Els meus camins vora el mar: de cap Rubí a ses Falugues, passant per Aiguablava

la punta d'es Mut, baixant cap a la platja Fonda

És una llàstima que caminar vora el mar de l’Empordanet sigui sempre un objectiu. Probablement ho serà sempre, un objectiu. L’ocupació humana ha esdevingut un fet, en alguns casos,  gairebé irrecuperable: com ara la que fan els apartaments de l’antic Hotel cap sa Sal; o la de les finques que miren per sobre de la cala de Cabres i que impedeixen gaudir del seu món mineral, com ara l’Ocellot o sa Bruixa; o el mateix Jardí botànic del cap Roig, que dificulta la construcció i arranjament del camí de ronda en un indret tan emblemàtic; ... Però, les dificultats de l‘orografia del litoral són sovint també insuperables: per on passar pel sector de ses Negres?, a continuació del cap sa Sal; o pel damunt de la cala d’es Tramadiu?, entre Aiguablava i Aigua Xelida; o per la vora del mateix cap de Begur?, per anar des de la Borna cap a platja Fonda;  .... He de reconèixer que en alguna ocasió, d’una manera una mica imprudent, he intentat (ajudat amb un podall) de fer camí i passar-hi com sigui; però, el resultat no ha estat gairebé mai exitós. La darrera vegada que vaig intentar baixar a la cala de Cabres i anar fins a les filetejades esquerdes rocoses de l’entrada de la cova d’en Gispert, o enfilar-me per anar a veure l’Ocellot, vaig haver de girar cua: la perillositat del terreny natural i la vegetació, en un cas, i el tancament de la finca veïna en l’altre, m’ho impediren. Una llàstima que del vell corriol que anava d’Aigua Xelida a Aiguablava no en quedi res (la vegetació i les finques privades l’han fet desaparèixer). És per això mateix que, hom sempre té tendència a fer o inventar itineraris agradables per poder gaudir de la nostra costa, itineraris d’anar i tornar. Excursions que ens (em) permetin gaudir d’una natura espectacular sempre i exuberant a estones; uns recorreguts que es puguin fer amb un parell o tres d’hores. Aquest és el cas d’aquesta sortida que he fet fa pocs dies des de la platja Fonda i el cap Rubí (un altre indret barrat per l’ocupació humana) fins a la platja d’Aiguablava, per acabar pujant a dalt del cim de ses Falugues.

platja Fonda

De fet, l’itinerari complet el faig sempre des de l’inici de la carretera GIV-6532, a la cruïlla amb la carretera GIP-6531 de Palafrugell a Begur, i que baixa cap a Fornells i Aiguablava. Allà deixo el cotxe, a l’aparcament del supermercat de la urbanització Residencial Begur, i per un corriol que va paral·lel a la mateixa carretera amb poc més de deu minuts s’arriba,  fins al començament del primer carrer de Fornells, que ens portarà fins a sobre de la platja Fonda. Aquesta primavera la baixada ha estat una delícia. L’esclat floral era impressionant: mòdegues de tots colors, malves i borratges, conillets i fonolls, matolls de romaní, la camamilla i la ginesta incipient, ... un ventall de color que impregnava les meves retines tot perfumant el camí, i al fons el blau del mar coronant-ho tot.

entrada a la platja d'en Malaret i al port de ses Orats

S’ha de dir que, bona part de la ruta es fa pel bell mig de finques privades i sectors urbanitzats (això sí, de primera categoria!). Ens trobem, probablement, en un dels indrets de la Costa Brava on el preu del sòl és més elevat, on les finques tenen una més alta qualitat constructiva i on els membres de les classes benestants del nostre país encara troben un lloc on mig amagar-se o passar desapercebuts: el parador nacional d’Aiguablava o l’hotel Aiguablava, o les finques de les urbanitzacions de Port de ses Orats o Port d’Esclanyà, no sempre estan a l’abast de tothom. Amb tot, el tram del camí de ronda val la pena: permet gaudir d’un mar i d’una costa meravellosa, encara que espurnejada de grans construccions que s’hi aboquen, per bé que sense privar-lo del tot.

casa del pescador Martinet

Deixant a tramuntana la platja Fonda, amb la seva sorra fosca i d’un natural sorprenent, i el cap Rubí, el camí de ronda comença al costat dels apartaments d’es Cau, a sobre d’una piscina natural que els propietaris dels apartaments han mirat de privatitzar en diverses ocasions (sense aconseguir-ho), posant-hi uns rètols sense cap permís de Costes;  i volta per damunt de la pedregosa cala d’en Nestasia per anar a sortir, travessant un petit túnel, a dins del nucli de Fornells. Fornells encara conserva algun racó amb caire mariner, alguna construcció que ens recorda el seu origen, els temps en que al minúscul port de Fornells s’utilitzava per guardar les embarcacions de pesca. Avui, encara en queda algun de pescador, com ara en Martinet i la família de la Cari, amb parada de peix al mercat de Palafrugell i al supermercat de Residencial Begur; però, vaja, les embarcacions d’esbarjo ara guanyen per golejada.

 

casa de can Roqué i, al fons, la punta es Mut

Des de la baixada del port de Fornells, per un petit pas que hi ha al mur de l’esquerra del carrer que puja cap a l’hotel, es passa per la vora de l’embarcador d’es Terme i per sota la casa rosa de can Roqué, per anar per sobre el mar fins a la casa del pescador Martinet, plena sempre de xarxes, gambines i altres estris de pesca, el port ses Orats i la cala de sota l’hotel Aiguablava, la platja d’en Malaret. Tot aquest tram és d’una bellesa que inspira pau i serenor. Asseure’s un dia d’hivern en el banc que hi ha a mig camí a contemplar el mar i la punta d’es Mut és un espectacle per repetir. A l’altra costat de la caleta, el corriol (més o menys, mig assenyalat) segueix per unes escales que passen entremig dels jardins de dues finques, per anar a voltar per davant de l’entrada d’una gran finca que ocupa tota la punta d’en Darma i que, finalment, baixa per unes sobtades escales, enfila un altre túnel situat a sota del jardí de la finca anomenada Casa Cruïlles (feta l'any 1967 pel prestigiós arquitecte barceloní, deixeble de Le Corbusier, Antoni Bonet i Castellana (1), autor de projectes, tan emblemàtics,  com els del canòdrom de la Meridiana, de la Torre Urquinaona, de la Torre de la Ricarda o, tan a l'ordre del dia per altres raons, com el de l'edifici on està el Tribunal Constitucional -comprat per l'Estat, l'any 1981 per 1000 milions de pessetes, a la Previsión Sanitaria Nacional, per evitar el seu tancament),  i va a veure la llum a una cala molt aspre i pedregosa, on encara queden les restes del que havia estat l’antic club nàutic d’Aiguablava, la cala dels Trucs (potser es diu així pels cops que es donaven les embarcacions que hi volien amarrar?).  A partir d’aquí, el camí pren forma i embranzida, s’enlaira per sota de can Ventosa i per la punta de ses Carinyasses, per anar a parar fins a la platja d’Aiguablava. Les vistes de Fornells i el cap de Begur, el primer tram, i a l blau de la platja d’Aiguablava, a la part final, són de les que no s’obliden fàcilment.

 

Fornells des del camí cap a la platja d'Aiguablava

La platja d’Aiguablava mira a gregal i queda resguardada per Fornells, al davant a l’esquerra, i per la punta d’es Mut de Terra, per llevant. La sorra és d’allò més fina, sense pedres; a la gent l’hi agrada molt. L’aigua, gairebé sempre tranquil·la i transparent, és d’un blau maragda que enamora. A Aiguablava, a l’estiu, sempre es pot fer un mossec en els establiments d’hoteleria que des de fa anys estan oberts; malgrat que, a mi el que de veritat m’agrada fer-hi és sortir en caiac des de la sorra de la platja, per anar poc a poc cap el nord, voltant cap a Fornells i la platja Fonda, per arribar fins a la minúscula platja d’es Falcó i el cap de Begur, i dutxar-me sota l’aigua que cau de dalt del penya-segat, en un lloc conegut com es Degotis; o bé girar cap a migjorn, per sota la forquilla de les puntes d’es Mut, i seguir cap es Tramadiu i les coves d’en Gispert, de la Gavina o del Bisbe, .. és un plaer inexplicable. Bé, aquesta és una altra excursió!

els colors del mar d'Aiguablava

Des d’Aiguablava ja no hi trobarem cap camí per seguir la ronda marina. Hauríem d’anar fins al mirador d’en Hagenbüchle, a sobra de la cala Marquesa, a Aigua Xelida, per tornar a trobar un mínim camí que ressegueixi el perfil de la costa. Com he dit, actualment per sobre de la cala d’es Tramadiu i el puig de Cala de Cabres no hi ha cap camí: amb una vegetació salvatge i plena de gatoses i d’esbarzers, i amb unes finques privades que ocupen fins el darrer (i perillós) graó de la morfologia mineral del litoral, el pas és impensable. Per tant, el meu itinerari habitual és agafar la carretera interior que va des d’Aiguablava a Aigua Xelida per pujar fins a ses Falugues, i seguir després fins anar a buscar el GR92 que va cap a Begur. 

la platja d'Aiguablava

La millor opció és, seguint els senyals, agafar el corriol que surt del damunt dels primers habitatges que es troben més enllà de mitja pujada a la dreta, al cap d’amunt d’una rampa ben sobtada. Des de la platja, amb uns vint o vint-i-cinc minuts arribarem al cim. Però, en aquesta ocasió, i gràcies a la bona feina feta pels amics que organitzen la popular Marxa de la Garoina, a mitja pujada vaig aprofitar el corriol que havien acabat de fer per pujar, bufant això sí, pel dret, pel bell mig de les roques, dels brucs, de les mòdegues i dels esbarzers, per arribar fins a les coves de ses Falugues, primer, i a dalt de tot del roquisser, després. La pujada és sobtada, però el paisatge que va creixent a la nostra esquena val la pena: aturar-se de quan en quan, per reposar i mirar l’entorn, és un exercici recomanable i necessari.

el mar del cap de Begur a mita pujada de ses Falugues

A partir d’aquí, cal respirar a fons i gaudir una estona del panorama: del mar del cap de Begur, de les vistes cap a Fornells i la platja d’Aiguablava, la cala d’es Tramadiu a sota; més enllà d’Aigua Xelida, la muntanya i l’ermita de Sant Sebastià, ....  i si fa un dia plujós, cal mirar cap a ponent, cap el sector de Cantallops, veure com les boires i els núvols sorgeixen de dins de la vegetació de la Vessana, i si fa un dia net i assolellat, cal mirar cap a tramuntana, cap el Pirineu el Canigó sempre hi és omnipresent. Miris on miris, la vista sempre s’enlluerna i es perd.

els camps sota el puig Montcal

Després, cal aterrar; com fa la dita “els senyals al cel, els treballs a la terra” . I parlant de senyals, baixant la mirada cap a terra i tornant a guaitar cap a nord, trobarem tot un seguit de senyals fets amb pedres apilonades que ens marquen en direcció nord-oest un corriol (molt relliscós a l’hivern) que mig s’endevina i que, pel bell mig dels grans roquissers de ses Falugues, ens guien fins a l’inici del sender (ara més ben marcat) que ens porta fins als camps de sota el veí puig de Montcal, on trobarem el camí de gran recorregut que va des de Tamariu a Begur. Un quartet més i ja serem altre cop a la cruïlla de les carreteres per on hem començat l’excursió. Mar i muntanya, natura, ni que sigui mig urbanitzada per gaudir mirant i caminant; tot plegat, un bon matí. 

(1)- veure les webs del Tribunal Constitucional i de la Previsión Sanitaria Nacional