Recuperem els camins de ronda de l’Empordanet!

La recuperació dels antics camins de ronda de l’Empordanet, en la franja que va des de la Punta d’en Toni, a Sa Riera, fins el Cap Gros, a Palamós, per on els carrabiners o la guàrdia civil vigilava els contrabandistes, és un objectiu de primera categoria per tal que tothom pugui gaudir d’uns paisatges sovint inhòspits, feréstecs (encara que en algun tram, massa urbanitzat); però sempre tendres i meravellosos. El nostre primer cronista, en Josep Pla, diria que són uns paisatges d’una gran qualitat. És, però, un objectiu que, tot i que l’Administració pública sembla que darrerament  s’hi ha posat a treballar-hi, es troba amb forces dificultats, ja sigui per haver estat malmesos pel pas del temps o la climatologia, ja sigui per culpa de la pròpia orografia de la costa i les dificultats de reconstruir-los amb les mesures de seguretat apropiades  o, el que és més habitual, per la ocupació i el domini plens que de fet hi exerceixen unes quantes finques d’alguns particulars i, inclús, d’algunes institucions, que persegueixen tenir el mar a l’abast de la ma.

cala del Cau o cala Gens, en una zona de difícil orografia

Diversos són els exemples que podríem posar, però, probablement, el més emblemàtic per la seva situació, la grandària de l’espai ocupat i la tipologia del propietari seria tot el tancament del camí de ronda que fa el Jardí Botànic del Cap Roig, que si bé inicialment va ser una propietat  particular, amb un castell amb pretensions medievals  fet pel matrimoni Woevodsky l’any 1927, en un finca situada a cavall dels termes municipals de Palafrugell i Mont-ras , l’any 1969 la varen vendre a  la Fundació de la Caixa de Girona, per acabar finalment a mans de la Caixa i la seva Fundació, o sigui l’actual Caixabank. La fundació propietària,  si bé pot tenir unes finalitats socials, continua exercint el seu domini de manera absolutament privativa, fet que es nota a l’hora de gaudir de tot l’entorn.

cala d'en Massoni, a garbí del Cap Roig

Aquest no és l’únic cas, per bé que la legislació d’àmbit estatal declari la zona de domini marítima i terrestre com a pública i amb seguit de limitacions i servituds, en quan a pas i a accés; però, sens dubte,  és el més flagrant. Altres finques costaneres d’una certa importància ocupen també el pas pel perfil de la costa, privant la possibilitat de (re)construir-hi un camí de ronda que permetés gaudir d’uns paisatges privilegiats, com és el cas de la zona ocupada pels apartaments del que havia estat l’Hotel Cap Sa Sal (una mena de construcció com la del Hotel Algarrobico de Carboneras, fet entre el 1956 i el 1962) en el sector de protecció marina de ses Negres, al costat de la cala d’Aiguafreda; o el cas de l’accés a la zona marítima del paratge ocupat pel Parador nacional d’Aigua Blava, que també està gairebé restringit. Més cap a migjorn, entre la cala des Tramadiu i la cala Marquesa, el domini de fet que sobre el paratge hi exerceixen dues o tres finques particulars priven el goig de veure uns  penya-segats abruptes i meravellosos, i el privilegi de fruir d’uns indrets espectaculars, com la cova d’en Gispert, la cova del Bisbe, la cova de la Gavina, la cala de Cabres o la mateixa roca coneguda com l’Ocellot. Una mica més al sud, a l’alçada de la cala Sorellera, d’Aigua-Gelida, el corriol esdevé tan escarpat i perillós que, davant la impossibilitat de fer un arranjament adient degut a la mateixa ocupació del sòl en mans privades, l’ajuntament de Palafrugell va tenir de procedir el seu tancament després de la mort d’una noia l’any 2005. Una mica més a prop de Tamariu, a sobre del paratge conegut com sa Rubia, cala dels Gòmbits  i Aigua Dolça, el pas torna a estar privat per l’ocupació i domini d’un parell de finques particulars confrontants, per bé que, certament, l’orografia segueixi essent complicada.

A partir de Llafranc, Calella i el Cap Roig, i fins a la platja de la Fosca, a Palamós, el pas, afortunadament,  és possible, permetent  gaudir d’uns dels indrets més bonics de tot el litoral; malgrat que, des de la punta del Cap de Planes fins a cala Estreta, el pas es fa per les mateixes cales (cala Bona, cala de Roca Bona, cala d’en Remendon i cala Estreta), degut a l’ocupació de l’antic camí de ronda per part de les finques que miren a les Illes Formigues;  i, després, en el sector de cala Sanià, el pas es fa per darrera de la finca dels hereus d’en Ferrer Salat.

cala Corbs, entre cala Estreta i cala Sanià

Certament, hi han sectors on la possibilitat de fer un camí de ronda que permetés el pas, amb garanties de seguretat, seria molt i molt difícil. Estic pensant, per exemple, en les dificultats de fer un camí per sobre de la Cala de Tramadiu, des d’Aigua Blava fins a  Aigua Gelida (tot i que, antigament, hi havia un corriol que les resseguia); o de fer-lo entre la Cala Pedrosa i la Cala Gens, per arribar després a la punta del Pinell, a sota de Sant Sebastià; d’una impossibilitat, aquest segon tram, gairebé absoluta, a menys que no es fes una obra desmesurada.

cala des Tramadiu, només accessible per mar

Per tant, ja sigui per l’ocupació de fet, com en els casos esmentats, o per la pròpia dificultat orogràfica, els camins de ronda es veuen, un cop darrera l’altre, interromputs, i així la possibilitat que tothom en pugui gaudir de ple està, també, escapçada. Ara bé, si que fora, i és, necessari donar-li prioritat a la reconstrucció d’un camí litoral que, encara que pugui tenir algun petit giravolt, permeti una visió més continua i preferent d’aquesta costa nostra, petita i esmunyedissa, però plena d’unes vistes i racons que enamoren i emplenen l’esperit.