la costa des de sobre de la cala del Vedell |
Jo en dic, baixar
al Crit. I és que un dels atractius principals és això, la baixada. La primera
vegada que hi vaig baixar, ja fa més de trenta anys, anava amb el meu veí i
amic, l’Emiliu Arespa, vell pescador de l’Estartit. Ell em va guià per un
territori per a mi encara desconegut, instruint-me amb la seva profunda saviesa
i amb el seu amor pel mar i per la natura. Veníem d’Ermedás, a tocar de Palafrugell,
i deixàrem el cotxe el sector del cap
Roig de Calella. Passant pel costat del Mas Roqué, arribàrem fins el cim del Puig
del Terme, a sobre del Jardí botànic; allà, a mà esquerra, hi ha un
corriol que, passant pel mig de les
velles i esventades pinedes, ens va dur fins a sobre de les cales. És una baixada
apassionant i relliscosa, amb unes vistes sobre el mar i la costa que s’acosta
a la cala del Vedell que enamoren el cor més esmorteït.
cala del Vedell |
La primera cala
que es troba baixant és la del Vedell. És una cala sense gota de sorra. Tot són
rocs, pedres i còdols que s’aboquen sobra un mar poblat també de petits esculls
i castellets de colors foscos i rogencs, on en destaca un de més clar que se’l
coneix com l’illa Blanca del Vedell. A
un cantó de la cala, es troba una mena de taula rodona, amb un banc i tot, feta
amb còdols de la mateixa cala pels membres de la colla de l’associació de la
Nyoca, fa més de trenta anys ; i on, encara avui, quan comença a fer bon temps,
grups de pescadors aficionats s’hi troben per “fer” quatre garoines i quatre musclos,
i la fregida de serrans i julivies. Les panxes
dels comensals, després d’un matí en mar, tenen una voracitat
inesgotable. I és que, el peix fet al moment, junt amb un bon pa rodó de Can
Baldiri i una mica de cava, o un vi fresquet de l’Empordà, és una temptació
massa grossa per qualsevol esperit per migrat que sigui.
Al costat de
migjorn de la cala, a l’altra cantó d’un seguit de niells anomenats la Cadena,
es troba la cala del Crit, amb tres barraques que actualment estan sota el
domini administratiu del senyor Joan Botey de Can Plaja de Fitor, propietari de
gairebé tot l’entorn. Les barraques avui estan en molt mal estat de
conservació. Tot i això, de vegades veus
alguna família agosarada que s’atreveix a fer-hi una estada durant alguns dies d’estiu, per tal de gaudir del privilegi de
la solitud i la pau de l’entorn, de la remor del mar, el bany matinal i
l’oportunitat de pescar algun que altre peixet bocabadat. Si a tot això, s’hi
afegeix que les barques no poden entrar-hi pel perill dels esculls i el miracle
d’un fons marí meravellós, l’estada a la cala esdevé una experiència inoblidable. Banyar-se al Crit en ple de mes d’agost,
un dissabte o un diumenge a les 12 del migdia, amb quatre o cinc banyistes més,
despullats o no, amb un tub i unes ulleres d’anar a sota aigua, poc a poc; esquivant
les roques i niells, mirant la flora exuberant, les algues, la fauna marina
d’oblades, algun sard, algun serrà, ... és un plaer indescriptible que, avui
encara, es pot gaudir. Un plaer que cal agrair eternament a la gent de la
comarca i de l’Agrupació Excursionista de Palafrugell que varen defensar tot l’entorn de la picota del “progrés”
malentès que impulsava l’Ajuntament de Mont-ras, a començaments dels anys 80,
quan volia modificar les “normes urbanístiques subsidiàries” per tal de
permetre la urbanització del paratge i la construcció d’un port esportiu, en un
projecte que, finalment, no va aprovar la comissió d’Urbanisme de la Generalitat.
I també, cal agrair l’actuació, a voltes contundent, dels ecologistes de la
plataforma Salvem el Crit que, a finals dels anys 90, tornaren a defensar
l’entorn de la cala davant dels abusos ambientals comesos pel senyor Joan Lao
al fer obres sense permís (amb piscina inclosa) i tallar molts pins i part de
la vegetació autòctona a la seva propietat; la històrica finca de Can Barella, feta pel Nicholas Woevodski a mitjans del
segle passat.
vista general de la cala del Crit i de la cala de la Font Morisca |
Al sud del Crit hi ha la minúscula caleta de la Font Morisca, a la qual s’hi accedeix a través d’una petita escletxa a la roca anomenada el Trau. La font avui, per desgràcia, ha desaparegut per efecte de les alteracions produïdes a la mateixa finca de Can Barella, que ha contribuït a assecar-la i a malmenar el delicat perfil del breu penya-segat que la coronava. Una llàstima, perquè malgrat que gairebé mai rajava fa molt poc temps encara s’endevinava la seva presència. De tota manera, un bany a la cala, o parar el sol damunt de les seves roques, és sempre un plaer i una garantia d’intimitat marina absoluta.
cala de la Font Morisca |
La cala del Crit
i la cala de la Font Morisca són, però, dues cales de llegenda. Una llegenda que
es perd en els records de l’imaginari popular, en els temps en que en
Barbarroja, en Drugut, en Mulei Hassan, i molts d’altres pirates nord-africans,
feinejaven per aquestes aigües occidentals de la Mediterrània per tal de robar tot
el que podien als nostres avantpassats, de manera similar al que avui en dia
fan les grans empreses multinacionals per tot l’Àfrica. En un article publicat a
la Revista de Palafrugell el dia 1 de maig del 1975, titulat “Els pirates a Palafrugell i la seva rodalia”,
l’agosarat autor F. concretà la data dels fets, que mirarem de relatar breument,
en el dia 13 de setembre del 1693. En canvi, Josep Castelló, en el seu
meravellós llibre de l’any 2003 “El
perfil de la costa”, fa referència a un escrit d’en F. Mascort sobre
aquests fets, publicat a un setmanari del Baix Empordà de l’any 1925, sense
atrevir-se a posar-hi una data, ni tan sols aproximada. Entre mig de les dues
posicions, en Joan Pla, en el seu llibre “Palafrugell,
vida i miracles”, transcriu un article del palafrugellenc Jordi Pujol,
publicat a una Revista de Palafrugell de l’any 1962, on es diu que els fets
degueren passar molt abans, al voltant del 1597, quan es va demanar permís,
segons consta en el Llibre de Privilegis de Palafrugell, per a la construcció
de la torre de defensa de Calella.
cap de Planes i les illes Formigues des del Crit |
Més o
menys, de produir-se (cosa molt normal a l’època) els fets, haurien pogut anar
més o menys així: un vaixell amb pirates
algerians va arribar cap el tard a la cala de la font Morisca (amb millor recés
que la del Crit), ja sigui per l’estat de la mar, per la boira, per buscar
aigua (hi havia la font), per cercar queviures o per assaltar i robar algun mas
proper. A punta de clar, una partida d’homes varen pujar a dalt del penya-segat
i veieren un mas propici, el mas de Cas Gall Peric. Després de malferir els amos i agafar tot el
que van poder, prengueren a una noia de la casa (diuen la més rossa, la més
bonica de les dues filles) com a captiva. Un cop a baix, de nou a la cala, com que la noia, en mig de forts
crits, oposava una tenaç resistència a ser ultratjada pels pirates (la llegenda
diu que va mossegar tan fort com va poder un dit del cabdill dels pirates) fou
degollada i morta, allà mateix a la cala, la cala del Crit (el crit de la infortunada
noia o del pirata mossegat).
El Crit i la Font
Morisca. Dues cales de llegenda, per l’origen del seu nom i per la sublim qualitat
de l’entorn i de les seves aigües marines. Qui s’hi vulgui aventurar no en
sortirà defraudat.
les barraques de la cala del Crit, no s'han llogat mai, qui la disfruta son els nets i besnets de la familia Botey, que hi baixen sovint a passar el dia o a dormir-hi
ResponElimina