talaiot

en un petit pais, un petit cim; un bufec, un crit, una mirada. Tot plegat, un passeig escàs, curt, per un camí abrupte i aspre des d'on veure neixer la llum del sol i cercar l'impertorbable ponent. Com el propi viatge de la vida, un principi i un final, des del cau del nostre propi món per refer-lo cada dia

dilluns, 15 d’abril del 2013

Els racons de les gavines: cala Marquesa i la Sagristia, on el temps resta aturat

el mar d'Aigua Xelida

El tram de costa entre Aiguablava i Tamariu és, probablement, el més bonic i salvatge de tota la costa de l’Empordanet. I soc molt agosarat fent aquesta afirmació, perquè n’hi han molts de trams bonics a la nostra costa. Salvatge, potser ho és més el que va des de la cala Pedrosa fins a la punta del Tinell, a sota Sant Sebastià; però, salvatge i bonic, potser no. Bé, tot és qüestió d’opinions. I dic salvatge malgrat els disbarats urbanístics que s’han fet a la perla de tot el sector, a Aigua Xelida. Perquè, quan ets a vora mar mirant el paisatge, escoltant la cridòria de les gavines en el seu eteri volar, i quan el flaire de la liquida salabror t’emplena els sentits, “encara” que estiguis a tocar de les edificacions incongruents i sobreres que espurnegen els racons de la costa mineral d’Aigua Xelida, per uns instants te’n oblides del món terrenal i de les seves penitències i et sents transportat a uns altres temps anteriors, quan la comunió dels humans amb la natura estava plena de sentit, amb un objectiu lògic i definit, per viure i deixar estar.
les Aigües Mortes de la platja d'en Gotes

Sí, perquè Aigua Xelida és un resum definitiu de l’esplèndida bellesa de la nostra costa i de la seva evolució; de la verticalitat i fondària dels seus penya-segats inalterats; de l’abruptesa dels seu roquisser, clapejat pels granits, les pissarres  i les clivellades formacions calcàries;  del cant permanent de les seves gorgues, coves i xucladors; del blau-verd marí i de la calma tranquil·la de les aigües que moren en els petits racons de les seves minúscules cales, passadissos i culs de sac; de la majestàtica presència dels esculls, niells i castellets que treuen el cap de l’aigua estant buscant un sol diàriament renovat; i de tot un seguit de sensacions que recorden encara la tímida presència de l’esser humà de principis del segle passat i la aclaparadora presència a terminis, de la presumptuositat, dels actuals pobladors que han transformat de manera artificial i impròpia el bell entorn i han destrossat els fràgils accessos al paratge . Amb tot, quina mar és més mineral i bonica que la d’Aigua Xelida?
la cala Marquesa

Anar tot sol a peu pel camí de ronda que va des de sa Roncadora fins a s’Ajoc, fent equilibris precaris en algun punt, com ara pel damunt de la cala Sorellera (un sector del camí que avui està tancat per evitar accidents mortals, com el que succeí, em penso que era, a l’any 2005, quan una veïna de Palafrugell, la Neus de “can Jordi”, hi va caure) o grimpant a estones, en algun altre indret, degut el mateix mal estat del camí, com ara en el sector de l’Avia Catalana o en el de la Llar d’en Mayola, i tot contemplant sempre un mar que t’hipnotitza; és un passeig deliciós, que s’ha de fer, però, amb cura. Escoltar a ple funcionament sa Roncadora en un dia de Llevant impressiona: el sortidor natural de l’aigua ha remullat a més d’un badoc despistat massa agosarat, tant si és mascle com femella. I en mar, el plaer de passejar per les aigües d’aquesta costa en un caiac, com tinc la sort de poder fer més o menys sovint, no es pot explicar. Entrar, si hi ha bona mar, amb l’embarcació, poc a poc, suaument, a la cova d’en Gispert, a la cova del Bisbe o a la de la Gavina és una experiència per viure. Ballar al ritme que marquen les lentes oscil·lacions de les aigües, la remor de les ones, la notòria presència dels rap-penats penjats al presbiteri de la cova d’en Gispert. I passar pel rec dels Arbres o per la cala Llarga, més a poc a poc encara, i arribar a les Aigües Mortes de la platja d’en Gotes és viure immers amb l’entorn de Neptú, portant el rem com a forca. Aigua Xelida és el record present dels nostre entorn passat.
baixant cap a la Sagristia

I de tot el paratge d’Aigua Xelida, si tingués de triar, escolliria la cala Marquesa i la de la Sagristia. Aquí tot hi és i tot hi està concentrat. I a tocar de la civilització. A poc més de 50 metres de l’inici del carrer de sa Roncadora, neix el corriol que baixa a les cales. Ara, fa pocs anys algun pescador benintencionat hi va posar una corda d’escalada per fer que la baixada (i la pujada) fos una mica més segura; ja que, el baixant és especialment perillós i el risc de relliscar i obrir-te el magí era considerable. El desdibuixat corriol de l’esquerra, a mitja baixada, que porta cap a la Sagristia, no ho és tant de perillós, però s’ha d’anar amatent degut als esbarzers i al munt de pedres que entorpeixen el pas. Al pujar, vulguis que no, entre que no veus tant el perill (posat, com està, el darrera, a l’esquena) i que te’n pots assegurar més al pujar sovint de quatre grapes, i que també l’existència de unes quantes arrels de pins estratègicament situades t’ajuden un xic, sembla que tot és fa més fàcil. Anar-hi a banyar-s’hi un matí d’estiu és d’allò més bonic i tranquil. I com a molt, només s’hi pot trobar algun banyista agosarat, o alguna parella que hi hagi anat en barca per tal de reposar una estona, o algun pescador a la Sagristia. 
l'illa de cala Marquesa
I això sí, sempre trobarem les eternes gavines de les cales que xisclen quan veuen algun intrús. La cala Marquesa i la Sagristia són un dels racons predilectes de les nostres gavines. Sempre les veurem contemplar el paisatge, i volar d’un cantó a l’altre dels espadats que coronen les cales, de la Sagristia  a la Marquesa, i dels illots que les tanquen, la “Catedral” i “l’Illa de cala Marquesa”; d’una punta a l’altra; d’un escull, d’una roca a un altra; cap amunt o cap avall. A voltes sembla que et miren, que t’observen, i que et diuen: què hi fas tu aquí? No veus que això és el meu territori, casa meva? Ves-te’n, fas nosa!
vista des del cim del penya-segat


En un dia tranquil i assolellat, ni que sigui a l’hivern, amb un bon llibre a la mà, asseure’s en un tronc o en una pedra al bell cim del penya-segat que corona sa Roncadora, mentre es llegeix i, a estones, es mira el mar que va des d’Aigua Xelida fins el cap de Begur, sota el vol constant i vigilant de les gavines, i escoltant els seus cants permanents, és un plaer inexplicable.

















2 comentaris:

  1. L'illa de cala marquesa es una altre, desde la sagristia l'illa que es veu tinc entès que es la catedral

    ResponElimina
  2. Segons tinc entès, l’Illa de la Cala Marquesa és la que es veu ben bé davant, aquesta mena de petita piràmide que tanca la cala per llevant. A la part nord de la cala hi ha el baixant de la Claveguera i el Rec dels Arbres, que delimiten per terra l’espai de la Sagristia i el niell conegut com la Catedral. Noms del tot apropiats per un entorn on la pau i el silenci només es veuen alterats per la nombrosa colònia de gavines; d’on sorgeix el nom, també ben apropiat, de la cova submarina que corona l’entorn: la Cova de les Gavines.
    D’altra banda, certament la toponímia del litoral sempre està subjecte al record humà, dels vells pescadors del litoral, i sovint subjectes a contradicció i diferents interpretacions atenen les fonts bibliogràfiques. Jo, en aquets cas, he utilitzat les fonts de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, i de l’obra de referencia d’en Josep Castelló: “El perfil de la cota: Palafrugell, Mont-ras i les Illes Formigues”.

    ResponElimina