La residència censatària

Durant el segle XIX era un fet habitual a la major part dels països “democràtics” occidentals que el dret a votar per triar govern  anés vinculat a un nivell mínim de renda, de patrimoni, de nivell educatiu, .. Era el sufragi conegut com a  “censatari”. És a dir, hi havia dues classes de persones (de fet, tres, perquè les dones no varen poder votar fins al segle XX, en països com ara a Austràlia (1903) o Anglaterra (1918), i a la resta encara més tard): els ciutadans (burgesos, propietaris  i aristòcrates, principalment),  i no ciutadans (obrers, jornalers, …) Mica en mica, però, a base de la lluita social per a la democràcia, els drets polítics s’anaren equiparen als Estats occidentals; encara que, a Espanya, costà una mica més, ja que  no va ser fins el 1931, amb la efímera II República, que s’implantà per primer cop el sufragi “universal”.  

Però, vet aquí que, a la “pell de brau”, que deia l’Espriu, complint el principi de la “identitat perfecta del Ésser” d’en Parmènides, de la immobilitat absoluta: tot retorna a si mateix, res canvia, res es mou. La dreta espanyola “carpetovetónica”, prenyada del seu tradicional absolutisme parasitari i absentista medieval torna als seus orígens (probablement, no els havia deixat mai, aquests orígens)  i vol reimplantar legalment (el que de fet ja existeix) les dues categories d’essers humans: els que “ tenen” i els que “no tenen”, els propietaris i els no propietaris. A partir d’ara, segons ens diu el senyor Jaime García-Legaz, secretari d’Estat de Comerç, els estrangers que ens demostrin que tenen més de 160.000 euros i els posin en un dipòsit material inamovible (com el propi PP), com ara, un pis, una casa, un xalet a la costa, ... podran tenir immediatament el permís de residència.  Genial!,  la misèria moral de la dreta, un cop més, al descobert.

Jaime García-Legaz, secretari d'Estat de Comerç

Encara que desfasada en molts aspectes, en el Títol preliminar, article 9.2 de la Constitució Espanyola del 1978, es dicta que: “correspon als poders públics promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en que s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social” . És clar que hi ha molts preceptes constitucionals que s’incompleixen descaradament, com ara: el deure i el dret al treball (art.35) o el dret a un habitatge digne  i adequat (art. 47), que són conculcats de manera constant i quotidiana, i que els governants de torn (de qualsevol color) han justificat (per acció o per omissió)  per raó de la crisi actual i de l’estructura socioeconòmica capitalista; però el fet de que el propi govern de l’Estat promogui mesures per tal que la igualtat dels individus o grups (estrangers, immigrants, ..) es vegi alterada per llei és, a més d’una ofensa a la moralitat pública que ha d’observar qualsevol governant, una mesura clarament anticonstitucional. Doctors ha de tenir la llei per tal d’aturar  aquesta barbàrie social que vol fer la dreta espanyola del PP, una mesura que ens trasllada, encara més,  a la Espanya del segle XIX. 

Ja ho sabem que arreu hi han classes (socials), però penso que els ciutadans i les ciutadanes, treballadores i treballadors (amb feina o sense) de l’Estat espanyol, han de dir prou!, doncs cada dia és més difícil sentir-se part, ni que sigui de segon ordre, d’aquest Estat esfilagarsat,  perdut i desorientat, i amb unes costures a punt de petar, mig podrides i desembastades.