La lenta agonia del PSC: un partit, dues ànimes

Quan s’analitza estadísticament la llarga marxa del Partit dels Socialistes de Catalunya-PSC, hom veu clarament la dualitat de vot del seu votant, i la seva evolució diferent i diferenciada.

evolució del vot del PSOE a nivell de l'Estat

 Els seus resultats electorals es donen la ma amb els del seu soci de la federació a nivell d’España, el PSOE,  en les eleccions al Congrés (malgrat que sempre una mica per sota, tret dels anys 1996 i 2008, on els seus resultats foren millors: 1’73% i 1’52%, respectivament) en un marc general d’evolució cap a la baixa, amb el miratge dels anys 2004 i 2008 (que té la seva pròpia explicació, pel descrèdit guanyat pel PP arrel de l’atemptat de Madrid del 11 de març del 2004). Així, passà del  45’83% dels  vots vàlids de l’any 1982, el de la primera victòria socialista, al 34’13% de l’any 2000, per arribar al 29’63% de l’any 2011. En canvi, pel que fa a les eleccions al Parlament de Catalunya, encara que en un nivell de vot inferior, l’evolució del seu vot es manté prou constant (fins l’any 2006) i només es veu afectat (en positiu) per la pèrdua de força del projecte de CiU a partir de l’any 2000, amb la retirada d’en Pujol, o pel canvi de lideratge que representà la candidatura d’en Maragall, als anys 1999 i 2003, on aconseguí els seus màxims històrics, el 37’85% i el 31’16%, respectivament. El 18’38%, el seu mínim històric, obtingut a l’any 2010 marcà un punt d’inflexió en el seu votant tradicional degut, segurament, a diversos factors que caldria analitzar: com ara, el canvi de lideratge, la revifalla de CiU, el descrèdit (en bona part, abonat pels mitjans de comunicació) del govern tripartit dels anys 2003 i 2006, l’inici de la crisi econòmica l’any 2008, ...  I potser, també, per l’inici d’una tendència a l’alça del nacionalisme polític i cultural, de la ma de les reivindicacions fiscals en uns temps de crisi i de la resposta reactiva de les institucions de l’estat espanyol.

gràfica de l'abstenció diferencial del PSC

Dualitat de vot i abstenció diferencial són les explicacions que, fins ara, s’han donat per entendre la diferència del vot al PSC-PSOE a Catalunya, entre les eleccions al Congrés i les del Parlament. Com diu la Clara Ribas en el seu estudi sobre aquest tema en el període 1982-1993: de cada 10 vots que perd el PSC entre les eleccions al Congrés i les eleccions al Parlament, 4 van a CiU i 6 van a l’abstenció. Però, amb tot, es dóna una baixada del vot socialista en les eleccions al Congrés, a Espanya i a Catalunya, i un manteniment d'aquest mateix vot quan es fa a les eleccions al Parlament de Catalunya. Són dues realitats diferents  per a un mateix partit; un partit fonamental per entendre la suavitat de la “transició” política pactada a Espanya, però que, ara, no sap com adaptar-se a les noves realitats  i quan es veuen millor els dèficits d’aquella opció de pacte, feta a contracor pels  qui desitjaven una veritable “ruptura” democràtica envers el règim franquista.

Un partit, dues ànimes. Pot reconduir la seva trajectòria, avui, per la via del “federalisme”?

Ho dubtem. Si els seus dirigents no han sabut donar respostes viables i visibles, en el seu funcionament intern, com un partit federat amb el PSOE, com es pot pensar ara, que té, que tenen els seus dirigents (quins?), la força per impulsar un model federal  a nivell de l’Estat? Quins seran els seus aliats a Espanya?, i a Catalunya? Que quedarà a partir del dia 26 de novembre d’aquell partit creat a l’any 1978, fruit de la fusió del Partit Socialista de Catalunya-Congrés, amb en Joan Raventós i companyia; del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, de l’enyorat (i sobrevalorat) Josep Pallach, i de la Federació catalana del PSOE, amb en Josep Maria Triginer?. La tendència a la baixa del PSOE, accelerada després de les eleccions al País Basc i a Galicia, pot mostrar-se, amb tota la seva plenitud en un eleccions al Parlament que, per diverses raons, han agafat a contrapeu  a la major part dels partits polítics catalans, fent metàstasi en el cos electoral del PSC en les eleccions al Parlament. L’ensopegada pot ser important pel  PSC. L’agonia del PSOE, a nivell de l’Estat, serà a partir d’ara, probablement, la del PSC, a nivell de Catalunya.

L’electorat de l’any 2012 no és el de l’any 1978, ni la seva situació socioeconòmica, ni la seva percepció de la realitat nacional, és la mateixa.  Certament vivim en uns temps de crisi on les solucions sembla que demandarien el vot cap a formacions polítiques que impulsessin el “canvi” en el model socioeconòmic; però, el discurs hegemònic, avui, vincula les solucions cap a vies que obvien el discurs social i prioritzen el canvi en el marc polític. Ens agradi o no, és la realitat. I el PSC, avui, no pot aportar res de res, ni en un sentit ni en un altre, ni de canvi en el model socioeconòmic (que sí que pot reclamar ICV-EUiA) ni de canvi en el model polític (que demanden tots els partits, tret del PP i Ciutadans). El PSC s’ha quedat sense discurs. El model federal que vol impulsar arriba tard. Quan (per alguns, eixelebrat) Pasqual Maragall, ja fa uns quantes anys, en va parlar, li van dir (els del seu propi partit) allò que va popularitzar en Jordi Pujol: “ara no toca”; doncs, “ara tampoc”.