Catalunya (la política catalana) en el seu laberint

 

Després de la celebració del referèndum del dia 1 d’Octubre del 2017, amb els fets succeïts, amb la conclusió del procés institucional (DUI i posada en marxa de l’article 155) i la dissolució del Parlament i del Govern, i amb la detenció dels líders socials i polítics independentistes del Govern i la marxa a Bèlgica del President i d’alguns consellers, es podria pensar que la situació política està més polaritzada que mai.

 I dèiem, per què?: altres interessos polítics, institucionals, econòmics –crisi- i judicials - corrupció?; i per qui? PP o CiU, o tots dos?)  

 I arrel de les eleccions al Parlament de Catalunya del mes de desembre del 2017 vàrem treure les següents conclusions principals:

  - 1.1 - Es confirma que estem en un cul de sac. No hi ha hagut cap canvi substancial pel que fa els resultats globals de l’escenari polític institucional. Els blocs queden gairebé igual. L’aplicació del 155 i la convocatòria de les eleccions autonòmiques per part del govern central ho deixa tot com estava (amb un desplaçament del vot; però, com estava).

 - 1.2 - Respecte el referèndum del dia 1 d’Octubre (que hem posat com a comparativa del bloc independentista) els resultats són molt similars als del vot afirmatiu, la qual cosa fa pensar que en el passat referèndum va participar gairebé tot el bloc favorable a la independència: 2.044.038 vots (només hi hagueren 177.547 vots pel No i 44.913 vots en blanc).

 - 1.3 - L’efecte de la Dignitat i la defensa de la Democràcia, com a concepte de la regeneració democràtica (restabliment de la Generalitat, fi del 155 i llibertat dels presos polítics) no ha tingut cap altre efecte que no sigui el de propiciar l’enaltiment de la figura del President - amb un cert sabor de “presidencialisme”-; com a conseqüència de les seves hàbils maniobres tàctiques - ja no estratègiques- en detriment del suposat futur paper central d’ERC, i el seu líder polític, Oriol Junqueras.

 - 1.4 - Així, la figura del President a “l’exili” surt reforçada, i la seva llista electoral – Junts x Catalunya, hereva del PDCAT (però no absolutament homologable a aquella formació), atura les expectatives d’ERC i de l’Oriol Junqueras, com el seu cap. Caldrà la confirmació del paper d’en Puigdemont (atenent les seves circumstàncies polítiques i judicials) i el manteniment del PDcat en properes conteses electorals.

 -1.5 - L’efecte d’un cert temor –“por”- a un futur incert (economia, context internacional, bombardeig i parcialitat dels mitjans de comunicació, .... ) ha pogut ajudar a una major participació i a un increment notable del vot a la dreta constitucionalista, més enllà de la posada en valor de la marca “España”  i el nacionalisme espanyolista de part de la població catalana.

 -1.6 - Com dèiem, no hi hagut cap vot de càstig per l’aplicació de l’article 155, ni per la suspensió de l’autogovern de la Generalitat, pel que fa als resultats generals; però sí en quan a l’efecte sobre els resultats del PP, que s’ensorra en l’escenari de la política catalana.

 - 1.7 - Tanmateix, però, segur que el record dels fets de l’1 d’Octubre han donat peu al relleu final de la dreta catalana en favor de C’s, a costa del PP; fet que pot tenir conseqüències imprevisibles a nivell de tot l’Estat en un futur immediat, si l’economia espanyola no es capaç de generar més treball i unes expectatives d’un futur millor. De C’s surt reforçada la Inés Arrimadas, en detriment de l’Albert Rivera, que podria entrar en un cert declivi personal.

 - 1.8 - La suposada via de diàleg i mediació del PSC no ha estat tinguda en compte pels votants. L’efecte Iceta, igual que va passar al 2015, només ha servit per evitar l’ensorrament del PSC, un partit que sembla condemnat a anar de la mà del PSOE.

 - 1.9 - L’opció de transversalitat que representava CeCP ha quedat empresonada per la transcendent singularitat i polarització de la contesa electoral; perdent la força de les darreres conteses electorals al Congrés.

 Per tant,  

 - 2.1 - Queda clar que la governabilitat de Catalunya – actualment-  entra en un terreny desconegut. El suposat mandat (tant pregonat per la CUP) democràtic del Referèndum del dia 1 d’Octubre (més de dos milions de vots) queda clarament en qüestió: no és possible avançar, de manera democràtica, cap l’Estat propi amb una majoria clarament tan petita, només 4 punts de diferència (47,49 vs. 43,49%) entre els dos blocs, l’independentista i  l’espanyolista.

 - 2.2 - Atenent les circumstàncies històriques actuals, la correlació de forces, la relativa fortalesa de l’Estat central i la Monarquia, l’entorn internacional i la realitat social (evidenciada ara electoralment) pensem que, cal una revisió de l’estratègia dels independentistes en el sentit d’abandonar (o aparcar “sine die”) l’opció de la “unilateralitat” i apostar (amb totes les mancances, dificultats i entrebancs que es vulgui) per la via de la lluita per fer un Referèndum legal pactat amb l’Estat (i, si escau, amb la defensa, a més, d’una profunda reforma constitucional), en la convicció que el més important és el camí cap el Referèndum, per aconseguir una “acumulació de forces” per la via del diàleg, l’exposició d’objectius, el convenciment, ...

 - 2.3 - Esperem que, en funció de les voluntats polítiques i dels programes electorals dels partits que poden afrontar el govern de Catalunya, a través d’un “Pacte de País i de Progrés.

 Aquest era el diagnòstic fet una mica a corre cuita atenent un comparativa de les eleccions al Parlament dels darrers 7 anys, del 2010 al 2017.

Pensem que ara és l’hora de verificar-les i  comparar-les amb les que es poden fer actualment;

i, alhora, comprovar l’evolució de les prediccions fetes.

Així, ara en farem una altra dels darrers 11 anys, des del 2010 al 2021; tot i que, atès la baixada tan important de la participació[1], incorporarem a efectes de valoració el rati que representa sobre el total del cens electoral el resultat de cada candidatura.

Anàlisi dels resultats a les eleccions al Parlament de Catalunya de 14 febrer del 2021, fent una comparativa del període 2010-2021

 Comparativa 2010-2021

amb la incorporació del % sobre el cens electoral

Convocat.	14F-2021		21D-2017		1O-2017	27S-2015		25N-2012		28N-2010
Cens	5369002		5322269		5322269	5314913		5413868		5363688
participació	53,54		81,94		42,58	77,44		67,76		58,78
Vots	2874610		4360843		2266498	4115807		3668310		3152630
	vots	%	vots	%		vots	%	vots	%	vots	%
Junts x Cat.	568.002	20,04	940.602	21,65
Junts x Si						1628714	39,59
CiU								1116259	30,71	1202830	38,43
PDcat	77.059	2,72
ERC	603.607	21,30	929.407	21,39				498.124	13,70	219.173	7
CUP	189.087	6,67	193.352	4,45		337.794	8,21	126.435	3,48
B. Indepe.	1437755	50,73	2063361	47,49	2044038	1957348	47,74	1740818	47,89	1422003	45,43
% s. cens		26,77		38,77	38,40		36,83		32,15		26,51
C's	157.903	5,57	1102099	25,37		736.364	17,90	275.007	7,57	106.154	3,39
PP	109.067	3,85	184.108	4,24		349.193	8,50	471.681	12,98	387.066	12,37
Vox	217.883	7,69
Subt. dreta	484.853	17,11	1286207	29,61		1085557	26,43	746.688	20,55	493.220	15,76
% s. cens		9,03		24,16			20,42		13,79		9,19
PSC	652.858	23,04	602.969	13,88		523.283	12,72	524.707	14,43	575.233	18,38
UDC						103.293	2,51
B. Const.	1137711	40,15	1889176	43,49		1712133	41,68	1271395	34,98	1068453	34,14
% s. cens		21,19		35,49			32,21		23,48		19,92
CeCP	194.626	6,87	323.695	7,45
CSQP						367.613	8,94
ICV-EUiA								359.705	9,91	230.824	7,37
B.R. Fede.	194.626	6,87	323.695	7,45		367.613	8,94	359.705	9,91	230.824	7,37

 

1. On estem avui?

-      1.1 - seguim en el cul de sac i no hi ha creixement del vot independentista, malgrat que en tant per cent es pugui pensar que sí: el 50,73% ho és amb uns resultats molt inferiors (més de 600.000 vots de diferència), que poden ser deguts, segur, a la gran abstenció per l’efecte COVID-19, però també pel cansament dels electors.

En aquesta comparativa hem introduït el % del vot respecta al cens electoral. Potser cal considerar l’efecte pandèmia COVID com una limitació, però sembla que afecta a tots els partits polítics. Després de la pujada del vot del bloc independentista  del 2012 al 2017: 26-32-36-38 ... ara tornem al 26% de fa 9 anys.  És només per l’efecte COVID? o hi ha quelcom més, com ara el cansament de l’electorat, el passotisme i la tornada al possibilisme? caldrà confirmació en properes conteses electorals.

-     1.2 - el paper d’en Puigdemont continua essent principal i protagonista. No hi ha retrocés significatiu de la seva candidatura, Junts x Catalunya, tot i la pèrdua de vots per efecte de la candidatura independent del PDcat. Perd gairebé un 40% dels vots del 2017, similar al retrocés d’ERC (35%) i a la baixada de la participació (34%); si suméssim, però, els vots del PDcat perdria només el 32% de vots.

Per la seva banda, el PDcat, amb l’Angels Chacón, amb un discurs poc empàtic i una campanya electoral desastrosa (semblava feta a favor de la CUP) punxa del tot i no aconsegueix cap dels seus objectius. El futur del partit es preveu complicat, mancat d’espai polític, igualment com el Partit Nacional de Catalunya de la Marta Pascal, que treu poc més de 4500 vots a tor el país. L’ex-president Artur Mas, amb una participació molt i molt discreta a la campanya (potser s’ho veia venir), veu relegat el seu paper i la seva jubilació política anticipada serà un fet, a menys que es sumi, amb un paper secundari , a la opció d’en Puigdemont (fet poc probable degut a la seva idiosincràcia)

-        1.3 - no es detecta cap por, ni per als independentistes ni per als unionistes, tret del cansament i les circumstàncies electorals. En tot cas, la actitud de més prudència i possibilisme d’ERC pot haver frenat el creixement del seu vot, davant d’un electorat independentista molt radicalitzat per l’actitud “cesarista” i intransigent d’en Puigdemont i els seus acòlits. Am tot, ERC i els partidaris d’en Junqueres aguanten, tot i la baixada percentual (35%) respecte a la baixada de la participació (34%), la qual cosa pot posar en evidència un cert marge de menys radicalització per part d’un sector de l’independentisme, que veu com la via de l’enfrontament directa amb l’Estat no va enlloc.

-      1.4 - el paper de les CUP, tot i no ser transcendent, sí que és rellevant:  guanya pes dins de l’esquerra social (del 4,45% al 6,67%), repetint gairebé resultats tot i la baixada de la participació.

-       1.5 - els “comuns”, superat l’efecte Colau dels anys 2015-2014 (al voltant del 24% dels vots) perdent un 40% del vots del 2017, més que no pas la baixada de la participació (34%) i tornen a la vella forquilla entre el 7 i el 10% dels vots; o sigui entre un 4 i poc més d’un 6% dels electors del cens.

-       1.6 - el PSC, tot i la major abstenció, puja una mica en vots però molt en %, uns 10 punts. Recull o, millor dit, recupera de Cs  bona part del vot d’un electorat que vol compaginar el vot ideològic de tipus social en el context de l’opció nacional unionista, desenganyat de l’opció de Cs. Després d’en Miquel Iceta, l’efecte Illa, pot haver influït en el creixement del PSC, davant de les limitacions de creixement de l’independentisme (cansament, possibilisme vs. radicalisme), el propi ensorrament de Cs, i la llarga agonia a Catalunya del PP. Tot i el 23,04 % de vots del PSC (més que el 2010 que tenia un 18,38%) però encara molt lluny de l’època d’en Maragall, on havia arribat al 31,16% l’any 2003 i al 37,85 el 1999, tot i que s’acosta més a la mitjana del període 1980-2010, que fou de 27,66%; mentre que si ho mirem sobre el cens  electoral queda en un discret 12,16%, una mica més del que tenia el 2010, un 10,72%.

-       1.7 - la dreta espanyolista segueix en les seves hores més baixes: l’efecte Cs, després de plegar en Rivera i la marxa de la Inés Arrimadas a Madrid, s’ha acabat del tot. Perd més del 85% dels seus votants del 2017. Cs no va estar a l’alçada de les circumstàncies, ni a Catalunya ni a Madrid, no va saber aprofitar la davallada del PP, per centrar-se políticament i ser una alternativa al PSOE.

El PP segueix ensorrat a Catalunya: respecte a l’any 2017 perd el 40% dels vots, més que no pas la baixada de la participació. Tot i que la seva campanya va ser prou moderada, ha pesat més el context general, el seus escàndols de  corrupció generalitzada i les incapacitats polítiques del seus líders nacionals.

D'aquestes incapacitats de la dreta espanyola sorgeix la ultradreta, amb Vox, que entra esclafant els seus adversaris de la dreta espanyolista. Treu més de 200.000 vots, quasi un 8% del vot, malgrat que sigui només un 4% del cens electoral. Tot un símptoma, que esperem que no es faci presagi.

 

Així, dins de la baixada de la participació hi ha un corriment de vots des de Cs i el PP cap a Vox; i cap al PSC, que surt reforçat en el seu paper dins del bloc unionista.

Amb tot, s’observa un descens significatiu en el rati del bloc unionista respecte a les darreres conteses electorals (23-32-35) tornant al nivell de l’any 2010: 21,19% vs. 19,92%.

Conclusions:

-       2.1- L’escenari polític català sembla recular i torna cap els seus orígens: tornarà el “vot dual” i “l’abstenció diferencial”, tradicional procés en les conteses electorals al Parlament de Catalunya i al Congrés dels diputats?

Donat que l’abstenció torna  a ser molt important, per sobre del 40%, com ho fou en el període 1980-2010. L’abstenció perd 28 punts, que representa una caiguda d’un 34%. Certament, l’efecte de la Pandèmia, tant pel que fa a les persones que no han pogut o volgut anar a votar per estar directament afectades, com, indirectament, pel rebuig social a conseqüència del confinament, ha estat molt important. Però, pensem que a això cal afegir un altre rebuig més en clau política, pel cansament d’un electorat que ha valorat negativament les actuacions polítiques i el pacte del govern de la Generalitat (junts-ERC), i de les alternatives nacionalistes espanyoles (Cs-PP); mentre que les opcions de l’esquerra radical nacional (CUP) i social (CeCP), de menor transcendència política, aguanta bé la de la CUP i baixa, tornant als seus orígens,  la dels “comuns”

 

-       2.2 - L’independentisme, tot i el manteniment (o petita pujada si es vol) del %, baixa en vots i en participació sobre el cens; i molt. La moderació d’ERC i el Cesarisme d’en Puigdemont no sembla que es puguin arribar a entendre a mig termini. Un govern (seudo) independentista està destinat al fracàs, hores d’ara. L’home de Waterloo, és un bon tàctic però un mal estratega per a la causa de l’independentisme. El seu personalisme acabarà amb el desencís davant d’una realitat social més complexa que la que es veu des de un racó de Catalunya o de fora estant.

 

És clar que era molt millor el 47,49% (un 38,76% s/cens) del 2017, amb una participació del 81,94% de l’electorat, que no el 50,73% (un 26,77% s/cens) amb una participació del 53,54% del 2021.

 

La via de la DUI, la declaració unilateral d’Independència, s’ha tornat no imprudent, sinó impossible: ni suport social del sector unionista, ni suport polític de part de l’independentisme. L’estratègia d’ERC de sumar i acumular forces pot semblar un excusa o un desig impossible, però és l’única possible, en base a una procés de pedagogia  a l’espera d’una nova oportunitat històrica en clau europea, o de crisi profunda del model d’Estat a la península ibèrica.

La proposta de pactar amb l’Estat un referèndum pot ser possible, però dins d’un escenari temporal llunyà. I això no serà fàcil que tothom ho accepti. El primer pas (i també difícil pas) seria pactar una reforma constitucional, també difícil atesa la divisió, la crisi i la creixent radicalitat de la dreta espanyola.

-      2.3 - La dreta unionista (de fet, nacionalista espanyola) torna a caure:  una, la de Cs, cau estrepitosament, com si es tractés del seu final de cicle, i l’altra, la del PP, es manté enfonsada;  i tot i l’entrada amb molta força de la ultradreta, de Vox, i per les raons anteriors, recula.

-          2.4 - L’esquerra social nacionalista, la CUP, tot i que la seva campanya i els seus candidats – pensem - no ha estat del tot brillant, guanya pes dins de les polítiques de l’esquerra catalana. És un factor ha tenir en compte, tant pel sector més social d’ERC com pel més nacionalista dels “comuns”.

-      2.5 - L’esquerra social federalista  representada per CeCP, els “comuns”, ha fet una bona campanya amb unes bones candidates, però els resultats han tornat a demostrar la realitat sociològica i política del país, i el seu paper secundari; i dividida entre un sector més nacionalista i un altre més unionista, no té masses possibilitats (tot i que el seu referent a Espanya, formi part del govern de coalició amb el PSOE) reals de progressar: descartant-se entrar a un govern on hi sigui el centredreta català (Junts), un pacte a tres bandes amb ERC i CUP’s no és gens fàcil; formar part d’un nou tripartit (amb ERC i PSC) tampoc, en aquest cas per l’obligat radicalisme d’ERC; i només amb el PSC, molt improbable, tant per la incapacitat del PSC de formar govern com pel fet que un pacte amb els socialistes podria significar un nou trencament dins dels “comuns”.

 

En resum, la política catalana segueix en el seu “laberint” però tant de bo que es concreti l’arribada (?) d’uns nous elements que podrien desencallar l’escenari i recuperar el fil d’Ariadna: alliberament dels presos polítics (ni que sigui per la via de l‘indult); reactivació econòmica post-pandèmia; distribució equitativa i socialment pactada dels nous fons europeus; continuïtat de la coalició de govern de l’Estat (PSOE-Podemos); reequilibri i moderació de la dreta espanyola post-Cs (partit destinat a desaparèixer), amb el bloqueig a Vox; nou Pacte de Progrés al govern de la Generalitat; ...

Tots són possibilitats prou difícils, i a mig termini algunes, ja que, d’una banda, sembla que a l’Estat espanyol hi ha tot un seguit de forces soterrades (poder mediàtic d’alguns mitjans de comunicació prou importants, una part del poder judicial, sectors antidemocràtics de l’exèrcit, la manca de visió política de la pròpia corona, ...) que semblen no haver superat el postfranquisme i treballar encara per generar una inestabilitat del sistema polític del 78; i, de l’altra banda, l’actual crisi general del capitalisme a nivell mundial sembla apropar-nos a un escenari de major radicalització política i social arreu, amb el floriment (interessat) dels moviments feixistes, per treure combustible als moviments socials alternatius. Com sempre, el paper i les diferents opcions del capital financer nacional i transnacional serà determinant, en un sentit o un altre; com també ho hauria de ser la pròpia dinàmica de la lluita política i social de la societat espanyola, i de la catalana.

 

22-02-2021

 

---

[1] alguns politòlegs consideren com a normal un màxim d’abstenció deguda a errors i/o a la tramitació del cens de fins a un 10%; o sigui que, una participació al voltant d’un 90% seria un rati excel·lent per determinar la voluntat de l’electorat. I en aquest sentit, els resultats del 2017 ja s’hi acostarien molt (81,94% de participació)