Begur és un poble
de mar que dorm dalt de la muntanya al bell mig del massís que porta el seu nom,
conegut popularment com “les muntanyes
de Begur”. Des del poble de Begur, anar – baixar - a les cales de sa Tuna i Aiguafreda i
fer un vol pel breu camí de ronda que va d’una a l’altra, i tornar pel corriol
que puja cap es Quinze i el Mas d’en
Pinc, sempre és un plaer. És un plaer a l’estiu, per anar a fer una capbussada a les
cristallines aigües de la cala de sa Tuna; és un plaer tot l’any per gaudir del
blau del mar, de l’aroma dels pins, de la botànica esplèndida d’es Quinze, del metàl·lic cel d’un dia de tramuntana; o, per
anar a pescar o a “fer musclos” a la Creueta o a la Punta es Plom.
Com que no m’ha agradat mai repetir el camí,
l’anada la faig pel “camí vell” de Begur
a sa Tuna i la tornada la faré pel recuperat – i, ara mateix, perdut - paratge d’es Quinze, sota mateix del Mas d’en
Pinc, on fins fa poc hi havia la Fundació Nereo, d’estudi i defensa d’aquesta part
del litoral i, concretament, de la costa i el mar de ses Negres (on hi ha
delimitada una zona de reserva marina, avui sense cap control) ; i on,
anteriorment, hi havia residit la popular “bailaora”, del Somorrostro barceloní,
Carmen Amaya, fins a la seva mort a l’any 1963.
 |
| Mas d'en Pinc |
El camí s’agafa
sortint de Begur per la carretera que va cap a sa Tuna, la GIV-6535. A pocs metres a mà esquerra, després
de la cruïlla del carrer del Camí del Mar amb aquesta carretera, trobem
l’indicador de l’inici del camí: “GR-92 sa Tuna (53 minuts)”. El seu recorregut segueix, gairebé tota
l’estona, una traça paral·lela a la de la carretera, ara a l’esquerra, ara a la
dreta. D'una bellesa discreta, transcorre pel costat de les nombroses
edificacions que busquen la llum del mar: les antigues – i trencades – parets
de pedra seca ens recorden els temps en que els homes (i les dones,
naturalment) aprofitaven el màxim el territori, fent terrasses en lloc de desmunts
i talussos, per treure-li un profit més natural i menys contaminat: temps de
vinyes, d’olivars i camps de garrofers. De fet, només en queda algun de garrofer
(en especial a la baixada cap a Fornells i Aiguablava), i de ceps i oliveres, ara tot just, sembla que es tornen a posar de moda (a veure si dura) i se’n tornen
a plantar. Així, la vegetació, en aquesta part del camí, consisteix amb la
típica mediterrània: alguna alzina, algun garrofer abandonat, algun suro i molts
pinastres, en un paisatge –com dèiem - espurnejat de segones residències, no
sempre massa ben conservades. Aquí es detecta una mica els efectes de la crisi
econòmica dels darrers anys: algunes cases que estan prou bé, bastantes que
pateixen una mica i molt poques construccions noves. Això sí, les que es fan
són –o volen ser- de gran categoria (el diner sempre crida al diner, surt de
moltes butxaques per emplenar-ne unes quantes. El que es perd en quantitat es
guanya en qualitat).
Però, bé, anem
baixant, mica en mica, sense pressa: ara creuem la carretera, ara el camí
segueix per l’altre cantó: més cases, ara de les adossades. Mirant cap a
llevant ja veiem el mar, el Puig d’En Malaret, el barri de la Borna... i ara,
arribem a la cruïlla de la carretera que va cap a Aiguafreda, la GIV-6534; .. i, sí, sí, el camí és allà! ja es veu l'indicador a l’altre costat.
Seguim. Més pins, algun arbre caigut (encara es nota l’efecte del temporal de vent i neu del 8 de març del
2010), ara la línia elèctrica, ara la de telefònica mig caiguda (quin
manteniment!). I, per fi, arribem a la cruïlla de carreteres i carrers del Coll dels Ocells (ves, quin nom tan
bonic!). I aquí, el camí segueix, recta,
cap avall, pel carrer que porta el nom de Camí Vell de Sa Tuna; cap a la
cala, passant per davant de les primeres finques que la burgesia catalana va
construir al segle passat per gaudir d’un dels racons més bonics i perduts de
la nostra costa. Un carreró a la dreta; més avall, un a l’esquerra; tirem pel dret. Passem entre les cases: un
patí que enlluerna, una terrassa sobre la cala que enamora, una torre de
defensa per fer bonic, una antiga barraca de pescadors reconvertida, ... ja hi som! Pedres, roques, un xic de sorra, quatre
barques a l’esquerra, unes quantes dins de l’aigua que ballen suaument al compàs de la musical onada marinera, un pintor que prova d’immortalitzar el
paisatge. Plaer, descans, pau i silenci (tret del pic de l’estiu, és clar).
He sentit a algú
dir que no li agrada banyar-se a sa Tuna,
perquè hi ha poca sorra i moltes pedres. Doncs mira, a mi, és precisament això
el que més m’agrada de sa Tuna: l’aigua tranquil·la, fresca, transparent, amb
un blau que només es troba on hi ha poca sorra. Nadar poc a poc, passar entre
les quatre barques que hi ha, mirar el fons pedregós de la cala. El paratge és
una delícia. El bell si és breu encara és més bell, diuen. I la cala de sa
Tuna, al nord del cap de Begur, protegida del mar de llevant per la Punta es Plom, nom que prové d'una antiga pedrera – encara
visible - que explotava uns filonets de calcopirita i malaquita a l'aire lliure
i no de plom, com hom podria pensar (1), i del vent del nord - la tramuntana -
per la Punta del Cap sa Sal, és un bon botó de mostra de tanta bellesa. A mà esquerra, el barri mariner i el camí cap a Aiguafreda, i
a la dreta, el breu penya-segat de s’Eixugador,
amb els esculls de ses Omelles i una
petita cala al fons, enfilant cap a la punta i el Racó de Llevant, on neix un abrupte camí que ens portaria cap a la
Borna, i el Cap de Begur amb el seu Far,
anomenat “el semàfor”. I més ..., i més
racons mig perduts. Sa Tuna té una peculiar barreja de rocosa naturalesa
salvatge sobre la mar, d’un mar blau i net al costat de les pinedes que,
sobrevivint, s'aboquen sobre les roques i les cases; amb un barri vell amb regust
mariner, amb la seva peculiar arquitectura típicament mediterrània, esquitxada,
també, per algunes construccions més pretensioses; amb les seves petites
embarcacions (algunes de pesca recreativa, encara) reposant damunt la platja pedregosa. Sabor, aroma i paisatge
mediterranis a l'abast dels afortunats que la gaudeixen estacionalment i dels
visitants que s'enamoren d'aquest racó perdut de la Costa Brava.
Ah, sa Tuna!, a l'estiu és el descans dels sentits, a
l'hivern és el somni perdut. Un somni perdut, com el de les històries dels
vells pescadors que parlen del monstre de grans ulls encesos que habitava a la cova de Sant Pau (de fet, el nom de sa Tuna, probablement, vingui donat pel fet que a la dreta de la
cala hi ha una cova, sembla que artificial) que provocava l’esglai dels
pescadors que s’aventuraven a entrar-hi per fer justícia al cos; monstre que,
finalment, va resultar ser una vell lleó marí que s’hi refugià esperant un
final més dolç (2).
Però, seguim el
nostre camí d’avui. Un camí breu i variat; de baixar i pujar; un camí per
gaudir del perfum de l’aire de mar i de l’exuberant botànica que trobarem al
costat de la riera d’Aiguafreda, pujant pel camí que va cap es Quinze i el Mas
d’en Pinc. Ara farem el tall de l’antic
camí de ronda que va des de sa Tuna a Aiguafreda. És un camí molt ben arreglat,
tot i que, de quan en quan, alguna llevantada el malmena de manera considerable;
ja que, tot i que la badia està prou resguardada, Sa Tuna mira a gregal, però
Aiguafreda i el camí de ronda que uneix les dues cales, estan a recer de la
tramuntana però reben de ple l’efecte del mar de llevant. Passem a tocar
l’abrupte roquisser: la Creueta; una
fissura o crétua en forma de cavitat entre les roques coneguda com la Cova dels Capellans (hi ha algú que diu
que, antigament, aquí s’hi banyaven d’amagat); i els niells de ses Vaques. I després d’un sobtat canvi
de nivell a través d’un fort graonat ja arribem a la cala d’Aiguafreda. Aiguafreda
és un lloc apropiat per fer una parada en el camí i fer un bon esmorzar. Aquí
hi trobem uns bancs i una taula de pedra per seure, reposar i gaudir del paisatge. La badia formada per
les dues cales, d’Aiguafreda i sa Tuna, és d’una elegància finíssima. Deia en
Josep Pla que “Aiguafreda és inhòspita.
Té una solitud pesada i vaga” (3). I una mica ja és així: a l’estiu hi ha
molt poca gent que si banyi; és un bon lloc per posar el caiac o la zodíac a
l’aigua, i anar a fer un vol. Sempre hi trobarem, també, grups de submarinistes
que van a bussejar cap el sector de ses
Negres o cap els niells que s’hi
troben: sa Nau Peduda, sa Pega, l’Illa de Mal Entrar, el Foraió de sa Cala, el
de s’Encalladora i el Cap de Begur. El fons marí té, en aquest sector del
litoral, una qualitat extraordinària.
Aquí, hi trobarem
un indicador per anar cap es Quinze i el Mas d’En Pinc, passant pel mateix
carrer que baixa fins a la cala, el de la Riera d’Aiguafreda; tot i que, per
anar-hi, a mi m’agrada seguir per la vora esquerra de l’embarcador que domina
la cala, com si volés anar cap el Cap sa
Sal, i donar la volta pels carrers de dalt de la urbanització. La vista de
la cala i de tota la badia, de la Punta es Plom amb els esculls i el pas de es Portell a l’altre costat, és un
reclam que no es pot deixar de banda i que qualsevol afeccionat a la fotografia
sempre agrairà. L’estètica marina es sublima, aquí, en un paisatge per sempre més inoblidable.
Seguim doncs, cap
amunt per la llarga escala que voreja les horribles edificacions de l’antic
Hotel Cap sa Sal, inaugurat l’any 1963 (pocs mesos abans que morís la Carmen
Amaya, el Mas d’en Pinc), en plena època franquista, per la família del Dr.
Andreu (el farmacèutic, creador de les famoses pastilles per a la tos) en una
època en la qual el deliri de grandesa es justificava pel glamur que la
tipicitat d’Espanya cridava a un Occident necessitat de noves experiències. Com
diu en Javier Ortega, “la seva imatge
simbolitza una etapa gloriosa del turisme a la Costa Brava” (4). Però, bé, a lo que anàvem; si és el cas, ja en
parlarem en una altra ocasió del nostre particular i fora-senyat “Algarrobico”.
Al final de l’escala, anirem cap a l’esquerra (no tenim altre remei, ja que
l’entrada - els ara apartaments - del
Cap sa Sal priva l’accés cap el Puig Rodó d’Aiguafreda i la costa del Cap). Seguim, doncs, pel carrer i girem a la dreta
pel carrer de s’Antiga (que de fet comunica Aiguafreda amb la cala de sa
Riera), fins a la primera cruïlla a mà esquerra, la del carrer del Puig
d’Aiguafreda.
Aquí, trobarem un indicador que ens assenyala el camí per anar
cap el Mirador de la Creu i cap es
Quinze. Amunt!, primer a la dreta, pel carrer de les Medes i, després, més
amunt, a la propera cruïlla, a l’esquerra, pel carrer Garbí, per dalt de tot de
la malmenada urbanització, per contemplar la grandiositat del paisatge, fins a
trobar, gairebé al final del carrer, a mà dreta, l’inici del sender local que
ens portarà cap a es Quinze i el Mas d’en Pinc.
Mica en mica, els
sentiments del paisatge van canviant. Seguint bona part del curs de la Riera d’Aiguafreda, la vegetació,
primer més seca, més mediterrània, de pins, brucs, garrigues i romaní, va
deixant pas a una altra, de molt més verda i frondosa: és l’hora de les falgueres, les heures, les
ortigues, els ametllers bords, ... entremigs de fonolls, de llorers, de grèvols
i d’alguna oblidada figuera. Bardisses atapeïdes, esbarzers i arboços,
barrejats amb els herbassars de vorada, el llistó, l’arítjol i els marfulls,
... pròdiga botànica que voreja el petit curs de l’agua que baixa pel rierol.
Així, respirant l’esplèndida natura , arribarem en poc més d’un quart d’hora al
paratge dit d’es Quinze.
Aquí,
l’alzina té una presència indiscutible, preeminent. Arbres magnífics, plantes
que imposen un ambient ombrívol i superb, com a portal d’entrada
a una natura adaptada des de fa molts anys pel treball humà, mitjançant un
seguit d’activitats que –abans- potenciaven la seva natural bellesa: carboneres, horts i pous, ruscos d’abelles,
... Quina pena, que gran és l’estat d’abandó que ara es contempla!; quan fins
fa poc temps encara estava prou ben conservat (cal recordar que, tot plegat, és
un paratge recuperat no fa pas gaires anys per l’Ajuntament de Begur, que hi
va fer una “aula de natura”, amb itineraris educatius que descrivien les
diverses activitats que si feien antigament i les característiques principals
de la flora autòctona mediterrània). Ai, ai! La municipalitat que no acaba de
funcionar!
Bé, ja som a
dalt. Passem pel costat del Mas d’en
Pinc (ara en obres. A veure que en sortirà de tot això!) i anem cap a dalt
de tot de Begur, cap el Mirador de Sant
Ramón, que és on he deixat el cotxe per començar el recorregut. Ja som el
migdia, cap a la una. La vista és esplèndida: la platja de Pals, les Medes i el
Montgrí; la plana baix-empordanesa; i al final, el Pirineu, amb el Puig Neulós i
el Puig Pení, a la dreta, i un xic més a l’esquerra, el Canigó, el Puigsacalm,
..; i, si anem girant la vista més a l’esquerra ho veurem tot, tot!, ... fins i
tot, el Rocacorba, el Far al fons, el
Montseny o el Puig d’Arques. En fi, ja és hora de plegar i de tornar cap a
casa. S’acosta l’hora de dinar, i no cal fer esperar a ningú.
(1)
– “Els
minerals de Catalunya”, de Josep Maria Mata-Perelló, Ed. De Institut d’Estudis
Catalans
(2)
- “Llegendes de mar de la Costa Brava”, de
Miquel Martín, Ed. Sidillà
(3)
– “El
meu país”, de Josep Pla, Ed. Destino
(4)
- “El
Hotel Cap sa Sal y el glamour de los 60 en Begur”, de Javier Ortega, publicat al Dominical del Diari
de Girona, “La Costa Blava a Begur”, de 18-02-2007
