Cala Pedrosa (1), les barraques i el mar (blau): records d’abans d’ahir

Dissabte, 9 del matí d’un lluminós dia del mes d’abril. Caminar cap avall, pel breu corriol de baixada des del Paratge Ros Lluny cap a la Pedrosa, sempre és un plaer. L’esvoranc  de la riera de la cala Pedrosa ens acompanya amb els seus aromes de terra molla, de  grans plantes que s’aguanten per un fil  damunt de l‘abrupte comal; sensacions i olors que tastem amb deler, que rebem i retrobem a la memòria. La riera de la Pedrosa és, amb la de Tamariu i la dels Quinze i el camí de l’aigua de Begur, de les més verdes i frondoses de la nostra costa. És, gairebé, una riera garrotxina; una illa verda, una delícia.

la Pedrosa, amb la Galera i la Musclera Trencada, al final

A mig baixar ja ho notem, ja ho flairem: la lleu brisa matinera que, provinent del mar puja per la riera, ens porta l’olor d’un cafè ben carregat. Un cafè d’Oroley que ens obre un forat a la panxa i ens recorda l’existència de les barraques de la Pedrosa. Alguna d’elles ja deu tenir els primers visitants, probablement la de la senyora d’en Juscafresa. La mestressa , o algun dels seus fills, ja deu estar en marxa. Sembla que baixem més de pressa ara, ja gairebé tenim el sabor del cafè a la boca. Ja el tastem!

Ara sí, ja veiem la xemeneia de la barraca dels Juscafresa.  Sí, sí, fuma, .... són ells, o ella! Arribem a baix, ja veiem el rètol que ens recorda l’amor per aquest paratge i la necessitat de cuidar-lo, i estimar-lo. Ja hi som, la viuda d’en Juscafresa està “muntant la parada”:

- “Hola bon dia, com va tot?”

– “Sí, sembla que el farà, el bon dia”.

– “Què, tindrem gaire gent avui? Pel que veig que ja teniu disposades les taules i les cadires”

– “Doncs, no ho sé. A veure, a veure. Però, vaja, sempre hi ha algun despistat que passa per qui, camí de Tamariu. O que ve a parar els primers sols de l’any”

– “Bueno mira. No tindria pas una mica de cafè?  La veritat és que, de dalt estant, ja sentíem l’aroma i ens ha fet venir una mica de gana”

– “Oi, i tant”.

I, després del cafè, seguim xerrant:

-  “Per cert, he vist que heu ben tapat el pou que teniu abans d’arribar a la barraca” – Un pou d’aigua ben fresqueta, que ens ha fet recordar la existència d’aigua dolça a vora el mar, d’una font ben be al costat de l’altre barraca de la cala.

– “Sí, sí, els de l’ajuntament que sempre s’hi fiquen amb tot. De fet, el pou no és pas nostra.”

 – “ ah, no!

– “ No, no! El pou és de la finca de dalt, la de l’anglès, la del net de Lord Islington“

– “Ah,  doncs mira; jo em pensava que era vostre, com la barraca”.

 

la barraca dels Juscafresa, envoltada per un mar mineral

La barraca dels Juscafresa, dels “Jusca”, té de tot. Un pou amb aigua dolça, cuina, dormitori, ... i una esplèndida terrassa que acull els esporàdics visitants. L’Administració, que sovint només fa que emprenyar, en especial el Departament de Costes, que fa enderrocar les petites barraques i “xiringuitos” però fa la vista grossa amb les grans finques que ocupen la zona marítima, de quan en quan es fica amb la família dels Juscafresa: els diu que no poden fer obres de millora, que no poden tenir cap activitat comercial, que no, que no, .... que allà hi estan de més, que els vigilen, que si la xemeneia ha crescut un pam, .... que si el camí està massa net i arreglat!!

Sí home, sí!. Valdria la pena que estigués tot derruït i abandonat, destrossat  i brut. Seria la manera que ningú digués res. Ja se sap, el “no” manteniment del comú, justifica la conveniència de lo privat. Què hi farem!

la barraca de Vila Roquills

A l’altre costat de la cala, en el vessant més ombrívol, hi ha una altra barraqueta d’esbarjo, coneguda com “Vila Roquills” (o sigui, lloc per anar a fer el trago, o el “carajillo”). Feta a principis del segle passat, és propietat d’un grup de veïns de Palafrugell, que la tenen, en règim de societat - amb un reglament d’us i tot-  de manera similar a la dels Liris de Tamariu. Pel que jo he vist, la barraca acostuma a estar tancada. Només al pic de l’estiu, de quan en quan, s’utilitza per fer-hi petites estades i entaulades. Darrera la barraca, just al costat d’on hi havia la font, neix un petit corriol que, de manera abrupta i sinuosa, arriba fins el Cau, conegut també com la cala de Gens, passant per sota la barraca d’en Gervasi (2), per uns dels paratges més indòmits i desconeguts de la nostra costa.

El paratge de la Pedrosa és encisador. Estimat i estimable. Tan és així que, com deia abans, hi ha indicacions per tal de tenir-lo net i cuidat. L’avi Met Xerraire, que ho fou del pare Juscafresa, va escriure un rètol que deia: “bellíssim lloc de cala Pedrosa que be s’hi està. Ai amor no em deixis, jo hi vull gosar” (3).

el Castellet de la Pedrosa

Pedres i més pedres, niells i roques dins del mar i còdols a la cala; formes arrodonides pel pas del temps, de  l’aigua, del vent, del mar. Pedres que amb els anys s’han anat modelant agafant formes d’allò més curioses, i que la imaginació i la cultura popular ha batejat amb noms ben singulars. És el cas d’esculls com la Galera, per la forma que té que recorda a aquest tipus d’embarcació (encara que, a mi, em recorda més a la forma del crustaci tant utilitzat per fer un bon arròs); el Castellet, per la forma de monòlit; la Poltrona, que ens recorda a una cadira flotant sobre l’aigua; el Llençolet, pel oneig constant que l’envolta; o el Cavall, anomenat, també, en un deliri imaginatiu, “l’Stalin”, potser pel seu posat seriós i de pocs amics.

el "Cavall" o "l'Stalin", amb la punta de n'Estela

I, per sobre de tot, el mar blau, el mar verd, el mar blau verd, blau maragda, blau turquesa, ....,  tots els colors del blau, tots els colors del mar. A l’Empordanet, un xic més avall del Cap de Creus i el Port Lligat, tots els colors del mar es poden sentir aquí, a la cala Pedrosa, de Tamariu, i a la cala Corbs, al costat de Senià i cala Estreta, ja en el terme municipal de Palamós. I anar descalç per damunt dels grans còdols granítics de la Pedrosa, i mullar-se els peus, i sentir “les seves llepades als peus nuus. Les brillantors que broten, ara aquí, ara allà. El mar. La seva força, el seu rugir. L’olor de sal, la fredor, i el record de l’aigua sobre la sorra quan l’onada s’enretira; un record del color de la plata, efímera plata, inabastable com un dolç somni d’estiu. El mar, guardant amors, secrets, culpes i llàgrimes, històries repetides i repetides i repetides i a cada narrador li semblen úniques, tragèdies pròpies, excepcionals” (4).

Com deia, a la Pedrosa gairebé sempre hi he anat a peu, ja sigui des de dalt de la carretera de Tamariu, agafant el camí que neix quan comencen la part més sinuosa de la carretera, a l’inici de la Musclera, o des del camí de ronda que ve de Tamariu. Però, també hi he anat per mar, amb caiac o en una barqueta. Recordo una de les vegades que vaig anar-hi amb la barca de la família Medir. El patró era en Lluis,  qui fou durant molts anys alcalde de Palafrugell, i ens acompanyaven uns bons amics, en Xevi Castro i la seva dona, la Conxi. Vàrem sortir a primera hora de la tarda del port de Palamós, i en Medir, amb el seu aire més sorrut, ens va deixar anar:

- “Bueno, ja ho veureu, quan arribem a la Pedrosa, tal i com està el mar, podrem fer un bany esplèndid. El color blau verd del mar i la qualitat de l’aigua de la Pedrosa són incomparables. De fet, avui en dia, jo gairebé no m’hi fico mai dins de l’aigua, jo no em banyo mai. El Mediterrani  és una bassa, l’aigua sempre és bruta. A mi em fa fàstic. La Pedrosa és una excepció, és dels pocs llocs on em banyo”. En Josep Pla no ho hagués dit millor.

La Pedrosa és un lloc de referència per a la gent de Palafrugell. La “Marxa de la Garoina”, que cada any pel mes de maig organitzen els amics del Centre Excursionista de Palafrugell, hi passa molt sovint per aquesta cala. No és estrany veure alguna parella fent un petit foc entre les grans pedres de la cala per fer una fregida, o algun pescador amb la canya per les roques o fent musclos o caçant garoines. De quan en quan, inclús, s’hi veu alguna tenda canadenca plantada per algú que no volia dormir al ras fent “vivac”. Jo, sempre que puc, hi baixo a la Pedrosa. Sempre és un plaer que em porta bells records i sensacions retrobades.

(1)    -  parlo de la cala Pedrosa de Tamariu, doncs ben a prop, al costat de l’Estartit, es troba una altra cala Pedrosa, potser encara més inaccessible i salvatge

(2)    -  veure “Les escales d’en Gervasi: a la recerca del paradís perdut”, en aquest mateix bloc

(3)    -  veure “El perfil de la Costa” de Josep Castelló, pl. 59

(4)    -  veure (o llegir, o gaudir, o sentir) “Nits Vermelles”, de la Maria Freixanet, pl. 140