Algunes lectures sobre el prereferèndum sobiranista del 25N

Les eleccions del president Mas del 25 de novembre ja s’han fet. Les eleccions fetes en clau de plebiscit han estat un veritable prereferèndum que han posat en evidència la feblesa política de CiU i del president Mas, però que han de servir per clarificar un xic un panorama polític convuls i accelerat. Dels resultats es poden fer diverses lectures, ja sigui en clau de la conjuntura econòmica de crisi i del vot socioeconòmic com, sobre tot, del escenari polític en que s’ha produït el vot en clau sobiranista o, si es vol, en clau de definició nacional.

La primera dada ha constatar és que, per primera vegada, el cens electoral disminueix: passem d’un cens, l’any 2010, de 5.363.688 d’electors/es, a un de 5.290.211. La població de Catalunya comença a disminuir. L’efecte de la crisi econòmica, de ben segur, obliga al retorn d’alguns immigrants cap a la seva residencia d’origen.

en Mas no podrà fer una entrada triomfal

Un segon fet a constatar és l’alta participació. La més elevada en la recent història del Parlament de Catalunya: un 69,56%, 5 punts més que la de l’any 1984 (un 64,36%) i 9 punts i mig per sobre de la mitjana (un 60,01%). El caràcter plebiscitari de la convocatòria ha fet que la ciutadania es mobilitzes per marcar territori.

Una tercera dada és que, atenent l’alta participació deguda a les motivacions sobiranistes, la reculada dels dos grans partits a nivell de Catalunya segueix, de manera lenta però inexorable. La de CiU, iniciada l’any 1999, per l’esgotament del seu discurs polític i el canvi de lideratge, continua, malgrat el miratge del 2010 en que obtingué en termes relatius uns bons resultats, probablement pel propi cansament de l’electorat davant el desprestigi de l’anterior govern del tripartit: amb una gran participació (69,56%), CiU obté poc més de 1,1 milions de vots (un 30,68%); 90.000 menys que el 2010 (un 38,43%, amb una participació del 58,78%); 66.000 menys que el 1999 (un 37,70%, amb una participació del 59,20%); molt lluny dels 1.320.071 de l’any 1995 (un 40,95%, amb una participació del 63,64%). La del PSC, seguint l’estela del PSOE a nivell de l’Estat(amb els miratges de les eleccions al Congrés dels anys 2003 i 2008, pel desprestigi puntual del govern del PP del 11 de març del 2004) també segueix el mateix camí de baixada: tot i l’alta participació, el PSC passa del 31,16%, amb més d’un milió de vots de l’any d’en Maragall, el 2003, al 14,43%, poc més de la meitat de vots, a l’any 2012. La manca d’una política econòmica adequada per satisfer els desitjos dels seus votants, més la falta d’un posicionament clar pel que fa al model d’Estat, per bé que finalment hagi fet una aposta (ferma?) pel “federalisme”, ha fet que hagi perdut la meitat del seu electorat. . I de manera paral·lela, la tendència a un creixement d’ERC, el PP i ICV-EUiA, malgrat que subjecte a oscil·lacions puntuals atenent factors de lideratge o credibilitat política.

Una quarta dada a constatar, lligat a l’anterior, és que el nivell de concentració de vot (suma del percentatge dels dos principals partits) baixa de manera espectacular, passant del 62,10 de l’any 2003, al 45,01 del 2012; i, en conseqüència, la dispersió de vot s’incrementa en un ventall de més pluralitat, on el nivell de competitivitat entre el primer i el segon partit de l’arc parlamentari disminueix, fent que CiU, amb uns mals resultats, guanyi les eleccions sense problemes.

Una altra lectura a fer és que, si les eleccions al Parlament de Catalunya es caracteritzaven fins ara per dos fenòmens diferenciadors respecte a les eleccions al Congrés, com són l’anomenada “abstenció diferencial” i “el vot dual”, ara, i com a conseqüència del caràcter plebiscitari dels comicis, els dos fenòmens han alterat el seu funcionament: l’abstenció diferencial, o no s’ha produït, o ho ha fet en un grau molt petit (es passa d’un abstenció diferencial mitjana  de 10-12 punts  a una abstenció de 2-3 punts; un 30,44% en front del 27,68% de mitjana de les Generals). I, per la seva banda, el que es coneix com a  vot dual, canvia totalment en la seva composició. Ara ja no es tracta que una part dels vots que perd CiU en les eleccions al Congrés vagin al PSC (o al PP, en menor mesura) o, dit d’una altra manera, que els vots que perd el PSC en les eleccions al Parlament vagin a CiU o a l’abstenció, no. Ara es tracta que, per efecte de la crisi i de la política social de l’anterior govern del PSOE a nivell de l’Estat, o la del govern de CiU a Catalunya; i, sobre tot, del debat sobiranista, els vots que perd el PSC van a parar a Ciutadans i al PP (o a UPyD), en clau espanyolista, o a ICV-EUiA (i probablement, a ERC i CIP)  en clau social.

És clar que, en un escenari polític fragmentat, el vot es torna més volàtil, i de ben segur que hi han votants anteriors de CiU  que voten a ERC pel seu discurs més sobiranista i més social, o votants d’ERC, que canvien de vot en favor de la CUP, pel seu discurs d’una major radicalitat, o votants indecisos que voten a Ciutadans o al PP, pel seu discurs més espanyolista.

les cares de preocupació són evidents 

En qualsevol cas, el debat sobiranista no ha tingut un clar vencedor, malgrat que d’una primera lectura es pugui despendre que la suma de CiU, ERC, CUP i ICV-EUiA, doni una aritmètica parlamentaria de 86 diputats sobre 135, l'increment de les posicions sobiranistes ha estat moderat. El seus vots sumats, en tant  que són partits d’àmbit no estatal (PANE’s)  encara que amb diferències pel que fa al model d’Estat, donen un total de 2.093.709 (sense sumar SI) en front dels 1.269.455 dels principals partits d’àmbit estatal (PAE’s), com són  PP i PSC-PSOE, més Ciutadans, pel seu posicionament espanyolista.  En termes percentuals, i malgrat que els vots del PSC es podrien interpretar com vots favorables a un nou model d’Estat de tipus federal i els vots que rep ICV-EUiA reflecteixen més que res una voluntat de respecte pel Dret a decidir que no pas una voluntat decidida cap a una sobirania nacional pròpia, els resultats són que les posicions sobiranistes (afagint els vots de SI) reben  un 59,01% dels vots vàlids (57,36% el 2010; 55,07% el 2006; 54,66% el 2003), o sigui un 40,45% de vots respecte el cens real; en tant que, la defensa del marc estatal actual rep un 34,71% dels vots, un 24% del cens electoral. El camí del sobiranisme polític és molt llarg i ple de recons. Avui per avui, es pot afirmar que la voluntat secessionista a Catalunya (els partits PANE’s menys ICV-EUiA) no va més enllà del 35% de la població. Inclús, la voluntat que es produeixi un canvi en el model d’Estat (suma de tots els vots menys el PP, Ciutadans i UPyD, principalment) no aniria més enllà del 51,48% de la població amb dret a vot de Catalunya. Poca cosa és per un canvi tan important.