La costa de Begur: la costa de les mines

Si diem que la costa del cap de Begur és una de les més salvatges, agrestes, minerals, naturals, belles i braves de tota la Costa Brava, juntament  amb la del cap Norfeu i la del cap de Creus, no descobrirem res de nou: és així des de molt abans que el benvolgut Ferran Agulló bategés el litoral gironí, des de Blanes fins a Port-Bou, com a Costa Brava. Ara bé, el que de ben segur no és tan conegut és que el massís de Begur i la seva costa són un veritable “skarn” (paraulota sueca que fa referència a les zones on les roques contenen una munió de minerals metamorfosats en forma de calcopirita i de magnetita, és a dir en forma de òxids de ferro i sulfats de coure, de plom, ... ); un gegantí roquisser granític i calcari on hi abunda una riquesa mineral fins fa pocs anys explotada.

prespectiva de l'Illa Roja des de Cala Moreta

Com diu el geòleg Jordi Carreras, fent referència a les seves característiques i a la seva explotació: “El massís de Begur és un dels massissos paleozoics més peculiars a Catalunya .... l’associació de pissarres i gruixudes intercalacions de marbres presenta analogies amb el que aflora a cap Norfeu ... En aquest espai fortament humanitzat molts afloraments han anat desapareixent per l’explotació en pedreres i per efectes de la urbanització ... “ i fent una descripció del efectes d’aquestes formacions minerals sobre l’estructura del paisatge, afegeix : “ les fil·lites generes uns relleus suaus, mentre els carbonats, sovint disposats en gruixudes capes, poden arribar a conformar grans espadats com és el cas del Cap de Begur” (1)

afloraments sobre el camí d'accés a Cala Moreta

El domini del regne mineral es fa evident al poc de trepitjar els corriols, dreceres i camins de la costa begurenca. Així, des de la Platja del Racó, a tocar de la Platja de Pals, fins al Cap de Begur encara hi són presents les restes del que a finals del segle XIX i a principis del segle XX  havien estat veritables explotacions mineres a flor d’aigua, mines que la gent del país explotava en unes condicions difícils i perilloses per tal de guanyar-se les garrofes com fos, en uns moments en que el creixent procés de desenvolupament econòmic i d’industrialització del país exigia tenir a l’abast abundants recursos de matèries primeres, i malgrat que les explotacions fossin petites, precàries i poc rendibles. Aquestes activitats extractives han deixat un empremta encara visible a nivell paisatgístic, alterant la morfologia del litoral en algunes ocasions,  i tot un seguit de topònims que les recorden: al costat de la “platja del Racó”, anant cap al sud i després de la “Punta Espinuda”, es troba “cala Moreta” i la cala de la Illa Roja, on hi havia una mina, avui enfonsada, en el lloc anomenat la Roca Negra.

i la Roca Negra, amb la boca d'extracció sobre la cala de l'Illa Roja 

Sense haver llegit a Stendhal és fàcil endevinar que, efectivament, els colors negre i roig eren i són els predominants en aquest paratge que, avui, està conformat per dues petites cales amb una gran roca vermella al bell mig; dues caletes, però, que durant el segle XIX i fins a mitjans del segle XX no existien, havent-hi en el seu lloc una explotació minera en bona part a l’aire lliure i a tocar de l’aigua que ha canviat completament la fisonomia de la costa, una veritable cantera d’on s’hi treien uns ocres ferruginosos amb goethita, hematites i quars (2). Encara avui, a garbí de la platja, hi ha una boca d’entrada d’extracció de minerals sota la Roca Negra, que serveix d’aixopluc als banyistes en cas de mal temps i per altres feines no tan clares ni netes.

la cova de l'infern sota la Llosa del Fanguejadors

Seguint en direcció al cap de Begur, passada la platja de “Sa Riera”, a la Punta d’en Toni també hi ha dues petites mineralitzacions, encaixades entre els granits i el nivell calcari, de calcopirita, goethita, magnetita, quars, .. que no tenim constància que fossin explotades, tot i que el damunt hi ha un lloc anomenat el Rec i la Llosa dels Fanguejadors, fet que dóna entendre que probablement s’hi fes alguna activitat de neteja de minerals en aquest indret. Després de la "Punta de la Creu", on es pot contemplar un seguit d'afloraments feològics similars als de la Platja del

la Punta d'en Toni

Racó, es troba la zona coneguda com de ses Mines, amb el rec de les Mines i una mena de cala anomenada el Golfet de les Mines, tancada a llevant per el Cap d’es Forn, on hi havia dues antigues mines - que encara avui són prou visibles - que s’explotaven des del mar en unes condicions molt difícils, atesa la bravura que sovint presenten les onades en aquest indret. D’aquestes mines es treia calcopirita, pirita, malaquita, goethita i altres minerals (3). Un cop tancada l’explotació, les bocanes d’entrada foren després utilitzades com a dipòsit pels contrabandistes (4)

boca d'entrada d'una mina al Golfet de les Mines

Diversos noms donen fe de les dificultats que devien trobar els esforçats treballadors que feinejaven en aquest indòmit paratge de la nostra costa, tals com: l’Illa de Mal Entrar, sa Nau Perduda, es Foraió Negat. Seguint la costa, i després de ses Negres i el Cap sa Sal - indrets anomenats així per les pròpies característiques geològiques dels  paratges -,  tot just anant cap a l’entrada de la cala d’Aiguafreda i en un indret conegut com el de ses mines de plom, hi havia una mina coneguda com la Mina Francisqueta, que explotava un filó ben encaixonat  d’on s’hi treia galena, pirita, goethita, calcita, baritina i quars (5)  

Cap d'es Forn, amb l'illa de Mal Entrar

Avui la mina està mig colgada per la construcció en aquest lloc de l’anomenada Casa dels Pescadors del que havia estat l’Hotel Cap sa Sal, avui reconvertit en apartaments de luxe.  A l’altre costat de la badia que corona aquetes dues petites però meravelloses cales d’Aiguafreda i sa Tuna hi ha la coneguda Punta es Plom, amb la cova d’es Plom i ses Pedres Blanques, on hi ha uns filons amb calcita i baritina, encaixonats entre roques calcàries, que contenen calcopirita i malaquita. No cal dir que, també en aquest cas, el nom té veure amb l’activitat extractiva de la mina. A partir d’aquí, i fins el Cap de Begur, la costa es torna encara més alta i escarpada, i el mar més valent i abraonat; s’han acabat les explotacions minerals:  és el sector conegut com s’Encalladora, on dormen impàvides “ses Falguerines" i “ses Roques Altes”, fins arribar a “es Degotis” i a sota el far (conegut com "el Semàfor") del cap del Massís de Begur, ja a més de 100 metres d’alçada sobre el mar, en un penya-segat que en alguns punts té una veritable caiguda a plom (6)

roquisser a sa Nau Perduda

Podem pensar doncs que, les activitats minerals extractives en els seu moment foren prou importants en aquests bells racons de la nostra costa i donaren un treball complementari a la gent de la marina baix empordanesa. Una població que vivia una mica del mar: la pesca i el corall; una mica de l’agricultura, en especial  de la vinya fins a fil·loxera del 1882; i de l‘evolució del sector surer; i que va veure com al llarg del segle XIX molts dels seus fills i filles (més de 500 persones, en una població que no va arribar mai als 2000 residents) marxaven a l’altra banda de l’Atlàntic a fer fortuna. No cal dir que, avui el fenomen turístic ha acabat amb gairebé la totalitat de les activitats minerals del massís de Begur, malgrat que l’explotació de sorreres i àrids continua essent prou important. Sí, podem pensar que avui es viu millor, que afortunadament podem gaudir més del mar, de la costa, del paisatge; però, tot té un preu: tenim una economia molt poc diversificada, poc competitiva i molt especialitzada en el sector turístic i en el de serveis; i a més,  la construcció de les urbanitzacions ha tingut un efecte devastador per al patrimoni miner de Begur i per extensió per a tot el paisatge de la vila i les muntanyes del massís: en especial, les urbanització dels sectors del Mas Gispert, d’es Valls i del Mas Mató han alterat completament la fisonomia de Begur, de manera que la tradicional imatge del poble amb el Castell al capdamunt ha quedat totalment desdibuixada.

el Cap sa Sal, amb la Casa dels Pescadors a tocar l'aigua

A més, també des d’un punt de vista pedagògic, ens trobem davant d’un litoral marí amb un gran interès, doncs els afloraments de la Punta de la Creu i de la Platja del Racó “constitueixen un dels registres essencials per a la comprensió de l’evolució geològica de Catalunya” (7); aquesta mirada pedagògica és perceptible inclús en el propi camí de ronda de sa Riera a la Platja del Racó, on la barana ressegueix el punt de contacte entre el “sòcol constituït per marbres dolomítics massissos” i el nivell de la “cobertura constituïda per sediments en forma d’estrats aglomerats i carbonats grisos” (8)

la Punta es Plom: són visibles les conseqüències de l'activitat extractiva

En qualsevol cas, és una pena que no posem més en valor tota la història econòmica i el patrimoni mineral de una zona del país que, per bé que és coneguda per la bellesa del seu entorn i del seu paisatge, viu d’esquenes al seu passat més recent.

urbanitzacions d'es Valls i Mas Gispert, des del Castell de Begur

(1)    - “Geozona 353, Paleozoic del Massís de Begur”, de Jordi Carreras, Dº Gral. de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya

(2)    -  “Els minerals de Catalunya”, planes 56 i 57, de Josep M. Mata-Perelló, edició de l’Institut d’Estudis Catalans, 1990

(3)    -  Ibídem “Els minerals de Catalunya”

(4)    -  “Per les muntanyes de Begur”, de Ferran Alsina, revista Gavarres nº 4. Any 2003

(5)    – Ibídem “Els minerals de Catalunya”

(6)    – toponímia de “La Costa de l’Empordanet”, de Josep Castelló, Josep Bañeras i Jordi Planas i de l’Institut Cartogràfic de Catalunya

(7)    – “Geozona 352, discordances de la Platja del Racó i de la Punta de la Creu”, de Jordi Carreras, Dº Gral. de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya

(8)    – Ibídem “Geozona 352, discordances de la Platja del Racó i de la Punta de la Creu”