El mes d’agost de
l’any passat, s’anunciava a la premsa comarcal que l’Ajuntament de Palafrugell
havia rehabilitat la vella barraca de pescadors i un tram del camí de ronda
d’Aigua Xelida. Un tram no massa llarg, és cert, uns 400 metres; però, “algo
es algo”, que diria aquell. I és que, el camí que permet contemplar la meravellosa
marina d’Aigua Xelida s’ho mereix. De fet, és una camí inconclús (o perdut) com
bona part dels camins de ronda de la Costa Brava. Com ja he comentat alguna
altra vegada (1), quan evoquem els camins de ronda del nostre litoral, sempre
estem parlant de trams: de Llafranc a Calella, de Calella al Golfet, de Castell
a la Fosca, d’Aigua Freda a sa Tuna, ...; o del que ara comentaré: del totalment
perdut camí de ronda que sortia de Tamariu cap a Aiguablava, passant per Aigua
Xelida i des Tramadiu. Aquest és un itinerari, gairebé imaginari, que jo faig sempre
que puc: en alguns trams, passo pel camí de ronda existent; en altres, he de
passar pels carrers urbanitzats d’Aigua Xelida, i, en alguna altra part, per
zones tallades al pas o, inclús, un xic a la brutesca, pel mig del bosc. És un
passeig deliciós, amb vistes sovint esplèndides, encara que l’esperit s’alteri
per la inevitable presència de l’asfalt i de les abruptes finques que
l’acompanyen.
S'Ajoc |
De Tamariu
estant, podem verificar la impossibilitat d’anar vorejant el litoral cap el
nord, més enllà de la minúscules cales d’Aigua
Dolça i dels Gòmbits. Hem d’anar
cap al carrer de sortida de Tamariu cap a Aiguablava. Just agafant aquest
carrer, a ma dreta es troben el carrer dels Pescadors i el carrer Aigua Xelida.
Aquest darrer carrer no té sortida, ja que porta fins a l’entrada de la finca
de Roca Rubia, propietat de la família Santpere, que ocupa bona part de tot el
sector que mira cap a Aigua Dolça i sa
Rubia, i responsable d’aquest primer impediment per a la continuïtat del
camí de ronda, des de Tamariu. Agafarem, per tant, el petit carrer dels
Pescadors, i pujarem per unes escales que ens porten cap el carrer de dalt, el
tram final del carrer del Port de la Malaespina. Cal parar compte i no
relliscar, ja que és habitual que els graons de les escales estiguin ben molls,
tota vegada que pel seu costat desaigua part de la pluja del Puig la Trona. A
dalt de les escales, a pocs metres a la dreta, trobarem unes altres escales – ara
de fusta i terra -fetes sobre el mateix talús de la muntanya, que ens portaran fins a un giravolt superior del mateix carrer, des d’on seguirem cap a l’esquerra. A
uns 50 metres, a ma dreta, es troben unes noves escales d’obra que marquen
l’inici d’un petit corriol que, en un parell de minuts, ens portarà fins a un
camí que enllaça a pocs metres a la dreta amb el carrer que volta per sobra la
finca de Roca Rubia, el carrer de l’Illa Negre. Seguirem cap a la dreta voltant
la finca dels Santpere fins a trobar, al final de la tanca, unes escales que,
ara cap avall (ara toca baixar), ens duran
fins el carrer de sota, el carrer de l’Illa Blanca. Aquest carrer s’acaba aquí,
a la finca d’en Rouco Rosso que, juntament amb un altre de més petita, acompanyen
a la de Roca Rubia en l’ocupació total d’aquest sector del litoral cap a
Tamariu. Aquí neix una nova escala que ens baixarà fins a s’Ajoc i les Trones, a l’inici del camí de ronda cap a Aigua
Xelida. Tot i que, recentment,
l’Ajuntament de Palafrugell ha posat una barana d’acer inoxidable per donar un
xic de seguretat, cal ser curosos el moment de la baixada: el pendent és molt
fort, els graons dubtosos i la vista enlluernadora del mar blau sempre és una
distracció perillosa.
el Castellet i el rec dels Gitanos |
Ja a baix, en un
parell d’ocasions, he mirat d’anar cap a la dreta, a veure si trobava un pas i
l’antic camí de ronda per tornar cap a Tamariu; però, res de res: l’aventura és
incerta, el terreny relliscós i el penya-segat de sota aconsella la prudència i
fer marxa enrere. No s’hi pot passar, caldria
una actuació decidida i contundent per part de l’Administració, per tal de
refer el camí, fent respectar la servitud de pas en una zona que és de domini
públic, tal i com diu la Llei de Costes, en aplicació de l’article 132.2 de la
Constitució. El poder dels fets consumats, la incompetència i falta de recursos
de l’Administració (Estat versus Generalitat versus Ajuntament?) i la prevalença de la propietat privada per
damunt de l’interès públic són arguments de mal guanyar.
Així que, a
l’esquerra (sense segona intenció), cap al nord, cap a Aigua Xelida!
sa Bassa i punta des Quart |
A pocs metres
trobarem la primera entrada que ens deixa baixar cap el mar, amb les Trones i la Llar d’en Mayola, l’antic pescador
de Palafrugell que feia en aquest solitari paratge les seves fregides de
serrans i julioles acabades de pescar. Seguirem pel camí de ronda mig arreglat,
passant per sobre del rec. A ma dreta, un nou baixant ens portaria fins a les
roques del Castellet i el rec de les Trones o dels Gitanos (dit
així per ser el lloc de bany preferit pels membres d’una família d’aquesta
raça); però, per desgràcia, aquest baixant no ha estat arreglat i la natura ha
recuperat la seva propietat, fent del corriol un perillós tobogan. Seguim pel
camí. El Castellet tanca el brau roquisser i obre la porta de sa Bassa i la punta des Quart o d’Esguard. La dolça simfonia d’aigua de mar,
llum i color ‘amalgamen amb la verdor humitosa que ve del puig la Trona i del puig
Esperant-ses vinyes (on la poesia es fa nom de muntanya). I és en aquesta
mena de mirador de sa Bassa, amb el constant i rítmic xiuxiueig de les ones, el
lloc que ha marcat la inspiració i el cant del tenor Josep Carreras, en les
seves tardes estivals. Després d’una petita pujada esglaonada arribarem, passant
per la part alta de la punta des Quart i de les roques filonianes del Cap de Lleó, al final d’aquest primer tram del camí.
l'Àvia Catalana amb l'escala de baixada |
Ara el camí està
barrat!, i cal voltar pel carrer de l’Illa Blanca per tal de seguir. L’ocupació
del penya-segat per part de dues finques i la perillositat orogràfica,
dificulten el pas. Això no obstant, jo,
sense dir res, salto la tanca i segueixo un estret sender amb molta cura. Les
vistes sobre els espadats de l’Àvia
Catalana (un altre nom, també inspiradíssim, donat a una roca, tot
recordant a la Catalina Abrich (2), àvia tamariuenca molt popular entre els
pescadors), on s’hi amaga una petita cova homònima, i sobre la cala Sorellera i la cova del Doll, són espectaculars. A mig
camí es troba un perillós corriol, amb escala d’obra inclosa, que baixa fins el
mar: com dic, el baixant fa basarda. En el punt en que el tram tallat del camí
de ronda, torna a quedar obert, al damunt mateix de la cala Sorellera, és on el
15 d’agost de l’any 2005 va tenir una
caiguda fatal la Neus de la Fleca de can Jordi de Palafrugell. Molt
probablement, la malaguanyada vaileta deuria ensopegar amb un vell trespeus de
ferro - que encara hi ha clavat a terra - que en el seu moment aguantaria una
tanca metàl·lica de seguretat. El que provoca l’abandó i la deixadesa!
la barraca de la platja Gran |
Tot voltant per
la part de baix de la urbanització Cala Nostra (dita també dels Metges, per
haver estat promoguda pels integrants del Col·legi de Metges de Barcelona),
s’arriba a les minúscules cales (n’hi diuen “platges”, amb una mica de facècia)
d’Aigua Xelida i a les barraques (o no tan barraques) de pescadors (o no tan
pescadors) que hi dormen: la platja de
la Font, on abans hi brollava l’aigua tot l’any i on ara hi ha una placa
recordant una dedicatòria d’en Josep Pla a l’Hermós, el solitari pescador que
hi vivia (3); la platja Gran, amb la
barraca restaurada que deia abans; la platja
Petita o d’en Gotes (un altre pescador solitari); i les Aigües Mortes, amb la seva barraca. Tret d’uns pocs dies a
l’any: pau i silenci. Contemplar, sentir, reflexionar o somiar, ... aturar el
temps. Llum, mar, color i perfum. La vida tranquil·la, no cal res més!
un altre "barraca" a l'entrada de la platja Gran |
Aquí, el gran
roquisser de la punta des Banc, amb
la cala Llarga i la cala Ventosa a la seva esquena, ens
recorda el predomini mineral d’Aigua Xelida. Les roques, om si fossin tallades
a pic, cauen verticalment sobre un mar sovint plàcid; impressionants estructures
granítiques, filetejades d’intrusions
ferromagnèsiques, que configuren un perfil de contacte, terra – mar, esplèndid
i singular. Molt i molt notable. Com assenyala el geòleg Jordi Carreras, a
Aigua Xelida – i a Aiguablava - hi predominen
“els eixams de dics de lampròfirs de
roques filonianes ... excel·lent exemple
de morfologia litoral modelada en roques ígnies ... és un valor patrimonial
afegit” (4).
El camí s’ha acabat; però, seguim!
la cala Ventosa |
Pel bell mig de
la pineda buscarem i trobarem un altre notable fenomen natural, sa Roncadora. Autèntic guèiser natural,
el seu titànic cant, quant hi ha temporal de llevant, és impressionant. Anem amunt amb cura pel seu costat esquerra,
fins arribar a dalt de tot de la pineda. Allà trobarem més espectacle: la vista
llunyana del cap de Begur, i la més propera, espectacular i tendra alhora, de
la cala Marquesa, amb la seva petita
illa, l’anomenada Sagristia, amb la Catedral, el rec dels Arbres o sa Clavaguera, l’illot de sa Gavina, ... que donen
refugi al seu paradís, el de les gavines (5). El pas segueix una mica assilvestrat
per dalt del penya-segat, tot i que més o menys està marcat. Al final es veu el
corriol de baixada a la cala, que és un xic difícil i molt relliscós (la pujada
no tant). Hi ha, però, una corda de seguretat per facilitar el pas de la
gent més intrèpida.
sa Roncadora |
I ara que?; veus, ara altre cop ens hem quedat sense
camí!
Jo, habitualment,
enfilo pel mig de la pineda, seguint el perfil del penya-segat de sobre la
Sagristia, on es troba un difuminat corriol que, amb molta cura i poca pressa,
porta fins al carrer de dalt, el de sa Roncadora. Més concretament, el corriol
ens portarà fins al mirador, fet l’any 1975 per la família suïssa Hagenbüchle –
Codoni, que mira cap a migjorn, sobre tot Aigua Xelida i fins al Cap de Sant
Sebastià. Seguim pel carrer, ara ja som el
cap del carrer, el camí ja fa estona que no hi és. Ens ha quedat per veure no
pas poca cosa: l’Ocellot, emblemàtic
“taffoni” de roca granítica, el mirador d’en Parals, els roquissers de la cala de Cabres, ... Les tres finques que s’aboquen sobre els
penya-segats que coronen la cala ho impedeixen del tot, en especial la de la
parella formada per l’escriptora Núria Amat i l’arquitecte barceloní Jordi
Garcés que, malgrat les protestes de les associacions ecologistes Arítjol i
Salvem el Crit (6) i les inspeccions municipals, han tancat el pas d’accés a
aquests indrets tan emblemàtics de la costa, en un clar exemple de sentit de
país i de sensibilitat (perduda).
Així que, ara que
fem? Estem en un cul de sac: el camí passava pel que ara és el jardí de les
finques! El carrer, s’ha acabat! A l’esquerra, un horrorós ascensor extern a
les roques ens torna a recordar el mal gust i la privatització del patrimoni
natural. Quina pena! Tantes construccions, sovint horribles, que només
aprofiten quatre potentats uns quants dies l’any. Abans de la tempesta del 8 de març del 2010,
resseguint la tanca metàl·lica de baixada de la darrera finca, encara es podia
passar per un corriol que, passant pel damunt de la punta del Bisbe, duia fins a sobre dels penya-segats de la cala des Tramadiu, just sota les
finques del final del carrer de la Punta des Mut, ja en el terme municipal de
Begur. El corriol era tot el que quedava, en aquest paratge, de l’antic camí de
ronda de Tamariu a Aiguablava. Després d’aquell temporal de neu i vent, ni això: plantes
trencades, branques partides i pins caiguts arreu, han tapat definitivament un
pas que abans només utilitzaven uns quants eixelebrats per anar a pescar a los
roques. Ara potser ni això. La darrera vegada (el passat any 2014) que vaig
intentar passar-hi, per trobar el baixant cap a l’entrada de la cova d’en
Gispert, vaig haver de recular. No queda res de l’antic pas. A més, pel que
s’endevina, antigament el camí seguia i passava per la part baixa dels jardins
de les finques del carrer de la Punta des Mut,
que voregen des Tramadiu - la part baixa del puig des Comal d’Aiguablava-, fins creuar el comal per la Font Toixona i seguint per la seva
esquerra de la riera, arribar a la cala
d’Aiguablava.
Estem, en tot
aquest tram fins a Aigua Xelida, davant un camí de ronda perdut del tot, i gairebé
irrecuperable.
No tenim, doncs,
gaires alternatives. Si volem seguir fins a Aiguablava i continuar gaudint del
passeig i el paisatge, hem de recular pel carrer de sa Roncadora i seguir recte
pel carrer Aneto fins a trobar el carrer de Canigó, primer, i el de la Selva,
després; per anar cap el carrer de dalt de tot, el que voreja des Tramadiu pel
damunt, el carrer Ripollès. El pas per la urbanització no és massa bonic, però
les vistes, en especial les del tram de dalt de tot, paguen la pena.
Abans de recular,
però, podrem anar a veure unes darreres vistes sobre aquest indret de la punta del Bisbe, i
contemplar el mar, els penya-segats i altres estructures granítiques prou singulars en un mirador que
l’ajuntament de Palafrugell va reconstruir recentment a la part alta d’una mena
de garatge de la finca de l’ascensor, al qual s’hi accedeix a l’esquerra de
l’inici mateix del abrupte corriol de baixada que abans comentava. Sembla com
si el consistori baix-empordanès volgués compensar la seva incompetència (o
incapacitat) administrativa, brindant una darrera oportunitat de gaudir del
paisatge.
El carrer
Ripollès volta el puig des Comal d’Aiguablava - que assenyala els límits dels
termes municipals de Palafrugell i Begur - i es torna a trobar amb el carrer que fa de
connexió viaria de Tamariu fins a Aiguablava i Fornells, anomenat ara de la
Cova del Bisbe. La volta pega la pena: les vistes sobre el mar de llevant, el
cap de Sant Sebastià, Aigua Xelida, el cap de Begur i, de manera especial,
sobre des Tramadiu són més que espectaculars, fantàstiques. Són d’aquelles que
es poden contemplar assentats tranquil·lament a casa, escoltant la música de
Mahler, només tancant els ulls.
Però, continuem.
A partir d’aquí, tenim diferents opcions: si, en lloc de recular cap a Tamariu,
volem anar cap a Aiguablava i fer alguna altra ruta, podem baixar pel mateix
carrer de la Cova del Bisbe fins al final, per trobar la carretera GIP-6532 que
ve de Begur; ja que, com he comentat abans, el camí que passava pel comal està
desaparegut, tot i que, a mitja baixada a ma dreta, és pot trobar un corriol
que porta fins a l’aparcament d’accés a la cala. Si volem tornar cap a Tamariu,
el més agraït és baixar com si anéssim a Aiguablava fins a la cruïlla amb els
carrers de la Cova d’en Gispert i de la punta des Mut; des d’on, a ma esquerra,
hi trobarem les indicacions per tal d’anar cap a Tamariu o accedir a ses Falugues.
Després d’una pujada sobtada, podrem agafar el corriol que neix aquí, al cim del puig de la Cala de Cabres, i que mira cap a Garbí, per tal de, seguint les indicacions, anar a trobar el GR-92 que ve de dalt de Begur fins a Tamariu. Si tenim temps, però, és recomanable pujar fins al cim de ses Falugues: la vista torna a ser excepcional, i els enormes blocs de pedra granítica destaquen en un paratge singular, erm, poderós i silenciós (a despit del vent). Aquí, podrem cercar i trobar les coves artificials, tot i que estan un xic amagades sota el segon pujol - el que té la senyera-, al vessant que s’aboca cap a Aiguablava. I també, des d’aquí, a ma esquerra, entre els dos pujols, es pot baixar per un petit corriol que porta cap els camps del mas Llord, sota el puig Montcal, per tal d’anar a trobar, després, el mateix GR-92. Cal, però, estar amatents: el corriol sovint es perd (tot i que hi han indicacions fetes amb pedres apilonades) i, si ha plogut recentment, el terreny, molt pedregós, es converteix en una pista de patinatge.
Després d’una pujada sobtada, podrem agafar el corriol que neix aquí, al cim del puig de la Cala de Cabres, i que mira cap a Garbí, per tal de, seguint les indicacions, anar a trobar el GR-92 que ve de dalt de Begur fins a Tamariu. Si tenim temps, però, és recomanable pujar fins al cim de ses Falugues: la vista torna a ser excepcional, i els enormes blocs de pedra granítica destaquen en un paratge singular, erm, poderós i silenciós (a despit del vent). Aquí, podrem cercar i trobar les coves artificials, tot i que estan un xic amagades sota el segon pujol - el que té la senyera-, al vessant que s’aboca cap a Aiguablava. I també, des d’aquí, a ma esquerra, entre els dos pujols, es pot baixar per un petit corriol que porta cap els camps del mas Llord, sota el puig Montcal, per tal d’anar a trobar, després, el mateix GR-92. Cal, però, estar amatents: el corriol sovint es perd (tot i que hi han indicacions fetes amb pedres apilonades) i, si ha plogut recentment, el terreny, molt pedregós, es converteix en una pista de patinatge.
En acabar, haurem
fet una bona passejada, de dues o tres hores ben bones, segons l’itinerari i
l’encanteri del moment. Haurem gaudit de la caminada i del paisatge; de la pau,
la solitud i el silenci; del mar, de la vegetació, del bosc i la muntanya; de les
roques, de l’aigua i l’oreig i la remor del mar; de minúscules i paradisíaques
cales, i de barraques de pescadors i finques ostentoses. En definitiva, un meravellós
passeig per un paisatge que, per bé que prou alterat, és dolç i abrupte, i que
tenim a tocar de casa nostra.
(1)
– veure “Recuperem els camins de ronda de
l’Empordanet”, en aquest mateix bloc
(2)
– veure “El perfil de la costa”, pg. 35, de
Josep Castelló
(3)
– veure “Aigua Xelida, l’essència esvaïda
de la Costa Brava”, en aquest mateix bloc
(4)
– veure “eixam de dics a Aigua Blava i
Aigua-Xellida” de Jordi Carreras, a “Geozona-354”, de la Direcció General de
Medi Ambient i Habitatge, de la Generalitat de Catalunya
(5)
– veure “Els racons de les gavines: cala
Marquesa i la Sagristia, on el temps resta aturat”, en aquest mateix bloc
(6)
– veure Vilaweb, del 2/8/2007