La Guerra de Margallo

Des dels temps gloriosos d’en Fernando Moran, mai no havíem tingut a Espanya un ministre d’Assumptes Exteriors (i de Cooperació, ara) com en José Manuel Garcia-Margallo y Marfil. Nascut a la Villa i Corte, dins d’una família de dretes amb  arrels militars, en Garcia-Margallo, monàrquic, neoliberal i catòlic, té una llarga trajectòria europeista dins del PP, i s’erigeix, dia a dia, com un dels ministres més lluminosos,  ben plantats i polièdrics del gris govern de Don Mariano.

Garcia-Margallo entre Gallardón i Saenz de Santamaria

Malgrat ésser el Ministre d’Exteriors, en Garcia-Margallo té una presència destacada en l’escenografia de la  política interior del govern espanyol, de la qual n’és un dels més destacats abanderats, amb imaginació i iniciativa de la seva pròpia collita.  L’abril d’enguany, en una conferència  a la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, afirmava amb rotunditat, davant d’una sala bocabadada, que: “El  Estado-Nación ha muerto. De los 100 actores económico-financieros mundiales, 51 son empresas multinacionales y 49 son Estados”. A quin Estat-nació és referia el ministre, deurien pensar els doctes assistents? A Espanya? No ho va aclarir, però va quedar clar que en Garcia-Margallo té una visió amplia i global de l’evolució del sistema capitalista. Recentment, després de les seves “afortunades” actuacions mediadores davant el Marroc del mes de juliol, amb l’evacuació “voluntària” dels cooperants espanyols de Tinduf,  per raons de “seguretat” i de les crítiques fetes cap en Christopher Ross, enviat especial  de les Nacions Unides, ha fet un comunicat, arrel de la trobada del dia 11 de novembre amb el mateix mediador internacional, on afirmar que: "el suport d'Espanya a la recerca d'una solució política justa, duradora i mútuament acceptable, que prevegi la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental, de conformitat amb els principis i objectius de la Carta de les Nacions Unides". Tot un detall, per un ministre que s’ha manifestat de manera decidida en contra del mateix dret per les nacions de l’Estat espanyol. Com dèiem abans, a voltes sembla que el ministre tingui iniciatives pròpies.

la "vergonya" de la política exterior d'Espanya de fa 37 anys

I és que, com un autèntic Quixot, en Garcia-Margallo s’atreveix amb tot: la seva visió, la seva destresa i la seva paraula l’acompanyen. A vegades, sembla que faci de ministre d’Economia, com quan va carregar contra els especuladors dels mercats o quan ho va fer contra el BCE per ser “un banco clandestino que no esta  haciendo nada para apagar el incendio de la deuda pública “, com deia el mes de juliol en una trobada al Palau de la Almudaina, a Palma; o com quan afirmava, fa pocs dies, que: “Nos preocupa que estos movimientos (soberanistas), como ha dicho S&P, están debilitando la posición de España en los mercados internacionales, en un momento en que España necesita financiación para ayudar, entre otras, a Cataluña”. O també quan va dir que, el clam a favor de la independència de Catalunya, del dia del Madrid al Camp Nou, perjudicava a la “marca Espanya”, o el que va dir en la conferència del dia 29 d’octubre al Circulo de Economia de Lleida, tot afirmant  que “de entrada, molts dels estats membres de la UE vetarien l’ingrés a la Unió Europea d’una hipotètica Catalunya independent”. 

I ara, per acabar-ho d’adobar, fent el paper de ministre Portaveu, ha dit en unes declaracions a la COPE que, “si lo convoca, el Gobierno recurrirá, el Tribunal Constitucional suspenderá el referéndum  y, por tanto, nos encontraríamos  que si lo convocan es una decisión claramente ilegal, eso es un golpe de Estado en términos jurídicos” i acaba dient “no hay derecho de autodeterminación, de secesión, de una parte del territorio”.  Està clar, al final, el ministre Garcia-Margallo ha esdevingut un autèntic ministre portaveu del govern pel que fa als assumptes exteriors i interiors, una mena de torre d’assalt del nacionalisme espanyol. No hauria d’ésser la tasca encomanada a un ministre d’Exteriors, o és que el tema de Catalunya (i Euskadi) és ja un tema de política internacional?

Fortí que provocà la Guerra de Margallo

Esperem que, com a ministre espanyol d’Exteriors i Cooperació,  no confongui el seu paper i valori bé les seves manifestacions i les seves actuacions, no sigui que li passi com el seu besavi, el General Juan Garcia y Margallo,  que va morí l’any 1893, quan era Governador de Melilla, en la Primera Guerra del Rif (anomenada també  la Guerra de Margallo) al provocar el conflicte a la regió degut a la seva “bona disposició tàctica”  al manar la construcció  d’una fortificació per a les tropes espanyoles al costat de la tomba d’un “home sant” a nivell local, fet que ocasionà la irritació de les tribus rifenyes que ho interpretaren com a una ofensa imperdonable. Com diuen en castellà, “de casta le  viene al galgo” ?