article d'opinió

24-12-2009

Que podria dir jo, ara, del dia d’avui. Del que ha passat, del que ens ha passat a nosaltres. Els dies transcorren indefectiblement. El temps (si no tenim en compte el concepte “enstenià”) és infinit, ens sobrepassa. Nosaltres ens limitem a comptar. Posem uns punts de referència i comptem i comptem. Tenim sempre la necessitat d’abastar-ho tot, de saber el que, el com, fins a on, el quan, la mida, ... el concepte, el gènere, la determinació. Hem de definir, classificar, tancar, ... Volem les coses a la nostra mida.
I direu, el perquè us dic tot això? Doncs ni més ni menys per treure-li una mica d’importància a tot el que ens passa en el dia a dia. Quan veus l’immensitat de l’espai, del temps; la poca importància de cadascú de nosaltres, la nostra fragilitat i la nostra absoluta precarietat, te’n adones de la poca importància de l’individu. Malgrat tot, tampoc voldria caure en el passotisme ni en l’escepticisme més estèril, doncs, malgrat tot, la lluita per a la millora de la nostre espècie, el creixement d’un procés d’humanització que, segons l’Eudald Carbonell, està en la seva fase inicial, és una lluita col·lectiva a la qual nosaltres, com a essers individuals, tenim el deure de contribuir.
Dit això doncs, faré cinc cèntims de la meva opinió sofre els afers que ens afecten més directament:
A nivell del nostre país, Catalunya, el govern del tripartit se les empesca com pot. És cert que les coses es poden fer molt millor, però, hem de veure don venim i el que es pot fer. El fet –tan criticat per CiU- de la falta d’acord en alguns temes com el de les vegueries, el de la llei de successions, .. jo penso que no és negatiu, penso que és una mostra de la diversitat del govern, de la pluralitat d’opinions que es donen al carrer i, per tant, és bo que hi sigui, que no hi hagi unanimitat. Sovint les unanimitat demostren la falta de debat i criteri; són una mostra de una veritas falsa. I després d’això, sortiran els problemes al carrer. Val més discutir-ho tot, i cercar l’acord, el pacte, el comú denominador. Segur que serà millor per a tots.
A nivell de l’Estat, el govern també té reptes molt difícils, en uns moments d’important crisi del sistema econòmic capitalista a nivell mundial. L’economia i tot el que comporta en el món del treball, de l’empresa, passa per uns moments feixucs. Després, si és el cas, ja ho comentaré. El PSOE continua en la seva política mig socialdemòcrata en un país que no va culminar el seu “estat de benestar”. Fa el que pot, com a força política de centresquerra, davant una oposició neofranquista que cada dia sembla controlar millor alguns mitjans de comunicació i amb tot un seguit d'acolits, de seudointel·lectuals que li donen aire: és increïble com un partit ple de casos de corrupció, amb molts dels seus dirigents acusats per la fiscalia, encara s’atreveix a donar lliçons de democràcia i llibertat, acusant als portaveus socialistes de mentides. Dintre de la dreta espanyola encara hi ha molts personatges (i interessos) que viuen en la llarga etapa del franquisme. En política exterior (molt criticada pel PP) penso que en Moratinos ho está fent força bé en el dia a dia, malgrat que la política exterior espanyola continua sense representar el paper que li pertoca davant dels països llatinoamericans i de l’Orient Mitjà, i segueix sense reconèixer la responsabilitat històrica d’Espanya en la descolonització del Sàhara occidental. Li pesa més la por al conflicte diplomàtic amb el Marroc que donar la cara pels errors del passat, en aquest cas, de la decadència de l’autocràcia franquista de l’any 1975. I a nivell de l’economia, durant els últims 30 anys hem seguit un model econòmic equivocat (potser no em podiem seguir d'altra), passant d’un inicial, començat pels tecnòcrates del franquisme en els anys 60, basat en una incipient industrialització, i l’emigració i el turisme, a un altre en la qual no es va desenvolupar amb ambició la plena industrialització i es va apostar més per la construcció, els serveis i el turisme; amb unes conseqüències sobre el territori nefastes. La crisi mundial dels anys 1973-76 a Espanya va arribar amb retard i els processos de reconversió industrial que va engegar els governs del PSOE a partir de l’any 1982 varen aconseguir desmuntar bona part del teixit productiu de l’incipient indústria del nostre país: en el procés de normalització política a Europa i d’entrada en el Mercat Comú, es varen eliminar les barreres proteccionistes i el capital estranger va poder entrar a Espanya i invertir seguint els seus interessos. Sectors industrials antics, com la industria tèxtil, la siderúrgia, la naval varen entrar en una crisi irreversible, i no varen poder esser substituïts per altres sectors industrials més capdavanters. Després, la promoció i l’enaltiment de tot un seguit de valors que propiciaven l’enriquiment ràpid, l’oportunisme, sense donar prou valor al treball, a l’esforç, a l’estudi, .. tant per part de la dreta com pels socialistes (nefasta va ser la propagació d’aquests valors a l’època dels anys 80) va culminar un model productiu obsolet, caduc i feble. La crisi de principis del anys 90 ja va ser un avís per tal de modificar un model econòmic basat especialment en el sector turístic i la construcció. L’actual crisi ens obligarà a intentar modificar el model. Davant de tot un seguit de països menys desenvolupats (fins ara) que aposten per un model industrial menys sofisticat, que requereix molta ma d’obra de baix cost, però que, mica en mica, seran més eficients i es desenvoluparan més en capital fixa, és a dir, en tecnologia de tota mena, la única oportunitat que tenim és mira de créixer en sectors productius que aporten més plusvàlua. Però, això és difícil en un país amb poca formació del capital humà, que inverteix poc en recerca, on sovint l’economia submergida és molt important, on els treballadors per compte propi és compten per milions. Els temps a venir els veig molt i molt difícils. és cert que els nous estats industrials, mica en mica, al millorar el nivell de vida de la població anirà requerint millors condicions socials i econòmiques, i per tant, part dels seus avantatges competitius actuals, s’aniran perdent, però de tota manera, amb estat relativament pobre com el nostre, i sense tenir –penso- uns recursos naturals que siguin estratègics i que puguin ser posats en valor, la nostra principal avantatge continuarà essent el clima, el territori, el model social, .... No sé si amb això n’hi haurà prou!

Seguirem .... avui és Nit Bona i hem d’anar a veure a la família. Encara que la Fina i jo estem fotuts, ella del queixal i jo de l’hèrnia discal, hem de gaudir una estona amb els més propers. Salut, felicitat, justícia i llibertat.