La guerra de l’aigua: una visió general dels problemes i dels conflictes associats

En el curs de la història de la humanitat,  els primers assentament i  les primeres grans civilitzacions sempre han estat al voltant dels cursos dels rius i llacs o a la vora del mar: la Xina Imperial, les civilitzacions mesopotàmiques, gregues, romanes, fenícies, celtes, etc. Ells humans sempre ens hem establert al voltant dels habitats que han facilitat més la vida i la procreació, la continuïtat de l’assentament, del clan, de la tribu; en definitiva, de  l’espècie.

L’aigua ha estat sempre font i condició de la vida, ja sigui a nivell individual o a nivell social. Malgrat tot, en la societat actual cada dia l’aigua esdevé un recurs més imprescindible i més valuós, la seva captació i les condicions en el seu ús condicionen el desenvolupament i la convivència social. Com diuen  els ecòlegs, Serafín Corral i Silvio Funtowitcz, “l’aigua no és solament essencial per a la supervivència biològica, si no que és una condició necessària pel manteniment de l’estructura social i econòmica de la societat ...  (i, per tant)  una adequada gestió del cicle de l’aigua ha de considerar els aspectes hidrològics i econòmics, però també els polítics, els culturals i els socials; així com les institucions, els conflictes i els interessos d’una gran varietat d’actors”  Perquè, quan parlem de l’aigua, en realitat, ens referim a tot el cicle de l’aigua. El paradigma de la sostenibilitat exigeix una gestió racional d’aquest recurs, des de la captació, com a font de vida, fins el tractament de les aigües residuals com a suport del cicle energètic.  Un cicle que és natural, seqüencial i dinàmic. Un cicle que comprèn tot un seguit de processos hidrològics: precipitació, intercepció, evaporació, transpiració, infiltració, percolació i escorrentia. Des del punt de vista del impacte humà i del consum de l’aigua (potable), el cicle comprèn des de la captació en origen, seguint pel seu tractament i distribució, la següent fase de consum i, per finalitzar, en la recollida a través de la xarxa de sanejament per tal de procedir a la seva depuració en planta  i el posterior abocament o retorn al medi natural; per tornar a començar el cicle de nou.

És un cicle constant, inacabable, que va íntimament lligat amb el cicle de la vida i el principi de conservació de la matèria; i en el qual l’aigua, juntament amb la terra, l’oxigen i el sol, hi té un paper cabdal. Però, l’aigua és un recurs limitat, constant però limitat. A una localització irregular i no sempre d’acord amb la demografia, l’anomenat desequilibri hidrològic,  cal afegir els creixents problemes de contaminació i captació. Imprescindible per a la vida de qualsevol espècie, un dels reptes actuals és, precisament, aconseguir models de gestió de l’aigua que garanteixin un consum durador i responsable en un marc d’un elevat nivell de qualitat de vida i, per tant, de consum.

El volum d’aigua a la Terra és de  1,41 miliards de Km3. Cobriria tota la superfície amb una fondària de 3 Km. Però, el 98% no es pot utilitzar, ja que hem de comptar les aigües marines, els mars interiors i els grans pous profunds. El restant, el  2% que queda, és aigua dolça, situada a les glaceres, als aqüífers, en el sòl i a l’atmosfera. En total, només són utilitzables uns 2000 Km3 pel consum humà.

O sigui, tenim un volum constant però limitat i uns grans problemes a la distribució, ja que el 80% de l’aigua d’escorrentia va a parar als països més rics de l’hemisferi Nord. Un 40% de la població mundial depèn de l’aigua dels rius i té problemes d’accés. Els cabals dels  214 dels rius més grans del món estan compartits entre pocs més de 2 països. I també hi ha grans problemes en el tractament, ja que el 40% de la població mundial pateix manca d’aigua en condicions sanitàries adients. Destaquen en aquest sentit tot l’Orient Mitjà, el Nord d’Àfrica i  l’Àfrica subsahariana, Mèxic, la Xina, i la Índia.

Per tant, problemes de distribució i de tractament inadequat, que s’agreugen degut als de la contaminació dels aqüífers i pous, per causes diverses: a nivell rural, la contaminació tradicional fins fa poc era reciclada pel cicle biològic de l’aigua. Però, la contaminació actual,  producte del nostre sistema de producció agrícola, és deguda a la contaminació química (bàsicament, fòsfor i nitrogen que originen nombrosos compostos químics, com els  nitrats contaminants), els pesticides, els insecticides, ... productes que no són absorbits pel cicle biològic de l’aigua. A nivell urbà, per la contaminació dels pous, les fonts, els aqüífers, ... més propers; malgrat que bona part de les aigües residuals són impulsades mitjançant les modernes xarxes de clavegueram fins a les EDAR  (es van començar a construir a la França de Napoleó III, a Paris, als voltants del 1850); i la contaminació d’origen industrial, que és la de tractament més complex, i  per la qual es fa sovint  imprescindible  el tractament en origen, donada la gran varietat de productes contaminants, com ara els metalls pesats, els olis, els hidrocarburs, els detergents biodegradables, etc. 

        

La contaminació dificulta l’oxigenació de les aigües, dificulta el procés de la fotosíntesi de les plantes, amb la pèrdua de potencialitat de creixement i de producció de matèria orgànica, i que en el medi marí representa la no producció del fitoplàncton imprescindible per a la vida marina.             Per exemple, el 70% dels rius de la Índia estan contaminats.

I si amb tot això no ni hagés prou, a més, l’explosió demogràfica  dels  darrers 150 anys ha agreujat el problema: la població mundial que el 1650 era de 500 milions de persones, el 1802, 150 anys més tard, s’havia doblat, ja eren 1000 milions; el 1927, 125 anys després, ja era de 2000 milions; 4000, l’any 1974, menys de 50 anys després; 6000 milions, la meitat més,  l’any 2000, al cap només de 25 anys; i 7000 milions l’any 2012. Ara mateix, cada 12 anys creix la població 1000 milions de persones, gairebé 100 milions anuals. Fins quan durarà aquesta progressió geomètrica?

No cal ser massa expert per veure que tot plegat és una font constant de conflictes, i això a tres nivells: a nivell internacional, per exemple a Amèrica entre Argentina i el Brasil, pel riu Paranà, o entre els EEUU i Mèxic, pel riu Colorado; o bé al sempre convuls Orient Mitjà, entre països com Israel, Jordània, el Líban i Síria, pel riu Jordan (d’aquí, entre altres, una de les raons de l’ocupació israeliana de la zona dels Alts del Golan, punt naixement del riu); entre Turquia i Síria, pel  control del riu Èufrates; o a l’Àfrica, entre Egipte i el Sudan, pel Nil; entre Nigèria i el Txad, pel llac Txad; entre la Índia i el Pakistan, pel riu Salween-nu Jiang, o entre la Índia i Bangladesh, pel riu Ganges; entre Cambodja i  Laos, i  Tailàndia i el Vietnam, pel riu Mekong, al continent asiàtic. I si això succeeix a nivell interestatal, a nivell nacional, també es donen conflictes entre les diverses zones o regions, com ara als mateixos  EEUU, entre Califòrnia i Arizona, pel riu Colorado; a la Xina, entre les noves zones urbanes i les zones rurals, davant de la construcció de la presa de les 5 Gorges;  o a l’altre punta de món, a  Austràlia, entre Adelaida i les zones rurals, per les aigües del riu Murray. 

A Espanya mateix, hem vist en els darrers anys els conflictes entre Catalunya i l’Aragó, per les aigües de l’Ebre, o els conflictes entre València, Múrcia i Almeria, pel control de les aigües dels rius de la conca Mediterrània. I és que molts d’aquest conflictes interns són deguts a un tercer nivell de conflictivitat, la diversitat d’interessos, entre els  grups socials i la pròpia Administració pública: necessitats dels agricultors (sovint amb models d’agricultura intensiva poc sostenible), per una banda, en front de les necessitats domèstiques i  industrials, en forma d’expectatives urbanístiques (ja sigui pel desenvolupament de polígons industrials, segones residències o per concentracions urbanes inhabitables, sovint també insostenibles) i l’abastament d’aigua de boca inevitable pels consumidors de les grans ciutats; etc. I això passa a Espanya, amb el cas de l’Ebre, però també passa a la Xina, a la Índia, a Filipines, a Xile, el Brasil, a Colòmbia, a l’Argentina, a Turquia, Kènia o Mali. Hi ha també, dintre del conflicte d’interessos, un altre tipus de conflicte que és molt rellevant i cada dia més important: el conflicte entre l’interès públic, el del consumidors i la pròpia administració pública, i el de l’interès privat, el de les grans companyies privades gestores del cicle de l’aigua; que ocasiona un problema afegit de costos i que, en moltes ocasions, limita la capacitat de desenvolupament local de les regions.

Tots els conflictes esmentats exemplifiquen la problemàtica real de tot el cicle de l’aigua a nivell general. Desigual distribució dels recursos hídrics a nivell mundial;  la no coincidència entre el vector població i el vector recurs d’aigua potable en un territori concret; la proliferació d’explotacions i pràctiques  agrícoles no adequades al territori concret; el consum desmesurat en espais urbans cada dies més concentrats, amb els conseqüents problemes de contaminació, esgotament d’aqüífers i , sovint, d’intrusió marina i salinització; la contaminació creixent dels llacs i dels rius, de les fonts, els pous i els aqüífers de totes les conques i reserves hídriques, ja siguin d’origen agrícola, industrial o urbà; i la creixent contaminació marina, com a últim recurs.

Per tant, els problemes principals en la gestió del cicle biològic de l’aigua són:

·         Contaminació i desigual distribució, propiciat per un model de desenvolupament econòmic a escala planetària clarament fora-senyat.

·         Competència internacional i interregional per l’accés i el control. Competència entre les grups econòmics i social per a la seva utilització.

·         I, com a complement, i no poc important, control de la gestió del recurs en mans privades en bona part dels Estats, per part de veritables companyies multinacionals que en fan de la gestió una font de benefici econòmic, sense tenir en compte en moltes ocasions les necessitats reals de desenvolupament de les poblacions autòctones.

Ens queda clar que, en el marc d’irracionalitat i d’esperit de lucre (a qualsevol preu) de l’actual model de desenvolupament (?) econòmic  -  l’únic possible atès els seus propis pressupostos filosòfics – del sistema social capitalista, la gestió global de l’aigua està destinada a un punt de no retorn i de conflictivitat social permanent. La lluita per un nou model de societat i de vida passa, també necessàriament,  per un canvi en la gestió d’aquest recurs i en el seu control social.