 |
| la Punta des Mut, des Tramadiu i la Punta des Banc |
Com he dit en altres ocasions, la costa de
Begur és abrupte i aspre. En molts punts és gairebé inaccessible. Els pendents
sobtats, les tarteres inestables, els penya-segats tallats a cops de mall, els
corriols estrets i sinuosos, ...i les
vistes, esplèndides, espectaculars! I, pel que fa els accessos, gairebé sempre,
difícils i de mal anar. Però, a voltes, més desconeixement que per altre raó. Els
accessos demanen una certa prudència, i prou. Això és suficient. Certament, si
hom vol anar a pescar a la punta del Cap de Begur l’accés ja és força més complicat i, en algun
punt, perillós; tot i que, he de reconèixer que aquest és un problema que jo no
tinc: malgrat que mai faig fàstics a un bon suquet de peix, a un sard, a un besuc de la piga o un déntol
al forn, o a una senzilla fregida d’anxoves, anar a pescar no és lo meu: em
canso, m’avorreixo i, al final, si tinc sort i pesco algun petit peixet, em fa
llàstima i el trec de l’ham, i el torno a l’aigua.
 |
| espadat d'en Serrallés |
Però, el que anàvem. Jo, des
de mar, he vist nombroses vegades pescadors de canya sobre els espadats extra-plomats
del Cap de Begur, a la costa dels
“italians”, més enllà de l’espadat
d’en Serrallés, entre la Punta i
la minúscula platja des Falcó, a
sota la Vinya Espatllada i el Cap de
Begur. Aquest és un sector de la nostra costa molt poc concorregut, sempre
que hi he anat per terra no he trobat mai ningú. Però, us ho asseguro, pega la
pena. Les vistes són llargues, la costa de Fornells, Aiguablava , ses Falugues,
el Puig de les Pasteres, el Cap de Sant Sebastià, ... fins i tot, el Puig del
Mas Nou, entre Palamós i Platja d’Aro, queden al nostre abast visual. En un dia
clar, l’espectacle està assegurat i la
sensació de petitesa que hom arribar a sentir, també. De quan en quan, cal
anar-hi, sempre reconforta palpà d’una manera senzilla i natural la nostra
veritable importància.
Així que, avui faré aquest petit recorregut de
la nostra costa per tal de posar-me al dia. Com dic, des de dalt del son Ric
fins a la punta del Cap no hi ha molta distància, menys de dos quilòmetres. La primera
part, passo pel carrer de la Magnòlia (ara asfaltat de nova planta fins a la
cruïlla amb el carrer de la Font de la Salut), i quan s’acaba l’asfalt segueixo
recte pel mateix carrer fins al final, on trobo el primer gran mirador cap a
llevant i migjorn, i el GR92 que, des de sa Tuna, s’aboca cap a la Platja
Fonda. Em deturo, guaito el paisatge, ... “ostres,
feia dies que no hi venia” - penso. “Quina
grandesa!”, “Com hi ha Deu!” - diria
la meva avia.
 |
| vista de Fornells i Aiguablava |
Després d’aquesta primera catarsi contemplativa, remunto pel camí
del GR i segueixo cap el Puig de sa
Guàrdia. El camí que faré avui és curt, però és ple de llocs per badar. “Mira, ja el tenim aquí, el Puig de sa
Guàrdia!” De nou, una aturada,
quatre passes cap a dalt i apa, a seguir badant. Després, passo pel mig de quatre
pins mal comptats i un cop he deixat el GR, que segueixi el seu camí cap a
l’esquerra per baixar cap el sector de la Borna en el seu camí cap a sa Tuna,
continuo recte pel camí més fressat (al
front hi ha també un corriol que passant pel cim de la serra porta fins a
l’entrada del “semàfor”) que em conduirà cap un paratge ara trist i abandonat,
un lloc que volia ser una destinació idíl·lica per a uns quants privilegiats
(gent important del món castrense) i que va acabar essent un bon bunyol constructiu
que ens recorda vells temps, més de pena que de glòria. Estem a l’entrada d’un
projecte residencial per als comandaments de l’exercit.
 |
| el "brunyol" de la costa dels "italians" |
Ara en parlaré d’això.
Parlaré d’aquesta obra frustrada incrustada sobre la Vinya Espatllada en la costa
dels “italians”. Però, abans
deixeu-me que faci una petita disquisició: d’on ve aquets nom dels “italians”?.
La veritat és que no ho sé. Podria venir del nombrós trànsit de vaixells
italians, especialment genovesos, que ja des del segle XIII hi hagué per tota
la costa? Podria recordar la presència de pescadors italians en aquest sector,
donada la intensa activitat de pesca del coral que es feia a la costa de Begur,
i que provocà, també, molts intercanvis comercials i humans amb la península
italiana?; o prové, d’acord amb l’origen del Convent de Santa Reparada (fet el
1730 per l’Ordre dels Mínims en honor de la santa, patrona de Begur), d’una
llegenda popular que parla d’uns mariners italians que van està a punt de
naufragar molt a prop de sa Tuna i que, després de resar amb fervor davant la
imatge d’aquesta verge que - pel que sembla - duien al seu vaixell, varen
trobar refugi i salvació a sa Riera; i que, encara més, després de dos intents
fallits de tornar-se’n a la mar, varen
decidir fer ofrena de la verge a l’indret salvador (1), construint-li un altar a un bell racó del camí de l’Aigua,
que va des de sa Riera a Begur?. Ves a saber, jo no he tret l’aigua clara.
 |
| la punta i la platja des Falcó |
Seguim, estàvem l’entrada del “brunyol”, com es diu a
l’Empordà. Primer hi trobem un portal d’entrada amb una escala de pedra a
l’esquerra que sembla voler vigilar l’accés des de dalt de la muntanya; uns quants metres més enllà, una mena de
construcció inacabada, plena de grafits, que ha estat “okupada” i mig derruïda,
i que semblaria un esbós de cos de guàrdia. Més endavant, una construcció a
l’esquerra, derruïda, esquarterada i ocupada per la natura; i, al final,
l’esquelet d’una estructura de formigó d’una “residència amb vistes al mar”.
Resumint: un esperpent que mira el mar sense cap vergonya i sense que ningú es
preocupi de tirar-ho tot a terra per recuperar la bellesa descomunal d’un
paisatge que impressiona. Ai,
l’administració! Quanta feina hi ha per fer, encara!
A l’esquerra d’aquesta “mumaraca” hi surt un
corriol que voreja l’espadat per dalt. És un corriol un xic sinuós, amb un parell
de punts perillosos i que cal vigilar. Pega la pena fer-lo: les vistes del mar
són espectaculars, i amb poc més d’un quart ens portarà al sector de l’antic
far de Begur, el ”semàfor”. A mig
camí, trobem un precipitat sender que s’aboca cap a la Punta d’en Falcó. Perillós, relliscós i sinuós, no el recomano.
Més
endavant, el camí baixa per tornar a pujar, després. Així, s’arriba a una mena
de tartera que ens convida a anar cap a dalt; però, davant, si ens hi fixem,
entre dues llesques de roca ben verticals, s’insinua un pas molt estret, passem
i ... “voilà”: que és això? una cova? una
caverna? sembla la gruta on estaven mig
amagats els canons de “Navarone”! – em passa pel cap; entrem i veiem que té
una altra boca de sortida, és un túnel.
Fem la petita travessa i, ves per on, trobem el camí i la porta
d’entrada del “semàfor”. Quan es va fer aquest túnel?, per què es va fer?, quina
havia d’ésser la seva utilitat?; és probable que sigui de l’època de la “maldita”
Guerra Civil del 36, o potser de quan, per allà el segle XVIII, es varen posar
enclavaments artillers (de fet, fins fa molt pocs anys, encara hi havia una
peça d’artilleria ben bé al costat del Mas d’en Pinc; peça que es va treure
quan l‘Ajuntament de Begur va fer les darreres reformes a la que havia estat la
casa de la Carmen Amaya) a la nostra costa per defensar-la dels corsaris
estrangers (també n’hi havia de corsaris catalans, i molts) o de les fragates
angleses (2). I jo que em pensava que
havia descobert no sé pas què!  |
| l'antic far de Begur, el "semàfor" |
Bé, ja he
arribat gairebé al final del meu petit passeig. La reixa de la porta d’entrada al malmenat “semàfor”
està tancada. A mà esquerra hi ha un corriol que dóna la volta als contraforts
del far. No cal dir que les vistes del mar són espectaculars. Per darrera de
tot, un petit portal trencat permet el pas cap a l’interior del recinte. El
paratge és depriment; tot està fet malbé: finestres esbotzades, sostres mig
caiguts, pintades varies, una obertura (amb escala de ferro, inclosa) al terra
i al mig del patí que dóna accés a una mena de sitja o magatzem, .... El que
deia abans, quina pena, quanta feina per fer, encara!
 |
| les illes Medes i el Puig Paní, al fons |
I a partir d’aquí, girar cua i cap al punt
d’origen. Podem agafar aquell petit corriol que abans comentava que transcorre per
damunt de la serra del Puig de sa Guàrdia, o senzillament agafar el camí
general d’accés que, passant pel capdamunt del barri de la Borna, en poc més de
mitja hora ens durà a través d’una ombrívola i humitosa, però alhora bonica,
carretereta plena de brucs i alzines, fins a dalt de Begur, al son Ric. Tot
plegat un passeig, amb un cert aire de descoberta i d’aventura, ben agradable.
I si el dia és assolellat cal portar una bona gorra i unes ulleres de sol ben
posades, el paisatge del mar vist des de dalt de les muntanyes de Begur és enlluernador
i l’espectacle inabastable.
- ( veure “Llegendes de mar de la Costa Brava”, de Miquel Martín, pl. 322
- ( veure “Pirates i Corsaris”, de Gabriel Martín, pl. 95 i següents
