Aigua Xelida, l’essència esvaïda de la Costa Brava

Sempre se’m fa difícil parlar d’Aigua Xelida. D’una banda, em venen al cap uns qualificatius pomposos, gairebé recarregats; però, com es pot recordar la serena bellesa d’un paratge delicat i plàcid, la d’una natura esplèndida i al nostre abast, sense utilitzar-los?. I, d’altra banda, també, em passen pel cap tristes idees sobre el l’espècie humana, sobre el que som capaços de fer per satisfer la nostra cobdícia i el nostre egoisme, ... i la nostre butxaca.  Aigua Xelida té les condicions idònies per satisfer aquests fútils pensaments i aquestes temporals, però idolatrades, necessitats.

la Platja Gran i les Aigües Mortes

Perquè, parlar d’Aigua Xelida és parlar de l’essència mateixa de la Costa Brava, del que era abans, i del que és ara. És parlar de petits i meravellosos racons de mar, de caletes minúscules i de velles barraques de pescadors; i de grans pinedes i d’abruptes penya-segats que es perfilen sobre el mar; d’enorme estructures minerals, que conserven un precari equilibri arran d’aigua; de petits corriols envoltats d’una natura verda i bruna. És parlar de la tranquil·la i difícil vida d’aquella gent que havien trobat en aquest paratge salvatge i plàcid el lloc on fer l’excursió i la berenada, el racó on anar a bromejar per fer quatre sards, o la petita Ítaca on perdre’s per sempre més; però, també és parlar d’abominables construccions que alteren l’equilibri del paisatge i de camins de ronda tallats per la seva mateixa existència; de cruels ferides asfàltiques en una natura abans verge; i d’horribles senyals fetes per la mà de l’home, en forma de pals, llums i antenes.

la Cala Llarga, d'on neix la Punta des Banc

Veure treballar, en plena llevantada,  sa Roncadora; o el constant vol de les gavines per damunt de la cala Marquesa (1) ; contemplar les agulles minerals de la punta des Banc o els abruptes penya-segats que cauen sobre la cala Sorellera; baixar a mar per les vertiginoses escales d’accés a la Llar d’en Mayola; o reposar un xic a la platja de la Font, al costat d’una recòndita font, avui mig arreglada per l’Agrupació Excursionista de Palafrugell (quina bona feina la dels seus membres!) i amb una placa dedicatòria, que recull unes paraules d’en Josep Pla dedicades a l’Hermós (2), el solitari pescador que vivia en aquest paratge; o parar el sol - i l’ombra - a redós de l’antiga barraca de les Aigües Mortes, o de la, ara reconstruïda, de la platja Gran, és sempre un plaer que s’ha de viure, més que descriure. I, en qualsevol cas, és el contrapunt imprescindible, del desgavell fet per la mà de l’home en quest racó de la nostra costa.

urbanització de Cala Nostra o dels "metges"

Les empremtes que deixem gairebé sempre tenen una llarga durada. Empremtes sòlides, massisses, fetes de totxos, teules i  especies vegetals al·lòctones. A voltes, estèticament  horribles (la vella urbanització anomenada “dels Metges”); de quan en quan, alguna més o menys ben feta i respectuosa. Però, sempre alteradora d’un paisatge en altre temps recònditament esplèndid, ombrívol  i lluminós. És el preu que hem de pagar sempre per viure millor? Si és que hi vivim, realment, millor? En qualsevol cas, parlar de preus és parlar de diners, no de riquesa si no de diner fàcil, de benefici econòmic fet en base a especular amb la terra (i la vista del mar) i la seva propietat, en una societat on l’ordenació  territorial s’ha emmotllat sempre als interessos el que més tenen. I podrem parlar d’estimar per la terra, i ho podrem dir als quatre vents, però al final, “la pesseta és la pesseta” dèiem abans. Inclús un personatge de primer ordre, del país, arrelat a la terra, primer cronista de Catalunya, com en Josep Pla, que tant  i tant va parlar i escriure sobre la nostra costa i, més concretament, sobre Aigua Xelida  i sobre  “l’Hermós” , no va tenir cap mala consciència per vendre’s  la propietat que tenia en aquest idíl·lic paratge a la urbanitzadora Cala Nostra, la qual va fer, a finals dels anys 70 del segle passat, unes  horripilants casetes per als membres del  Col·legi de Metges de Barcelona, veritables “mumaraques” de totxo i teules,  que espanten les gavines i les persones, i que varen destrossar completament la fisonomia de les muntanyes –el Puig la Trona – que s’aboquen al  mar pels damunt dels espadats d’aquest bell racó de Tamariu.

la Platja d'en Gotes

Què dirien aquells vells pescadors que havien fet d’Aigua Xelida el seu paradís? Què diria en Mayola, tot fent la fregida de serrans i julívies sobre les roques de llevant? I en Sebastià Puig, l”Hermós”, mirant el blau del mar des de la seva barraca sobre la platja Gran, o l’Emili Gotas, preparant les xarxes davant la seva. Despertarien del seu somni? Tancarien els ulls, per no veure aquest daltabaix? Fugirien esmaperduts o agafarien la barca per anar a pescar i no pensar en tots aquests desastres? O potser, emprenyats, deixarien els estris de pesca, traurien l’escopeta de caçar conills, i es perdrien pels boscos per treure’s les cabòries del magí; i, si ens trobaven pel mig, ens dirien de tot, i res de bo; com a mínim.

Cala Marquesa amb la Catedral i el rec dels Arbres

Una pena, natura esplèndida al bell mig de la civilització de l’opulència, en el mar d’un progrés mal entès. El goig perdut de gaudir d’allò que no té preu, de la pau i del silenci, del vol i el garlar de les gavines, del flaire esmunyedís del pi, o del suau declinar del sol de mitja tarda escoltant la remor del mar. Sí, l’amor a l’or, i la bogeria de tenir el mar sempre a la vista, de tancar-nos tot el cap de setmana en la nostre gàbia de vidre, la peremptòria necessitat d’incomunicar-nos davant l’esclafant món de la comunicació permanent, són la raó i els serrells que han donat peu a aquest desgavell.

les Trones amb el Castellet

Adéu Aigua Xelida, adéu mar de les meravelles, adéu somnis d’infants!. I, malgrat tot, tornaré a Aigua Xelida, hi tornaré! Tancaré els ulls i tornaré! I miraré el mar a la teva esquena, per respecte el que hem estat  i el que queda. I recordaré , et recordaré!  i, mal que em pesi, tornaré a parlar de tu, i de la teva essència! Aquesta essència esvaïda de la nostra Costa Brava: brava, sí; però, explotada i mal ensinistrada, també!.

(1)    – “Els  racons de les Gavines: Cala Marquesa i la Sagristia, on el temps resta aturat”, en aquest mateix bloc

(2)    – “Un viatge frustrat” a Aigua de Mar, pl. 73, de Josep Pla, a Edicions Destino