algun dels nombrosos bars i tasques de la vila de Begur.