talaiot

en un petit pais, un petit cim; un bufec, un crit, una mirada. Tot plegat, un passeig escàs, curt, per un camí abrupte i aspre des d'on veure neixer la llum del sol i cercar l'impertorbable ponent. Com el propi viatge de la vida, un principi i un final, des del cau del nostre propi món per refer-lo cada dia

dimarts, 29 de març del 2016

El camí vell de sa Tuna, es Quinze i el Mas d’en Pinc

Begur és un poble de mar que dorm dalt de la muntanya al bell mig del massís que porta el seu nom, conegut popularment com “les muntanyes  de Begur”. Des del poble de Begur, anar – baixar -  a les cales de sa Tuna i Aiguafreda i fer un vol pel breu camí de ronda que va d’una a l’altra, i tornar pel corriol que puja cap es Quinze i  el Mas d’en Pinc, sempre és un plaer. És un plaer a l’estiu,  per anar a fer una capbussada a les cristallines aigües de la cala de sa Tuna; és un plaer tot l’any per gaudir del blau del mar, de l’aroma dels pins, de la botànica esplèndida d’es Quinze,  del metàl·lic cel d’un dia de tramuntana; o, per anar a pescar o a “fer musclos” a la Creueta o a la Punta es Plom.

Com que no m’ha agradat mai repetir el camí, l’anada la faig pel “camí vell” de Begur a sa Tuna i la tornada la faré pel recuperat – i, ara mateix,  perdut -  paratge d’es Quinze, sota mateix del Mas d’en Pinc, on fins fa poc hi havia la Fundació Nereo, d’estudi i defensa d’aquesta part del litoral i, concretament, de la costa i el mar de ses Negres (on hi ha delimitada una zona de reserva marina, avui sense cap control) ; i on, anteriorment, hi havia residit la popular “bailaora”, del Somorrostro barceloní, Carmen Amaya, fins a la seva mort a l’any 1963.
 
Mas d'en Pinc
El camí s’agafa sortint de Begur per la carretera que va cap a sa Tuna,  la GIV-6535. A pocs metres a mà esquerra, després de la cruïlla del carrer del Camí del Mar amb aquesta carretera, trobem l’indicador de l’inici del camí: “GR-92 sa Tuna (53 minuts)”.  El seu recorregut segueix, gairebé tota l’estona, una traça paral·lela a la de la carretera, ara a l’esquerra, ara a la dreta. D'una bellesa discreta, transcorre pel costat de les nombroses edificacions que busquen la llum del mar: les antigues – i trencades – parets de pedra seca ens recorden els temps en que els homes (i les dones, naturalment) aprofitaven el màxim el territori, fent terrasses en lloc de desmunts i talussos, per treure-li un profit més natural i menys contaminat: temps de vinyes, d’olivars i camps de garrofers. De fet, només en queda algun de garrofer (en especial a la baixada cap a Fornells i Aiguablava), i de ceps i oliveres, ara tot just, sembla que es tornen a posar de moda (a veure si dura) i se’n tornen a plantar. Així, la vegetació, en aquesta part del camí, consisteix amb la típica mediterrània: alguna alzina, algun garrofer abandonat, algun suro i molts pinastres, en un paisatge –com dèiem - espurnejat de segones residències, no sempre massa ben conservades. Aquí es detecta una mica els efectes de la crisi econòmica dels darrers anys: algunes cases que estan prou bé, bastantes que pateixen una mica i molt poques construccions noves. Això sí, les que es fan són –o volen ser- de gran categoria (el diner sempre crida al diner, surt de moltes butxaques per emplenar-ne unes quantes. El que es perd en quantitat es guanya en qualitat).

Però, bé, anem baixant, mica en mica, sense pressa: ara creuem la carretera, ara el camí segueix per l’altre cantó: més cases, ara de les adossades. Mirant cap a llevant ja veiem el mar, el Puig d’En Malaret, el barri de la Borna... i ara, arribem a la cruïlla de la carretera que va cap a Aiguafreda, la GIV-6534;  .. i, sí, sí, el camí és allà!  ja es veu l'indicador a l’altre costat. Seguim. Més pins, algun arbre caigut (encara es nota l’efecte del  temporal de vent i neu del 8 de març del 2010), ara la línia elèctrica, ara la de telefònica mig caiguda (quin manteniment!). I, per fi, arribem a la cruïlla de carreteres i carrers del Coll dels Ocells (ves, quin nom tan bonic!). I aquí, el camí segueix, recta,  cap avall, pel carrer que porta el nom de Camí Vell de Sa Tuna; cap a la cala, passant per davant de les primeres finques que la burgesia catalana va construir al segle passat per gaudir d’un dels racons més bonics i perduts de la nostra costa. Un carreró a la dreta; més avall, un a l’esquerra;  tirem pel dret. Passem entre les cases: un patí que enlluerna, una terrassa sobre la cala que enamora, una torre de defensa per fer bonic, una antiga barraca de pescadors reconvertida, ... ja hi som! Pedres, roques, un xic de sorra, quatre barques a l’esquerra, unes quantes dins de l’aigua que ballen suaument al compàs de la musical onada marinera, un pintor que prova d’immortalitzar el paisatge. Plaer, descans, pau i silenci (tret del pic de l’estiu, és clar).

He sentit a algú dir que no li agrada banyar-se a sa Tuna, perquè hi ha poca sorra i moltes pedres. Doncs mira, a mi, és precisament això el que més m’agrada de sa Tuna: l’aigua tranquil·la, fresca, transparent, amb un blau que només es troba on hi ha poca sorra. Nadar poc a poc, passar entre les quatre barques que hi ha, mirar el fons pedregós de la cala. El paratge és una delícia. El bell si és breu encara és més bell, diuen. I la cala de sa Tuna, al nord del cap de Begur, protegida del mar de llevant per la Punta es Plom,  nom que prové d'una antiga pedrera – encara visible - que explotava uns filonets de calcopirita i malaquita a l'aire lliure i no de plom, com hom podria pensar (1), i del vent del nord - la tramuntana - per la Punta del Cap sa Sal, és un bon botó de mostra de tanta bellesa.  A mà esquerra,  el barri mariner i el camí cap a Aiguafreda, i a la dreta, el breu penya-segat de s’Eixugador, amb els esculls de ses Omelles i una petita cala al fons, enfilant cap a la punta i el Racó de Llevant, on neix un abrupte camí que ens portaria cap a la Borna,  i el Cap de Begur amb el seu Far, anomenat “el semàfor”. I més ...,  i més racons mig perduts. Sa Tuna té una peculiar barreja de rocosa naturalesa salvatge sobre la mar, d’un mar blau i net al costat de les pinedes que, sobrevivint, s'aboquen sobre les roques i les cases; amb un barri vell amb regust mariner, amb la seva peculiar arquitectura típicament mediterrània, esquitxada, també, per algunes construccions més pretensioses; amb les seves petites embarcacions (algunes de pesca recreativa, encara) reposant damunt  la platja pedregosa. Sabor, aroma i paisatge mediterranis a l'abast dels afortunats que la gaudeixen estacionalment i dels visitants que s'enamoren d'aquest racó perdut de la Costa Brava.
Ah, sa Tuna!,  a l'estiu és el descans dels sentits, a l'hivern és el somni perdut. Un somni perdut, com el de les històries dels vells pescadors que parlen del monstre de grans ulls encesos que habitava a la cova de Sant Pau (de fet, el nom  de sa Tuna, probablement,  vingui donat pel fet que a la dreta de la cala hi ha una cova, sembla que artificial) que provocava l’esglai dels pescadors que s’aventuraven a entrar-hi  per fer justícia al cos; monstre que, finalment, va resultar ser una vell lleó marí que s’hi refugià esperant un final més dolç (2). 

Però, seguim el nostre camí d’avui. Un camí breu i variat; de baixar i pujar; un camí per gaudir del perfum de l’aire de mar i de l’exuberant botànica que trobarem al costat de la riera d’Aiguafreda, pujant pel camí que va cap es Quinze i el Mas d’en Pinc.  Ara farem el tall de l’antic camí de ronda que va des de sa Tuna a Aiguafreda. És un camí molt ben arreglat, tot i que, de quan en quan, alguna llevantada el malmena de manera considerable; ja que, tot i que la badia està prou resguardada, Sa Tuna mira a gregal, però Aiguafreda i el camí de ronda que uneix les dues cales, estan a recer de la tramuntana però reben de ple l’efecte del mar de llevant. Passem a tocar l’abrupte roquisser: la Creueta; una fissura o crétua en forma de cavitat entre les roques coneguda com la Cova dels Capellans (hi ha algú que diu que, antigament, aquí s’hi banyaven d’amagat); i els niells de ses Vaques. I després d’un sobtat canvi de nivell a través d’un fort graonat ja arribem a la cala d’Aiguafreda. Aiguafreda és un lloc apropiat per fer una parada en el camí i fer un bon esmorzar. Aquí hi trobem uns bancs i una taula de pedra per seure, reposar  i gaudir del paisatge. La badia formada per les dues cales, d’Aiguafreda i sa Tuna, és d’una elegància finíssima. Deia en Josep Pla que “Aiguafreda és inhòspita. Té una solitud pesada i vaga” (3). I una mica ja és així: a l’estiu hi ha molt poca gent que si banyi; és un bon lloc per posar el caiac o la zodíac a l’aigua, i anar a fer un vol. Sempre hi trobarem, també, grups de submarinistes que van a bussejar cap el sector de ses Negres o cap els niells  que s’hi troben: sa Nau Peduda, sa Pega, l’Illa de Mal Entrar, el Foraió de sa Cala, el de s’Encalladora i el Cap de Begur. El fons marí té, en aquest sector del litoral, una qualitat extraordinària.
Aquí, hi trobarem un indicador per anar cap es Quinze i el Mas d’En Pinc, passant pel mateix carrer que baixa fins a la cala, el de la Riera d’Aiguafreda; tot i que, per anar-hi, a mi m’agrada seguir per la vora esquerra de l’embarcador que domina la cala, com si volés anar cap el Cap sa Sal, i donar la volta pels carrers de dalt de la urbanització. La vista de la cala i de tota la badia, de la Punta es Plom amb els esculls i el pas de es Portell a l’altre costat, és un reclam que no es pot deixar de banda i que qualsevol afeccionat a la fotografia sempre agrairà. L’estètica marina es sublima, aquí,  en un paisatge per sempre més inoblidable.

Seguim doncs, cap amunt per la llarga escala que voreja les horribles edificacions de l’antic Hotel Cap sa Sal, inaugurat l’any 1963 (pocs mesos abans que morís la Carmen Amaya, el Mas d’en Pinc), en plena època franquista, per la família del Dr. Andreu (el farmacèutic, creador de les famoses pastilles per a la tos) en una època en la qual el deliri de grandesa es justificava pel glamur que la tipicitat d’Espanya cridava a un Occident necessitat de noves experiències. Com diu en Javier Ortega, “la seva imatge simbolitza una etapa gloriosa del turisme a la Costa Brava” (4).  Però, bé, a lo que anàvem; si és el cas, ja en parlarem en una altra ocasió del nostre particular i fora-senyat “Algarrobico”. Al final de l’escala, anirem cap a l’esquerra (no tenim altre remei, ja que l’entrada - els ara apartaments -  del Cap sa Sal priva l’accés cap el Puig Rodó d’Aiguafreda i la costa del Cap).  Seguim, doncs, pel carrer i girem a la dreta pel carrer de s’Antiga (que de fet comunica Aiguafreda amb la cala de sa Riera), fins a la primera cruïlla a mà esquerra, la del carrer del Puig d’Aiguafreda.

Aquí, trobarem un indicador que ens assenyala el camí per anar cap el Mirador de la Creu i cap es Quinze. Amunt!, primer a la dreta, pel carrer de les Medes i, després, més amunt, a la propera cruïlla, a l’esquerra, pel carrer Garbí, per dalt de tot de la malmenada urbanització, per contemplar la grandiositat del paisatge, fins a trobar, gairebé al final del carrer, a mà dreta, l’inici del sender local que ens portarà cap a es Quinze i el Mas d’en Pinc.

Mica en mica, els sentiments del paisatge van canviant. Seguint bona part del curs de la Riera d’Aiguafreda, la vegetació, primer més seca, més mediterrània, de pins, brucs, garrigues i romaní, va deixant pas a una altra, de molt més verda i frondosa:  és l’hora de les falgueres, les heures, les ortigues, els ametllers bords, ... entremigs de fonolls, de llorers, de grèvols i d’alguna oblidada figuera. Bardisses atapeïdes, esbarzers i arboços, barrejats amb els herbassars de vorada, el llistó, l’arítjol i els marfulls, ... pròdiga botànica que voreja el petit curs de l’agua que baixa pel rierol. Així, respirant l’esplèndida natura , arribarem en poc més d’un quart d’hora al paratge dit d’es Quinze
Aquí, l’alzina té una presència indiscutible, preeminent. Arbres magnífics, plantes que imposen un ambient ombrívol i superb, com a portal d’entrada a una natura adaptada des de fa molts anys pel treball humà, mitjançant un seguit d’activitats que –abans-  potenciaven la seva natural bellesa:  carboneres, horts i pous, ruscos d’abelles, ... Quina pena, que gran és l’estat d’abandó que ara es contempla!; quan fins fa poc temps encara estava prou ben conservat (cal recordar que, tot plegat, és un paratge recuperat no fa pas gaires anys per l’Ajuntament de Begur, que hi va fer una “aula de natura”, amb itineraris educatius que descrivien les diverses activitats que si feien antigament i les característiques principals de la flora autòctona mediterrània). Ai, ai! La municipalitat que no acaba de funcionar!

Bé, ja som a dalt. Passem pel costat del Mas d’en Pinc (ara en obres. A veure que en sortirà de tot això!) i anem cap a dalt de tot de Begur, cap el Mirador de Sant Ramón, que és on he deixat el cotxe per començar el recorregut. Ja som el migdia, cap a la una. La vista és esplèndida: la platja de Pals, les Medes i el Montgrí; la plana baix-empordanesa; i al final, el Pirineu, amb el Puig Neulós i el Puig Pení, a la dreta, i un xic més a l’esquerra, el Canigó, el Puigsacalm, ..; i, si anem girant la vista més a l’esquerra ho veurem tot, tot!, ... fins i tot,  el Rocacorba, el Far al fons, el Montseny o el Puig d’Arques. En fi, ja és hora de plegar i de tornar cap a casa. S’acosta l’hora de dinar, i no cal fer esperar a ningú.


(1)    – “Els minerals de Catalunya”, de Josep Maria Mata-Perelló, Ed. De Institut d’Estudis Catalans
(2)    -  “Llegendes de mar de la Costa Brava”, de Miquel Martín, Ed. Sidillà
(3)    – “El meu país”, de Josep Pla, Ed. Destino
(4)    - “El Hotel Cap sa Sal y el glamour de los 60 en Begur”,  de Javier Ortega, publicat al Dominical del Diari de Girona, “La Costa Blava a Begur”, de 18-02-2007