Memòria de la platja de Pals: Radio Liberty, 20 anys després

Tots just els vells fulls del calendari del segle XX giraven del tot encetant un nou segle, el XXI, en que semblava que tot havia de ser millor, quan per aquelles coses que té la història, moltes coses havien de canviar i no sempre per a millor, ... o no? Aquesta és, com deia en aquell moment, la dialèctica de la història. Podem parlar de la idea de progrés, del concepte de desenvolupament, de la igualtat social i econòmica, dels drets humans ... o de la sostenibilitat ambiental: la realitat és dual i perversa; i el futur és fa cada dia, amb la lluita constant. Passes endavant i passes enrere. No hi ha més.

 Així, davant al possibilitat que, degut al col·lapse del món comunista dels països de l’antiga URSS, canviessin i/o s’acabessin les polítiques de la Guerra Freda; i que, en el cas del nostre entorn més immediat, això representés la fi de les emissions de Radio Liberty a la platja de Pals, i la fi també, de la preservació urbanística d’una peça del litoral quasi verge d’edificacions, una tremolor de cames ens impulsava (érem un grup de ciutadanes i ciutadans actius i, com he dit, preocupats) a avançar-nos davant la possibilitat que el desmantellament de l’emissora representés un altre pas endarrere en la defensa del territori.

I així, vaig escriure un article que deia: La dialèctica de la història: les antenes de la "llibertat"

 Quan fa 25 anys, per primera vegada, vaig veure les antenes de Radio Liberty vaig quedà estorat; no m'ho acabava de creure. Probablement, a qualsevol visitant novell també li sorprendrà la contemplació d'aquestes immenses andròmines metàl·liques instal·lades el bell mig d'una de les platges més verges i menys urbanitzades de la nostra costa. I és que tot té una explicació i una raó d'ésser: unes antenes producte de la "guerra freda", construïdes per subvertir mitjançant la propaganda més grollera als règims socialistes dels països de l'Est, han servit per preservar relativament la platja de Pals de la dalla anihiladora de l'urbanisme vertical dels anys 60 i de l’horitzontal dels 90; i ha esdevingut un espai de llibertat pels banyistes practicants del "nudisme". Aquesta és la dialèctica de la història, la lluita contra "l'enemic comunista" ha salvat miraculosament bona part d'aquest indret de la depredació capitalista més ferotge.

I seguia parlant del cost de manteniment de les instal·lacions, del declivi de l’antiga URSS, de la idea de “desenvolupisme” de l’Espanya franquista, del depredador turisme de masses, dels límits ambientals, dels perills de l’explotació privada del territori, ... i acabava dient:

 Davant la possibilitat del tancament de Radio Liberty i que les antenes es desmuntin pensem que, des d'una perspectiva de sostenibilitat social i ecològica, cal preparar-nos per defensar aquest espai de la nostra costa. El pastís és massa atractiu, per a no ser desitjat. Les dunes i els sorrals de la platja tenen un valor ecològic inestimable, tant pel que fa a la flora com a la fauna. Les pinedes de Pals també tenen un valor social i cultural inqüestionable. El precari equilibri de tota la desembocadura del Ter es podria veure alterat de manera irreversible. Cal posar fre a aquest creixement urbanístic forassenyat i apostar per un model territorial on es prioritzi la qualitat, ecològica i social. El litoral gironí, està ja en els seus límits, la capacitat de càrrega ecològica que suporta tot el territori està gairebé desbordada.

 I tot seguit, aquest grup de dones i homes (on hi havia, entre molts d’altres, qui fou alcalde de Pals, en Josep Comas, la també regidora, Marisol Perea, la Maria Lluïsa, ...)  ens vàrem mobilitzar per pressionar a les administracions competents creant una Plataforma de defensa de la Platja de Pals. No sortíem del no res, molts de nosaltres ja havíem estat en les llargues lluites dels anys 80 i 90, amb el  moviment Salvem Castell; o en el de oposició a la construcció d’un port nàutic a la cala del Racó, que iniciaren l’enyorada Elisenda i en Victor, el seu home, de Begur;  o en la defensa dels aiguamolls de les basses d’en Coll, amb en Ramon Fortià, al capdavant; o, en el de Salvem el Crit, ... Una llarga lluita que creà les bases futures d’on, al llarg del temps, sorgirien moviments com SOS Empordanet, el Grup de defensa del Ter, SOS Costa Brava, Salvem la platja de Pals, entre molts d’altres. Així, en aquell moment, vàrem redactar un Manifest de defensa de la platja de Pals, amb el suport de diverses formacions polítiques, com U.P.M. de Pals, ERC, PSC-CpC, IC-EV, EUiA,...  i els grups ecologistes Grup de Defensa del Ter,  Salvem Castell, Arítjol, Salvem el Crit, ... que deia:

          PER  A  LA  PLATJA  DE  PALS

Manifest de la Plataforma ciutadana per a la recuperació de la platja de Pals                                                                                      

La Declaració final del Debat Costa Brava, inaugurat el 20 de novembre de 1976 a Castell-Platja d'Aro i tancat el 18 de desembre a Girona, duia per títol Per la Costa Brava  -posant en majúscules l'expressió de Ferran Agulló de l'any 1908- i s'acabava tot declarant que: La Costa Brava que propugnem ha de ser una costa arrelada en la seva pròpia història i recuperadora dels valors més autèntics del passat; ordenadora dels errors i, superant les limitacions del present, orientada cap a la construcció d'un futur que asseguri la salvació, conservació i potenciació del seu espai físic, econòmic, cultural i social, al servei dels homes que l'habiten.

Amb aquest esperit, cal tenir molt en compte que el nostre és un país molt humanitzat, antic, petit i sensible. Alhora, no podem oblidar que l'acolliment dels visitants, el turisme, avui és una de les nostres riqueses més importants. En conseqüència, ens cal mantenir i defensar els atractius i els valors essencials d'aquest nostre país: el medi natural i el paisatge, el patrimoni històric, la cultura ancestral i els interessos dels seus habitants. En el curs dels darrers anys les polítiques urbanístiques, impulsades pel creixement econòmic i per un turisme imparable, han vingut a significar una ocupació molt i molt important de tot el litoral de la Costa Brava, alterant la seva fisonomia. Però encara avui hi queden racons relativament verges que cal preservar: Castell, la cala del Crit, el Cap de Planas, la platja de Pals. En el cas de Pals i la seva platja, l'existència de les antenes de Radio Liberty ha estat un factor de contenció de l'expansió urbanística. Ara però, el manteniment d'aquesta instal·lació es veu posada en qüestió i és per això que:

 "nosaltres, ciutadanes i ciutadans de Pals i del Baix Empordà, de Catalunya i d'arreu del món, enamorats com estem d'aquesta terra igual com la gent que va participar en el debat de fa gairebé 25 anys, volem expressar públicament la nostra preocupació davant la possibilitat que aquest espai, que és de propietat estatal, es vegi situat a l'abast del mercat i es malmeti irreversiblement. I és per això que cal fer, tots plegats, una reflexió profunda sobre el planejament més adient i sostenible per a aquest espai natural i per a la resta de la platja de Pals, des de les muntanyes de Begur fins al Montgrí"

 El patrimoni natural i cultural és el fonament de la nostra economia. No el podem degradar encara més. La seva preservació és un bé per a la comunitat i una indubtable inversió de futur. El creixement dels darrers anys ha significat una millora quantitativa en el nostre nivell de vida, passant per damunt de la qualitat. Els reptes avui són:

 -qualitat de vida - activitat econòmica diversificada - sostenibilitat ambiental - participació ciutadana                                             

 ¡Encara hi som a temps, però és imprescindible la participació ciutadana!

¡cal defensar, en tota la seva globalitat, aquest magnífic espai natural de la platja de Pals!

 Per a la Costa Brava!

Per a la Platja de Pals!

 Pals, estiu del 2000

La recollida de firmes va ser constant, però insuficient. Les opinions i el ventall d’opcions que s’apuntaven per tal d’aprofitar o fer en aquell nou i gairebé verge espai, també, varen ser nombroses. Unes apuntaven cap l’aprofitament urbanístic, però, la majoria defensaven la preservació de l’espai i l’enderrocament de les antenes i el conjunt de les instal·lacions. Només Joan Batlle, rector de la Universitat de Girona, defensava el manteniment d’una de les antenes i dels principals  elements mecànics i electromagnètics de l’emissora, ja fos com a referent simbòlic i record dels temps passats, o bé per la seva importància tecnològica, ... i la conversió de l’espai en un veritable “Museu de les telecomunicacions durant la Guerra Freda”. La idea, però, no va quallar. No hi havia un suport extern clar, o un projecte concret, i l’opinió general va justificar l’enderroc total de les antenes. De la resta de les instal·lacions gairebé ni se’n va parlar.

Sis anys després, el dimecres 22 de març del 2006, les antenes van ser dinamitades. Tot just va durar uns pocs segons. La gent que érem dalt de les muntanyes de Begur, concretament al sector de Catalònia, vàrem quedar amb un pam de nas: els accessos a la platja de Pals estaven tallats, i si volies veure com queien les antenes et tenies d’espavilar; l’hora programada, si no ho recordo malament era les quatre i mitja de la tarda, i de cop, un quart abans, cap a un quart de cinc sentim i veiem una petita avioneta que passa per damunt del mar, seguint el perfil de la platja, .... Que fa? on va, aquest boig? I al cap d’un minut, PAM!, PAM!, PAM!, .. unes explosions petites i llunyanes, i vet aquí que, les colossals antenes, al cap d’un moment, jauen a terra en mig de la pols i el fum dels explosius. Ostres! Si gairebé no hem vist res! L’espectacle ja s’havia acabat.

I, com diuen en castellà: “de aquellos polvos vienen estos lodos”.  Des d’aleshores, tot ha estat com anar traient, mica en mica, les fulles d’una margarida. Sí, certament, s’ha aconseguit preservar l’espai natural, i la platja de Pals forma part del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, creat l’any 2010. 

S’ha creat un agradable camí vora el mar, delimitat per una modesta tanca metàl·lica, aprofitant el mateix vial central de l’emissora; s’ha sanejat prou bé els pilars de formigó i els ancoratges de les antenes, així com la lleugera zona de dunes i pins; però les velles instal·lacions han estat objecte d’un espoli i una degradació constants, per no parlar, inclús, d’ocupació temporal. 

Si en un primer moment s’apostava per un recinte tancat per garantir la seva preservació, avui la realitat i el temps han alterat aquella voluntat inicial: un sender travessa el bell mig de l’espai de l’antiga base, per tal de facilitar l’accés dels vianants a la platja, i la tanca que dona a la Torre Mora (i en bona part, també la de la platja) ha està trencada per diversos llocs. 

les "botigues" dels pescadors (4)

Encara avui, 20 anys després, ningú té clar que s’ha de fer, ni com utilitzar i preservar l’espai de l’antiga Radio Liberty (1). Després de molta xerrameca i perdre el temps, tot i que, afortunadament, un projecte anomenat “Aquam” (2) que preveia la construcció de dos grans aquaris ha quedat descartat, prevalen dues opcions: rehabilitar i mantenir la part més important dels edificis principals, per tal de fer una mena de “Memorial de la Guerra Freda”, i/o un “Centre d’interpretació Ambiental”, amb la restauració ambiental d’un espai que, recordem-ho, és de més de 330.000 metres quadrats, i on encara hi han les antigues “botigues” (3) dels pescadors de fa molts i molts anys i la torre de defensa, la Torre Mora, construïda el segle XVI. 

Tot plegat hauria de donar una visió històrica més completa de la pròpia vila de Pals i de la seva zona humida, dels estanys i aiguamolls, del seu accés al mar; un bell paratge que, des del punt de vista ambiental, té una enorme importància pel fet que, degut al seu relatiu aïllament en aquest temps recent de la Guerra Freda, avui encara hi conviuen diferents especies de plantes originals i d’animals i ocells autòctons, com ara el gaig, la merla, el corriol camanegre, la mallerenga o el tudó, i amb un sotabosc on hi predomina el llentiscle, el romaní i les estepes, o el lliri marí, el borró o el jull. Una riquesa i una singularitat única i excepcional.

            (1)   Per a més informació: 

                    radioliberty.org 

                    salvemplatjapals.org

(2)   Resolució 850/XII, de 29 de juliol del 2020, del Parlament de Catalunya, sobre l’aturada de         la licitació dels terrenys de l’antiga Radio Liberty a la platja de Pals

(3)   “El port de Pals”, per Eva Sans i Narcís Subirana, Cercle català d’història, 2013

      (4)  Reportatge fotogràfic: fons propi 

  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els camins del rerepaís: La Ruta de les rajoleries

Quan dic rerepaís, no vull dir res més que el territori del Baix Empordà que s’aboca cap el mar, que l’ensuma sense veure’l, encara. La nostra costa és tan potent que, sovint, ens oblidem dels seus accessos i miradors. Begur, Pals, Regencós, Palafrugell, ... o la Bisbal o  Torroella, són part d’una munió de pobles i poblets amb molta història que han forjat una caràcter, un esperit, una manera de ser. Integren un conjunt humà divers que configura una xarxa i una cultura, també diversa, com es pot entendre, essent com és terra de pas, terra de marca, amb l’empremta del temps per l’arribada de gent d’arreu i que des de mitjans del segle passat, de manera especial, s’ha vist enriquida per un munt de dones i d’homes provinents d’altres indrets de la pell de brau: per exemple, si a la Bisbal hi predominen famílies originàries de Cuevas Bajas, a Palafrugell destaquen les de Pozo Alcón. De manera que, el magma humà d’aquest territori s’ha vist alterat, i enriquit des de tots els punts de vista. És per això que, la cultura baix-empordanesa és tan rica i vella, surt de la terra, neix d’antigues activitats del camp i del bosc, del sector primari, i creix a l’industrial i a l’artesanal; per bé que, també des de ja fa bastants anys, l’impacte del turisme ho ha transformat tot, definitivament; per bé i per mal. I dic una cultura que neix de la terra per que, si la Bisbal és coneguda per la seva ceràmica vidriada, feta a partir de la terra argilosa de les terreres de Vaca morta; Palafrugell ho és pel món del suro, pelat a les sureres de les velles Gavarres; o Pals pel tradicional cultiu de l’arròs, al seus antics estanys o als serens aiguamolls; sense oblidar Begur, que ho és per la pesca artesanal i per les activitats extractives (pedreres, sorreres, o a les mines, sovint abocades al mar, ...); inclús, petit poblets com Regencós o com Esclanyà poden presumir de tenir una història econòmica al voltant de la terra, a les bòbiles i als forns ceràmics.

Regencós

Però, bé, anem per feina. Concretament, Esclanyà i Regencós tenen una història comuna a partir del món de les terreres i les explotacions mineres, a cel obert, algunes, o subterrànies, d’altres; per treure les argiles, la pedra calcària, el caolí, ... necessaris per fer l’obra de les rajoles, els maons, o altres elements ceràmics i constructius. Això es concreta  en l’existència,  encara avui, de algunes rajoleries, forns, xemeneies, ... i de les canteres, pedreres i mines d’on es treia la matèria primera: les mines d’en Vilanova, a Esclanyà; les mines d’en Bernat, al damunt de Regencós, o les mines d’en Bofill, al sector nord del Quermany Gros; així com algunes  pedreres en superfície, en especial, sobre el mateix poble de Regencós.

vista d'Esclanyà

És per això que, ja fa temps, vaig pensar en la conveniència de posar en valor aquest patrimoni a través del disseny d’una ruta cultural que permetés un millor coneixement d’aquest territori  i la seva història, amb la rehabilitació d’algunes construccions, i l’adequació i higienització dels entorns, la senyalització informativa adient dels elements naturals i/o constructius, ... Ja fa uns quants anys, vaig proposar a l’Ajuntament de Begur que, coordinat amb el de Regencós, fes l’edició d’un opuscle de mà informatiu (tríptic, díptic, ...) i una guia didàctica per treballar el tema a les escoles, amb la incorporació de la informació necessària a la plana web municipal; i l’adequació d’alguns espais, la senyalització i rehabilitació dels principals elements d’aquest patrimoni, etc. Tot plegat, hauria de ser una oferta cultural per a la població de la comarca i complementària per al sector turístic. Malgrat la bona disposició inicial i la bona acollida de la comunitat educativa, l’intent, no va reeixir. L’Administració pública és lenta i costa de posar-la en marxa. En altres escrits, d’aquest mateix blog, ho he posat de manifest.

És per això que, modestament, ara us proposo aquesta ruta, més casolana si es vol, però, fàcil, bella i ... lenta, sense preses. Uns camins que jo anomeno la “Ruta de les rajoleries”. Som-hi.

can Frigolet del Brugar

Sortida i arribada: Pavelló municipal d’Esclanyà (Itinerari circular, per tant es podria sortir/arribar des de qualsevol altre punt: per exemple, des del pavelló de Regencós)

1- Esclanyà – Regencós:

Sortida des del pavelló d’Esclanyà direcció Palafrugell, per la carretera GI6531. Girem a la dreta per la nova variant, el carrer de la Metal·lúrgia, fins a la cruïlla amb el camí de can Frigolet, a uns 300 metres.

forn de calç

Agafarem el camí. A uns 150 metres a la dreta, trobarem l’antiga rajoleria de can Frigolet del Brugar, el rètol diu que és del segle XIII, i uns 200 metre més avall, passada l’entrada dels horts, trobarem l’antic forn de calç (aquí sí caldria un actuació de neteja de l’entorn, senyalització informativa i adequació i obertura de la boca del forn, ... ) 

Una llàstima, tal com està! 

Seguirem recte avall pel camí vell de Regencós, deixant a mà esquerra un camí que va cap unes antigues terreres d’argila i la carretera C31, i passarem pel barri de les Rajoleries (ves per on!, avui tret d’un tros de paret de pedra seca no en queda cap), fins a trobar el camp de tir amb arc d’Esclanyà (veus!, aquí l’Ajuntament de Begur va tenir una bona iniciativa al aprofitar el camp de futbol del poble que estava deixat de la mà de Deu. Avui és dels principals camps de tir del nostre país). Arribats aquí, trobarem les restes del forn de calç de la Calera (també aquí, caldria un bona actuació de neteja de l’entorn, senyalització informativa i adequació i obertura de la boca del forn).

A partir d’aquest punt (on, també, caldria una actuació de neteja del marge dret del camí per tal de destacar el vell mur de pedra seca), seguirem, passarem pel bonic pont que corona la riera de Saltseseugues, fins arribar a una cruïlla de camins: el primer de la dreta, puja cap el Puigcalent; el del mig, en forma de petita carretereta asfaltada (que permet l’entrenament d’algun atleta que practica la marxa atlètica), arriba fins a Regencós; i el de l’esquerra, que ens portaria fins a la carretera general, la C31. Doncs, bé, just on comença l’asfalt hi han les restes (modificades en forma de barraca per a trobades familiars) de l’antic forn del mas Mató. Seguirem tot vorejant un antic olivar abandonat fins arribar a l’antic Mas Mató, primer, i al petit veïnat de l’Arrebassada, on reposa el mas Andreu i el seu moli, i el mas Bruguera.

antic forn del mas Mató

Travessarem la carretera que va de Pals fins a Begur, la GI-653, i entrarem a Regencós pel carrer Josep Pla, per arribar a la plaça Major. Podem fer una breu visita al poble, que té un barri antic petit, però, prou bonic; malgrat que, potser no tant com per ser escollit per la CNN, l’any 2021, com un dels pobles més bonics de l’Empordà i d’Europa. 

No cal haver anat massa temps a estudi com per entendre que, aquesta qualificació “propagandística” no era res més que la porta d’entrada a una gran operació urbanística que ha malmenat per sempre més el caràcter rural del poble, i el seu perfil antic, en favor de despersonalitzades i lletxes segones residències. Tot plegat, una “mumaraca” urbanística. Lamentable. Un cop més el “progrés” mal entès. I pel que fa al que queda de les antigues rajoleries, al poble encara queden restes de les de can Minoix i de cal Trau; a la vora de la carretera C-31, anant cap a Palafrugell, queden les del forn de l’Arrebassada, i, anant cap a Pals,  trobem la bòbila i el forn de can Janoher (avui reconvertit en restaurant) i, al final de la baixada de la mateixa carretera, hi ha la bòbila de can Boraresa, que encara conserva una certa activitat industrial. Seguim. 

xemeneia de cal Torradillo

Passant per la plaça Major, pujarem pel carrer Cremany on, a mà esquerra en direcció al cementiri i passant pel bell mig de la nova urbanització, trobarem l’esvelta xemeneia de la bòbila (avui inexistent) de cal Torradillo (1).

·         Temps aproximat emprat des de la sortida: 50 - 70 minuts, atenent el que ens hagem entretingut badant o fent fotos.

2- Regencós - Quermany - Regencós:

Com que no cal anar tan aviat cap el cementiri, recularem fins el poble, seguirem carrer Cremany amunt, passant pràcticament per sobre de la font del poble, per seguir pel camí que puja fins els dipòsits d’aigua de l’antiga Mancomunitat (avui gestionats pel Consorci d’aigües de la Costa Brava). És una pujada que ens ha de permetrà visionar una bonica vista cap al sud de la plana baix-empordanesa. Abans d’arribar a dalt de tot, a mà esquerra trobarem els clots d’unes antigues pedreres calcàries, dels segles XVIII i XIX; i, a continuació, trobarem un petit i pedregós corriol que porta fins el camí principal que puja al Quermany Gros, des de Pals. No hi arribarem del tot. Girarem a mà esquerra, pocs metres abans d’aquest camí principal, per agafar un camí prou fresat que, baixant un xic, ens durà fins a l’entrada principal de les Mines Blanques (de caolí) o Mines d’en Bernat, motiu en que es coneixia el seu propietari, l’Abdó Sabater Bonet, i que servia per fer l’engalba blanca utilitzada pels ceramistes de la Bisbal d’Empordà. 

entrada 3 de les Mines d'en Bernat

La boca d’entrada a la primera mina està tancada per una reixa, ja que es fa servir per a ús particular. És la més vistosa però segurament no és, ni de bon tros, la més bonica. Seguint pel corriol situat a dalt i a l’esquerra de la bocana d’aquesta mina principal, podrem visitar tot el seguit d’entrades a les mines (6 o 7 entrades, alguna està mig tapada ), entrades indicades per l’existència de petits corriols, sempre a mà dreta del camí que portem.  Pega la pena anar a veure-les, algunes de les boques són molt i molt boniques, i el silici està ben a l’abast. El corriol principal també és ben estret, deu fer uns 500 metres de llargada, i enllaça amb un dels pedregosos i perillosos (ull! amb les relliscades) camins que, pujant des del sector del cementiri, ens portaria també fins al Quermany Gros. A parer d’en Rocas i Roqué, “al bell mig del camí carreter es localitza una estructura de planta circular, de 2 m de diàmetre, que sens dubte correspon a un forn antic” (2).  Pujarem amb cura uns 100 metres fins a trobar una mena de plaça-cruïlla de camins. En total n’hi ha cinc. Agafarem el segon de la dreta, que queda al davant i que puja només una mica. De fet, el primer puja de dret fins al cim del Quermany Gros i, dels altres, un baixa cap a Pals i l’altre va a petar al Quermany Petit. Des d’aquest camí, que deu fer uns 600 metres i que volta la muntanya de cares a tramuntana, es poden contemplar unes vistes esplèndides sobre la plana i els aiguamolls de Pals i, en un dia clar, fins i tot es veuen els Pirineus, amb el Canigó omnipresent.

entrada (ara tapiada) a les mines d'en Bofill

Seguirem endavant fins a trobar aquell camí principal que, abans comentava, puja al Quermany Gros; girarem per anar cap a baix, a l’esquerra, on ben aviat, a uns 300 metres, trobarem les boques d’entrada a les Mines Negres (d’argila vermella) o Mines d’en Bofill, o de l’Avi Rajoler, explotades per en Josep Bofill Pericay, ja en el terme municipal de Pals. 

No sé si per por a que algú intentés entrar-hi, o per alguna raó que desconec, les dues principals boques d’entrada estan tapiades (vull pensar que, per l’administració competent?) d’una manera poc afortunada, menysvalorant la seva història i importància. Un cop més, falta d’informació davant d’un patrimoni històric prou important.   

A partir d’aquí, més avall hi ha una petita construcció que, en el seu moment, deuria suportar un sistema de politges o cintes de transport per a l’argila roja que es treia de les mines i que servia per a la fabricació de càntirs i altres atuells domèstics. Seguirem pel camí de la dreta fins a trobar, a uns 300 metres, una nou camí que puja des del paratge dels Termes cap el paratge de Constantic, i que, 500 metres més enllà, s’aboca sobre el karting de Regencós.

restes de murs de pedra seca

Aquí, en aquest petit i bell entorn, trobarem una barraca - refugi de pedra i, si  cerquéssim el baixant de l’esquerra, trobaríem un seguit de restes emmurallades de pedra seca, com per marcar un límit, així com una antiga sitja o cisterna excavada a la terra. I si ens  aventurem a pujar per un petit corriol que hi ha al costat esquerra de la barraca, en direcció al Quermany, a uns 50 metres trobarem una antiga pedrera calcària, amb vistes sobre la platja de Pals i les Medes.

No ho sé, però, pera mi aquest paratge té quelcom d’antic i màgic, com si poguéssim retrocedir en el temps i, recordant les elucubracions erudites d’en Pella i Forgas (3), ens retrobéssim amb alguns dels nostres primers avant-passats. Però, vaja! Anem al gra i deixem-nos d’històries.

rajoleria de can Marc

Retornarem camí avall fins arribar davant del karting on, a mà dreta, trobarem un corriol que en 10 minuts ens portarà de nou a Regencós. Ara podrem acabar la nostra visita de Regencós: a mà dreta, a uns 150 metres, trobarem la rajoleria de Can Marc, encara en funcionament, que fabrica rajols fets a mà, molt apreciats per a la rehabilitació de masos i cases antigues; i  a mà esquerra, anant cap a la carretera GI-653, hi ha l’antic forn del mas Bofill (avui reconvertit en un bonic mas, dit “Villa Pepita”).

villa Pepita

·         Temps aproximat d’aquest segon tram: 60-80 minuts

3- Regencós - Esclanyà:

Sortint de Regencós, travessarem la carretera al bell mig de la corba, i agafarem un camí que baixa per retornar cap el paratge del Puigcalent, 800 metres més enllà. Però, anem a pams. Seguint uns 300 metres aquest camí prou fresat, a mà esquerra i al fons del comal, hi ha un corriol que va a parar al Puig Brocà; on trobaríem, en cas d’anar-hi, unes enormes sorreres, uns clots d’allò mes grans que desfiguren, també en pro del “progrés”, les velles muntanyes de Begur. En qualsevol cas, a l’inici del camí tenim la possibilitat de veure les restes d’unes antigues canteres. Tornant al camí del Puigcalent arribarem al bonic mas Mauri, que reposa esvelt mirant cap a llevant i, davant seu, a mà esquerra del camí i mig amagades, hi han les restes de l’antic forn del Puigcalent (del mas Coll o d’en Tianet Casas), reconvertit avui en un mas d’us residencial. Tot canvia!, no queda gairebé res del vell estil de vida de la gent d’aquests indrets.

restes del forn d'en Tianet Casas

Baixarem cap al camí principal que ve d’Esclanyà, i que ja coneixem per haver-hi passat abans, i girarem a l’esquerra per agafar a pocs metres un altre camí que puja cap al paratge de la riera de Saltseseugues. A uns 500 metres trobarem un nou camí ben ample que ve del camí general que comunica el Barri Domingo d’Esclanyà amb la urbanització Residencial Begur. Girarem a l’esquerra per aquest nou camí tot travessant un bonic bosc ple de pins, alzines, suros, matolls ... i brucs, sobretot brucs. Després d’un petit puja-baixa, passats uns 10 minuts, trobarem els camps de Saltseseugues. De fet, aquests camps, excavats al bell mig de la muntanya donen la impressió de ser el resultat de l’activitat extractiva que es feia una mica més amunt, a les Mines d’en Vilanova.

restes de les mines d'en Vilanova

Parlant un dia amb el propietari del paratge, em deia que no, que era quelcom independent; però, vaja, jo no n’estaria tan segur. En qualsevol cas, una visita a les mines si que peguen la pena. Agafarem el camí que, des de davant dels camps puja de dret cap a Residencial Begur. Aquí, ens tindrem d’entretenir una mica més per trobar les diferents restes: gairebé a dalt de tot, a mà esquerra, hi ha el que queda d’una antiga barraca d’eines e l’explotació. I si seguim el camí que neix aquí mateix, a uns 50 metres a mà esquerra, trobarem un petit corriol que ens duria de nou cap als camps d’on venim, per un altre camí. Doncs, a poc més d’una vintena de metres, al mig del sender hi ha una tapa metàl·lica tancada que dona l’entrada al pou principal d’accés a la mina. Una mica més endavant, si guaitem bé trobarem diferents excavacions de l’activitat minera. I ara, recularem fins a la barraca, per pujar fins dalt de tot. A mà dreta, i a l’ombra de la línia elèctrica de mitja tensió existent, trobarem un camí (“particular”, diu) que ens permetrà contempla els clots atrinxerats i pous de l’antiga activitat minera. També aquest paratge ens pot portar records de temps passats, no necessàriament millors.

pou de les mines d'en Vilanova

Recularem una mica per tal d’agafar el camí  (anomenat carrer) de Saltseseugues, que connecta Esclanyà amb residencial Begur. Tot plegat serà un quartet més i ja estarem al barri Domingo, porta d’entrada el poble d’Esclanyà. Per fer aquest tercer tram del nostre itinerari, haurem estat també de 60 a 80 minuts, atenent com en els trams anteriors, el temps invertit en badar una mica. En total, unes 3 hores (de 170 a 230 minuts). No ha d’haver-hi cap pressa. Haurem fet una bona excursió, haurem gaudit d’uns paisatges inoblidables, haurem aprés una mica més sobre la història econòmica i social del nostre país. I si tenim sort, potser, haurem fet alguna nova amistat. Felicitats!

 

(1)    Trobarem informació abundant sobre els forns i les rajoleries de Regencós, a Carles Serra i Joan Ferrer, “Poble de rajolers”, ed. Ajuntament de Regencós, 2002

(2)    Altres informacions sobre les activitats extractives fetes als Quermanys les podeu trobar a “Els jaciments arqueològics del Quermany Gros i Petit (Pals – Regencós), de Xavier Rocas i Carles Roqué, Ed. Institut d’Estudis del Baix Empordà

(3)    Josep Pella i Forgas, “Historia del Ampurdan”. Ed. Lluis Tassó i Serra, 1883