Dissabte, 9 del
matí d’un lluminós dia del mes d’abril. Caminar cap avall, pel breu corriol de
baixada des del Paratge Ros Lluny cap a la Pedrosa, sempre és un plaer. L’esvoranc
de la riera de la cala Pedrosa ens
acompanya amb els seus aromes de terra molla, de grans plantes que s’aguanten per un fil damunt de l‘abrupte comal; sensacions i olors
que tastem amb deler, que rebem i retrobem a la memòria. La riera de la Pedrosa
és, amb la de Tamariu i la dels Quinze i el camí de l’aigua de Begur, de les
més verdes i frondoses de la nostra costa. És, gairebé, una riera garrotxina; una
illa verda, una delícia.
 |
| la Pedrosa, amb la Galera i la Musclera Trencada, al final |
A mig baixar ja
ho notem, ja ho flairem: la lleu brisa matinera que, provinent del mar puja per
la riera, ens porta l’olor d’un cafè ben carregat. Un cafè d’Oroley que ens obre un forat a la panxa
i ens recorda l’existència de les barraques de la Pedrosa. Alguna d’elles ja
deu tenir els primers visitants, probablement la de la senyora d’en Juscafresa.
La mestressa , o algun dels seus fills, ja deu estar en marxa. Sembla que
baixem més de pressa ara, ja gairebé tenim el sabor del cafè a la boca. Ja el
tastem!
Ara sí, ja veiem
la xemeneia de la barraca dels Juscafresa. Sí, sí, fuma, .... són ells, o ella! Arribem a
baix, ja veiem el rètol que ens recorda l’amor per aquest paratge i la
necessitat de cuidar-lo, i estimar-lo. Ja hi som, la viuda d’en Juscafresa està
“muntant la parada”:
-
“Hola bon dia, com va tot?”
–
“Sí, sembla que el farà, el bon dia”.
–
“Què, tindrem gaire gent avui? Pel que veig que ja teniu disposades les taules
i les cadires”
–
“Doncs, no ho sé. A veure, a veure. Però, vaja, sempre hi ha algun despistat
que passa per qui, camí de Tamariu. O que ve a parar els primers sols de l’any”
–
“Bueno mira. No tindria pas una mica de cafè? La veritat és que, de dalt estant, ja sentíem
l’aroma i ens ha fet venir una mica de gana”
–
“Oi, i tant”.
I, després del
cafè, seguim xerrant:
- “Per cert, he vist que heu ben tapat el pou
que teniu abans d’arribar a la barraca” – Un pou d’aigua ben fresqueta, que ens
ha fet recordar la existència d’aigua dolça a vora el mar, d’una font ben be al
costat de l’altre barraca de la cala.
–
“Sí, sí, els de l’ajuntament que sempre s’hi fiquen amb tot. De fet, el pou no
és pas nostra.”
– “ ah, no!
–
“ No, no! El pou és de la finca de dalt, la de l’anglès, la del net de Lord
Islington“
–
“Ah, doncs mira; jo em pensava que era
vostre, com la barraca”.
 |
| la barraca dels Juscafresa, envoltada per un mar mineral |
La barraca dels Juscafresa,
dels “Jusca”, té de tot. Un pou amb aigua dolça, cuina, dormitori, ... i una
esplèndida terrassa que acull els esporàdics visitants. L’Administració, que
sovint només fa que emprenyar, en especial el Departament de Costes, que fa
enderrocar les petites barraques i “xiringuitos” però fa la vista grossa amb
les grans finques que ocupen la zona marítima, de quan en quan es fica amb la
família dels Juscafresa: els diu que no poden fer obres de millora, que no
poden tenir cap activitat comercial, que no, que no, .... que allà hi estan de
més, que els vigilen, que si la xemeneia ha crescut un pam, .... que si el camí
està massa net i arreglat!!
Sí home, sí!.
Valdria la pena que estigués tot derruït i abandonat, destrossat i brut. Seria la manera que ningú digués res.
Ja se sap, el “no” manteniment del comú, justifica la conveniència de lo
privat. Què hi farem!
 |
| la barraca de Vila Roquills |
A l’altre costat
de la cala, en el vessant més ombrívol, hi ha una altra barraqueta d’esbarjo,
coneguda com “Vila Roquills” (o sigui, lloc per anar a fer el trago, o el “carajillo”).
Feta a principis del segle passat, és propietat d’un grup de veïns de
Palafrugell, que la tenen, en règim de societat - amb un reglament d’us i
tot- de manera similar a la dels Liris
de Tamariu. Pel que jo he vist, la barraca acostuma a estar tancada. Només al
pic de l’estiu, de quan en quan, s’utilitza per fer-hi petites estades i
entaulades. Darrera la barraca, just al costat d’on hi havia la font, neix un
petit corriol que, de manera abrupta i sinuosa, arriba fins el Cau, conegut
també com la cala de Gens, passant per sota la barraca d’en Gervasi (2), per
uns dels paratges més indòmits i desconeguts de la nostra costa.
El paratge de la
Pedrosa és encisador. Estimat i estimable. Tan és així que, com deia abans, hi
ha indicacions per tal de tenir-lo net i cuidat. L’avi Met Xerraire, que ho fou
del pare Juscafresa, va escriure un rètol que deia: “bellíssim lloc de cala Pedrosa que be s’hi està. Ai amor no em deixis,
jo hi vull gosar” (3).
 |
| el Castellet de la Pedrosa |
Pedres i més
pedres, niells i roques dins del mar i còdols a la cala; formes arrodonides pel
pas del temps, de l’aigua, del vent, del
mar. Pedres que amb els anys s’han anat modelant agafant formes d’allò més
curioses, i que la imaginació i la cultura popular ha batejat amb noms ben singulars.
És el cas d’esculls com la Galera,
per la forma que té que recorda a aquest tipus d’embarcació (encara que, a mi,
em recorda més a la forma del crustaci tant utilitzat per fer un bon arròs); el
Castellet, per la forma de monòlit;
la Poltrona, que ens recorda a una
cadira flotant sobre l’aigua; el Llençolet, pel oneig constant que l’envolta; o
el Cavall, anomenat, també, en un
deliri imaginatiu, “l’Stalin”,
potser pel seu posat seriós i de pocs amics.
.JPG) |
| el "Cavall" o "l'Stalin", amb la punta de n'Estela |
I, per sobre de
tot, el mar blau, el mar verd, el mar blau verd, blau maragda, blau turquesa,
...., tots els colors del blau, tots els
colors del mar. A l’Empordanet, un xic més avall del Cap de Creus i el Port
Lligat, tots els colors del mar es poden sentir aquí, a la cala Pedrosa, de
Tamariu, i a la cala Corbs, al costat de Senià i cala Estreta, ja en el terme
municipal de Palamós. I anar descalç per damunt dels grans còdols granítics de
la Pedrosa, i mullar-se els peus, i sentir “les
seves llepades als peus nuus. Les brillantors que broten, ara aquí, ara allà.
El mar. La seva força, el seu rugir. L’olor de sal, la fredor, i el record de
l’aigua sobre la sorra quan l’onada s’enretira; un record del color de la
plata, efímera plata, inabastable com un dolç somni d’estiu. El mar, guardant
amors, secrets, culpes i llàgrimes, històries repetides i repetides i repetides
i a cada narrador li semblen úniques, tragèdies pròpies, excepcionals” (4).
Com deia, a la Pedrosa gairebé sempre hi
he anat a peu, ja sigui des de dalt de la carretera de Tamariu, agafant el camí
que neix quan comencen la part més sinuosa de la carretera, a l’inici de la
Musclera, o des del camí de ronda que ve de Tamariu. Però, també hi he anat per
mar, amb caiac o en una barqueta. Recordo una de les vegades que vaig anar-hi
amb la barca de la família Medir. El patró era en Lluis, qui fou durant molts anys alcalde de
Palafrugell, i ens acompanyaven uns bons amics, en Xevi Castro i la seva dona,
la Conxi. Vàrem sortir a primera hora de la tarda del port de Palamós, i en
Medir, amb el seu aire més sorrut, ens va deixar anar:
- “Bueno,
ja ho veureu, quan arribem a la Pedrosa, tal i com està el mar, podrem fer un
bany esplèndid. El color blau verd del mar i la qualitat de l’aigua de la
Pedrosa són incomparables. De fet, avui en dia, jo gairebé no m’hi fico mai
dins de l’aigua, jo no em banyo mai. El Mediterrani és una bassa, l’aigua sempre és bruta. A mi em
fa fàstic. La Pedrosa és una excepció, és dels pocs llocs on em banyo”. En
Josep Pla no ho hagués dit millor.
La Pedrosa és un
lloc de referència per a la gent de Palafrugell. La “Marxa de la Garoina”, que
cada any pel mes de maig organitzen els amics del Centre Excursionista de
Palafrugell, hi passa molt sovint per aquesta cala. No és estrany veure alguna
parella fent un petit foc entre les grans pedres de la cala per fer una
fregida, o algun pescador amb la canya per les roques o fent musclos o caçant
garoines. De quan en quan, inclús, s’hi veu alguna tenda canadenca plantada per
algú que no volia dormir al ras fent “vivac”. Jo, sempre que puc, hi baixo a la
Pedrosa. Sempre és un plaer que em porta bells records i sensacions retrobades.
(1)
- parlo de la cala Pedrosa de Tamariu, doncs ben
a prop, al costat de l’Estartit, es troba una altra cala Pedrosa, potser encara
més inaccessible i salvatge
(2)
- veure “Les
escales d’en Gervasi: a la recerca del paradís perdut”, en aquest mateix
bloc
(3)
- veure “El
perfil de la Costa” de Josep Castelló, pl. 59
(4)
- veure (o llegir, o gaudir, o sentir) “Nits Vermelles”, de la Maria Freixanet,
pl. 140
