Cada any, el dia
11 de setembre, a Pals s’organitza una pujada a peu a Quermany. Perquè, per a
molts veïns d’aquesta terra empordanesa Quermany ha estat sempre un referent impertorbable,
permanent. Quan hom té ganes de somiar, de desconnectar de la feixuga realitat del dia a dia; quan es
té el cap ple de cabòries, en aquesta terra abocada a la mar Mediterrània, un
té diversos guariments: anar a rumiar a la cala Marquesa, o a sobre de la Roncadora;
perdre’s pels corriols entre la cala del Cau i la Pedrosa; o anar a fer una breu
cura de salut, com si fossis un Hans Castorp qualsevol, al pedregar de
Quermany. Quermany és la nostra petita muntanya màgica. Una muntanya plena
d’història, de vides passades, d’esforç i treball. I és que, on la memòria del
historiador perd el fil del laberint, la imaginació del cronista aficionat
troba un tresor perdut per sobrevolar-lo i eixir. Un tresor, segons una vella llegenda popular (un munt de
sacs de blat i de faves) amagat dins d’un antic castell (1), o dins d’una cova, amb una argolla a l’entrada (2), custodiat amb zel per un terrible drac,
a la gola del qual els agosarats descobridors havien de llançar unes monedes per
obtenir la clau d’accés a la galeria. Si no encertaven, el seu destí estava
cantat.
 |
| Quermany vist des del Pratgrau |
Quermany ha estat sempre terra propicia el descobriment i el misteri, a
l’amagatall i a l’esforç humà; ja sigui com a lloc de refugi davant d’una
natura poc propicia, com ho fou en els temps en que la plana era encara un gran
i insalubre aiguamoll, o com a lloc de defensa i dels primers pobladors
d’aquest territori, com testimonien les restes d’un antic poblament indigeta a
la part superior del Quermany Petit , segons les excavacions del doctor Miquel
Oliva i d’en Joan Badia (3), i del
Quermany Gros, un veritable “oppidum” (4), antiquíssim i envoltat de muralles i
fossars, segons l’erudit de Begur, Josep
Pella i Forgas (5). Muntanyes amb caus
i boscúries per amagar-se i fugir de la justícia, com era el cas dels bandolers
i dels contrabandistes, des de finals de l’Edat Mitjana; o bé, com territori
explotat per l’home a la recerca de les seves riqueses forestals i, sobre tot, minerals.
Per bé que erm i rocós, el paisatge de Quermany s’ha anat conformant amb el de
la vida dels seus pobladors.
 |
| vista de Pals des del Quermany Gros |
De manera
esglaonada, el Quermany Petit, de
només 114 metres d’alçada, i el Quermany
Gros, des dels seus 221 metres, són la porta d’entrada, passant pel petit
pujol del Constantic, al massís de les muntanes de Begur, amb les seves grans
sorreres, terreres i pedreres que
s’aboquen a la plana i el mar. Situats a llevant de la vila de Pals i a
l’esquena de Regencós, el seu perfil quasi volcànic contempla discretament, des de temps ancestrals, a
ponent i el sud, la plana baix-empordanesa i les Gavarres, i cap el nord-est l’arc destensat de la
platja de Pals i immobilitat permanent i plàcida de les illes Medes. És curiós,
parlant de perfils, la important semblança que tenen, vistos des del mig del
pla de Llofriu, amb el de les muntanyes Poues, situades a ponent, a l’altre
costat de la plana i darrera d’aquest poble i el peu de les Gavarres. I per bé que,
conformen un paratge erm i rocós, com ens recorda el seu propi nom de Quermany
(roca gran), és una terra suau i fràgil, exposada a la tramuntana, a la pluja i
al foc (encara recordo amb tristor el gran incendi de l’any 1983 i el que cremà
el Quermany Petit l’any 2008).
 |
| cim del Quermany Gros, amb la torre de vigilància |
Ja sigui des de
Pals o des de Regencós, diversos són els camins que s’enlairen cap a Quermany. Tres
de principals des de Pals i un parell més des de Regencós s’enfilen ràpidament
cap a dalt dels turons, fins a confluir en un únic tram final. Camins
pedregosos, de mal caminar, plens d’esbarzers, matolls, mòdegues i gatoses, de
manera especial pel cantó de Regencós i Pals; més frondosos i humits, amb pins,
alzines, suros, arboços i brucs, per la banda de la riera de Quermany i els
boscos de Can Pou. També, des del GR-92,
que ve de dalt de Begur i que passa a
tocar el paratge de Can Pou de ses Garites i la gran finca del Mas Floris per
seguir cap a Pals passant pels Masos, es pot agafar un dels camins que pugen a
Quermany per les Mines d’en Bofill. Són camins que permeten gaudir de la vista
de la plana, del mar, de la vegetació i del paisatge mineral; també del d’origen
humà, que encara persisteix: de les velles i mig derruïdes parets de pedra seca;
de les boques d’entrada a les anomenades
Mines Blanques o terrera d’en Bernat,
pel canto de Regencós, o les de les Mines
Negres o Mines d’en Bofill, per la banda de Pals; i també, de les restes arqueològiques que es troben a dalt dels dos turonets
(cisternes, sitges, molins, ... al Quermany Petit), i malgrat que alguns historiadors posen en qüestió les del Quermany
Gros i atribueixen les del Quermany Petit
a la existència d’una antiga pedrera alt-medieval (6), d’on hauria sortit la pedra per construir la vila vella de
Pals, s’han trobat nombroses restes neolítiques, de sílex i de ceràmica
preromana que semblen indicar la realitat d’un assentament prehistòric. Sigui
pel cantó que sigui, personalment, m’agrada fer una petita volta, pujar per un
sector i baixar per l’altre.
El que aquí
explico és un dels que més em plau. En poc més del que trigo en escoltar la setena
simfonia de Bruckner (noi, això d’anar a caminar amb uns Walkmans sempre té un
valor afegit) dono una bona volta pels dos turons de Quermany, gaudint del paisatge, de la música i de la
història (ni que sigui en bona part imaginada).
 |
| xemeneia de Cal Torradillo |
Sortint des del
poble de Regencós, agafo cap a ponent pel camí del cementiri. Aviat puc
contemplar el paisatge de la plana que, en un dia assolellat és una delícia.
Darrera em queda la vista del poble, amb el seu campanar a mig fer - com tants
d’altres a l’Empordà – (perquè serà?) i, abans d’arribar al cementiri, gaudeixo amb la contemplació de la elegància
de la xemeneia del que fou el forn de la bòbila de Cal Torradillo, record dels
temps en que hi havia al poble de Regencós una notable indústria rajolera (7), amb 23 forns, dels quals avui només
queden els de Borasera i Can Marc. Passat el cementiri, deixo a la dreta un
dels camins principals que puja cap el Quermany Gros (avui no pujaré per aquest
cantó), i segueixo fins a trobar un petit corriol que ressegueix la tanca del darrera
del càmping Mas Patoxes, per anar trobar, més endavant, un camí secundari d’aquell principal, que volta el Quermany
Petit per la part de baix, fins arribar a la carretera C-31, a l’alçada de la
rostisseria del fill de Can Padrés. Però, bé, no el faré tot aquest recorregut,
a partir d’aquest camí secundari, agafo el segon trencant a la dreta (el primer
té altres variants, i em serviria si anés directament cap el Quermany Gros) que, per un camí molt pedregós (cal anar ben
calçat) i força empinat, em porta en poc més de 10 minuts fins al cim del turó
del Quermany Petit.
 |
| restes de construccions prop del camí del Quermany Petit |
Tota l’estona, he pogut veure pedres i més pedres, i parets
de pedra seca, i restes de petites construccions que testimonien la progressiva
destrucció, lenta però constant, per efecte de la pluja, del foc i del vent, de
la història de la muntanya (encara que, gràcies precisament al darrer foc del
2008, ara es pot observa molt bé la gran quantitat de construccions enrunades
que hi ha). Hi havia només boscos i pedreres per explotar?, hi havia terrasses
de vinyes, oliveres i altres conreus mediterranis, com cal suposar? o hi havia,
en el seu temps, també, un veritable assentament humà, com es podria pensar
atès l’abundància d’habitatges? Al cim del Quermany Petit és veu, de manera
nítida, l’acció de la mà de l’home sobre la natura mineral: sitges, cisterna,
dipòsit, ... En qualsevol cas, l’humanitzat paisatge que es contempla, mirant
cap el pla de Torrent, és d’una bellesa inoblidable.
 |
| dipòsit al cim del Quermany Petit |
Després, el camí enfila
cap avall, cap a Pals, i en arribar a la part més baixa, davant del Mas
Pericai, avui convertit en casa de turisme rural, agafo cap a la dreta, per anar
a trobar la carretereta que va des de Pals cap el ara hotel del Mas Salvi. Aquí,
el camí es divideix: a mà esquerra, el vial asfaltat creua la riera de Quermany
per anar cap el sector del Mas Floris i el Mas Pou de ses Garites; cap el
davant i cap a la dreta, un parell de
camins més s’enfilen, tal i com està indicat, cap amunt el Quermany Gros. Tots
tenen diferents bifurcacions i corriols (la teranyina de camins i caminets de
Quermany és considerable, i dona fe de la dilatada intervenció humana ), però a
mi m’agrada anar recte, endavant, pel que sembla més planer, perquè em permet
gaudir de la frondositat i la bellesa de l’entorn de la riera. En poc més d’un
quart d’hora, seguint les indicacions que va instal·lar el Consell Comarcal del
Baix Empordà, aquest camí, després de pujar una mica i d’agafar un desviament cap
a la dreta, em portarà fins al paratge i a les Mines d’en Bofill.
 |
| boca d'entrada a les Mines d'en Bofill |
Aquestes mines, dites també Mines Negres pel
color de les argiles fosques i pissarroses que s’hi extreien, són força
estretes, perilloses i molt fondes. Les argiles s’utilitzaven per fer càntirs i altres atuells de
ceràmica negra. Aquí, podrem observar l’efecte de l’actuació humana, amb les
bocanes d’entrada a les mines, amb una petita construcció del que podria haver
estat un petit moll de càrrega, els grans clots de les terreres, ... Algun cop
he tingut la temptació d’entrar cap a dins de les mines, però he de reconèixer
que sempre m’he fet enrere, l’espeleologia no és lo meu.
 |
| boca d'entrada principal de les Mines d'en Bofill |
Segueixo el camí. Ara
s’enfila una mica més. Un giravolt cap a la dreta. Ara trobo un altre camí a la
dreta que em portaria cap a coll entre els dos turons principals de
Quermany. No l’agafo, ja hi aniré a
parar, amunt! Arboços, brucs, marges de
pedra seca, pins, ... camí aspre. En poc més d’un quart arribo gairebé a dalt
de Quermany, on aquest camí que ve de Pals es troba amb el que puja des de
Regencós. Dos minuts més i ja soc a dalt de tot. Aquí, una torre d’aguait per
controlar els focs de la comarca ens indica que ja hem arribat al petit cim del
Quermany Gros. Un paisatge de 360 graus per contemplar en un entorn de soledat,
pau i silenci. A llevant i al nord, la
platja de Pals, el mar blau i serè, i el
perfil de les Illes Medes - que sempre sembla que flotin-, el Roca Maura i el
Montgrí, en primer terme; i la badia de Roses, amb el Puig Pení, el Puig Neulós
i el Canigó, l’inici del Pirineu, com a bell frontispici. Al davant i a sota,
el Puig d’en Pou i les cases del Mas Tomasí; i els aiguamolls de Pals, amb les bases d’en Coll i el pla cap a Torroella.
I girant com les agulles d’un rellotge, les grans pinedes del Massís de Begur,
amb Regencós en primer terme, el pla cap el Puig Calent i Palafrugell, amb
Ermedàs i les pinedes de Castell i el Cap Roig, i Palamós i el mar, al fons. I
si anem mirant, ja ara cap a garbí i cap a ponent, el Massís de les Gavarres,
amb Mont-ras, Llofriu i el barri de la Barceloneta; per acabar, més a la dreta,
amb el pla de Torrent , Sant Feliu de Boada, Palau-sator, ... i Pals. Instants de felicitat per recordar, ni
que sigui tancant els ulls.
 |
| el mar i les Medes des de Quermany |
Ara, reculant un
xic, agafo el camí que, com comentava abans, ve de Regencós. Cal tenir cura per
tal de no relliscar ni fer una regirada dels turmells. Els pas per damunt del
pedregar del camí es fa molt inestable. Són
les restes minerals del gran assentament indigeta, que dibuixà (8) en Pella i Forgas?; o són, com sembla més probable, les restes
caigudes de les grans parets de pedra seca que s’hi troben arreu, construïdes,
en una època molt posterior, per tal de delimitar i ordenar les terrasses de
conreu? Són poc més de 10 minuts, però cal que la contemplació del paisatge no
ens distregui la baixada. Arribat al petit coll, que abans comentava, que
separa els dos turons principals de Quermany, es troba una cruïlla amb quatre
camins: un, a sobre i a la dreta, que volta
la muntanya per tramuntana per anar a trobar el camí per on havia pujat des de
les Mines d’en Bofill; un altre, també cap a la dreta, que baixa cap el Mas
Salvi i la riera de Quermany; al davant, un altre que em portaria cap el
Quermany Petit; i, un a l’esquerra, que
baixa de manera abrupte cap a Regencós. Agafo aquest, baixo amb cura, sense
presses; i, a poc més de 50 metres, a l’esquerra hi ha un petit sender que
primer planeja i després puja un xic; i que, talment com un embut, cada cop es
va estrenyent, estrenyent, fins a convertir-se en un corriolet de res, un petit
pas que em permet anar veient les diferents entrades que hi ha a les esmentades
Mines Blanques o terrera d’en Bernat.
 |
| una de les entrades a les Mines Blanques |
De fet, el nom de la terrera d’en Bernat és una mica genèric, ja que la propietat de les mines estava repartida
entre en Josep Bofill (l’Avi rajoler), de Pals, i l’Abdó Sabater (en Bernat),
de Regencós, de la mateixa manera que tot el Quermany ho està de repartit,
entre els termes municipals de Pals i de Regencós. Així, unes quantes de les boques
de les mines pertanyen al municipi de Pals i unes altres pertanyen al municipi
de Regencós. La gent de Regencós, fent una mica de gresca, explica a tall d’anècdota
(probablement fruit de la imaginació i de la conya) que una vegada en Martí
Janoher, tot cavant .. cavant, des del cantó de la terrera d’en Bernat, va
donar un cop de pic a l’Hontangas de Pals, que feia el mateix des de la terrera
de l’Avi rajoler (9).
 |
| una de les boques d'entrada a la Terrera d'en Bernat |
Però, no perdem
el fil ara: el recorregut pel corriol no
és dificultós, però si es va amb pantalons curts hom pot acabar amb unes
quantes esgarrinxades a les cames. Sempre és molt interessant veure les bocanes
d’entrada a aquestes terreres d’argila blanca que es van explotar fins a
mitjans del segle passat, bàsicament per fer l’engalba de la popular ceràmica de
la Bisbal. Al final, el corriol desemboca on es troba la darrera boca d’entrada
de la terrera, sobre un camí més ufanós que puja des del costat del cementiri
de Regencós. Aquesta entrada està força ben conservada, té una reixa de tanca
i, pel que sembla i es veu, el seu propietari la deu fer servir com a lloc
d’esbarjo.
 |
| el pla cap a Torroella amb el Montgrí al fons |
Si agafo el camí cap
a baix, cap a la dreta, en poc més de 5 minuts, em porta fins al camí del
cementiri, on havia començat el passeig. De tota manera, el que faig sovint, si
tinc ganes de caminar un xic més, és anar cap amunt , a l’esquerra, per aquest
camí que puja fins a trobar-se amb el camí principal que ve de Pals (i per on
ja havia passat abans, venint de les
Mines d’en Bofill). Però, no, no hi arribo, no m’ha agradat mai repetir els
camins. Arribat a dalt, a uns 20 metres abans de la connexió amb aquell, a mà dreta agafo un corriol que en 3 o 4 minuts em porta fins a sobre de Regencós,
on es troben els dos dipòsits d’aigua que la Mancomunitat de Palafrugell,
Begur, Pals, Regencós i Torrent té en aquest paratge. La vista cap el sud és espectacular,
però suau i tendra, humana. I a partir d’aquí, per un camí no massa ben
conservat, que passa pel costat d’unes antigues pedreres, arribo fins a la part
de dalt del poble de Regencós; on també neix el corriol de la antiga font del
poble que, com gairebé totes les fonts dels pobles empordanesos, té un cartell
que diu: “aigua no potable”. I si tinc
set, doncs, apa! a beure de la cantimplora. Som tan moderns, tenim tant de tot,
que ens falta el més necessari.
Vet aquí una
petita excursió, un passeig per Quermany que, si anem ben calçats, amb una bona
gorra i una cantimplora plena, i deixem les presses per un altre moment, ens
permetrà fer una mica de salut.
(1)
– Carles Serra i Joan Ferrer, “Poble de rajolers.
Història de la indústria rajolera a Regencós”, pl. 6
(2)
- Jordi
Cortès i Roser Serra, “Pals”, pl. 92, a
Quaderns de la Revista de Girona, nº 136
(3)
– Josep Badia i Homs, “El Puig Quermany:
una zona arqueològica important”, pl. 7 i següents, Revista de Palafrugell, , nº 174 de 1-11-1974
(4)
– Ivette Barbaza, “El paisatge humà de la
Costa Brava”, tom I, pl. 180
(5)
– Josep Pella i Forgas, “Historia del
Ampurdán”, pl. 98 i 99
(6)
–Jordi Cortés i Roser Serra, obra citada, pl. 13
(7)
– Carles Serra i Joan Ferrer, obra citada,
pl. 52
(8)
– Josep Pella i Forgas, obra citada, pl.
99
(9)
– Carles Serra i Joan ferrer, obra citada,
pl. 16
