Memòria de la platja de Pals: Radio Liberty, 20 anys després

Tots just els vells fulls del calendari del segle XX giraven del tot encetant un nou segle, el XXI, en que semblava que tot havia de ser millor, quan per aquelles coses que té la història, moltes coses havien de canviar i no sempre per a millor, ... o no? Aquesta és, com deia en aquell moment, la dialèctica de la història. Podem parlar de la idea de progrés, del concepte de desenvolupament, de la igualtat social i econòmica, dels drets humans ... o de la sostenibilitat ambiental: la realitat és dual i perversa; i el futur és fa cada dia, amb la lluita constant. Passes endavant i passes enrere. No hi ha més.

 Així, davant al possibilitat que, degut al col·lapse del món comunista dels països de l’antiga URSS, canviessin i/o s’acabessin les polítiques de la Guerra Freda; i que, en el cas del nostre entorn més immediat, això representés la fi de les emissions de Radio Liberty a la platja de Pals, i la fi també, de la preservació urbanística d’una peça del litoral quasi verge d’edificacions, una tremolor de cames ens impulsava (érem un grup de ciutadanes i ciutadans actius i, com he dit, preocupats) a avançar-nos davant la possibilitat que el desmantellament de l’emissora representés un altre pas endarrere en la defensa del territori.

I així, vaig escriure un article que deia: La dialèctica de la història: les antenes de la "llibertat"

 Quan fa 25 anys, per primera vegada, vaig veure les antenes de Radio Liberty vaig quedà estorat; no m'ho acabava de creure. Probablement, a qualsevol visitant novell també li sorprendrà la contemplació d'aquestes immenses andròmines metàl·liques instal·lades el bell mig d'una de les platges més verges i menys urbanitzades de la nostra costa. I és que tot té una explicació i una raó d'ésser: unes antenes producte de la "guerra freda", construïdes per subvertir mitjançant la propaganda més grollera als règims socialistes dels països de l'Est, han servit per preservar relativament la platja de Pals de la dalla anihiladora de l'urbanisme vertical dels anys 60 i de l’horitzontal dels 90; i ha esdevingut un espai de llibertat pels banyistes practicants del "nudisme". Aquesta és la dialèctica de la història, la lluita contra "l'enemic comunista" ha salvat miraculosament bona part d'aquest indret de la depredació capitalista més ferotge.

I seguia parlant del cost de manteniment de les instal·lacions, del declivi de l’antiga URSS, de la idea de “desenvolupisme” de l’Espanya franquista, del depredador turisme de masses, dels límits ambientals, dels perills de l’explotació privada del territori, ... i acabava dient:

 Davant la possibilitat del tancament de Radio Liberty i que les antenes es desmuntin pensem que, des d'una perspectiva de sostenibilitat social i ecològica, cal preparar-nos per defensar aquest espai de la nostra costa. El pastís és massa atractiu, per a no ser desitjat. Les dunes i els sorrals de la platja tenen un valor ecològic inestimable, tant pel que fa a la flora com a la fauna. Les pinedes de Pals també tenen un valor social i cultural inqüestionable. El precari equilibri de tota la desembocadura del Ter es podria veure alterat de manera irreversible. Cal posar fre a aquest creixement urbanístic forassenyat i apostar per un model territorial on es prioritzi la qualitat, ecològica i social. El litoral gironí, està ja en els seus límits, la capacitat de càrrega ecològica que suporta tot el territori està gairebé desbordada.

 I tot seguit, aquest grup de dones i homes (on hi havia, entre molts d’altres, qui fou alcalde de Pals, en Josep Comas, la també regidora, Marisol Perea, la Maria Lluïsa, ...)  ens vàrem mobilitzar per pressionar a les administracions competents creant una Plataforma de defensa de la Platja de Pals. No sortíem del no res, molts de nosaltres ja havíem estat en les llargues lluites dels anys 80 i 90, amb el  moviment Salvem Castell; o en el de oposició a la construcció d’un port nàutic a la cala del Racó, que iniciaren l’enyorada Elisenda i en Victor, el seu home, de Begur;  o en la defensa dels aiguamolls de les basses d’en Coll, amb en Ramon Fortià, al capdavant; o, en el de Salvem el Crit, ... Una llarga lluita que creà les bases futures d’on, al llarg del temps, sorgirien moviments com SOS Empordanet, el Grup de defensa del Ter, SOS Costa Brava, Salvem la platja de Pals, entre molts d’altres. Així, en aquell moment, vàrem redactar un Manifest de defensa de la platja de Pals, amb el suport de diverses formacions polítiques, com U.P.M. de Pals, ERC, PSC-CpC, IC-EV, EUiA,...  i els grups ecologistes Grup de Defensa del Ter,  Salvem Castell, Arítjol, Salvem el Crit, ... que deia:

          PER  A  LA  PLATJA  DE  PALS

Manifest de la Plataforma ciutadana per a la recuperació de la platja de Pals                                                                                      

La Declaració final del Debat Costa Brava, inaugurat el 20 de novembre de 1976 a Castell-Platja d'Aro i tancat el 18 de desembre a Girona, duia per títol Per la Costa Brava  -posant en majúscules l'expressió de Ferran Agulló de l'any 1908- i s'acabava tot declarant que: La Costa Brava que propugnem ha de ser una costa arrelada en la seva pròpia història i recuperadora dels valors més autèntics del passat; ordenadora dels errors i, superant les limitacions del present, orientada cap a la construcció d'un futur que asseguri la salvació, conservació i potenciació del seu espai físic, econòmic, cultural i social, al servei dels homes que l'habiten.

Amb aquest esperit, cal tenir molt en compte que el nostre és un país molt humanitzat, antic, petit i sensible. Alhora, no podem oblidar que l'acolliment dels visitants, el turisme, avui és una de les nostres riqueses més importants. En conseqüència, ens cal mantenir i defensar els atractius i els valors essencials d'aquest nostre país: el medi natural i el paisatge, el patrimoni històric, la cultura ancestral i els interessos dels seus habitants. En el curs dels darrers anys les polítiques urbanístiques, impulsades pel creixement econòmic i per un turisme imparable, han vingut a significar una ocupació molt i molt important de tot el litoral de la Costa Brava, alterant la seva fisonomia. Però encara avui hi queden racons relativament verges que cal preservar: Castell, la cala del Crit, el Cap de Planas, la platja de Pals. En el cas de Pals i la seva platja, l'existència de les antenes de Radio Liberty ha estat un factor de contenció de l'expansió urbanística. Ara però, el manteniment d'aquesta instal·lació es veu posada en qüestió i és per això que:

 "nosaltres, ciutadanes i ciutadans de Pals i del Baix Empordà, de Catalunya i d'arreu del món, enamorats com estem d'aquesta terra igual com la gent que va participar en el debat de fa gairebé 25 anys, volem expressar públicament la nostra preocupació davant la possibilitat que aquest espai, que és de propietat estatal, es vegi situat a l'abast del mercat i es malmeti irreversiblement. I és per això que cal fer, tots plegats, una reflexió profunda sobre el planejament més adient i sostenible per a aquest espai natural i per a la resta de la platja de Pals, des de les muntanyes de Begur fins al Montgrí"

 El patrimoni natural i cultural és el fonament de la nostra economia. No el podem degradar encara més. La seva preservació és un bé per a la comunitat i una indubtable inversió de futur. El creixement dels darrers anys ha significat una millora quantitativa en el nostre nivell de vida, passant per damunt de la qualitat. Els reptes avui són:

 -qualitat de vida - activitat econòmica diversificada - sostenibilitat ambiental - participació ciutadana                                             

 ¡Encara hi som a temps, però és imprescindible la participació ciutadana!

¡cal defensar, en tota la seva globalitat, aquest magnífic espai natural de la platja de Pals!

 Per a la Costa Brava!

Per a la Platja de Pals!

 Pals, estiu del 2000

La recollida de firmes va ser constant, però insuficient. Les opinions i el ventall d’opcions que s’apuntaven per tal d’aprofitar o fer en aquell nou i gairebé verge espai, també, varen ser nombroses. Unes apuntaven cap l’aprofitament urbanístic, però, la majoria defensaven la preservació de l’espai i l’enderrocament de les antenes i el conjunt de les instal·lacions. Només Joan Batlle, rector de la Universitat de Girona, defensava el manteniment d’una de les antenes i dels principals  elements mecànics i electromagnètics de l’emissora, ja fos com a referent simbòlic i record dels temps passats, o bé per la seva importància tecnològica, ... i la conversió de l’espai en un veritable “Museu de les telecomunicacions durant la Guerra Freda”. La idea, però, no va quallar. No hi havia un suport extern clar, o un projecte concret, i l’opinió general va justificar l’enderroc total de les antenes. De la resta de les instal·lacions gairebé ni se’n va parlar.

Sis anys després, el dimecres 22 de març del 2006, les antenes van ser dinamitades. Tot just va durar uns pocs segons. La gent que érem dalt de les muntanyes de Begur, concretament al sector de Catalònia, vàrem quedar amb un pam de nas: els accessos a la platja de Pals estaven tallats, i si volies veure com queien les antenes et tenies d’espavilar; l’hora programada, si no ho recordo malament era les quatre i mitja de la tarda, i de cop, un quart abans, cap a un quart de cinc sentim i veiem una petita avioneta que passa per damunt del mar, seguint el perfil de la platja, .... Que fa? on va, aquest boig? I al cap d’un minut, PAM!, PAM!, PAM!, .. unes explosions petites i llunyanes, i vet aquí que, les colossals antenes, al cap d’un moment, jauen a terra en mig de la pols i el fum dels explosius. Ostres! Si gairebé no hem vist res! L’espectacle ja s’havia acabat.

I, com diuen en castellà: “de aquellos polvos vienen estos lodos”.  Des d’aleshores, tot ha estat com anar traient, mica en mica, les fulles d’una margarida. Sí, certament, s’ha aconseguit preservar l’espai natural, i la platja de Pals forma part del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, creat l’any 2010. 

S’ha creat un agradable camí vora el mar, delimitat per una modesta tanca metàl·lica, aprofitant el mateix vial central de l’emissora; s’ha sanejat prou bé els pilars de formigó i els ancoratges de les antenes, així com la lleugera zona de dunes i pins; però les velles instal·lacions han estat objecte d’un espoli i una degradació constants, per no parlar, inclús, d’ocupació temporal. 

Si en un primer moment s’apostava per un recinte tancat per garantir la seva preservació, avui la realitat i el temps han alterat aquella voluntat inicial: un sender travessa el bell mig de l’espai de l’antiga base, per tal de facilitar l’accés dels vianants a la platja, i la tanca que dona a la Torre Mora (i en bona part, també la de la platja) ha està trencada per diversos llocs. 

les "botigues" dels pescadors

Encara avui, 20 anys després, ningú té clar que s’ha de fer, ni com utilitzar i preservar l’espai de l’antiga Radio Liberty (1). Després de molta xerrameca i perdre el temps, tot i que, afortunadament, un projecte anomenat “Aquam” (2) que preveia la construcció de dos grans aquaris ha quedat descartat, prevalen dues opcions: rehabilitar i mantenir la part més important dels edificis principals, per tal de fer una mena de “Memorial de la Guerra Freda”, i/o un “Centre d’interpretació Ambiental”, amb la restauració ambiental d’un espai que, recordem-ho, és de més de 330.000 metres quadrats, i on encara hi han les antigues “botigues” (3) dels pescadors de fa molts i molts anys i la torre de defensa, la Torre Mora, construïda el segle XVI. 

Tot plegat hauria de donar una visió històrica més completa de la pròpia vila de Pals i de la seva zona humida, dels estanys i aiguamolls, del seu accés al mar; un bell paratge que, des del punt de vista ambiental, té una enorme importància pel fet que, degut al seu relatiu aïllament en aquest temps recent de la Guerra Freda, avui encara hi conviuen diferents especies de plantes originals i d’animals i ocells autòctons, com ara el gaig, la merla, el corriol camanegre, la mallerenga o el tudó, i amb un sotabosc on hi predomina el llentiscle, el romaní i les estepes, o el lliri marí, el borró o el jull. Una riquesa i una singularitat única i excepcional.

     (1)   Per a més informació:

radioliberty.org

salvemplatjapals.org

(2)   Resolució 850/XII, de 29 de juliol del 2020, del Parlament de Catalunya, sobre l’aturada de la licitació dels terrenys de l’antiga Radio Liberty a la platja de Pals

 

(3)   “El port de Pals”, per Eva Sans i Narcís Subirana, Cercle català d’història, 2013

  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els camins del rerepaís: La Ruta de les rajoleries

Quan dic rerepaís, no vull dir res més que el territori del Baix Empordà que s’aboca cap el mar, que l’ensuma sense veure’l, encara. La nostra costa és tan potent que, sovint, ens oblidem dels seus accessos i miradors. Begur, Pals, Regencós, Palafrugell, ... o la Bisbal o  Torroella, són part d’una munió de pobles i poblets amb molta història que han forjat una caràcter, un esperit, una manera de ser. Integren un conjunt humà divers que configura una xarxa i una cultura, també diversa, com es pot entendre, essent com és terra de pas, terra de marca, amb l’empremta del temps per l’arribada de gent d’arreu i que des de mitjans del segle passat, de manera especial, s’ha vist enriquida per un munt de dones i d’homes provinents d’altres indrets de la pell de brau: per exemple, si a la Bisbal hi predominen famílies originàries de Cuevas Bajas, a Palafrugell destaquen les de Pozo Alcón. De manera que, el magma humà d’aquest territori s’ha vist alterat, i enriquit des de tots els punts de vista. És per això que, la cultura baix-empordanesa és tan rica i vella, surt de la terra, neix d’antigues activitats del camp i del bosc, del sector primari, i creix a l’industrial i a l’artesanal; per bé que, també des de ja fa bastants anys, l’impacte del turisme ho ha transformat tot, definitivament; per bé i per mal. I dic una cultura que neix de la terra per que, si la Bisbal és coneguda per la seva ceràmica vidriada, feta a partir de la terra argilosa de les terreres de Vaca morta; Palafrugell ho és pel món del suro, pelat a les sureres de les velles Gavarres; o Pals pel tradicional cultiu de l’arròs, al seus antics estanys o als serens aiguamolls; sense oblidar Begur, que ho és per la pesca artesanal i per les activitats extractives (pedreres, sorreres, o a les mines, sovint abocades al mar, ...); inclús, petit poblets com Regencós o com Esclanyà poden presumir de tenir una història econòmica al voltant de la terra, a les bòbiles i als forns ceràmics.

Regencós

Però, bé, anem per feina. Concretament, Esclanyà i Regencós tenen una història comuna a partir del món de les terreres i les explotacions mineres, a cel obert, algunes, o subterrànies, d’altres; per treure les argiles, la pedra calcària, el caolí, ... necessaris per fer l’obra de les rajoles, els maons, o altres elements ceràmics i constructius. Això es concreta  en l’existència,  encara avui, de algunes rajoleries, forns, xemeneies, ... i de les canteres, pedreres i mines d’on es treia la matèria primera: les mines d’en Vilanova, a Esclanyà; les mines d’en Bernat, al damunt de Regencós, o les mines d’en Bofill, al sector nord del Quermany Gros; així com algunes  pedreres en superfície, en especial, sobre el mateix poble de Regencós.

vista d'Esclanyà

És per això que, ja fa temps, vaig pensar en la conveniència de posar en valor aquest patrimoni a través del disseny d’una ruta cultural que permetés un millor coneixement d’aquest territori  i la seva història, amb la rehabilitació d’algunes construccions, i l’adequació i higienització dels entorns, la senyalització informativa adient dels elements naturals i/o constructius, ... Ja fa uns quants anys, vaig proposar a l’Ajuntament de Begur que, coordinat amb el de Regencós, fes l’edició d’un opuscle de mà informatiu (tríptic, díptic, ...) i una guia didàctica per treballar el tema a les escoles, amb la incorporació de la informació necessària a la plana web municipal; i l’adequació d’alguns espais, la senyalització i rehabilitació dels principals elements d’aquest patrimoni, etc. Tot plegat, hauria de ser una oferta cultural per a la població de la comarca i complementària per al sector turístic. Malgrat la bona disposició inicial i la bona acollida de la comunitat educativa, l’intent, no va reeixir. L’Administració pública és lenta i costa de posar-la en marxa. En altres escrits, d’aquest mateix blog, ho he posat de manifest.

És per això que, modestament, ara us proposo aquesta ruta, més casolana si es vol, però, fàcil, bella i ... lenta, sense preses. Uns camins que jo anomeno la “Ruta de les rajoleries”. Som-hi.

can Frigolet del Brugar

Sortida i arribada: Pavelló municipal d’Esclanyà (Itinerari circular, per tant es podria sortir/arribar des de qualsevol altre punt: per exemple, des del pavelló de Regencós)

1- Esclanyà – Regencós:

Sortida des del pavelló d’Esclanyà direcció Palafrugell, per la carretera GI6531. Girem a la dreta per la nova variant, el carrer de la Metal·lúrgia, fins a la cruïlla amb el camí de can Frigolet, a uns 300 metres.

forn de calç

Agafarem el camí. A uns 150 metres a la dreta, trobarem l’antiga rajoleria de can Frigolet del Brugar, el rètol diu que és del segle XIII, i uns 200 metre més avall, passada l’entrada dels horts, trobarem l’antic forn de calç (aquí sí caldria un actuació de neteja de l’entorn, senyalització informativa i adequació i obertura de la boca del forn, ... ) 

Una llàstima, tal com està! 

Seguirem recte avall pel camí vell de Regencós, deixant a mà esquerra un camí que va cap unes antigues terreres d’argila i la carretera C31, i passarem pel barri de les Rajoleries (ves per on!, avui tret d’un tros de paret de pedra seca no en queda cap), fins a trobar el camp de tir amb arc d’Esclanyà (veus!, aquí l’Ajuntament de Begur va tenir una bona iniciativa al aprofitar el camp de futbol del poble que estava deixat de la mà de Deu. Avui és dels principals camps de tir del nostre país). Arribats aquí, trobarem les restes del forn de calç de la Calera (també aquí, caldria un bona actuació de neteja de l’entorn, senyalització informativa i adequació i obertura de la boca del forn).

A partir d’aquest punt (on, també, caldria una actuació de neteja del marge dret del camí per tal de destacar el vell mur de pedra seca), seguirem, passarem pel bonic pont que corona la riera de Saltseseugues, fins arribar a una cruïlla de camins: el primer de la dreta, puja cap el Puigcalent; el del mig, en forma de petita carretereta asfaltada (que permet l’entrenament d’algun atleta que practica la marxa atlètica), arriba fins a Regencós; i el de l’esquerra, que ens portaria fins a la carretera general, la C31. Doncs, bé, just on comença l’asfalt hi han les restes (modificades en forma de barraca per a trobades familiars) de l’antic forn del mas Mató. Seguirem tot vorejant un antic olivar abandonat fins arribar a l’antic Mas Mató, primer, i al petit veïnat de l’Arrebassada, on reposa el mas Andreu i el seu moli, i el mas Bruguera.

antic forn del mas Mató

Travessarem la carretera que va de Pals fins a Begur, la GI-653, i entrarem a Regencós pel carrer Josep Pla, per arribar a la plaça Major. Podem fer una breu visita al poble, que té un barri antic petit, però, prou bonic; malgrat que, potser no tant com per ser escollit per la CNN, l’any 2021, com un dels pobles més bonics de l’Empordà i d’Europa. 

No cal haver anat massa temps a estudi com per entendre que, aquesta qualificació “propagandística” no era res més que la porta d’entrada a una gran operació urbanística que ha malmenat per sempre més el caràcter rural del poble, i el seu perfil antic, en favor de despersonalitzades i lletxes segones residències. Tot plegat, una “mumaraca” urbanística. Lamentable. Un cop més el “progrés” mal entès. I pel que fa al que queda de les antigues rajoleries, al poble encara queden restes de les de can Minoix i de cal Trau; a la vora de la carretera C-31, anant cap a Palafrugell, queden les del forn de l’Arrebassada, i, anant cap a Pals,  trobem la bòbila i el forn de can Janoher (avui reconvertit en restaurant) i, al final de la baixada de la mateixa carretera, hi ha la bòbila de can Boraresa, que encara conserva una certa activitat industrial. Seguim. 

xemeneia de cal Torradillo

Passant per la plaça Major, pujarem pel carrer Cremany on, a mà esquerra en direcció al cementiri i passant pel bell mig de la nova urbanització, trobarem l’esvelta xemeneia de la bòbila (avui inexistent) de cal Torradillo (1).

·         Temps aproximat emprat des de la sortida: 50 - 70 minuts, atenent el que ens hagem entretingut badant o fent fotos.

2- Regencós - Quermany - Regencós:

Com que no cal anar tan aviat cap el cementiri, recularem fins el poble, seguirem carrer Cremany amunt, passant pràcticament per sobre de la font del poble, per seguir pel camí que puja fins els dipòsits d’aigua de l’antiga Mancomunitat (avui gestionats pel Consorci d’aigües de la Costa Brava). És una pujada que ens ha de permetrà visionar una bonica vista cap al sud de la plana baix-empordanesa. Abans d’arribar a dalt de tot, a mà esquerra trobarem els clots d’unes antigues pedreres calcàries, dels segles XVIII i XIX; i, a continuació, trobarem un petit i pedregós corriol que porta fins el camí principal que puja al Quermany Gros, des de Pals. No hi arribarem del tot. Girarem a mà esquerra, pocs metres abans d’aquest camí principal, per agafar un camí prou fresat que, baixant un xic, ens durà fins a l’entrada principal de les Mines Blanques (de caolí) o Mines d’en Bernat, motiu en que es coneixia el seu propietari, l’Abdó Sabater Bonet, i que servia per fer l’engalba blanca utilitzada pels ceramistes de la Bisbal d’Empordà. 

entrada 3 de les Mines d'en Bernat

La boca d’entrada a la primera mina està tancada per una reixa, ja que es fa servir per a ús particular. És la més vistosa però segurament no és, ni de bon tros, la més bonica. Seguint pel corriol situat a dalt i a l’esquerra de la bocana d’aquesta mina principal, podrem visitar tot el seguit d’entrades a les mines (6 o 7 entrades, alguna està mig tapada ), entrades indicades per l’existència de petits corriols, sempre a mà dreta del camí que portem.  Pega la pena anar a veure-les, algunes de les boques són molt i molt boniques, i el silici està ben a l’abast. El corriol principal també és ben estret, deu fer uns 500 metres de llargada, i enllaça amb un dels pedregosos i perillosos (ull! amb les relliscades) camins que, pujant des del sector del cementiri, ens portaria també fins al Quermany Gros. A parer d’en Rocas i Roqué, “al bell mig del camí carreter es localitza una estructura de planta circular, de 2 m de diàmetre, que sens dubte correspon a un forn antic” (2).  Pujarem amb cura uns 100 metres fins a trobar una mena de plaça-cruïlla de camins. En total n’hi ha cinc. Agafarem el segon de la dreta, que queda al davant i que puja només una mica. De fet, el primer puja de dret fins al cim del Quermany Gros i, dels altres, un baixa cap a Pals i l’altre va a petar al Quermany Petit. Des d’aquest camí, que deu fer uns 600 metres i que volta la muntanya de cares a tramuntana, es poden contemplar unes vistes esplèndides sobre la plana i els aiguamolls de Pals i, en un dia clar, fins i tot es veuen els Pirineus, amb el Canigó omnipresent.

entrada (ara tapiada) a les mines d'en Bofill

Seguirem endavant fins a trobar aquell camí principal que, abans comentava, puja al Quermany Gros; girarem per anar cap a baix, a l’esquerra, on ben aviat, a uns 300 metres, trobarem les boques d’entrada a les Mines Negres (d’argila vermella) o Mines d’en Bofill, o de l’Avi Rajoler, explotades per en Josep Bofill Pericay, ja en el terme municipal de Pals. 

No sé si per por a que algú intentés entrar-hi, o per alguna raó que desconec, les dues principals boques d’entrada estan tapiades (vull pensar que, per l’administració competent?) d’una manera poc afortunada, menysvalorant la seva història i importància. Un cop més, falta d’informació davant d’un patrimoni històric prou important.   

A partir d’aquí, més avall hi ha una petita construcció que, en el seu moment, deuria suportar un sistema de politges o cintes de transport per a l’argila roja que es treia de les mines i que servia per a la fabricació de càntirs i altres atuells domèstics. Seguirem pel camí de la dreta fins a trobar, a uns 300 metres, una nou camí que puja des del paratge dels Termes cap el paratge de Constantic, i que, 500 metres més enllà, s’aboca sobre el karting de Regencós.

restes de murs de pedra seca

Aquí, en aquest petit i bell entorn, trobarem una barraca - refugi de pedra i, si  cerquéssim el baixant de l’esquerra, trobaríem un seguit de restes emmurallades de pedra seca, com per marcar un límit, així com una antiga sitja o cisterna excavada a la terra. I si ens  aventurem a pujar per un petit corriol que hi ha al costat esquerra de la barraca, en direcció al Quermany, a uns 50 metres trobarem una antiga pedrera calcària, amb vistes sobre la platja de Pals i les Medes.

No ho sé, però, pera mi aquest paratge té quelcom d’antic i màgic, com si poguéssim retrocedir en el temps i, recordant les elucubracions erudites d’en Pella i Forgas (3), ens retrobéssim amb alguns dels nostres primers avant-passats. Però, vaja! Anem al gra i deixem-nos d’històries.

rajoleria de can Marc

Retornarem camí avall fins arribar davant del karting on, a mà dreta, trobarem un corriol que en 10 minuts ens portarà de nou a Regencós. Ara podrem acabar la nostra visita de Regencós: a mà dreta, a uns 150 metres, trobarem la rajoleria de Can Marc, encara en funcionament, que fabrica rajols fets a mà, molt apreciats per a la rehabilitació de masos i cases antigues; i  a mà esquerra, anant cap a la carretera GI-653, hi ha l’antic forn del mas Bofill (avui reconvertit en un bonic mas, dit “Villa Pepita”).

villa Pepita

·         Temps aproximat d’aquest segon tram: 60-80 minuts

3- Regencós - Esclanyà:

Sortint de Regencós, travessarem la carretera al bell mig de la corba, i agafarem un camí que baixa per retornar cap el paratge del Puigcalent, 800 metres més enllà. Però, anem a pams. Seguint uns 300 metres aquest camí prou fresat, a mà esquerra i al fons del comal, hi ha un corriol que va a parar al Puig Brocà; on trobaríem, en cas d’anar-hi, unes enormes sorreres, uns clots d’allò mes grans que desfiguren, també en pro del “progrés”, les velles muntanyes de Begur. En qualsevol cas, a l’inici del camí tenim la possibilitat de veure les restes d’unes antigues canteres. Tornant al camí del Puigcalent arribarem al bonic mas Mauri, que reposa esvelt mirant cap a llevant i, davant seu, a mà esquerra del camí i mig amagades, hi han les restes de l’antic forn del Puigcalent (del mas Coll o d’en Tianet Casas), reconvertit avui en un mas d’us residencial. Tot canvia!, no queda gairebé res del vell estil de vida de la gent d’aquests indrets.

restes del forn d'en Tianet Casas

Baixarem cap al camí principal que ve d’Esclanyà, i que ja coneixem per haver-hi passat abans, i girarem a l’esquerra per agafar a pocs metres un altre camí que puja cap al paratge de la riera de Saltseseugues. A uns 500 metres trobarem un nou camí ben ample que ve del camí general que comunica el Barri Domingo d’Esclanyà amb la urbanització Residencial Begur. Girarem a l’esquerra per aquest nou camí tot travessant un bonic bosc ple de pins, alzines, suros, matolls ... i brucs, sobretot brucs. Després d’un petit puja-baixa, passats uns 10 minuts, trobarem els camps de Saltseseugues. De fet, aquests camps, excavats al bell mig de la muntanya donen la impressió de ser el resultat de l’activitat extractiva que es feia una mica més amunt, a les Mines d’en Vilanova.

restes de les mines d'en Vilanova

Parlant un dia amb el propietari del paratge, em deia que no, que era quelcom independent; però, vaja, jo no n’estaria tan segur. En qualsevol cas, una visita a les mines si que peguen la pena. Agafarem el camí que, des de davant dels camps puja de dret cap a Residencial Begur. Aquí, ens tindrem d’entretenir una mica més per trobar les diferents restes: gairebé a dalt de tot, a mà esquerra, hi ha el que queda d’una antiga barraca d’eines e l’explotació. I si seguim el camí que neix aquí mateix, a uns 50 metres a mà esquerra, trobarem un petit corriol que ens duria de nou cap als camps d’on venim, per un altre camí. Doncs, a poc més d’una vintena de metres, al mig del sender hi ha una tapa metàl·lica tancada que dona l’entrada al pou principal d’accés a la mina. Una mica més endavant, si guaitem bé trobarem diferents excavacions de l’activitat minera. I ara, recularem fins a la barraca, per pujar fins dalt de tot. A mà dreta, i a l’ombra de la línia elèctrica de mitja tensió existent, trobarem un camí (“particular”, diu) que ens permetrà contempla els clots atrinxerats i pous de l’antiga activitat minera. També aquest paratge ens pot portar records de temps passats, no necessàriament millors.

pou de les mines d'en Vilanova

Recularem una mica per tal d’agafar el camí  (anomenat carrer) de Saltseseugues, que connecta Esclanyà amb residencial Begur. Tot plegat serà un quartet més i ja estarem al barri Domingo, porta d’entrada el poble d’Esclanyà. Per fer aquest tercer tram del nostre itinerari, haurem estat també de 60 a 80 minuts, atenent com en els trams anteriors, el temps invertit en badar una mica. En total, unes 3 hores (de 170 a 230 minuts). No ha d’haver-hi cap pressa. Haurem fet una bona excursió, haurem gaudit d’uns paisatges inoblidables, haurem aprés una mica més sobre la història econòmica i social del nostre país. I si tenim sort, potser, haurem fet alguna nova amistat. Felicitats!

 

(1)    Trobarem informació abundant sobre els forns i les rajoleries de Regencós, a Carles Serra i Joan Ferrer, “Poble de rajolers”, ed. Ajuntament de Regencós, 2002

(2)    Altres informacions sobre les activitats extractives fetes als Quermanys les podeu trobar a “Els jaciments arqueològics del Quermany Gros i Petit (Pals – Regencós), de Xavier Rocas i Carles Roqué, Ed. Institut d’Estudis del Baix Empordà

(3)    Josep Pella i Forgas, “Historia del Ampurdan”. Ed. Lluis Tassó i Serra, 1883

 

 

Catalunya (la política catalana) en el seu laberint

 

Després de la celebració del referèndum del dia 1 d’Octubre del 2017, amb els fets succeïts, amb la conclusió del procés institucional (DUI i posada en marxa de l’article 155) i la dissolució del Parlament i del Govern, i amb la detenció dels líders socials i polítics independentistes del Govern i la marxa a Bèlgica del President i d’alguns consellers, es podria pensar que la situació política està més polaritzada que mai.

 I dèiem, per què?: altres interessos polítics, institucionals, econòmics –crisi- i judicials - corrupció?; i per qui? PP o CiU, o tots dos?)  

 I arrel de les eleccions al Parlament de Catalunya del mes de desembre del 2017 vàrem treure les següents conclusions principals:

  - 1.1 - Es confirma que estem en un cul de sac. No hi ha hagut cap canvi substancial pel que fa els resultats globals de l’escenari polític institucional. Els blocs queden gairebé igual. L’aplicació del 155 i la convocatòria de les eleccions autonòmiques per part del govern central ho deixa tot com estava (amb un desplaçament del vot; però, com estava).

 - 1.2 - Respecte el referèndum del dia 1 d’Octubre (que hem posat com a comparativa del bloc independentista) els resultats són molt similars als del vot afirmatiu, la qual cosa fa pensar que en el passat referèndum va participar gairebé tot el bloc favorable a la independència: 2.044.038 vots (només hi hagueren 177.547 vots pel No i 44.913 vots en blanc).

 - 1.3 - L’efecte de la Dignitat i la defensa de la Democràcia, com a concepte de la regeneració democràtica (restabliment de la Generalitat, fi del 155 i llibertat dels presos polítics) no ha tingut cap altre efecte que no sigui el de propiciar l’enaltiment de la figura del President - amb un cert sabor de “presidencialisme”-; com a conseqüència de les seves hàbils maniobres tàctiques - ja no estratègiques- en detriment del suposat futur paper central d’ERC, i el seu líder polític, Oriol Junqueras.

 - 1.4 - Així, la figura del President a “l’exili” surt reforçada, i la seva llista electoral – Junts x Catalunya, hereva del PDCAT (però no absolutament homologable a aquella formació), atura les expectatives d’ERC i de l’Oriol Junqueras, com el seu cap. Caldrà la confirmació del paper d’en Puigdemont (atenent les seves circumstàncies polítiques i judicials) i el manteniment del PDcat en properes conteses electorals.

 -1.5 - L’efecte d’un cert temor –“por”- a un futur incert (economia, context internacional, bombardeig i parcialitat dels mitjans de comunicació, .... ) ha pogut ajudar a una major participació i a un increment notable del vot a la dreta constitucionalista, més enllà de la posada en valor de la marca “España”  i el nacionalisme espanyolista de part de la població catalana.

 -1.6 - Com dèiem, no hi hagut cap vot de càstig per l’aplicació de l’article 155, ni per la suspensió de l’autogovern de la Generalitat, pel que fa als resultats generals; però sí en quan a l’efecte sobre els resultats del PP, que s’ensorra en l’escenari de la política catalana.

 - 1.7 - Tanmateix, però, segur que el record dels fets de l’1 d’Octubre han donat peu al relleu final de la dreta catalana en favor de C’s, a costa del PP; fet que pot tenir conseqüències imprevisibles a nivell de tot l’Estat en un futur immediat, si l’economia espanyola no es capaç de generar més treball i unes expectatives d’un futur millor. De C’s surt reforçada la Inés Arrimadas, en detriment de l’Albert Rivera, que podria entrar en un cert declivi personal.

 - 1.8 - La suposada via de diàleg i mediació del PSC no ha estat tinguda en compte pels votants. L’efecte Iceta, igual que va passar al 2015, només ha servit per evitar l’ensorrament del PSC, un partit que sembla condemnat a anar de la mà del PSOE.

 - 1.9 - L’opció de transversalitat que representava CeCP ha quedat empresonada per la transcendent singularitat i polarització de la contesa electoral; perdent la força de les darreres conteses electorals al Congrés.

 Per tant,  

 - 2.1 - Queda clar que la governabilitat de Catalunya – actualment-  entra en un terreny desconegut. El suposat mandat (tant pregonat per la CUP) democràtic del Referèndum del dia 1 d’Octubre (més de dos milions de vots) queda clarament en qüestió: no és possible avançar, de manera democràtica, cap l’Estat propi amb una majoria clarament tan petita, només 4 punts de diferència (47,49 vs. 43,49%) entre els dos blocs, l’independentista i  l’espanyolista.

 - 2.2 - Atenent les circumstàncies històriques actuals, la correlació de forces, la relativa fortalesa de l’Estat central i la Monarquia, l’entorn internacional i la realitat social (evidenciada ara electoralment) pensem que, cal una revisió de l’estratègia dels independentistes en el sentit d’abandonar (o aparcar “sine die”) l’opció de la “unilateralitat” i apostar (amb totes les mancances, dificultats i entrebancs que es vulgui) per la via de la lluita per fer un Referèndum legal pactat amb l’Estat (i, si escau, amb la defensa, a més, d’una profunda reforma constitucional), en la convicció que el més important és el camí cap el Referèndum, per aconseguir una “acumulació de forces” per la via del diàleg, l’exposició d’objectius, el convenciment, ...

 - 2.3 - Esperem que, en funció de les voluntats polítiques i dels programes electorals dels partits que poden afrontar el govern de Catalunya, a través d’un “Pacte de País i de Progrés.

 Aquest era el diagnòstic fet una mica a corre cuita atenent un comparativa de les eleccions al Parlament dels darrers 7 anys, del 2010 al 2017.

Pensem que ara és l’hora de verificar-les i  comparar-les amb les que es poden fer actualment;

i, alhora, comprovar l’evolució de les prediccions fetes.

Així, ara en farem una altra dels darrers 11 anys, des del 2010 al 2021; tot i que, atès la baixada tan important de la participació[1], incorporarem a efectes de valoració el rati que representa sobre el total del cens electoral el resultat de cada candidatura.

Anàlisi dels resultats a les eleccions al Parlament de Catalunya de 14 febrer del 2021, fent una comparativa del període 2010-2021

 Comparativa 2010-2021

amb la incorporació del % sobre el cens electoral

Convocat.	14F-2021		21D-2017		1O-2017	27S-2015		25N-2012		28N-2010
Cens	5369002		5322269		5322269	5314913		5413868		5363688
participació	53,54		81,94		42,58	77,44		67,76		58,78
Vots	2874610		4360843		2266498	4115807		3668310		3152630
	vots	%	vots	%		vots	%	vots	%	vots	%
Junts x Cat.	568.002	20,04	940.602	21,65
Junts x Si						1628714	39,59
CiU								1116259	30,71	1202830	38,43
PDcat	77.059	2,72
ERC	603.607	21,30	929.407	21,39				498.124	13,70	219.173	7
CUP	189.087	6,67	193.352	4,45		337.794	8,21	126.435	3,48
B. Indepe.	1437755	50,73	2063361	47,49	2044038	1957348	47,74	1740818	47,89	1422003	45,43
% s. cens		26,77		38,77	38,40		36,83		32,15		26,51
C's	157.903	5,57	1102099	25,37		736.364	17,90	275.007	7,57	106.154	3,39
PP	109.067	3,85	184.108	4,24		349.193	8,50	471.681	12,98	387.066	12,37
Vox	217.883	7,69
Subt. dreta	484.853	17,11	1286207	29,61		1085557	26,43	746.688	20,55	493.220	15,76
% s. cens		9,03		24,16			20,42		13,79		9,19
PSC	652.858	23,04	602.969	13,88		523.283	12,72	524.707	14,43	575.233	18,38
UDC						103.293	2,51
B. Const.	1137711	40,15	1889176	43,49		1712133	41,68	1271395	34,98	1068453	34,14
% s. cens		21,19		35,49			32,21		23,48		19,92
CeCP	194.626	6,87	323.695	7,45
CSQP						367.613	8,94
ICV-EUiA								359.705	9,91	230.824	7,37
B.R. Fede.	194.626	6,87	323.695	7,45		367.613	8,94	359.705	9,91	230.824	7,37

 

1. On estem avui?

-      1.1 - seguim en el cul de sac i no hi ha creixement del vot independentista, malgrat que en tant per cent es pugui pensar que sí: el 50,73% ho és amb uns resultats molt inferiors (més de 600.000 vots de diferència), que poden ser deguts, segur, a la gran abstenció per l’efecte COVID-19, però també pel cansament dels electors.

En aquesta comparativa hem introduït el % del vot respecta al cens electoral. Potser cal considerar l’efecte pandèmia COVID com una limitació, però sembla que afecta a tots els partits polítics. Després de la pujada del vot del bloc independentista  del 2012 al 2017: 26-32-36-38 ... ara tornem al 26% de fa 9 anys.  És només per l’efecte COVID? o hi ha quelcom més, com ara el cansament de l’electorat, el passotisme i la tornada al possibilisme? caldrà confirmació en properes conteses electorals.

-     1.2 - el paper d’en Puigdemont continua essent principal i protagonista. No hi ha retrocés significatiu de la seva candidatura, Junts x Catalunya, tot i la pèrdua de vots per efecte de la candidatura independent del PDcat. Perd gairebé un 40% dels vots del 2017, similar al retrocés d’ERC (35%) i a la baixada de la participació (34%); si suméssim, però, els vots del PDcat perdria només el 32% de vots.

Per la seva banda, el PDcat, amb l’Angels Chacón, amb un discurs poc empàtic i una campanya electoral desastrosa (semblava feta a favor de la CUP) punxa del tot i no aconsegueix cap dels seus objectius. El futur del partit es preveu complicat, mancat d’espai polític, igualment com el Partit Nacional de Catalunya de la Marta Pascal, que treu poc més de 4500 vots a tor el país. L’ex-president Artur Mas, amb una participació molt i molt discreta a la campanya (potser s’ho veia venir), veu relegat el seu paper i la seva jubilació política anticipada serà un fet, a menys que es sumi, amb un paper secundari , a la opció d’en Puigdemont (fet poc probable degut a la seva idiosincràcia)

-        1.3 - no es detecta cap por, ni per als independentistes ni per als unionistes, tret del cansament i les circumstàncies electorals. En tot cas, la actitud de més prudència i possibilisme d’ERC pot haver frenat el creixement del seu vot, davant d’un electorat independentista molt radicalitzat per l’actitud “cesarista” i intransigent d’en Puigdemont i els seus acòlits. Am tot, ERC i els partidaris d’en Junqueres aguanten, tot i la baixada percentual (35%) respecte a la baixada de la participació (34%), la qual cosa pot posar en evidència un cert marge de menys radicalització per part d’un sector de l’independentisme, que veu com la via de l’enfrontament directa amb l’Estat no va enlloc.

-      1.4 - el paper de les CUP, tot i no ser transcendent, sí que és rellevant:  guanya pes dins de l’esquerra social (del 4,45% al 6,67%), repetint gairebé resultats tot i la baixada de la participació.

-       1.5 - els “comuns”, superat l’efecte Colau dels anys 2015-2014 (al voltant del 24% dels vots) perdent un 40% del vots del 2017, més que no pas la baixada de la participació (34%) i tornen a la vella forquilla entre el 7 i el 10% dels vots; o sigui entre un 4 i poc més d’un 6% dels electors del cens.

-       1.6 - el PSC, tot i la major abstenció, puja una mica en vots però molt en %, uns 10 punts. Recull o, millor dit, recupera de Cs  bona part del vot d’un electorat que vol compaginar el vot ideològic de tipus social en el context de l’opció nacional unionista, desenganyat de l’opció de Cs. Després d’en Miquel Iceta, l’efecte Illa, pot haver influït en el creixement del PSC, davant de les limitacions de creixement de l’independentisme (cansament, possibilisme vs. radicalisme), el propi ensorrament de Cs, i la llarga agonia a Catalunya del PP. Tot i el 23,04 % de vots del PSC (més que el 2010 que tenia un 18,38%) però encara molt lluny de l’època d’en Maragall, on havia arribat al 31,16% l’any 2003 i al 37,85 el 1999, tot i que s’acosta més a la mitjana del període 1980-2010, que fou de 27,66%; mentre que si ho mirem sobre el cens  electoral queda en un discret 12,16%, una mica més del que tenia el 2010, un 10,72%.

-       1.7 - la dreta espanyolista segueix en les seves hores més baixes: l’efecte Cs, després de plegar en Rivera i la marxa de la Inés Arrimadas a Madrid, s’ha acabat del tot. Perd més del 85% dels seus votants del 2017. Cs no va estar a l’alçada de les circumstàncies, ni a Catalunya ni a Madrid, no va saber aprofitar la davallada del PP, per centrar-se políticament i ser una alternativa al PSOE.

El PP segueix ensorrat a Catalunya: respecte a l’any 2017 perd el 40% dels vots, més que no pas la baixada de la participació. Tot i que la seva campanya va ser prou moderada, ha pesat més el context general, el seus escàndols de  corrupció generalitzada i les incapacitats polítiques del seus líders nacionals.

D'aquestes incapacitats de la dreta espanyola sorgeix la ultradreta, amb Vox, que entra esclafant els seus adversaris de la dreta espanyolista. Treu més de 200.000 vots, quasi un 8% del vot, malgrat que sigui només un 4% del cens electoral. Tot un símptoma, que esperem que no es faci presagi.

 

Així, dins de la baixada de la participació hi ha un corriment de vots des de Cs i el PP cap a Vox; i cap al PSC, que surt reforçat en el seu paper dins del bloc unionista.

Amb tot, s’observa un descens significatiu en el rati del bloc unionista respecte a les darreres conteses electorals (23-32-35) tornant al nivell de l’any 2010: 21,19% vs. 19,92%.

Conclusions:

-       2.1- L’escenari polític català sembla recular i torna cap els seus orígens: tornarà el “vot dual” i “l’abstenció diferencial”, tradicional procés en les conteses electorals al Parlament de Catalunya i al Congrés dels diputats?

Donat que l’abstenció torna  a ser molt important, per sobre del 40%, com ho fou en el període 1980-2010. L’abstenció perd 28 punts, que representa una caiguda d’un 34%. Certament, l’efecte de la Pandèmia, tant pel que fa a les persones que no han pogut o volgut anar a votar per estar directament afectades, com, indirectament, pel rebuig social a conseqüència del confinament, ha estat molt important. Però, pensem que a això cal afegir un altre rebuig més en clau política, pel cansament d’un electorat que ha valorat negativament les actuacions polítiques i el pacte del govern de la Generalitat (junts-ERC), i de les alternatives nacionalistes espanyoles (Cs-PP); mentre que les opcions de l’esquerra radical nacional (CUP) i social (CeCP), de menor transcendència política, aguanta bé la de la CUP i baixa, tornant als seus orígens,  la dels “comuns”

 

-       2.2 - L’independentisme, tot i el manteniment (o petita pujada si es vol) del %, baixa en vots i en participació sobre el cens; i molt. La moderació d’ERC i el Cesarisme d’en Puigdemont no sembla que es puguin arribar a entendre a mig termini. Un govern (seudo) independentista està destinat al fracàs, hores d’ara. L’home de Waterloo, és un bon tàctic però un mal estratega per a la causa de l’independentisme. El seu personalisme acabarà amb el desencís davant d’una realitat social més complexa que la que es veu des de un racó de Catalunya o de fora estant.

 

És clar que era molt millor el 47,49% (un 38,76% s/cens) del 2017, amb una participació del 81,94% de l’electorat, que no el 50,73% (un 26,77% s/cens) amb una participació del 53,54% del 2021.

 

La via de la DUI, la declaració unilateral d’Independència, s’ha tornat no imprudent, sinó impossible: ni suport social del sector unionista, ni suport polític de part de l’independentisme. L’estratègia d’ERC de sumar i acumular forces pot semblar un excusa o un desig impossible, però és l’única possible, en base a una procés de pedagogia  a l’espera d’una nova oportunitat històrica en clau europea, o de crisi profunda del model d’Estat a la península ibèrica.

La proposta de pactar amb l’Estat un referèndum pot ser possible, però dins d’un escenari temporal llunyà. I això no serà fàcil que tothom ho accepti. El primer pas (i també difícil pas) seria pactar una reforma constitucional, també difícil atesa la divisió, la crisi i la creixent radicalitat de la dreta espanyola.

-      2.3 - La dreta unionista (de fet, nacionalista espanyola) torna a caure:  una, la de Cs, cau estrepitosament, com si es tractés del seu final de cicle, i l’altra, la del PP, es manté enfonsada;  i tot i l’entrada amb molta força de la ultradreta, de Vox, i per les raons anteriors, recula.

-          2.4 - L’esquerra social nacionalista, la CUP, tot i que la seva campanya i els seus candidats – pensem - no ha estat del tot brillant, guanya pes dins de les polítiques de l’esquerra catalana. És un factor ha tenir en compte, tant pel sector més social d’ERC com pel més nacionalista dels “comuns”.

-      2.5 - L’esquerra social federalista  representada per CeCP, els “comuns”, ha fet una bona campanya amb unes bones candidates, però els resultats han tornat a demostrar la realitat sociològica i política del país, i el seu paper secundari; i dividida entre un sector més nacionalista i un altre més unionista, no té masses possibilitats (tot i que el seu referent a Espanya, formi part del govern de coalició amb el PSOE) reals de progressar: descartant-se entrar a un govern on hi sigui el centredreta català (Junts), un pacte a tres bandes amb ERC i CUP’s no és gens fàcil; formar part d’un nou tripartit (amb ERC i PSC) tampoc, en aquest cas per l’obligat radicalisme d’ERC; i només amb el PSC, molt improbable, tant per la incapacitat del PSC de formar govern com pel fet que un pacte amb els socialistes podria significar un nou trencament dins dels “comuns”.

 

En resum, la política catalana segueix en el seu “laberint” però tant de bo que es concreti l’arribada (?) d’uns nous elements que podrien desencallar l’escenari i recuperar el fil d’Ariadna: alliberament dels presos polítics (ni que sigui per la via de l‘indult); reactivació econòmica post-pandèmia; distribució equitativa i socialment pactada dels nous fons europeus; continuïtat de la coalició de govern de l’Estat (PSOE-Podemos); reequilibri i moderació de la dreta espanyola post-Cs (partit destinat a desaparèixer), amb el bloqueig a Vox; nou Pacte de Progrés al govern de la Generalitat; ...

Tots són possibilitats prou difícils, i a mig termini algunes, ja que, d’una banda, sembla que a l’Estat espanyol hi ha tot un seguit de forces soterrades (poder mediàtic d’alguns mitjans de comunicació prou importants, una part del poder judicial, sectors antidemocràtics de l’exèrcit, la manca de visió política de la pròpia corona, ...) que semblen no haver superat el postfranquisme i treballar encara per generar una inestabilitat del sistema polític del 78; i, de l’altra banda, l’actual crisi general del capitalisme a nivell mundial sembla apropar-nos a un escenari de major radicalització política i social arreu, amb el floriment (interessat) dels moviments feixistes, per treure combustible als moviments socials alternatius. Com sempre, el paper i les diferents opcions del capital financer nacional i transnacional serà determinant, en un sentit o un altre; com també ho hauria de ser la pròpia dinàmica de la lluita política i social de la societat espanyola, i de la catalana.

 

22-02-2021

 

---

[1] alguns politòlegs consideren com a normal un màxim d’abstenció deguda a errors i/o a la tramitació del cens de fins a un 10%; o sigui que, una participació al voltant d’un 90% seria un rati excel·lent per determinar la voluntat de l’electorat. I en aquest sentit, els resultats del 2017 ja s’hi acostarien molt (81,94% de participació)