En Babia

L’any 1991, en Julio Llamazares va publicar un llibre titulat “En Babia”, que volia reivindicar la bellesa natural i humana de la comarca lleonesa de Babia; i és que amb aquesta expressió “en Babia” , de fa molts i molts anys, es vol definir aquella persona que no hi és, que està absent o distreta. I és que a l’Edat Mitjana, els reis de Lleó varen triar aquest privilegiat paratge com a lloc de repòs, per tal de desconnectar dels afers de la Cort . Per això, quan algú preguntava on estava el rei, els seus consellers contestaven: “el rei està en Babia”.

Avui, potser no es fa servir tan com abans aquesta expressió, malgrat que d’oportunitats no en falten. Cada dia, a tota hora, els nostres il·lustres governants ens il·luminen amb les seves ocurrències. En aquesta amplia mostra, el nostre benvolgut cap de govern ocupa un lloc primigeni: el registrador Rajoy, pren nota de tot el que passa pel país, s’ho apunta i pren decisions pel bé de la comunitat. No fa gaires dies ens va obsequiar amb una dels seus  genials comentaris: “a veces, la decisión más difícil de tomar es no tomar ninguna decisión”, va explicar, amb la seva proverbial prudència.

  

Don Mariano, no canta com el seu homònim Luis, però es la teòrica primera batuta de l’orquestra que està tocant el Rèquiem de Gabriel Fauré  a la sala de concerts d’un Titànic que, assaltat  a bavor pel fred iceberg que ve del nord d’Europa, es decanta de costat abans d’aixecar la proa que ha de portar a tot el passatge al fons de l’oceà. Don Mariano impertèrrit, somriu amb displicència, de quan en quan fa una ganyota, delega (que d’això sí que en sap) en els seus ministres les tasques menys afalagadores i, des del faristol, s’ho mira tot amb un aire distret, com si tot plegat penses que això no va amb ell. Ell només creu el que li diuen els “mercats”, el BCE, la Merkel, en Draghi, el Bundesbank, el FMI, ... ; parla amb l’Obama, amb en Barroso; ... i escolta al Rei. Don Mariano s’ho pot permetre, ell és el director-president d’un govern a la deriva. El diumenge 25 de novembre se’n va anar a dormir content: amb la seva visió estratègica i l’ajut del “caronte” Margallo s’havien posat pals a les rodes a les eleccions catalanes, encara que el dilluns ja li van fer veure que no tot era tan simple; i que a més de la sobirania hi ha la governabilitat. Don Mariano és un asceta. I és que, fer feina? decidir? “ben mirat - pensa - val més que les coses vinguin pel seu propi pes”, i segueix “que n’és de sàvia la filosofia oriental quan diu: seu-te a la porta de casa, no facis rés, contempla, ... ja veuràs passar el cadàver dels teus enemics per davant teu” . I segueix, “al cap i a la fi, que pot passar? que et moris tu primer?, bé, ... ja no n’hi haurà cap de problema, al menys per a mi”.

Així, Don Mariano i els seus acòlits, reivindiquen les grandeses pàtries internes mentre es deixen despullar per les misèries especuladores externes i cada divendres tornen a (in) complir el seu programa electoral, i ens obsequien amb un nou reguitzell de mesures per tenir contents als seus amics banquers, defraudadors d’hisenda,  polítics corruptes, o els mandats que venen de Berlin, la “City” o Nova York. Llàstima que amb tanta gent de l’Opus com hi ha la dreta del País, amb un ministre de l’Interior i tot, no recordin el manament diví: “no aixecaràs falsos testimonis, ni mentiràs”. Llàstima, a Don Mariano i als nostres creients governants només els queda l’esperit jesuític d’en Baltasar Gracian, amb la seva poc original política del “laissez  faire, laissez passer,  le monde va de lui même”. És natural, Don Mariano, com l’antic rei de Lleó, està en Babia.