Sí, senyor ministre: anem pel bon camí!!!

Està clar, anem pel bon camí. Ho diu la màxima autoritat de l’Estat, i ho confirmen els clarividents i  responsables dirigents del nostre govern, avalats per la seva preparació i els seus provats mèrits personals. A més, tots els indicadors econòmics ens donen senyals que s’albira un futur millor, per ..... qui?

Les manifestacions i mèrits, desitjos i voluntats, d’uns i altres, són evidents; només cal que els tinguem present en tot moment, com ara quan:

El Rei Juan Carlos diu, en el seu recent viatge a la Índia, davant dels polítics i empresaris d’aquell país, que  “España se ve mejor desde fuera” i que “las serias medidas  de política econòmica ... ya han comenzado a dar sus frutos, mejorando la productividad y la competitividad”

O quan el President del govern,  el senyor Mariano Rajoy, afirma, com ha fet el dia 31 d’octubre del 2012 al ple del Congrés que, tot el que han fet fins ara ha estat “buscando consensos ... en pro del bien común y de la prosperidad de todos”. Magnífiques paraules en boca del nostre president, que encara segueix dient que de moment no hi haurà rescat, però que ja ens té acostumats a les seves contradiccions, com quan deia que: “no se pueden subir los impuestos en recesión”, o “no tocaré sanidad ni la educación”, o “no pienso dar un solo euro de dinero público a los bancos”. Però, bé, tinguem una certa consideració amb el president perquè, malgrat tot, té un cert sentit de l’humor, com quan va dir, en referència a la desfilada del 12 d’octubre del 2008, que: "Es que mañana tengo el coñazo del desfile, en fin, un plan apasionante" I és que el registrador de la propietat Rajoy és un “currante” que va fer el servei militar obligatori netejant les escales de la Capitania General de València. Tot un exemple de feina ben feta.

I en Luís de Guindos, ministre d’Economia i Competitivitat, ex-assessor de Lehman Brothers i responsable de la divisió financera de Price Waterhouse a Espanya. La seva responsabilitat en l’inici de la crisi no ha estat demostrada; però la seva visió estratègica com a ministre s’ha posat en evidència des del primer moment. Només cal que recordem les seves declaracions del 19 de maig de 2012 a la revista 20 minuts: “Bankia es hoy más segura que hace 15 días y se trata de una magnífica institución y de una máxima solvencia, con un futuro brillante”.

el ministre Luis de Guindos s'encomana

Dins d’aquesta legió d’estrategues i visionaris de l’economia i la recuperació, no ens oblidem d’en Cristobal Montoro, ministre d’Hisenda, popular on n’hi hagin, que va arribar a dir en una sessió del Congrés, el dia 27 de maig de 2010, en contra de l’aprovació d’un decret del govern del PSOE  que feia un seguit de retallades pressupostàries, “que caiga España. Que ya la levantaremos nostros”; o en unes declaracions a RTVE, el 20 de juny del 2012, una altre perla dialèctica, com  "El país no necesita un rescate siempre que haga las reformas estructurales. España se levanta sola."  Està clar, encara ho diu el senyor Rajoy.

I la senyora Mª Fátima Báñez, ministra de Treball i Seguretat Social,  diu que “ya se ven brotes verdes” i que el país “esta saliendo de la crisis”. Tot un miratge d’una senyora famosa per la seva oratòria parlamentària i la seva immaculada trajectòria personal, donat que mai a cotitzat a la Seguretat Social, ni ha tingut cap treball en el sector públic, però en canvi participa en l’empresa familiar Grupo Báñez Garcia S.L., propietària de Construcciones Juan de Robles S.A., empresa implicada en el cas Mercasevilla, origen de l’escàndol dels ERE a Andalusia.

l'Europa del sud té altres alternatives

Dins del gabinet del president, hi han altres ministres que tenen una personalitat prou notable, como la Soraya, el senyor Wert, en Morenés o en Garcia-Margallo; però bé, ja en parlarem en un altre moment.  El que queda clar, després de les darreres manifestacions dels nostres primeres espases, és que anem pel bon camí, el de les reformes estructurals profundes. Unes reformes que ens han de conduir a la recuperació econòmica i a la confiança dels mercats, a l’increment de les exportacions i de la demanda interna, i així del mercat de treball. I de passada, com aquell que no vol,  a la precarietat absoluta de les nostres condicions de treball i de vida. De la Europa del benestar no en quedarà ni el nom. Fins que al final diguem prou, i del record del que no vàrem arribar a ser, en quedarà la voluntat de seguir endavant, ni que sigui buscant altres camins més cap el sud del continent.