La fi dels mites

“comences a veure quina classe de món estem creant? És el contrari, exactament el contrari, d’aquestes estúpides utopies hedonistes que varen imaginar els antics reformadors. Un món de por, de racionament i de turment, un món de trepitjar  i ser trepitjat, un món que es farà cada dia més despietat.  El progrés del nostre món serà la conseqüència de més dolor”

George Orwell, 1984

El mode de producció capitalista està en una  crisi profunda i, a mig termini, irreversible. Molts dels valors i de les idees, de les institucions i de les estructures de poder,  que han impulsat, alimentat i mantingut el sistema social basat en aquest mode de producció, avui, ja són objecte de revisió i, en un futur immediat, de ben segur, caldrà aprofundir creativament en l’anàlisi i en la previsió d’una nova manera d’entendre la vida sobre el nostre planeta.

Històricament, de la mà del desenvolupament i del creixement del Capital es crea una nova manera de domini sobre la vida de les persones, i  l’adveniment d’una ideologia de suport que ho justifiqués. La fi del domini directe sobre la població que era característica dels sistemes socials anteriors (com ara en el esclavisme o el feudalisme) donà lloc el regne de la Llibertat (individual i d’empresa), que les idees de la Il·lustració difongueren per tot l’Occident. I amb la Llibertat (ara l’ésser humà ja era lliure per vendre el seu treball), la Raó com a eina de canvi i progrés social. Ja es podia fer fora els vells valors, les velles creences, qüestionar  el funcionament de les velles religions. L’inici de  l’època de la ciència havia de significar l’enterrament dels vells mites. Res més lluny de la realitat.

Aviat, alguns pensadors de la Il·lustració, com ara Condorcet o Turgot, mitificaren la nova Raó amb la seva fe amb el Progrés. Un Progrés que, d’alguna manera, justificava la creixent racionalitat econòmica que imposava  el capitalisme. Aquesta Raó i aquest Progrés eren la condició de l’existència de la nova classe social ascendent, la burgesia, i el mitjà i l’objectiu d’ una nova organització política de la societat, un nou tipus d’Estat. Un Estat (capitalista) que justificava la seva creació com a regne de la Llibertat, com a desenvolupament de l’Esperit que es fa lliure, en el pensament de la filosofia germànica (Kant, Hegel, ..), o per la seva utilitat pràctica, en la filosofia anglesa (Locke, Stuart Mill, Hume,..),  o en la nova ciència econòmica (Adam Smith, Ricardo, ..)

Amb la Llibertat i la Raó a la ma tot era possible: la recerca de noves fonts energètiques,  la creixent millora en els mètodes d’organització del treball, unes noves relacions socials de producció, i la mitificació de la Tècnica. La crítica marxista a l’evolució històrica del Capital també ha estat presonera d’aquesta mitificació de la tècnica i la racionalitat econòmica,  que varen avançar, des de la utopia premarxista, pensadors com Sant-Simon. La Política marxista justificaria la necessitat històrica del l’Estat i del seu desenvolupament fins a la seva superació, per transformar-se d’eina de sotmetiment polític a simple regulador de les noves forces productives. La fe  en el Progrés, en la Raó, en l’Estat, en el sentit progressiu de la Història Universal, en el Desenvolupament, en l’esperit revolucionari del desenvolupament de totes les forces productives de la societat, en la transformació constant, en la Tècnica, .... I així, hem justificant conceptes, en principi, antagònics, com són desenvolupament i sostenibilitat, eurocentrisme i autonomia de les nacions, nacionalització i cooperació econòmiques, ...,  en l’idea que la contradicció no era tal, sinó, que era un pas més en la Dialèctica de la Història. La idea que el desenvolupament de les forces productives i la modificació de les relacions de producció havien de permetre l’aprofundiment de la lluita de classes i l’adveniment d’una nova classe social hegemònica, el proletariat; la justificació de que el “Socialisme en un sol país”, d’Stalin, no era una renúncia  sinó la conseqüència lògica d’un determinat context històric internacional i de l'insuficient desenvolupament de les forces productives, i que, per tant, la revolució socialista mundial hauria de venir, més endevant, de la ma dels països capitalistes més desenvolupats. Tot eren maneres de justificar aquesta mateixa fe en el Progrés  i en la Tècnica, com si la tècnica moderna no portés, en si mateixa, la llavor d’unes determinades relacions socials de producció i de reproducció.

Hem d’acabar amb els nous mites:  Més centralització econòmica no vol dir més garanties per accedir el Socialisme; més proletarització del treball no vol dir més capacitat de canvi en el model econòmic; més força sindical no vol dir, directament, més capacitat organitzativa i revolucionaria dels treballadors; menys Estats no vol dir més facilitats per l’autonomia dels pobles i de les nacions. De la mateixa manera que la natura ens assenyala els seus límits, la creixent socialització del treball va acompanyada d’una contradicció creixent entre  les cultures i les poblacions a nivell mundial; i posa en qüestió la manera d’organitzar la vida de les persones i la relació d’aquestes amb el medi.   

És clar que, com preveia la Rosa Luxemburg,  en el moment en que totes les formacions precapitalistes estiguin mercantilitzades esdevindrà la impossibilitat material d’obtenció de la plusvàlua capitalista, per la pròpia impossibilitat de la existència d’una demanda agregada que la permeti. Però, malgrat l’evident ensorrada del capitalisme a mig termini, ens podem preguntar si això facilitarà la unió de la classe treballadora mundial a la recerca d’una nova manera de treballar i viure? Pel que sembla, fins ara, més aviat el col·lapse econòmic generarà més i més conflictes a nivell del planeta, més divisió de la població. Si això fos així, el futur de la Humanitat estarà  en entredit.

Una via de sortida davant d’aquest futur previsible, pot ser, també dialècticament, anar pensant i treballant col·lectivament per promoure altres maneres d’entendre la societat, el treball i el lleure, la pròpia vida: cercant  altres maneres d’organització social i econòmica que fomentin la descentralització econòmica, la regionalització econòmica i política, l’autonomia política de les nacions, l’autosuficiència energètica i alimentària, el cooperativisme i les economies a petita escala, ...I per això, conceptes com equilibri, harmonia, decreixement, “desconnexió” econòmica, ... han de ser objecte de debat. Un debat fet a partir de criteris de sostenibilitat ambiental, política i social; un debat que busqui  la construcció d’un nou discurs polític, d’una nova filosofia, d’uns nous valors, d’una nova hegemonia ideològica i social que faciliti el canvi social; i sense que això sigui incompatible amb la construcció de noves organitzacions internacionals, d’una nova estructura política piramidal a nivell mundial, absolutament popular i democràtica, que cerqui solucions als problemes globals del planeta.