“Una felicitat sense wert-gonya”

Heu pensat moltes vegades el que és la felicitat? Oi que sí! Tots ho hem fet, naturalment. És un pensament innocent, juvenil diria jo. Després, amb els anys i la ferocitat de les rutines, és un pensament que el deixes està, allà, ben amagat, i vas fent. La vida, el dia a dia, et marca les pautes i el camí. Però, ves per on, encara a voltes et retrobes amb petites espurnes, amb petits instants que ho són de felicitat, de pau interior. De fet reconec que, de fa temps, quan m’enyoro i la vull retrobar, aquesta felicitat, sé com tinc que fer-ho. Gairebé ho programo. Vaja, vaja, - direu-  un altre que va disfressat per la vida, un altre que porta un llençol.

Però, és cert. Jo, quan vull passar una estona feliç, si tinc el dia lliure i fa un bon sol, agafo, surto de casa, i vaig (tot sol, eh!, és condicio sine qua non) caminant o fent una mica de marxa, si em trobo en bona condició física, fins a cala Estreta. Si és diumenge, allà, estiu i hivern, hi trobaré el “moreno” en pilotes, parant el sol, sense toca l’aigua perquè habitualment, a part de molla està freda; ens saludem i segueixo fins al final de la cala d’en Remendon. Aquí, a la punta del cap de Planes, sempre, cada dia fins a les dotze del migdia, hi ha “l’autònom” que segueix el curs del sol: mira, passeja amunt i avall, s’estira una estona, juga amb una pedra, s’incorpora i torna a mirar, atent a tot el que veu i el que passa en aquest petit racó de la costa. Ens saludarem, parlarem del mar, del vent, de les meduses, de les garoines, ... És un bon noi, té un bon ofici, fa el que vol, és autònom (em  va dir una vegada), una veritable icona de la cala. Després, seguint el clima social propici, que ens vol deixar tal i com vàrem venir al mon, jo també em despullo; i, ni que sigui un moment, acalorat com estic després de la cursa, entro a l’aigua, faig quatre braçades i, després, mirant de no rascar-me amb els perfils esmolats de les infinites roques que protegeixen la mica de platja de les embarcacions, surto i, estirant-me tot nu sobre la sorra gruixuda, gaudeixo d’aquests breus moments.

I ja n’hi ha prou amb això: l’aroma de la sal i dels pins que perfumen el paisatge; davant, el mar enlluernador, les roques espurnejant les aigües gairebé sempre cristallines, les Illes Formigues una mica més enllà, assenyalant el punt de trobada dels disputats límits marítims de Palamós, Palafrugell i Mont-ras, alguna barca de pesca ”d’arrastre”  que va o ve del port de Palamós;  i, coronant-t’ho tot, el sol, ni que sigui el del mes de gener o febrer. Un sol que a mig matí cau de ple sobre els quatre despistats que hi anem  a aquestes cales arrecerades de la tramuntana empordanesa. Ara sí, gaudeixo i divago, m’oblido de tot i tothom, és un bell moment de felicitat plena, un matí lliure sense “wert-gonya”: de moment, no cal pensar-hi més en el món real que trobaré a l’altre costat del cap Roig, un món convuls, ple de ministres mentiders, de polítics corruptes i de banquers escanyapobres. Avui és el meu dia de festa.