De la cala del Cau a la platja de Llafranc: el resum de la costa de l’Empordanet

el Cau des de sobre la Font dels Ermitans

En un altre moment, havia parlat de la cala del Cau, al fer la bella excursió a les “escales d’en Gervasi”  des de la cala Pedrosa, tot dient que es tractava d’un dels darrers reductes inviolats de la costa. Doncs bé, avui parlaré d’un tram de la nostra costa que segueix el seu indòmit perfil cap a garbí i que, com gairebé sempre, és d’allò més abrupte i de mal anar; però que, en aquest cas, la presència humana ha servit per deixar una petjada, en ocasions gairebé definitiva, jo diria que opressora i rellevant (utilitzant aquesta paraula tan de moda darrerament) i que, paradoxalment, està mig abandonada, per no dir abandonada del tot. És el tram de costa que, des de la recollida i amagada cala del Cau (també dita, la cala de Gens) costeja fins a la platja de Llafranc, ja dins de la zona més “chic” de tot l’Empordanet.

illots de la cala Gens o del Cau 

I dic que costeja perquè , pràcticament des de la cala del Cau fins a la punta del Cap de Sant Sebastià, passant després per la costa del Pinell, ja a tocar de la platja i el port de Llafranc, és un perillós penya-segat, farcit de pins i de grans figuerasses - per donar-hi  una altra nota de color- que s’aboquen al mar desafiant totes les lleis de la gravetat, amb espadats extra-plomats que guaiten els esculls i els niells que reposen als seus peus.

Certament, el tram de costa té, ... com ho diuen en castellà? “bemoles” sí, sí, és peluda de collons –amb perdó de l’expressió-. Llafranc és molt bonic (encara que, els més vells de la localitat ens dirien que era molt més bonic abans, quan no hi havia el port esportiu); però, amb tot, l'arc suau de la cala, delimitat pel Cap de Sant Sebastià i la Punta d’en Blanc, i la placidesa de les seves aigües, de manera especial en un dia de tramuntana, són molt bones raons per gaudir-ne, tret dels dos mesos centrals de l’estiu (el juliol i l’agost, com a tot arreu, el millor és quedar-se a casa). Doncs això, Llafranc és un bon recés, però, abans d’arribar-hi, el Salt del Romaboira, les Faixes d’en Roquer o la mateixa Punta del Pinell, donen fe de la aclaparadora presència d’una natura indomable. I potser ho dic malament això d’indomable, perquè,  el cert és que la dotzena de propietaris que hi tenen la coberta del seu jaç estival en el sector del Pinell han aconseguit, amb l’ajut del temps i de la ineficàcia administrativa, emmotllar aquest entorn privilegiat a les seves conveniències. Però, anem a pams, no ens avancem! 

la Font dels Ermitans, avui del tot abandonada

Començarem el nostre camí al punt en que el GR92, que ve des de la cala Pedrosa, es troba amb el final del camí del  Ginestar al paratge Ros Lluny, que des de la carretera del Far porta cap al Puig d’en Gervasi. Seguint pel GR92 amb direcció cap a la Torre i l’Ermita de Sant Sebastià - res, poc tros -  uns 300 metres, en el punt en que el camí s’enlaira i gira sobtadament cap a la dreta per enfilar-se cap a dalt del Puig de les Pasteres, porta d’entrada a la urbanització “Els Avellaners” que contempla tot aquest sector del Far de Sant Sebastià; en aquest punt, dèiem, seguirem recte com si anéssim de dret cap el mar. Allà, entre els pins mig trencats per la tramuntana s’endevina un petit sender que voreja la part superior de la cala del Cau. La cala queda a sota. Des d’aquí  és de molt mal anar. De fet, per baixar a la cala hauríem d’haver seguit uns 100 metres més endavant pel camí del Ginestar, on hi ha un indicador a la dreta que assenyala el corriol d’accés a la cala i a la Punta del Filferro. No és el cas d’avui. Avui seguiré les intermitències d’aquest camí més proper al mar, d’aquest tall de costa que s’hi aboca a sobre, uns trams escadussers i mal arreglats, a voltes perillosos, i que contrasten amb les magnifiques ocupacions que el voregen i que delaten la subtil apropiació privada del país. Seguirem, doncs,  pel sender  amb molta cura perquè el terreny fa molta pendent i és molt relliscós degut a l’abundant pinassa i a les pedres flotants; i així, a pocs metres, arribarem a les restes de la Font dels Ermitans.

porta d'entrada al Far

Aquesta font avui està del tot abandonada malgrat els esforços de l’Agrupació Excursionista de Palafrugell que, de quan en quan, hi ha fa alguna petita reconstrucció. La vista de la cala del Cau, amb les seves barraques i els anomenats  illots de cala Gens (a mi, vistos des de dalt, un illot, el més petit, em recorda –dit amb l’ànim més virtuós- el pit d’una dona jove, i l’altre, el cap i mig cos d’un cocodril. El que fa la imaginació!) és una meravella.  A sota, també, encara que de més mal veure, hi ha la punta d’es Tabal, i les roques de sa Paparina, la Roja, es Llis i els Rentadors, tota una poesia mineral. Seguint pel corriol cap amunt, en deu minuts tornarem a trobar el GR92, i d’aquí fins a la Torre i l’Ermita de Sant Sebastià de la Guarda, el poblat ibèric i el Far del Cap de sant Sebastià hi ha cinc minuts més. L’entorn és molt conegut i concorregut, però no per això és menys atractiu. L’espadat de sota la Torre fa fredat. Aquí, l’anomenat Salt d’en Romaboira ens suggereix la possibilitat i el record d’un munt de persones que han escollit aquesta balconada per sortir d’aquest món per la via ràpida. A baix, vora mar, hi han altres racons com la Figuera, el Carall Bernat, es Cossi, o els esculls de sota Sant Sebastià que exigirien el vol d’un ocell per a la seva contemplació.

vista parcial des del Far de Sant Sebastià

Amb tot, les vistes des de la terrassa de l’antiga ermita (avui hotel) són espectaculars. Veure en ple hivern la sortida del primer sol de l’any, com es celebra sempre el dia 1 de gener a Palafrugell, des de la miranda de l’ermita és un espectacle inoblidable i una manera festiva d’iniciar col·lectivament un any nou que sempre ens pensem que ha d’ésser millor que el que deixem enrere. 

camí de ronda, tallat pel propietari de la finca contigua

A sota de l’ermita, a peu de carretera, davant la porta d’entrada al Far, hi ha una altra balconada des d’on es poden contemplar  unes panoràmiques inabastables, és el Mirador d’en Quim Turró. Quan la gent del país necessita tenir uns moments de relaxació i reflexió, o escapar-se de les disputes del dia a dia, l’opció de venir al mirador del Far és sempre de les primeres que li venen al cap. La panoràmica de gairebé 360 graus ens permet veure el mar des de gregal fins a garbí, i la terra fins a tramuntana: Llafranc, a sota; la costa de Calella, el Cap Roig i Palamós, més al fons; el pla de Farena i Palafrugell, a la dreta; i, al fons i a la dreta, el Pirineu, amb el Canigó, nevat en primer terme en un dia d’hivern, coronant-ho tot. Una delícia. 

Estàvem a l’hotel del Far. Ben bé a sota de la terrassa de l’ermita, neix un caminet que accedeix a un bell indret conegut pel fervorós nom de la Divina Pastora. Els petits oratoris i les imatges, per elles mateixes, no justifiquen la baixada i la pujada, no són res de l’altre món;  però, la petita passejada –total són uns cinc minuts -  permet seguir contemplant extasiats una marina salvatge i inabastable. A partir d’aquí, tornem cap a la terrassa, seguim cap el mirador del Far i la carretera, i cap avall que fa baixada! No en tenim cap més d’alternativa. Seguint pel carrer (de fet, es diu avinguda) de Pau Casals, passant entremig de les magnífiques mansions que voregen els penya-segats marins, anirem a parar a la cruïlla on neix el camí (de fet, carrer) del Pinell, que ens porta en dos o tres minuts fins a la cala d’en Roquer Ermità i a les anomenades Faixes d’en Roquer. Si fóssim molt i molt agosarats, podríem haver escurçat el camí fent un ràpel des de la darrera corba del carrer de Pau Casals, seguint el sobtat baixant d’aquestes faixes. Però, vaja, no és el cas. Jo, això, ho he vist fer als nois i a les noies de l’agrupació excursionista del poble, que abans comentava. La sensació de posar-se un arnès, agafar la corda i llisca cap avall provoca sempre una descàrrega d’adrenalina que no tothom pot pair amb facilitat. 

Punta del Pinell

Bé, i ara què? Com ho farem per anar cap a Llafranc seguint el perfil de la costa? Com deia abans, seguiré les intermitències d’un camí de ronda mig desaparegut que aniria des de la Punta del Pinell fins al Club Nàutic de Llafranc. Tot plegat, estic parlant d’un recorregut de poc més de mig quilòmetre, ocupat en bona part per les dues grans finques que ocupen el llarg de poc més dels dos-cents cinquanta metres que fa el carrer del Pinell, i que tallen i ocupen les restes de l’antic camí de ronda , i de dos-cinquanta metres més on, després d’un espai "verd -  parc urbà" de 125 metres de llargada, hi ha un petit corriol que porta fins a un mirador sobre la cala dels Gossos i la Punta Negra o de la Claveguera (per què serà?). Aquí hi ha una altra finca particular ocupant la talaia sobre el mar ben bé fins damunt el Club Nàutic de Llafranc, on hi podrem accedir des de l’avinguda d’en Carles Vilà, baixant per una llarga escala, ds d’on es poden veure unes vistes prou remarcables de la platja de Llafranc i el seu renovat passeig.  Per tant, un cop estic al final del carrer del Pinell, contemplo els penya-segats i la cala d’en Roquer Ermità (en realitat, una entrada de mar entre les roques que mira a gregal), baixo per les escales que em porten fins a la Punta del Pinell, on observo l’entrada - ara tapiada - de l’antic camí de ronda, i segueixo per damunt de l’abrupte roquisser per sota del mateix marge del camí, ara ocupat. Ja ho veieu: ocupat, tallat, abandonat, ... No és cap novetat.

la cala dels Gossos i la Punta de la Clavaguera

Començo a enfilar-me i a saltar per sobre de les roques de la Planassa, per sobre dels racons marins coneguts amb els noms de sa Gramaloua i es Bol Fondo (quin imaginari toponímic inacabable!). Segueixo, i a uns cent-cinquanta metres més avall, observo una escala que sembla anar cap amunt, per anar a parar al carrer. Hi pujo i em torno a trobar un altre tram del desaparegut camí, una porta trencada i tancada a la dreta, i un accés al mateix camí, a l’esquerra, ocupat ara per l’altra finca que comentava, un accés barrat per una  vegetació que ocupa tot el que es veu de camí. Bé, no tinc cap altre remei que anar per l’escala fins a trobar el carrer del Pinell. Després, només em quedarà anar fins el baixant del mirador que abans comentava, fer una aturada, una foto si cal, i seguir, mig emprenyat per tot plegat, fins a l’escala que baixa fins el port de Llafranc. Fi del passeig. Parar una estona el sol de tardor a Llafranc, contemplar les barques sobre la sorra, recordar la darrera sardinada estiuenca o una passejada en caiac per la badia, són sempre moments de bon recordar.

la platja de Llafranc

I d’aquí ve el títol d’aquesta petita excursió: un “resum de la costa de l’Empordanet”. Bellesa a dojo, cales recòndites, un espectacle marí inacabable, una natura esplèndida i un patrimoni històric remarcable i al nostre abast; i tot, a través d’uns corriols, senders i camins que donen peu a l’èxtasi i a la contemplació, a badar i somiar; però, ... sempre hi ha un però, en unes condicions de manteniment i seguretat clarament insuficients, per no dir sovint lamentables. Són les intermitències (algunes inevitables degut a la pròpia morfologia de la façana litoral, i altres, senzillament, a una apropiació privada fora de mida d’uns bens sempre públics com són els de la zona marítim terrestre) d’uns camins de ronda pendents de reconstruir i completar. La consecució d’aquesta unitat paisatgística d’accés que el faciliti d’una manera continuada, homogènia i segura – gairebé per a tothom-  és una assignatura sempre pendent a casa nostra, en uns temps on poder fruir del patrimoni és un actiu de primera categoria pel desenvolupament econòmic i social de la comarca. Tinguem fe!

Els “italians” i el “semàfor”: entre el record i la llegenda d’una costa inaccessible

la Punta des Mut, des Tramadiu i la Punta des Banc

Com he dit en altres ocasions, la costa de Begur és abrupte i aspre. En molts punts és gairebé inaccessible. Els pendents sobtats, les tarteres inestables, els penya-segats tallats a cops de mall, els corriols estrets i sinuosos, ...i  les vistes, esplèndides, espectaculars! I, pel que fa els accessos, gairebé sempre, difícils i de mal anar. Però, a voltes, més desconeixement que per altre raó. Els accessos demanen una certa prudència, i prou. Això és suficient. Certament, si hom vol anar a pescar a la punta del Cap de Begur  l’accés ja és força més complicat i, en algun punt, perillós; tot i que, he de reconèixer que aquest és un problema que jo no tinc: malgrat que mai faig fàstics a un bon suquet de peix,  a un sard, a un besuc de la piga o un déntol al forn, o a una senzilla fregida d’anxoves, anar a pescar no és lo meu: em canso, m’avorreixo i, al final, si tinc sort i pesco algun petit peixet, em fa llàstima i el trec de l’ham, i el torno a l’aigua. 

espadat d'en Serrallés

Però, el que anàvem. Jo, des de mar, he vist nombroses vegades pescadors de canya sobre els espadats extra-plomats del Cap de Begur, a la costa dels “italians”, més enllà de l’espadat d’en Serrallés, entre la Punta i la minúscula platja des Falcó, a sota la Vinya Espatllada i el Cap de Begur. Aquest és un sector de la nostra costa molt poc concorregut, sempre que hi he anat per terra no he trobat mai ningú. Però, us ho asseguro, pega la pena. Les vistes són llargues, la costa de Fornells, Aiguablava , ses Falugues, el Puig de les Pasteres, el Cap de Sant Sebastià, ... fins i tot, el Puig del Mas Nou, entre Palamós i Platja d’Aro, queden al nostre abast visual. En un dia clar, l’espectacle està assegurat  i la sensació de petitesa que hom arribar a sentir, també. De quan en quan, cal anar-hi, sempre reconforta palpà d’una manera senzilla i natural la nostra veritable importància.

Així que, avui faré aquest petit recorregut de la nostra costa per tal de posar-me al dia. Com dic, des de dalt del son Ric fins a la punta del Cap no hi ha molta distància, menys de dos quilòmetres. La primera part, passo pel carrer de la Magnòlia (ara asfaltat de nova planta fins a la cruïlla amb el carrer de la Font de la Salut), i quan s’acaba l’asfalt segueixo recte pel mateix carrer fins al final, on trobo el primer gran mirador cap a llevant i migjorn, i el GR92 que, des de sa Tuna, s’aboca cap a la Platja Fonda. Em deturo, guaito el paisatge, ... “ostres, feia dies que no hi venia” - penso. “Quina grandesa!”,  “Com hi ha Deu!” - diria la meva avia. 

vista de Fornells i Aiguablava

Després d’aquesta primera catarsi contemplativa, remunto pel camí del GR i segueixo cap el Puig de sa Guàrdia. El camí que faré avui és curt, però és ple de llocs per badar. “Mira, ja el tenim aquí, el Puig de sa Guàrdia!”  De nou, una aturada, quatre passes cap a dalt i apa, a seguir badant. Després, passo pel mig de quatre pins mal comptats i un cop he deixat el GR, que segueixi el seu camí cap a l’esquerra per baixar cap el sector de la Borna en el seu camí cap a sa Tuna, continuo recte pel camí més fressat  (al front hi ha també un corriol que passant pel cim de la serra porta fins a l’entrada del “semàfor”) que em conduirà cap un paratge ara trist i abandonat, un lloc que volia ser una destinació idíl·lica per a uns quants privilegiats (gent important del món castrense) i que va acabar essent un bon bunyol constructiu que ens recorda vells temps, més de pena que de glòria. Estem a l’entrada d’un projecte residencial per als comandaments de l’exercit. 

el "brunyol" de la costa dels "italians"

Ara en parlaré d’això. Parlaré d’aquesta obra frustrada incrustada sobre la Vinya Espatllada en la costa dels “italians”. Però, abans deixeu-me que faci una petita disquisició: d’on ve aquets nom dels “italians”?. La veritat és que no ho sé. Podria venir del nombrós trànsit de vaixells italians, especialment genovesos, que ja des del segle XIII hi hagué per tota la costa? Podria recordar la presència de pescadors italians en aquest sector, donada la intensa activitat de pesca del coral que es feia a la costa de Begur, i que provocà, també, molts intercanvis comercials i humans amb la península italiana?; o prové, d’acord amb l’origen del Convent de Santa Reparada (fet el 1730 per l’Ordre dels Mínims en honor de la santa, patrona de Begur), d’una llegenda popular que parla d’uns mariners italians que van està a punt de naufragar molt a prop de sa Tuna i que, després de resar amb fervor davant la imatge d’aquesta verge que - pel que sembla - duien al seu vaixell, varen trobar refugi i salvació a sa Riera; i que, encara més, després de dos intents fallits de tornar-se’n  a la mar, varen decidir fer ofrena de la verge a l’indret salvador (1), construint-li  un altar a un bell racó del camí de l’Aigua, que va des de sa Riera a Begur?. Ves a saber, jo no he tret l’aigua clara.

la punta i la platja des Falcó

Seguim, estàvem  l’entrada del “brunyol”, com es diu a l’Empordà. Primer hi trobem un portal d’entrada amb una escala de pedra a l’esquerra que sembla voler vigilar l’accés des de dalt de la muntanya;  uns quants metres més enllà, una mena de construcció inacabada, plena de grafits, que ha estat “okupada” i mig derruïda, i que semblaria un esbós de cos de guàrdia. Més endavant, una construcció a l’esquerra, derruïda, esquarterada i ocupada per la natura; i, al final, l’esquelet d’una estructura de formigó d’una “residència amb vistes al mar”. Resumint: un esperpent que mira el mar sense cap vergonya i sense que ningú es preocupi de tirar-ho tot a terra per recuperar la bellesa descomunal d’un paisatge que impressiona.  Ai, l’administració! Quanta feina hi ha per fer, encara!

A l’esquerra d’aquesta “mumaraca” hi surt un corriol que voreja l’espadat per dalt. És un corriol un xic sinuós, amb un parell de punts perillosos i que cal vigilar. Pega la pena fer-lo: les vistes del mar són espectaculars, i amb poc més d’un quart ens portarà al sector de l’antic far de Begur, el ”semàfor”.  A mig camí, trobem un precipitat sender que s’aboca cap a la Punta d’en Falcó. Perillós, relliscós i sinuós, no el recomano. 

Més endavant, el camí baixa per tornar a pujar, després. Així, s’arriba a una mena de tartera que ens convida a anar cap a dalt; però, davant, si ens hi fixem, entre dues llesques de roca ben verticals, s’insinua un pas molt estret, passem i ... “voilà”: que és això? una cova? una caverna? sembla  la gruta on estaven mig amagats els canons de “Navarone”! – em passa pel cap; entrem i veiem que té una altra boca de sortida, és un túnel.  

Fem la petita travessa i, ves per on, trobem el camí i la porta d’entrada del “semàfor”. Quan es va fer aquest túnel?, per què es va fer?, quina havia d’ésser la seva utilitat?; és probable que sigui de l’època de la “maldita” Guerra Civil del 36, o potser de quan, per allà el segle XVIII, es varen posar enclavaments artillers (de fet, fins fa molt pocs anys, encara hi havia una peça d’artilleria ben bé al costat del Mas d’en Pinc; peça que es va treure quan l‘Ajuntament de Begur va fer les darreres reformes a la que havia estat la casa de la Carmen Amaya) a la nostra costa per defensar-la dels corsaris estrangers (també n’hi havia de corsaris catalans, i molts) o de les fragates angleses (2).  I jo que em pensava que havia descobert no sé pas què!  

l'antic far de Begur, el "semàfor"

Bé, ja he arribat gairebé al final del meu petit passeig. La reixa de la porta d’entrada al malmenat “semàfor” està tancada. A mà esquerra hi ha un corriol que dóna la volta als contraforts del far. No cal dir que les vistes del mar són espectaculars. Per darrera de tot, un petit portal trencat permet el pas cap a l’interior del recinte. El paratge és depriment; tot està fet malbé: finestres esbotzades, sostres mig caiguts, pintades varies, una obertura (amb escala de ferro, inclosa) al terra i al mig del patí que dóna accés a una mena de sitja o magatzem, .... El que deia abans, quina pena, quanta feina per fer, encara!

les illes Medes i el Puig Paní, al fons

I a partir d’aquí, girar cua i cap al punt d’origen. Podem agafar aquell petit corriol que abans comentava que transcorre per damunt de la serra del Puig de sa Guàrdia, o senzillament agafar el camí general d’accés que, passant pel capdamunt del barri de la Borna, en poc més de mitja hora ens durà a través d’una ombrívola i humitosa, però alhora bonica, carretereta plena de brucs i alzines, fins a dalt de Begur, al son Ric. Tot plegat un passeig, amb un cert aire de descoberta i d’aventura, ben agradable. I si el dia és assolellat cal portar una bona gorra i unes ulleres de sol ben posades, el paisatge del mar vist des de dalt de les muntanyes de Begur és enlluernador i l’espectacle inabastable.

1. (     veure “Llegendes de mar de la Costa Brava”, de Miquel Martín, pl. 322
2. (     veure “Pirates i Corsaris”, de Gabriel Martín, pl. 95 i següents

  

Ses Negres: on el mar és amo i senyor

ses Negres

Anar a ses Negres és fer un viatge a una part de la costa de Begur que impressiona, primer, i enamora, després. Des de terra estant, l’accés és limitat i parcial, i un xic perillós. Sortint des de la banda de sa Riera, des del Rec d’en Gara, concretament, després d’un primer tram de camí prou ben arreglat, la resta del camí esdevé un sinuosa -encara que petita- “muntanya russa”, plena de còdols inestables i matolls punxeguts. I, si volem anar-hi per mar (que, quan puc, és la meva opció preferida) haurem de vigilar per tal de no topar amb les abundoses restes minerals que espurnegen l’aigua d’un mar de color blau fosc, ennegrit, i que conformen una veritable tartera marina.

Tant és així que, per anar-hi cal anar en compte amb el tipus d’embarcació que ens acompanya: com dèiem, els niells, els fraus, les roques i els foraions són abundosos, i els agrada amagar-se sota les onades que, de manera gairebé constant, festegen amb la sinuosa silueta del negre roquisser. Sembla que el color i la fredor de ses Negres s’encomani a l’aigua i al nostre mateix esperit. Aventurar-se a anar a ses Negres, per mar o per terra, impressiona:  el color negre de les roques, del mar; l’inacabable batec de les onades, la constant fressa marina, l’imponent penya-segat, ...;  tot plegat encongeix l’ànim del més ardit. Una costa desèrtica i solitària plena, però, de records i del treball d’un munt d’homes i dones que aquí s’hi ha deixat la pell, una suor que transformà l’antic perfil mineral per treure, com a tants altres llocs del món, la sal de la terra (i, en aquest cas, del mar). 

boca d'entrada a una antiga mina al Cap d'es Forn

Estem davant una veritable “cantera marina”, és el que jo he anomenat la “costa de les Mines” (1). Mines a mar obert!, de les que encara queden rastres i senyals, de manera especial  en el nom de la seva singular geografia: Golfet de les Mines, Cap des Forn, ses Negres, Cap sa Sal, i més enllà, la Punta es Plom, ... Noms que ens recorden, una època de feina i de trànsit: illa de sa Pega, illa de Mal Entrar, Faralló Negat, sa Nau Perduda, s’Abell, ...Tot i això, si anem amb un caiac gaudirem d’allò més. Poques sensacions he trobat millor que  deixar-te portar pel suau balanceig de les Calces d’en Bussanya o endinsar-te a la pau que es troba – si el mar ho permet – al Rec de ses Negres, aquí hi ha una sensació mística, gairebé religiosa: el roquisser fosc i escarpat, la calma de l’aigua, el fons lluminós i la frescor permanent d’aquesta meravellosa piscina natural transfigura l’esperit;  entrem en una dimensió que no té preu, només s’ha de gaudir i viure. I si anem per terra, fer una aturada a la pineda del damunt del Cap des Forn  i guaitar el paisatge del mar de ses Negres, ben bé a tocar, i el del mar de les Medes, una mica més lluny,  o reposar el capdamunt del mateix Rec de ses Negres, i contemplant aquesta meravella marina, són sensacions difícils d’oblidar i fàcils de gaudir i recordar. 

el Cap d'es Forn

Però, bé, avui toca anar a ses Negres. M’agrada fer, només, el tram de costa que va des del Rec d’en Gara fins a Aiguafreda; que no és que sigui massa llarg, però, pel seu interès geològic i paisatgístic i una mica per la seva dificultat, pega la pena no fer-lo amb masses presses. El camí és esmunyedís i molt poc transitat, i cal fer-lo poc a poc. Hi vaig motoritzat fins a l’inici del carrer de s’Antiga, on al principi del carrer de la Cova de la Sal hi ha prou espai per aparcar i començar. A voltes, baixo per les escales que voregen el Rec d’en Gara o, o bé, si el vull fer una mica més llarg, passo pel breu corriol que baixa cap a sa Llosa des Fanguejadors, per tal de seguir pel sender que porta fins el mateix Rec d’en Gara. En qualsevol cas, el tram final de l’escala comença el camí de ronda que passa pel damunt del roquisser que voreja pel capdamunt de la Punta de la Creu. A sota, mirant el mar es troben  les roques i els esculls anomenats es Ulls de Llop i el fosc niell, bellament dit, es Pa de Pessic. De dalt estant és bonic, des del mar impressiona, és una meravella.

es Pa de Pessic

Com deia, el camí passa per la part de dalt de la Punta i el Rec de la Creu,  des d’on es contempla la seva particular geologia integrada per multitud de roques apilonades en forma de tartera. Una mica més endavant, el camí s’acaba amb una escala que ens portaria cap el carrer del Pa de Pessic, al final ja de la zona urbanitzada, fins fa poc. I dic al final fins fa poc, perquè, deixant a part la nova urbanització prevista al sector de les pedreres de s’Antiga, fins abans de la crisi del 2008, en aquest balcó de mar que contempla el sector marí semi-protegit de ses Negres, encara es feien més i més habitatges nous. Us parlo dels que donen als carrers anomenats s’Antiga i s’Antiga Alta. Doncs bé, a mitja escala a mà esquerra, entre les bardisses, s’endevina un estret i sinuós corriol que remunta i voreja, per la part baixa de les noves construccions, aquest tram escarpat i un xic perillós de costa. 

sector de costa de sa Nau Perduda

És la costa que passa pel damunt de l’anomenat es Salt de na Marianna, el Golfet de les Mines, el Cap d’es Forn i l’Illa des Mal Entrar, i la costa de sa Nau Perduda, amb abundants esculls i niells, com ara es Faralló Negat i la pomposament dita Illa de sa Pega, estreta porta d’entrada a ses Negres. És aquest un sector de mal caminar, cal portar calces (pantalons) llargues i bon esperit. De fet no és que sigui difícil, però, en un primer moment, la vista ens pot enganyar i fer-ho pitjor del que és en  realitat. El camí, com deia, passa pel damunt del penya-segat, i puja i baixa un parell de vegades, no té pèrdua. Només hi ha un tram que passa pel bell mig d’una punta de pineda que encara sobreviu, a tocar del carrer de S’Antiga, abans d’arribar al rec de sa Murtra. Per uns moments, no el trobem ben bé, seguim pel mig; el final de la petita pineda, el tornarem a veure i trobar. Aquí, si volem podem baixar fins al final del rec, ben a prop de l’aigua. Les formacions minerals ferruginoses són notables.

el Rec de ses Negres

De fet, tot el camí ho és de notable: bones vistes, la platja de Pals i les illes Medes, davant i al fons  a l’esquerra, i ses Negres i el Cap sa Sal a llevant i a la dreta; les restes dels antics marges de pedra seca, que ens recorden l’existència de les faixes de vinyes avui abandonades, com a conseqüència de la fil·loxera del 1882; i com sempre, pau i silenci. I si hi anem a la primavera, gaudirem de la flaire de les plantes aromàtiques, molt nombroses durant tot el camí, de manera especial, el romaní. Hem pujat i baixat dues vegades, una la que conforma el Rec de les Mines, una altra, la del Rec de sa Murtra; ara anirem cap amunt, i, si ens hi fixem, a mitja pujada a mà esquerra, un petit corriolet ens durà fins a una mena de mirador ben bé a sobre dels niells de sa Nau Perduda.

Una vista esplèndida.  A partir d’aquí, ja no podrem seguir pel penya-segat: reposem, gaudim de l’espectacle i seguim; al final trobarem el carrer de sa Nau Perduda. Ara podem fer dues coses, o  anar a la dreta cap el carrer principal, el carrer de s’Antiga, que fa de carretera des de sa Riera fins a Aiguafreda, o baixar cap a mà esquerra  - que és el que jo faig-  fins el final del carrer, per tal de poder contemplar els rec, els foraions i els niells de ses Negres.

l'illa de sa Pega

Ja estem una altra vegada en una zona urbanitzada: cases, apartaments, i el bloc d’apartaments de sobre el Cap sa Sal, ens recorden la realitat de la nostra costa. Si volguéssim anar per dalt del bell espadat, per seguir el perfil de la costa, no podríem. La costa és prou escarpada i perillosa, i l’espantosa edificació que corona el Cap ens ho fa impossible. Per tant, el màxim que podem aspirar és a capbussar-nos per l’ambient fosc i fred de l’entorn, i gaudir de l’espectacle mineral més enllà de la zona urbanitzada. Abans del final del carrer, a mà dreta just a tocar dels apartaments, ens enfilarem per la mateixa paret de tanca que voreja la part de llevant dels habitatges. 

la Punta de ses Negres

Si ens hi fixem, entremig de les bardisses s’endevina un discret corriol que ens portarà fins a sobre del Cap Negre, amb uns quant punts d’observació de la mar de ses Negres: el Racó de sa Nau, el Foraió de sa Cala, el bell Rec de ses Negres, ... al davant;  i una mica a la dreta, la Punta de ses Negres, i si fem per seguir un xic el corriol - parant atenció per on anem, eh! -, a vessant de tramuntana del propi Cap sa Sal veurem el golfet anomenat ses Calces d’en Bussanya, amb abundants roques i foraions, amb algun de més singular com ara sa Cadella (quina gossa tan bonica!). Amagats, i fora de la nostra vista, quedaran elements notables del paisatge marí, com ara el Tascó d’en Masset o la mateixa punta del Cap sa Sal. Quina llàstima!, però, al capdavall, ja sabem on som, no? Tot plegat, un accés poc adequat, dificultós i ben impropi. I a més, és que, l’imponent presència dels apartaments Cap sa Sal, i dels apartaments i habitatges dels voltants, molesta, fa nosa; i, com hem comprovat, impedeixen l’accés lliure al propi Cap sa Sal i a tot el sector dels espadats que cauen a plom sobre la petita badia de ses Calces d’en Bussanya. Tanmateix, si intentéssim anar-hi per la part nord del cap, per l’altre cantó del Puig Rodó d’Aiguafreda, trobaríem tot un seguit d’edificacions que també ens barrarien el pas, fent-lo gairebé impossible.  

contrallum des de ses Negres

Amb tot, però, arribar fins aquí era l’objectiu principal de la caminada; i és que una visita al mar de ses Negres ben bé s’ho val: el paisatge és agre, feréstec , assilvestrat; a voltes, atenent l’estat de la mar, no convida ni a fer-hi un bany, pot arribar a fer por!; però, alhora, és d’una bellesa natural incommensurable, inexplicable.

els apartaments del Cap sa Sal des de les Calces d'en Bussanya

Bé, ja ni ha prou!; ja ens haurem relaxat i el nostre esperit roman en pau. Ara toca recular pel mateix carrer de sa Nau Perduda fins arribar al carrer de s’Antiga, per tornar cap el punt d’inici de la caminada. I si voleu fer el camí més llarg, podeu anar cap a la cala d’Aiguafreda i, fins i tot, fins a sa Tuna, seguint a l’esquerra pel mateix carrer s’Antiga, la GIV6534 i les seves indicacions; o, millor encara, girar a l’esquerra, al final de la baixada del carrera, per anar cap a l’entrada dels apartaments del Cap sa Sal. Allà, a mà dreta, hi trobarem una escala ben llarga que, per sobre del sector de ses Mines, dóna accés a la cala. Tant una com l’altra cala, sempre es mereixen una visita; estem el rovell de l’ou de la costa del Cap de Begur. I si no, si voleu tornar al punt de sortida, no cal donar-hi masses voltes: anant cap a la dreta, el carrer de s’Antiga, tot planejant pel damunt del bell recorregut que hem fet, en menys de mitja horeta ens portarà de la mà fins el punt inicial del recorregut. Tot plegat, amb poc més de dues hores haurem fet un dels talls de camí de ronda més inhòspits, bells i desconeguts de la nostra costa. Endavant, una visita a ses Negres és sempre un plaer i un record inesborrable.

(1) - veure: "La costa de Begur: la costa de les mines", en aquest mateix blog

De Begur a Palamós, un viatge imaginari: Breu toponímia de la costa de l’Empordanet

 

cala d'Aiguablava

A l’hora de descriure i posar nom a la natura, a les muntanyes, al mar, llacs, rius i rierols, a qualsevol indret o accident geogràfic, l’enginy popular no té preu, és d’una riquesa, d’una fecunditat, extraordinària. En el cas de la nostra terra - i del nostre mar - passa tres quarts del mateix: el lèxic emprat en la descripció dels paratges i llocs de la costa és fruit de la barreja dels costums i dels argots dels pescadors, però també, de la pagesia del rerepaís i del món del suro (la indústria i el bosc) predominant fins avui a casa nostra. Aquesta barreja ha estimulat la imaginació popular i la varietat en les arrels de les paraules, que de la mà de l’abundosa natura, de la història i de l’acció humana, ha creat una patrimoni lingüístic de primera categoria. I també, trobarem en el lèxic emprat les arrels lingüístiques del “català salat”, forma dialectal del català empordanès (1),  que avui encara es troba entre molta de la gent del país, especialment la de més edat. 

      

es Tramadiu des del Puig de la Cala de Cabres

La toponímia de la costa de l’Empordanet serveix doncs - com no podria ser d’altre manera - per descriure i singularitzar el seu paisatge, i això ens permetrà fer un viatge en l’espai i en el temps per coneixe’l millor; perquè, si el senyal d’identitat de l’Empordanet és el paisatge, la costa i el mar són la seva ànima immortal. Hi ha llocs o elements del litoral  on, certament, el seu nom prové de la història, de la localitat o de l’indret proper: és el cas del Cap de Begur, de l’anomenat Port d’Esclanyà, o de les cales de Tamariu i Llafranc, per posar quatre exemples; però, normalment els topònims provenen d’una realitat física, palpable i sensible, d’un fet concret (històric o llegendari), de l’ús tradicional o servei del paratge, o d’una semblança imaginada o, senzillament, de l’empremta o record d’un personatge, normalment local. Així, és clar que l’origen esdevé múltiple i variat, i és una part indestriable de la petjada cultural de la gent del país i de la nostra pròpia essència humana.       

cala de Tamariu des del sector de la Perica

Cal dir, primer de tot, que hi ha alguns noms que es repeteixen diverses vegades, per anomenar accidents topogràfics similars en llocs diferents. Per exemple,  d’esculls i roques anomenades “la Roja” en trobem una a la cala Gens (entre Tamariu i Llafranc), a Llafranc; una altra al costat de la Punta d’en Blanc; i també al Cap Roig de Calella i a sota la cala Estreta, ja en terme de Palamós. D’altres anomenades “la Negre” ni han al paratge de S’Ajoc (a Tamariu), i a la cala de la Fosca i a la cala Margarida, de Palamós. 

  

la costa del Cap Roig 

I - seguint amb el color - d’esculls coneguts com “Ses Negres” ni han uns a prop del Cap sa Sal, de Begur, i a la Punta des Banc, d’Aigua Xelida; i també, més avall, passat Calella, ni han dos més molt a prop de la Punta dels Forcats, i unes altres Negres a la cala d’en Massoni. I de paratges marins coneguts com “Aigua Dolça” en trobem un a Tamariu i un altre a Calella, prop del Golfet; i, seguint a l’aigua, en aquest cas “d’Aigües Mortes” ni han a la cala d’en Gotes (a Aigua-Xelida) i al costat de la platja de Sant Roc, de Calella. 

llevantada a Calella de Palafrugell

Finalment, tornant ara a les roques - en les seves formes-, trobem diversos “Castellets” (per la similitud dels  esculls amb la torre d’un petit castell) al llarg de la nostra costa: un a la platja d’en Malaret,  a prop d’Aiguablava; dos més entre Tamariu i Llafranc (un a la cala d’en Roig i un altre a la cala Pedrosa); dos més a prop dels Forcats de Calella (el Castellet o Calçotets d’en Niell i el Castellet d’en Sais) i un altre al costat del cap Roig (es Castellet des Falcó). L’aigua i les roques marines es donen la mà en una simfonia  polifònica, meravellosa i inacabable.

    

les Illes Formigues des del Cap de Planes

Després d’aquest primer advertiment en farem un segon: el seguit de noms que anirem desgranant no pretén ser exhaustiu. Hem trobat algun escrit (2) que ja es cuida de fer-ho; el detall de tots els mots aplicats per esmentar  la geografia del nostre litoral es pot fer –segur- molt feixuc. El que ens interessa es posà sobre la taula la riquesa del vocabulari popular, la seva originalitat i, gairebé sempre, el seu encert.

   

cala Moreta i la cala de l'Illa Roja

Farem doncs aquest viatge imaginari cap el goig i el coneixement, des de Begur a Palamós; un viatge òbviament possible per mar però més difícil, per no dir impossible, de fer per terra (3), per la falta de continuïtat d’un  veritable camí de ronda, sempre reivindicat i mai aconseguit. I parlarem de noms, de la nomenclatura de llocs i d’indrets que ens recorden una realitat física o una existència concreta, del passat o del present: com ara, la Illa Roja, la Roca Negre, la platja de sa Riera, els esculls i el rec de Ses Negres o la cala de sa Tuna, al litoral del Cap de Begur; o la cova de la Gavina (sempre omnipresents), a la meravellosa cala Marquesa, i la minúscula platja de la Font o la cova del Doll, a Aigua Xelida; també en aquest sector, un xic més proper de Tamariu, hi trobem la roca de sa Rubia o la cala Pedrosa; i més avall, la Punta del Pinell, la Punta Negra i l’Illa Blanca, o el mateix Cap de Sant Sebastià, a tocar a Llafranc; després, anant cap a Calella, hi ha la Punta de la Torre i la Punta dels Tres Pins; i el Cap Roig, el Cap i la Punta del Terme (o de Planes) i la cala dels Canyers, entre Calella i Castell; i la mateixa platja de Castell o la cala de S’Alguer, a prop de la cala de la Fosca, ens recorden que la toponímia sovint està emparentada amb l’entorn més immediat.

  

el Pa de Pessic

En altres ocasions, el nom vol reflectir més aviat una realitat relativa, simbòlica o aparent: la Punta Espinuda, la Punta Llarga o les cales d’Aiguafreda, Platja Fonda i Aiguablava, a Begur; o l’esquerda bufadora de sa Roncadora, la cala Llarga i la cala Ventosa, o la mateixa cala d’Aigua Xelida, en són una mostra. 

el rec de ses Negres

A Tamariu, trobem la minúscula cala d’Aiguadolça;  i a Calella, el Port Bo, la Punta dels Forcats, Aigua Dolça o la meravellosa cala del Golfet. Entre els termes marins (encara disputats) de Palafrugell i Palamós tenim les Illes Formigues (Illa Gran, sa Corba, sa Planassa i l’escull Llagoster)  i les meravelloses cales del Cap de Planes (cala Bona, cala de Roca Bona i cala Estreta); o la cala de la Fosca i el Cap Gros, ja tocant a Palamós.  Una interpretació singular i la mateixa subjectivitat humana en la qualificació del paisatge esdevenen, en aquests casos, determinant.

   

la platja de sa Vinya Espatllada

També, els noms pot provenir de la història, d’un fet concret, històric o no, sovint més propi de la llegenda que de la realitat. És el cas de l’Illa de Mal Entrar i el sector  marí conegut com sa Nau Perduda, a prop del Cap sa Sal; del Port Pelegrí, de Calella, i de la Banyera de la Russa (4), al sud del Cap Roig; o dels esculls dels Moros  i les cales del Crit i la Font Morisca (5), a prop del Cap de Planes.

cala Marquesa, amb la Catedral

Sovint, també, la toponímia reflecteix un una utilitat concreta o un ús o motiu mariner:  És el cas de sa Llosa des Fanguejadors, el Cap des Forn, el Golfet de les Mines, el Cap sa Sal o la Punta es Plom (6), entre sa Riera i sa Tuna; o el Cau dels Neros i la recòndita i amagada platja des Falcó o de sa Vinya Espatllada (quina delícia de nom!), a tocar el Cap de Begur; o el mateix Port de Fornells, sobre Aiguablava. Més avall, cap a Aigua Xelida, trobem la inaccessible cala de Cabres i la perillosa (tancat l’accés per terra, degut als accidents i al mal estat del camí d’accés. Quina sorpresa!)  cala Sorellera; i la cala dels Gómbits, a Tamariu. 

la Punta del Burro amb els Amaradors

I seguim per sobre de la cala del Gamarús (amb el seu es Bufador, que funciona els dies de mar de Llevant) trobarem els bells paratges de tota la costa de la Musclera, i dels Amaradors, el Pescador de la Son i s’Eixugador, ja a la Pedrosa. Després, la cova del Tabac ens recorda l’època del contraban; i més avall - ara ja som a Calella - trobem la platja del Canadell; i seguirem el nostre viatge, i passat el Cap de Planes, a banda i banda de la cala dels Canyers, trobarem la cala Corbs (amb la seva piscina natural i l’aigua marina de color turquesa)  i la cala Senià (gairebé sota el domini exclusiu de la família Ferrer-Salat); per anar a trobar el foraió conegut com el Trenca Timons i la roca de les Julivies, ja a la cala de Castell. Més al sud, cap a Palamós, al Cap Gros, si la busquem, trobarem la petita cala de la Sardina.

la cala del Gamarús (amb es Bufador)

                                          

Però, on l’enginy popular esclata en tota la seva vigoria i singularitat és el moment de batejar el lloc, l’indret, l’element concret de la costa, a través d’una idealització sovint mítica del paratge,  com quan sentim parlar d’es Caganer des Duc, la cala del Rei i el Bany de la Sultana , ben bé a tocar de la platja de sa Riera; o la cala Marquesa, d’Aigua Xelida, i  dins de la mateixa cala, uns racons coneguts - per la seva magnificència - com la Catedral i la Sagristia o, en contra  - per la seva estretor-, com el rec dels Arbres o sa Claveguera,    

la cala Gens o cala del Cau

o bé per una representació física idealitzada, especialment a l’hora de batejar indrets, roques i esculls, com és el cas de les roques anomenades es Ulls de Llop i el Pa de Pessic, a prop de sa Riera; o  sa Capelleta i l’illa de sa Pega, entre el Cap des Forn i el Cap sa Sal; o la Punta des Mut, a Aiguablava; també, la roca d’en Pla i la Punta del Bisbe, o la roca de la Dona Marinera, a Aigua Xelida; i la Punta del Burro, a Tamariu, des d’on podem també anar cap a la Cuina, allà a la Musclera; o bé seguir fins els niells anomenats la Galera, la Poltrona, el Llençolet i el Cavall (altrament dit l’Stalin), a la cala Pedrosa;  i costa avall trobem l’indret conegut com la Casa de la Vila (quin enrenou, no!), el Cap dels Frares, la Punta del Filferro i el niell de sa Paparina, a prop de la cala Gens; i també, els esculls coneguts com la Sabata o el Cavall Bernat (o Carall Bernat), a prop del Cap de Sant Sebastià, a Llafranc. 

   

la cala d'en Massoni

I després seguim cap els esculls de sa Trona, es Conill, es Burro, es Caganer, es Còdol i sa Foradada (carai!, ni ha per tots els gustos), a Calella; o la Xemeneia, del Cap Roig; per anar a parar a la cala del Vedell, o els niells de la Cadena i el Bressol, ja baixant cap a Senià i Castell. Finalment, les roques anomenades el Cargol,  el Queixal i el Morro del Vedell, a la Cala de Santa Margarida, de Palamós, són representatives d’aquesta riquesa lingüística inacabable. El nostre magí, per uns moments, ha fet un viatge meravellós cap a un imaginari desconegut que ens fa tancar els ulls i ens emplena de pau, de llum i de color.

la cala del Crit

Però, encara no hem acabat el viatge. En aquesta classificació subjectiva que hem fet dels racons i dels elements físics més notables de la nostra costa, queda per fer un repàs de dalt a baix –de Begur fins a Palamós – d’aquells en que el nom pot ser conseqüència del record o la petjada d’un personatge -  normalment -  local: com ara, la Punta d’en Toni, a sa Riera; la platja i font de n’Estasia, la platja d’en Malaret, a Fornells; i la cova d’en Gispert, la platja d’en Gotas, la Punta i la cova de l’Àvia Catalana, o la llosa anomenada la Llar d’en Mayola, a Aigua-Xelida; o la cala d’en Roig o la del Gamarús, o l’embarcador de l’Anglès, entre Tamariu i la Pedrosa. 

    

el color blau "Corbs" de la cala

I seguim: la Punta de n’Estela, el Salt de Romaboira (7) o la cala d’en Roquer Ermità (8), a prop de Llafranc; i el Port de Malaespina, la platja i el Port d’en Calau, o els esculls del Castellet o Calçotets d’en Niell, a Calella; i també, la Punta i la cala d’en Massoni, la Punta d’en Garol o la cala d’en Remendon, entre el Cap Roig i la platja de Castell, completen aquest apartat dedicat a personatges no sempre del tot il·lustres.

la cala dels Canyers

els esculls de Senià, sota el Puig d'en Roure

La llista podria ser molt i molt llarga, i molt més detallada (9); pel mig ens hem deixat alguns altres noms prou importants que poden ser prou suggeridors però d’origen desconegut o de referencia més dubtosa, com ara la cala des Tramadiu, el Cap Rubí (nom, joia, localitat?), la Punta des Paluell (?), o la esmentada cala Gens o del Cau (?);  però, a tall d’exemple, ja demostra una riquesa lingüística de primer ordre i una imaginació desbordant que es concreta en cada lloc, en cada racó, en cada pedra, niell o foraió d’aquesta costa nostra, estimable i estimada per totes i tots els que la gaudim i vivim. Un bé de deu de noms que ens recorden la història viva de la nostra costa i de la nostra gent, i que ens transporten als nostres propis orígens; uns orígens que són comuns per a tothom.

   

el Cap Gros amb la cala de Castell

(1)    “Coses sentides. El parlar de Palafrugell”, Ed. Baix Empordà

(2)    - “Un assaig de nomenclatura dels accidents topogràfics de la costa compresos entre Palamós i la platja de Pals”, a Revista de Palafrugell,  de 1-03-1973

(3)    - veure “Recuperem els camins de ronda de l’Empordanet”, en aquest mateix blog

(4)    - veure “el mirador i la Banyera de la Russa”, en aquest mateix blog

(5)    - veure “El Crit i la Font Morisca: dues cales de llegenda”, en aquest mateix blog

(6)    - veure “La costa de Begur: la costa de les mines”, en aquest mateix blog

(7)    - veure la Revista de Palafrugell,  pl. 22, de 1-11-96, article que parla d’en Ramon Boira

(8)    - veure “El perfil de la costa de l’Empordanet”, de Josep Castelló, Ed. Baix Empordà, on trobareu molta informació sobre els topònims

(9)    - veure topografia de l’Institut cartogràfic de la Generalitat de Catalunya, i les fonts esmentades a les notes 2 i 7