El club dels mentiders

A l’època d’en Franco ens deien que els espanyols no ens interessava la política, que érem “apolítics”. Ara ens diuen que estem “desafectats” respecte a la política i els polítics; però que no hauria de ser així, que tots (els polítics) no són iguals. És possible.
Sovint en algun mitjà de comunicació llegeixes comentaris com ara: i per què no tenim a ... J.L.Sampedro, V.Navarro, ...  governant?, i no aquesta colla de dròpols i mentiders. Quan escoltem dir “tots els polítics són uns mentiders” podríem pensar, com en la paradoxa d’Epimènides, que, qui diu això, és un polític, però no hi ha cap paradoxa, aquesta afirmació categòrica representa l’opinió comuna de tothom.  I és que, en dictadura o en democràcia el poder (econòmic) utilitza les seves titelles (polítiques) per tal de fer la seva voluntat i representació, donant  sentit els seus interessos, i no cercant el bé del comú.

A Espanya, d’això, en sabem un piló. Al poc de pujar el poder, l’any 1986 el PSOE ja va ensenyà la seva veritable cara més llunàtica, per amagada. Ràpidament, va passar d’una posició en contra de l’entrada d’Espanya  a l’OTAN, del 1982, a un mel•liflu eslògan de campanya “OTAN, de entrada No”, fent una campanya descarada, ara sí a plena llum del Sol, a favor de l’aliança bèl•lica occidental. D’en Felipe Gonzalez es va arribar a dir que: “usted miente com mucho aplomo”. Potser la frase més emblemàtica sobre l’engany i la mentida la va arribar a dir un general post franquista, el general de la guàrdia civil José Antonio Sáenz de Santamaría, quan l’any 1995, en ser preguntat  sobre el tema dels GAL, l’actuació del govern i del seu cos, va afirmar: “hay cosas que no se pueden hacer; si se hacen no se pueden decir; si se dicen hay que negarlas” (El País, 24-2-1995). Tot un receptari de la “mala política”, que ni el més avesat dels alumnes d’en Maquiavel (“un príncep prudent no pot ni ha de mantenir fidelitat a les seves promeses, quan aquesta fidelitat no va en el seu propi benefici”) ho hagés sintetitzat millor.
Després va venir  la primera etapa neofranquista del govern Aznar,  i les mentides del PP (amb el vist i plau de bona part de l’oposició) sobre la massacre d’Iraq, amb la cirereta amarga de l’atemptat del 11 de març de 2004 a Madrid, i la continuació en l’engany i la mentida, com si el poble espanyols encara fos “apolític”, o “idiota” (amb perdó).
A l’Aznar el va seguir en Zapatero, amb la seva cara de bon noi, però que ens volia fer combregar amb rodes de molí. Ara sí, ja som, políticament, adults va venir a dir: “los ciudadanos españoles merecen un gobierno que no les mienta, un gobierno que les diga siempre la verdad” (13-11-2004); "Pascual, apoyaré la Reforma del Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlamento de Cataluña" (13-11-2007); "se podria decir que la economia española ha entrado en la champions league de la economia mundial en esta legislatura. Mal que les pese a algunos" (11-09-2007); "No estamos en una crisis económica"  (7-2008). Era evident que els fets i les paraules no anaven de la ma. Ens continuaven tenint per rés.
I ara el PP, que podem dir del PP? És possible que encara ens estranyi l’engany i la mentida de la dreta espanyola?

Varen prometre crear 3 milions de llocs de treball i arreglar l’economia en dos dies, com a l’any 1996. Varen dir que, sabien molt bé com estava l’economia del país, que era un problema de credibilitat política dels governants, que els mercats respondrien positivament  al canvi de govern i a la confiança en que el nou govern faria la política econòmica que li convenia a Espanya. Que l’elevat preu de la prima de risc era conseqüència de la falta de credibilitat del govern (amb això potser sí que tenien raó, com es demostra cada dia). Que no donarien diner públic els bancs per superar els seus problemes econòmics. Deien que no retallarien en sanitat ni en educació: “le voy a meter la tijera a todo salvo a las pensiones públicas, a la sanidad y a la educación” (M. Rajoy, 4-11-2011); que no tocarien els impostos: “nos vamos a oponer a cualquier subida de impuestos” (M.Rajoy, Soutomaior, 09-2011), “yo no soy com usted (Rubalcaba). Le subió el IVA a la gente y no lo llevaba en su programa ... Yo lo que no llevo en mi programa no lo hago” (M. Rajoy, Debate Electoral, 11-2011); i que respectarien el dret dels treballadors i no facilitarien el acomiadament: “El PP no pretende abaratar el despido, sinó promover que el contrato indefinido sea la regla general” (M.Rajoy, entrevista Telecinco, 09-2011). En Mariano Rajoy, en una arrancada triomfalista, deia que ell i el govern donarien sempre la cara: “decir siempre la verdad, aunque duela, sin adornos y sin excuses; llamar al pan,pan, y al vino, vino” (M. Rajoy, Discurs d’investidura, 12-2011); i podríem seguir, el festival de mentides i incompliments és inesgotable.

8 mesos després,  el govern del PP està sense rumb, a la deriva, amb més gent aturada, al carrer, que mai; un govern supeditat als dictats de la banca alemanya, del BCE i del FMI; del que diuen els “mercats”, del que diuen a Brussel·les, a Berlín, ... Un govern  sense cap política econòmica pròpia, sense saber que fer ni a on anar, repetint un cop i un altra que no hi ha cap més camí ni cap altra solució, que tot és culpa de la herència rebuda. Un govern mancat de tota credibilitat, i que dóna una imatge de desgovern, d’improvisació i desànim com mai havíem viscut. I Don Mariano que fa? Amagar-se darrera d’en de Guindos, d’en Montoro, d’una altra Sáenz de Santamaría (Soraya), o d’en Wert, Gallardón, Bañez, o qui tingui més a prop, con tal de no sortir a la foto.  Don Mariano es nega a fer un debat sobre l’estat de la nació, s’amaga dels periodistes i fuig per la porta del darrera del Congrés. Tot un paradigma del govern actual, que puja l’IVA del teatre i la cultura, però el manté al tipus reduït per a les curses de braus; que decreta una amnistia fiscal per als defraudadors, fent-los pagar un tipus del 10% i creu  “innocentment” en les seves les declaracions voluntàries; que proposa modificar la llei de l’avortament, tornant a penalitzar a les dones més necessitades i/o maltractades.

És el club dels mentiders. Ja seria hora que el Codi Penal espanyol contemplés l’incompliment flagrant de les promeses electorals del polítics com un delicte; que es modifiques el Títol XVIII per tal que es contemplés la falsedat, la mentida i l’engany dels polítics com un frau a la ciutadania i a l’electorat. Però, per això, encara ens queden unes quantes assignatures pendents (haurem de repetir el curs?), com ara aconseguir un sistema electoral proporcional i  just, amb un Congrés representatiu, més enllà del partit que governi; i una administració de Justícia veritablement independent del poder polític. És a dir, l’existència d’una separació real de poders. I és que en alguns aspectes la nostra democràcia (post franquista i juancarlista) encara estar per acabar. Montesquieu, encara dorm més amunt dels Pirineus.  

La fi dels mites

“comences a veure quina classe de món estem creant? És el contrari, exactament el contrari, d’aquestes estúpides utopies hedonistes que varen imaginar els antics reformadors. Un món de por, de racionament i de turment, un món de trepitjar  i ser trepitjat, un món que es farà cada dia més despietat.  El progrés del nostre món serà la conseqüència de més dolor”

George Orwell, 1984

El mode de producció capitalista està en una  crisi profunda i, a mig termini, irreversible. Molts dels valors i de les idees, de les institucions i de les estructures de poder,  que han impulsat, alimentat i mantingut el sistema social basat en aquest mode de producció, avui, ja són objecte de revisió i, en un futur immediat, de ben segur, caldrà aprofundir creativament en l’anàlisi i en la previsió d’una nova manera d’entendre la vida sobre el nostre planeta.

Històricament, de la mà del desenvolupament i del creixement del Capital es crea una nova manera de domini sobre la vida de les persones, i  l’adveniment d’una ideologia de suport que ho justifiqués. La fi del domini directe sobre la població que era característica dels sistemes socials anteriors (com ara en el esclavisme o el feudalisme) donà lloc el regne de la Llibertat (individual i d’empresa), que les idees de la Il·lustració difongueren per tot l’Occident. I amb la Llibertat (ara l’ésser humà ja era lliure per vendre el seu treball), la Raó com a eina de canvi i progrés social. Ja es podia fer fora els vells valors, les velles creences, qüestionar  el funcionament de les velles religions. L’inici de  l’època de la ciència havia de significar l’enterrament dels vells mites. Res més lluny de la realitat.

Aviat, alguns pensadors de la Il·lustració, com ara Condorcet o Turgot, mitificaren la nova Raó amb la seva fe amb el Progrés. Un Progrés que, d’alguna manera, justificava la creixent racionalitat econòmica que imposava  el capitalisme. Aquesta Raó i aquest Progrés eren la condició de l’existència de la nova classe social ascendent, la burgesia, i el mitjà i l’objectiu d’ una nova organització política de la societat, un nou tipus d’Estat. Un Estat (capitalista) que justificava la seva creació com a regne de la Llibertat, com a desenvolupament de l’Esperit que es fa lliure, en el pensament de la filosofia germànica (Kant, Hegel, ..), o per la seva utilitat pràctica, en la filosofia anglesa (Locke, Stuart Mill, Hume,..),  o en la nova ciència econòmica (Adam Smith, Ricardo, ..)

Amb la Llibertat i la Raó a la ma tot era possible: la recerca de noves fonts energètiques,  la creixent millora en els mètodes d’organització del treball, unes noves relacions socials de producció, i la mitificació de la Tècnica. La crítica marxista a l’evolució històrica del Capital també ha estat presonera d’aquesta mitificació de la tècnica i la racionalitat econòmica,  que varen avançar, des de la utopia premarxista, pensadors com Sant-Simon. La Política marxista justificaria la necessitat històrica del l’Estat i del seu desenvolupament fins a la seva superació, per transformar-se d’eina de sotmetiment polític a simple regulador de les noves forces productives. La fe  en el Progrés, en la Raó, en l’Estat, en el sentit progressiu de la Història Universal, en el Desenvolupament, en l’esperit revolucionari del desenvolupament de totes les forces productives de la societat, en la transformació constant, en la Tècnica, .... I així, hem justificant conceptes, en principi, antagònics, com són desenvolupament i sostenibilitat, eurocentrisme i autonomia de les nacions, nacionalització i cooperació econòmiques, ...,  en l’idea que la contradicció no era tal, sinó, que era un pas més en la Dialèctica de la Història. La idea que el desenvolupament de les forces productives i la modificació de les relacions de producció havien de permetre l’aprofundiment de la lluita de classes i l’adveniment d’una nova classe social hegemònica, el proletariat; la justificació de que el “Socialisme en un sol país”, d’Stalin, no era una renúncia  sinó la conseqüència lògica d’un determinat context històric internacional i de l'insuficient desenvolupament de les forces productives, i que, per tant, la revolució socialista mundial hauria de venir, més endevant, de la ma dels països capitalistes més desenvolupats. Tot eren maneres de justificar aquesta mateixa fe en el Progrés  i en la Tècnica, com si la tècnica moderna no portés, en si mateixa, la llavor d’unes determinades relacions socials de producció i de reproducció.

Hem d’acabar amb els nous mites:  Més centralització econòmica no vol dir més garanties per accedir el Socialisme; més proletarització del treball no vol dir més capacitat de canvi en el model econòmic; més força sindical no vol dir, directament, més capacitat organitzativa i revolucionaria dels treballadors; menys Estats no vol dir més facilitats per l’autonomia dels pobles i de les nacions. De la mateixa manera que la natura ens assenyala els seus límits, la creixent socialització del treball va acompanyada d’una contradicció creixent entre  les cultures i les poblacions a nivell mundial; i posa en qüestió la manera d’organitzar la vida de les persones i la relació d’aquestes amb el medi.   

És clar que, com preveia la Rosa Luxemburg,  en el moment en que totes les formacions precapitalistes estiguin mercantilitzades esdevindrà la impossibilitat material d’obtenció de la plusvàlua capitalista, per la pròpia impossibilitat de la existència d’una demanda agregada que la permeti. Però, malgrat l’evident ensorrada del capitalisme a mig termini, ens podem preguntar si això facilitarà la unió de la classe treballadora mundial a la recerca d’una nova manera de treballar i viure? Pel que sembla, fins ara, més aviat el col·lapse econòmic generarà més i més conflictes a nivell del planeta, més divisió de la població. Si això fos així, el futur de la Humanitat estarà  en entredit.

Una via de sortida davant d’aquest futur previsible, pot ser, també dialècticament, anar pensant i treballant col·lectivament per promoure altres maneres d’entendre la societat, el treball i el lleure, la pròpia vida: cercant  altres maneres d’organització social i econòmica que fomentin la descentralització econòmica, la regionalització econòmica i política, l’autonomia política de les nacions, l’autosuficiència energètica i alimentària, el cooperativisme i les economies a petita escala, ...I per això, conceptes com equilibri, harmonia, decreixement, “desconnexió” econòmica, ... han de ser objecte de debat. Un debat fet a partir de criteris de sostenibilitat ambiental, política i social; un debat que busqui  la construcció d’un nou discurs polític, d’una nova filosofia, d’uns nous valors, d’una nova hegemonia ideològica i social que faciliti el canvi social; i sense que això sigui incompatible amb la construcció de noves organitzacions internacionals, d’una nova estructura política piramidal a nivell mundial, absolutament popular i democràtica, que cerqui solucions als problemes globals del planeta.

La Crida de Bamako

El 18 de gener de 2006, vigília de la celebració del Fòrum Social Mundial Policèntric, es va fer la Crida de Bamako. Havien passat 50 anys des de la Conferència de Bandung, organitzada pels líders independentistes, Nehru de la Índia i Sukarno de Indonèsia, i en la qual el Moviment dels Països No Alineats definia els seus principis bàsics d’actuació en el nou escenari internacional de la postguerra. A partir de l’experiència dels darrers anys, els representants de l’Assemblea dels moviments socials i del Fòrums mundials celebrats, tant dels temàtics com els fets a nivell nacional i a nivell continental, es reunien a aquesta ciutat de Mali, per definir altres objectius de desenvolupament que garantissin l’equilibri social i una nova relació entre el Nord i el Sud, amb l’eliminació de l’explotació de classes i de qualsevol discriminació per raó de gènere, de raça o de casta.

La Crida va ser una aportació a l’emergència d’un nou subjecte popular històric que permetés la definició i la promoció d’alternatives capaces de mobilitzar les forces socials i polítiques per a la superació del sistema capitalista, per a la consolidació d’uns nous principis humans bàsics, com són el dret a la vida per a tothom, a la necessitat d’un ordre social on imperi la pau, la justícia i la diversitat. A Bamako també es va voler definir la manera d’aconseguir la plena realització d’aquests objectius, tant a nivell local com a escala de tota la humanitat; i això en base als següents Principis: 1. Construir un món basat en la solidaritat dels essers humans i dels pobles. 2. Construir un món basat en l’afirmació plena i completa dels ciutadans i les ciutadanes, i la plena igualtat de sexes. 3. Construir una civilització universal que ofereixi a la diversitat, en tots els seus àmbits, el seu ple potencial de desplegament creador. 4. Construir la socialització mitjançant la democràcia. 5. Construir un món basat en el reconeixement de l’estatut no mercantil de la natura i dels recursos del planeta i de les terres agrícoles. 6. Construir un món basat en el reconeixement de l’estatut no mercantil de la producció intel•lectual i dels coneixements científics, en matèria d’educació i de salut. 7. Promoure les polítiques que vinculen fortament la democràcia sense límits, el progrés social i l’afirmació de l’autonomia de les nacions i dels pobles. 8. Afirmar la solidaritat dels pobles del Nord i del Sud en la construcció d’un internacionalisme basat en l’antiimperialisme.

En el treball fet en comissions al voltant d’aquests Principis, s’afirmà la voluntat de construir un nou internacionalisme dels pobles del Nord i del Sud, que poses fre a la dictadura dels mercats financers i el desplegament mundial de les grans companyies transnacionals, a partir de la solidaritat dels pobles i les nacions dels cinc continents i de la construcció del necessari consens polític, econòmic i cultural alternatiu a la mundialització neoliberal i militar dels EEUU i els seus aliats. A partir d’aquests Principis, la Crida definia un seguit d’Objectius a llarg termini i de Propostes d’actuació immediata: 1. Per un Sistema Mundial multipolar fundat sobre la Pau, el Dret i la Negociació. 2. Per una reorganització econòmica del Sistema Mundial. 3. Per unes noves regionalitzacions al servei dels pobles i que enforteixin al Sud en les negociacions globals. 4. Per una gestió democràtica dels recursos naturals del planeta. 5. Per un futur millor de les agricultures camperoles. 6. Per la construcció d’un front unit de tots els treballadors. 7. Per una democratització de les societats que permeti un ple desenvolupament humà. 8. Per la eradicació de totes les formes d’opressió, explotació i alienació de les dones. 9. Per una gestió democràtica dels mitjans de comunicació i de la diversitat cultural. 10. Per la democratització de les organitzacions internacionals i la institucionalització d’un ordre internacional multipolar.

A partir d’aquí, es varen crear grups de treball per a cada proposta, un treball a realitzar al llarg de l’any en base al desenvolupament detallat de cadascuna d’elles, amb la voluntat de crear sinergies i solidaritats per sobre de les fronteres geogràfiques i sectorials, i poder ser objecte d’avaluació en properes trobades.