el petit horitzó s’esvaeix en la foscor de la història i la distància on
les muntanyes nevades
del nostre nord coronen una plana que
mica en mica
s’esmuny caient suaument cap un mar esbraonat
des que els vells
grecs i els fenicis descendents de Dido arribaren
amb les seva
saviesa plena d’art i de lletres per posar preu a les coses
fent que
l’interès tornés esclaus als homes i a les dones
d’aquest país com
passa també a les altres pàtries alienes
perduts en
l’obediència que sempre han tingut en la remor
des dels temps
dels silencis inacabables acompanyats de la cridòria
dels maldestres
esclafats pel pes de la civilització aconseguida en
una llum
esfilagarsada malgrat l’albada que s’acosta després
de la pèrdua del
mantell del cel protector sota uns estels infinits
que probablement
ja no hi són però que encara ens enlluernen i
ens ensenyen
inexistents imatges imposades a major glòria
d’un poder
desconegut i sentit a l’hora de posar la pau
en un primer
terme de la distància que separa la justícia
de l’obediència
que mica en mica s’allunya de nosaltres en
una nova edat
d’or enyorada que ens podria fer lliures en
l’esplendor de
la privada i petita cultura comuna on la
gent
de tots els
racons es troba en la incerta llunyania
per tal de comunicar
el que sent i diu a tothom i per tal que
tot ho sigui fent
claudicar els que això ho estranyin i no corresponguin
el que cal de la
manera més convenient per a la resta ni que sigui
a prop o lluny
perquè tot ja s’haurà fet petit i proper i les mans
encerclaran un
planeta rodó i petit que només vol sobreviure
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada