Els camins del rerepaís: La Ruta de les rajoleries

Quan dic rerepaís, no vull dir res més que el territori del Baix Empordà que s’aboca cap el mar, que l’ensuma sense veure’l, encara. La nostra costa és tan potent que, sovint, ens oblidem dels seus accessos i miradors. Begur, Pals, Regencós, Palafrugell, ... o la Bisbal o  Torroella, són part d’una munió de pobles i poblets amb molta història que han forjat una caràcter, un esperit, una manera de ser. Integren un conjunt humà divers que configura una xarxa i una cultura, també diversa, com es pot entendre, essent com és terra de pas, terra de marca, amb l’empremta del temps per l’arribada de gent d’arreu i que des de mitjans del segle passat, de manera especial, s’ha vist enriquida per un munt de dones i d’homes provinents d’altres indrets de la pell de brau: per exemple, si a la Bisbal hi predominen famílies originàries de Cuevas Bajas, a Palafrugell destaquen les de Pozo Alcón. De manera que, el magma humà d’aquest territori s’ha vist alterat, i enriquit des de tots els punts de vista. És per això que, la cultura baix-empordanesa és tan rica i vella, surt de la terra, neix d’antigues activitats del camp i del bosc, del sector primari, i creix a l’industrial i a l’artesanal; per bé que, també des de ja fa bastants anys, l’impacte del turisme ho ha transformat tot, definitivament; per bé i per mal. I dic una cultura que neix de la terra per que, si la Bisbal és coneguda per la seva ceràmica vidriada, feta a partir de la terra argilosa de les terreres de Vaca morta; Palafrugell ho és pel món del suro, pelat a les sureres de les velles Gavarres; o Pals pel tradicional cultiu de l’arròs, al seus antics estanys o als serens aiguamolls; sense oblidar Begur, que ho és per la pesca artesanal i per les activitats extractives (pedreres, sorreres, o a les mines, sovint abocades al mar, ...); inclús, petit poblets com Regencós o com Esclanyà poden presumir de tenir una història econòmica al voltant de la terra, a les bòbiles i als forns ceràmics.

Regencós

Però, bé, anem per feina. Concretament, Esclanyà i Regencós tenen una història comuna a partir del món de les terreres i les explotacions mineres, a cel obert, algunes, o subterrànies, d’altres; per treure les argiles, la pedra calcària, el caolí, ... necessaris per fer l’obra de les rajoles, els maons, o altres elements ceràmics i constructius. Això es concreta  en l’existència,  encara avui, de algunes rajoleries, forns, xemeneies, ... i de les canteres, pedreres i mines d’on es treia la matèria primera: les mines d’en Vilanova, a Esclanyà; les mines d’en Bernat, al damunt de Regencós, o les mines d’en Bofill, al sector nord del Quermany Gros; així com algunes  pedreres en superfície, en especial, sobre el mateix poble de Regencós.

vista d'Esclanyà

És per això que, ja fa temps, vaig pensar en la conveniència de posar en valor aquest patrimoni a través del disseny d’una ruta cultural que permetés un millor coneixement d’aquest territori  i la seva història, amb la rehabilitació d’algunes construccions, i l’adequació i higienització dels entorns, la senyalització informativa adient dels elements naturals i/o constructius, ... Ja fa uns quants anys, vaig proposar a l’Ajuntament de Begur que, coordinat amb el de Regencós, fes l’edició d’un opuscle de mà informatiu (tríptic, díptic, ...) i una guia didàctica per treballar el tema a les escoles, amb la incorporació de la informació necessària a la plana web municipal; i l’adequació d’alguns espais, la senyalització i rehabilitació dels principals elements d’aquest patrimoni, etc. Tot plegat, hauria de ser una oferta cultural per a la població de la comarca i complementària per al sector turístic. Malgrat la bona disposició inicial i la bona acollida de la comunitat educativa, l’intent, no va reeixir. L’Administració pública és lenta i costa de posar-la en marxa. En altres escrits, d’aquest mateix blog, ho he posat de manifest.

És per això que, modestament, ara us proposo aquesta ruta, més casolana si es vol, però, fàcil, bella i ... lenta, sense preses. Uns camins que jo anomeno la “Ruta de les rajoleries”. Som-hi.

can Frigolet del Brugar

Sortida i arribada: Pavelló municipal d’Esclanyà (Itinerari circular, per tant es podria sortir/arribar des de qualsevol altre punt: per exemple, des del pavelló de Regencós)

1- Esclanyà – Regencós:

Sortida des del pavelló d’Esclanyà direcció Palafrugell, per la carretera GI6531. Girem a la dreta per la nova variant, el carrer de la Metal·lúrgia, fins a la cruïlla amb el camí de can Frigolet, a uns 300 metres.

forn de calç

Agafarem el camí. A uns 150 metres a la dreta, trobarem l’antiga rajoleria de can Frigolet del Brugar, el rètol diu que és del segle XIII, i uns 200 metre més avall, passada l’entrada dels horts, trobarem l’antic forn de calç (aquí sí caldria un actuació de neteja de l’entorn, senyalització informativa i adequació i obertura de la boca del forn, ... ) 

Una llàstima, tal com està! 

Seguirem recte avall pel camí vell de Regencós, deixant a mà esquerra un camí que va cap unes antigues terreres d’argila i la carretera C31, i passarem pel barri de les Rajoleries (ves per on!, avui tret d’un tros de paret de pedra seca no en queda cap), fins a trobar el camp de tir amb arc d’Esclanyà (veus!, aquí l’Ajuntament de Begur va tenir una bona iniciativa al aprofitar el camp de futbol del poble que estava deixat de la mà de Deu. Avui és dels principals camps de tir del nostre país). Arribats aquí, trobarem les restes del forn de calç de la Calera (també aquí, caldria un bona actuació de neteja de l’entorn, senyalització informativa i adequació i obertura de la boca del forn).

A partir d’aquest punt (on, també, caldria una actuació de neteja del marge dret del camí per tal de destacar el vell mur de pedra seca), seguirem, passarem pel bonic pont que corona la riera de Saltseseugues, fins arribar a una cruïlla de camins: el primer de la dreta, puja cap el Puigcalent; el del mig, en forma de petita carretereta asfaltada (que permet l’entrenament d’algun atleta que practica la marxa atlètica), arriba fins a Regencós; i el de l’esquerra, que ens portaria fins a la carretera general, la C31. Doncs, bé, just on comença l’asfalt hi han les restes (modificades en forma de barraca per a trobades familiars) de l’antic forn del mas Mató. Seguirem tot vorejant un antic olivar abandonat fins arribar a l’antic Mas Mató, primer, i al petit veïnat de l’Arrebassada, on reposa el mas Andreu i el seu moli, i el mas Bruguera.

antic forn del mas Mató

Travessarem la carretera que va de Pals fins a Begur, la GI-653, i entrarem a Regencós pel carrer Josep Pla, per arribar a la plaça Major. Podem fer una breu visita al poble, que té un barri antic petit, però, prou bonic; malgrat que, potser no tant com per ser escollit per la CNN, l’any 2021, com un dels pobles més bonics de l’Empordà i d’Europa. 

No cal haver anat massa temps a estudi com per entendre que, aquesta qualificació “propagandística” no era res més que la porta d’entrada a una gran operació urbanística que ha malmenat per sempre més el caràcter rural del poble, i el seu perfil antic, en favor de despersonalitzades i lletxes segones residències. Tot plegat, una “mumaraca” urbanística. Lamentable. Un cop més el “progrés” mal entès. I pel que fa al que queda de les antigues rajoleries, al poble encara queden restes de les de can Minoix i de cal Trau; a la vora de la carretera C-31, anant cap a Palafrugell, queden les del forn de l’Arrebassada, i, anant cap a Pals,  trobem la bòbila i el forn de can Janoher (avui reconvertit en restaurant) i, al final de la baixada de la mateixa carretera, hi ha la bòbila de can Boraresa, que encara conserva una certa activitat industrial. Seguim. 

xemeneia de cal Torradillo

Passant per la plaça Major, pujarem pel carrer Cremany on, a mà esquerra en direcció al cementiri i passant pel bell mig de la nova urbanització, trobarem l’esvelta xemeneia de la bòbila (avui inexistent) de cal Torradillo (1).

·         Temps aproximat emprat des de la sortida: 50 - 70 minuts, atenent el que ens hagem entretingut badant o fent fotos.

2- Regencós - Quermany - Regencós:

Com que no cal anar tan aviat cap el cementiri, recularem fins el poble, seguirem carrer Cremany amunt, passant pràcticament per sobre de la font del poble, per seguir pel camí que puja fins els dipòsits d’aigua de l’antiga Mancomunitat (avui gestionats pel Consorci d’aigües de la Costa Brava). És una pujada que ens ha de permetrà visionar una bonica vista cap al sud de la plana baix-empordanesa. Abans d’arribar a dalt de tot, a mà esquerra trobarem els clots d’unes antigues pedreres calcàries, dels segles XVIII i XIX; i, a continuació, trobarem un petit i pedregós corriol que porta fins el camí principal que puja al Quermany Gros, des de Pals. No hi arribarem del tot. Girarem a mà esquerra, pocs metres abans d’aquest camí principal, per agafar un camí prou fresat que, baixant un xic, ens durà fins a l’entrada principal de les Mines Blanques (de caolí) o Mines d’en Bernat, motiu en que es coneixia el seu propietari, l’Abdó Sabater Bonet, i que servia per fer l’engalba blanca utilitzada pels ceramistes de la Bisbal d’Empordà. 

entrada 3 de les Mines d'en Bernat

La boca d’entrada a la primera mina està tancada per una reixa, ja que es fa servir per a ús particular. És la més vistosa però segurament no és, ni de bon tros, la més bonica. Seguint pel corriol situat a dalt i a l’esquerra de la bocana d’aquesta mina principal, podrem visitar tot el seguit d’entrades a les mines (6 o 7 entrades, alguna està mig tapada ), entrades indicades per l’existència de petits corriols, sempre a mà dreta del camí que portem.  Pega la pena anar a veure-les, algunes de les boques són molt i molt boniques, i el silici està ben a l’abast. El corriol principal també és ben estret, deu fer uns 500 metres de llargada, i enllaça amb un dels pedregosos i perillosos (ull! amb les relliscades) camins que, pujant des del sector del cementiri, ens portaria també fins al Quermany Gros. A parer d’en Rocas i Roqué, “al bell mig del camí carreter es localitza una estructura de planta circular, de 2 m de diàmetre, que sens dubte correspon a un forn antic” (2).  Pujarem amb cura uns 100 metres fins a trobar una mena de plaça-cruïlla de camins. En total n’hi ha cinc. Agafarem el segon de la dreta, que queda al davant i que puja només una mica. De fet, el primer puja de dret fins al cim del Quermany Gros i, dels altres, un baixa cap a Pals i l’altre va a petar al Quermany Petit. Des d’aquest camí, que deu fer uns 600 metres i que volta la muntanya de cares a tramuntana, es poden contemplar unes vistes esplèndides sobre la plana i els aiguamolls de Pals i, en un dia clar, fins i tot es veuen els Pirineus, amb el Canigó omnipresent.

entrada (ara tapiada) a les mines d'en Bofill

Seguirem endavant fins a trobar aquell camí principal que, abans comentava, puja al Quermany Gros; girarem per anar cap a baix, a l’esquerra, on ben aviat, a uns 300 metres, trobarem les boques d’entrada a les Mines Negres (d’argila vermella) o Mines d’en Bofill, o de l’Avi Rajoler, explotades per en Josep Bofill Pericay, ja en el terme municipal de Pals. 

No sé si per por a que algú intentés entrar-hi, o per alguna raó que desconec, les dues principals boques d’entrada estan tapiades (vull pensar que, per l’administració competent?) d’una manera poc afortunada, menysvalorant la seva història i importància. Un cop més, falta d’informació davant d’un patrimoni històric prou important.   

A partir d’aquí, més avall hi ha una petita construcció que, en el seu moment, deuria suportar un sistema de politges o cintes de transport per a l’argila roja que es treia de les mines i que servia per a la fabricació de càntirs i altres atuells domèstics. Seguirem pel camí de la dreta fins a trobar, a uns 300 metres, una nou camí que puja des del paratge dels Termes cap el paratge de Constantic, i que, 500 metres més enllà, s’aboca sobre el karting de Regencós.

restes de murs de pedra seca

Aquí, en aquest petit i bell entorn, trobarem una barraca - refugi de pedra i, si  cerquéssim el baixant de l’esquerra, trobaríem un seguit de restes emmurallades de pedra seca, com per marcar un límit, així com una antiga sitja o cisterna excavada a la terra. I si ens  aventurem a pujar per un petit corriol que hi ha al costat esquerra de la barraca, en direcció al Quermany, a uns 50 metres trobarem una antiga pedrera calcària, amb vistes sobre la platja de Pals i les Medes.

No ho sé, però, pera mi aquest paratge té quelcom d’antic i màgic, com si poguéssim retrocedir en el temps i, recordant les elucubracions erudites d’en Pella i Forgas (3), ens retrobéssim amb alguns dels nostres primers avant-passats. Però, vaja! Anem al gra i deixem-nos d’històries.

rajoleria de can Marc

Retornarem camí avall fins arribar davant del karting on, a mà dreta, trobarem un corriol que en 10 minuts ens portarà de nou a Regencós. Ara podrem acabar la nostra visita de Regencós: a mà dreta, a uns 150 metres, trobarem la rajoleria de Can Marc, encara en funcionament, que fabrica rajols fets a mà, molt apreciats per a la rehabilitació de masos i cases antigues; i  a mà esquerra, anant cap a la carretera GI-653, hi ha l’antic forn del mas Bofill (avui reconvertit en un bonic mas, dit “Villa Pepita”).

villa Pepita

·         Temps aproximat d’aquest segon tram: 60-80 minuts

3- Regencós - Esclanyà:

Sortint de Regencós, travessarem la carretera al bell mig de la corba, i agafarem un camí que baixa per retornar cap el paratge del Puigcalent, 800 metres més enllà. Però, anem a pams. Seguint uns 300 metres aquest camí prou fresat, a mà esquerra i al fons del comal, hi ha un corriol que va a parar al Puig Brocà; on trobaríem, en cas d’anar-hi, unes enormes sorreres, uns clots d’allò mes grans que desfiguren, també en pro del “progrés”, les velles muntanyes de Begur. En qualsevol cas, a l’inici del camí tenim la possibilitat de veure les restes d’unes antigues canteres. Tornant al camí del Puigcalent arribarem al bonic mas Mauri, que reposa esvelt mirant cap a llevant i, davant seu, a mà esquerra del camí i mig amagades, hi han les restes de l’antic forn del Puigcalent (del mas Coll o d’en Tianet Casas), reconvertit avui en un mas d’us residencial. Tot canvia!, no queda gairebé res del vell estil de vida de la gent d’aquests indrets.

restes del forn d'en Tianet Casas

Baixarem cap al camí principal que ve d’Esclanyà, i que ja coneixem per haver-hi passat abans, i girarem a l’esquerra per agafar a pocs metres un altre camí que puja cap al paratge de la riera de Saltseseugues. A uns 500 metres trobarem un nou camí ben ample que ve del camí general que comunica el Barri Domingo d’Esclanyà amb la urbanització Residencial Begur. Girarem a l’esquerra per aquest nou camí tot travessant un bonic bosc ple de pins, alzines, suros, matolls ... i brucs, sobretot brucs. Després d’un petit puja-baixa, passats uns 10 minuts, trobarem els camps de Saltseseugues. De fet, aquests camps, excavats al bell mig de la muntanya donen la impressió de ser el resultat de l’activitat extractiva que es feia una mica més amunt, a les Mines d’en Vilanova.

restes de les mines d'en Vilanova

Parlant un dia amb el propietari del paratge, em deia que no, que era quelcom independent; però, vaja, jo no n’estaria tan segur. En qualsevol cas, una visita a les mines si que peguen la pena. Agafarem el camí que, des de davant dels camps puja de dret cap a Residencial Begur. Aquí, ens tindrem d’entretenir una mica més per trobar les diferents restes: gairebé a dalt de tot, a mà esquerra, hi ha el que queda d’una antiga barraca d’eines e l’explotació. I si seguim el camí que neix aquí mateix, a uns 50 metres a mà esquerra, trobarem un petit corriol que ens duria de nou cap als camps d’on venim, per un altre camí. Doncs, a poc més d’una vintena de metres, al mig del sender hi ha una tapa metàl·lica tancada que dona l’entrada al pou principal d’accés a la mina. Una mica més endavant, si guaitem bé trobarem diferents excavacions de l’activitat minera. I ara, recularem fins a la barraca, per pujar fins dalt de tot. A mà dreta, i a l’ombra de la línia elèctrica de mitja tensió existent, trobarem un camí (“particular”, diu) que ens permetrà contempla els clots atrinxerats i pous de l’antiga activitat minera. També aquest paratge ens pot portar records de temps passats, no necessàriament millors.

pou de les mines d'en Vilanova

Recularem una mica per tal d’agafar el camí  (anomenat carrer) de Saltseseugues, que connecta Esclanyà amb residencial Begur. Tot plegat serà un quartet més i ja estarem al barri Domingo, porta d’entrada el poble d’Esclanyà. Per fer aquest tercer tram del nostre itinerari, haurem estat també de 60 a 80 minuts, atenent com en els trams anteriors, el temps invertit en badar una mica. En total, unes 3 hores (de 170 a 230 minuts). No ha d’haver-hi cap pressa. Haurem fet una bona excursió, haurem gaudit d’uns paisatges inoblidables, haurem aprés una mica més sobre la història econòmica i social del nostre país. I si tenim sort, potser, haurem fet alguna nova amistat. Felicitats!

 

(1)    Trobarem informació abundant sobre els forns i les rajoleries de Regencós, a Carles Serra i Joan Ferrer, “Poble de rajolers”, ed. Ajuntament de Regencós, 2002

(2)    Altres informacions sobre les activitats extractives fetes als Quermanys les podeu trobar a “Els jaciments arqueològics del Quermany Gros i Petit (Pals – Regencós), de Xavier Rocas i Carles Roqué, Ed. Institut d’Estudis del Baix Empordà

(3)    Josep Pella i Forgas, “Historia del Ampurdan”. Ed. Lluis Tassó i Serra, 1883