On som i cap on anem: Comparativa electoral a Catalunya, període 1999-2017

A- Estudi preliminar fet l’any 2016 de l’evolució del vot al Parlament i al Congrés

Parlamt Generals	G-2016	G-2015	P-2015	P-2012	G-2011	P-2010	G-2008	P-2006	G-2004	P-2003	G-2000	P-1999
Particp.	65,61	70,98	77,44	67,76	68,82	58,78	70,30	56,04	75,96	62,54	64,01	59,2
	%	%	%	%	%	%	%	%	%	%	%	%
CiU	13,92				29,35	38,43	20,93	31,52	20,78	30,94	28,79	37,7
DiLL.		15,1		30,71
J xsi			39,54
ERC	18,17	16		13,70	7,06	7	7,83	14,03	15,89	16,44	5,64	8,67
CUP			8,20
Indepen.	32,09	31,1	47,74	44,41	36,41	45,43	28,76	45,55	36,67	47,38	34,43	46,37
C's	10,93	13,1	17,93	7,57		3,39
PP	13,36	11,1	8,50	12,98	20,71	12,37	16,4	10,65	15,58	11,89	22,79	9,51
Unio.	24,29	24,2	26,43	20,55	20,71	12,37	16,4	10,65	15,58	11,89	22,79	9,51
PSC	16,12	15,7	12,74	14,43	26,63	18,38	45,39	26,82	39,47	31,16	34,13	37,85
UDC		1,7	2,51
ECP	24,51	24,7
CSQP			8,94
ICVEUA				9,91	8,09	7,37	4,92	9,52	5,84	7,28	5,77	3,93
Feder.	40,63	42,1	24,19	24,34	34,72	25,75	50,31	36,34	45,41	38,44	39,90	41,78

Observacions:

1 - El bloc independentista (votants de CiU i ERC més la CUP) en les eleccions al Parlament de Catalunya tindria un percentatge de vot més o menys constant, al voltant del 45-46%. Amb tot, abans del 2010 era un vot més autonomista que no pas independentista (ERC, el partit més independentista es movia en la franja entre el 7 i el 16%). Sembla detectar-se, des del 2010, una lleugera tendència a l’alça, amb un màxim històric de prop del 48% el 2015.

2 - El bloc unionista, en el millor dels casos, estaria al voltant del 26,5% de màxim. Cal considerar però que, podria haver-hi fins a 20 punts més (al voltant del 45%) que seria favorable al manteniment del model d’Estat actual (més o menys autonomista, o federal), amb vots provinents del bloc federalista, especialment del PSC.

3 - El bloc federalista, tindria un ventall que va des del 24% al 45%, tot i que aquí cal considerar que pot haver-hi amagat vot favorable a la independència a partir de l’exercici del dret a decidir.

4      4 - S’observa clarament el que s’anomena el “vot dual” i “l’abstenció diferencial”:

- En el primer cas, es veu com els electors voten de manera diferenciada quan ho fan al Congrés o quan és al Parlament. Hi ha una variació de 9-10 punts que van bé cap el PSC o bé cap a CiU; amb l’excepció de l’any 2008 -inici de la crisi- quan el PSC puja fins a 45%, amb un variació de 19 punts respecte a les autonòmiques de l’any 2006. A les generals del 2015 i 2016, el bloc independentista perd 15-16 punts. On van? Amb la crisi del PSC, degut a l’auge de l’independentisme, bàsicament van al bloc federalista d’En Comú-Podem, en un desplaçament general del vot de CiU, PP i PSC, cap a ERC, C’s i eC-P;  essent, per tant, un vot més preocupat per la problemàtica social. Per tant, quedaria en el bloc federalista - a part del vot del PSC-  l’antic vot d’ICV-EUiA,  al voltant del 8%; una part del qual podria decantar-se cap al independentisme en un referèndum. Quina part? potser un 25-30%: 2 o 3 punts. Així, el màxim independentista del punt 1 quedaria al voltant del 50-51%.

- I pel que fa a l’abstenció diferencial, es veu clarament una major participació a les eleccions al Congrés fins a l’any 2012, en que s’inicia també una major participació a les eleccions al Parlament, conseqüència de l’increment del sentiment independentista.

B- Comparativa dels resultats electorals per blocs en les eleccions plebiscitàries o al Parlament de Catalunya, en el període 2010-2017 (s’inclou els resultats del Referèndum del dia 1 d’octubre del 2017)

Convocatòria	21D-2017		1O-2017	27S-2015		25N-2012		28N-2010
Cens	5322269			5314913		5413868		5363688
participació	81,94		43,03	77,44		67,76		58,78
Vots	4360843		2266498	4115807		3668310		3152630
	vots	%		vots	%	vots	%	vots	%
Junts x Cat.	940602	21,65
Junts x Si				1628714	39,59
CiU						1116259	30,71	1202830	38,43
ERC	929407	21,39				498124	13,70	219173	7
CUP	193352	4,45		337794	8,21	126435	3,48
B. Independ.	2063361	47,49	2044038	1957348	47,74	1740818	47,89	1422003	45,43
C's	1102099	25,37		736364	17,90	275007	7,57	106154	3,39
PP	184108	4,24		349193	8,50	471681	12,98	387066	12,37
Subtot. dreta	1286207	29,61		1085557	26,43	746688	20,55	493220	15,76
PSC	602969	13,88		523283	12,72	524707	14,43	575233	18,38
UDC				103293	2,51
B. Constitucio.	1889176	43,49		1712133	41,68	1271395	34,98	1068453	34,14
CeCP	323695	7,45
CSQP				367613	8,94
ICV-EUiA						359705	9,91	230824	7,37
B. R. Federal	323695	7,45		367613	8,94	359705	9,91	230824	7,37

Observacions:

En aquest primer anàlisi, fet a partir de les dades provisionals del 21D del 2017, hem cregut oportú afegir, com a introducció,  les dades globals de les eleccions al Congrés i al Parlament des del 1999, per tenir una major projecció temporal. Al mateix temps, d’acord amb l’evolució política dels darrers temps, com hem dit, hem afegit el PSC al bloc Unionista, que ara anomenem Constitucionalista, deixant sol en el bloc Federalista als Comuns,  CeCP, tota vegada que entre els seus votants hi ha una major transversalitat (independentistes, federalistes, unionistes, ...) i que la reforma de la Constitució és un objectiu compartit de manera asimètrica per les diferents formacions polítiques, així com asimètrics també són els objectius de l’esmentada reforma (pensem que, en realitat, els únics –de moment- que veritablement desitgen una reforma federal que reconegui el Dret a l’Autodeterminació són els Comuns (al menys en una part –pensem que- majoritària).

Veiem així que, atenent els resultats comparats, el pronòstic fet fa un any en el sentit que el bloc Unionista (ara dit Constitucionalista) podria arribar al 45% dels vots es veu reforçat (43,49%); en tant que, com dèiem, el bloc Independentista troba dificultats per créixer. Però, anem a pams:

1- El bloc independentista (JxC-ERC-CUP) no creix més en les eleccions al Parlament. Des de l’any 1999 (any d’inici del declivi de CiU) es mou entre el 45 i el 48 % (abans de l’any 2010 era majoritàriament autonomista). La major participació dona un petit increment en el número total de vots. Junts x Catalunya obté un 21,65% i 34 escons; en tant que ERC n’obté 32 amb el 21,39% dels vots. Entre els dos superen les dades del 2015 de Junts pel SI, que eren del 39,59%, amb 62 diputats (43,04% i 66 escons).  La CUP, però, baixa en vots (se suposa que en favor de la llista del President) passant del 8,21% al 4,45%; perdent 6 escons (de 10 a 4).

2- El bloc unionista, que ara anomenem constitucionalista , C’s-PP-PSC (incorporem en aquest bloc el PSC, que anteriorment el classificàvem com a federalista),  creix 2 punts en dos anys (2015-2017) i 8,5 punts en 5 anys (2017-2012), com a conseqüència de la major participació per la mobilització generada pel nacionalisme espanyol, quedant-se amb bona part d’aquest increment de la participació.

- C’s surt reforçat com a primera força política, pujant 7,5 punts, que surten del PP (4,25) i de la major participació (4,5). Passa de 25 escons a 37.

- El PP s’ensorra: perd la meitat de vots i de %, passant al mínim històric del 4,26%. Passa de 11 escons a 3.

- El PSC resta estancat, malgrat haver pujat 1,20 punts i 80000 vots (com a conseqüència de la confluència amb candidats de l’antiga UDC). Puja 1 escó, de 16 a 17.

3- Pel que fa al que anomenem bloc federalista, Catalunya en Comú Podem, es veu empresonat pel caràcter plebiscitari de les eleccions autonòmiques, perdent força respecte a les darreres conteses electorals al Congrés, on s’havia significat com a una força decisiva, xuclant molts vots provinents del PSC. Ara perd 1,50 punts  i més de 40000 vots. Passa de 11 a 8 escons.

Conclusions:

Després de la celebració del referèndum del dia 1 d’Octubre amb els fets succeïts, amb la conclusió del procés institucional (DUI i posada en marxa de l’article 155) i la dissolució del Parlament i el Govern,  la detenció dels líders socials i polítics independentistes del Govern i la marxa a Bèlgica del President i alguns consellers, es podria pensar que la situació política està més polaritzada (per què?: altres interessos polítics, institucionals, econòmics –crisi- i judicials - corrupció?; i per qui? PP o CiU, o tots dos?) . I segur que és així.

Amb tot, ens atreviríem a dir que:

- Es confirma que estem en un cul de sac. No hi ha hagut cap canvi substancial pel que fa als resultats globals de l’escenari polític institucional. Els blocs queden gairebé igual. L’aplicació del 155 i la convocatòria de les eleccions autonòmiques per part del govern central ho deixa tot com estava (amb un desplaçament del vot, però, com estava). En aquest sentit, la convocatòria de les eleccions ha estat un pas en fals, una errada del Govern central que ha sots mogut l’escenari polític per no arreglar res per aquesta via, i per donar peu a una esfondrada del seu partit, el PP, en favor de la (ultra) dreta de C’s.  

- Respecte el referèndum del dia 1 d’Octubre (que hem posat com a comparativa pel bloc independentista) els resultats són molt similars als del vot afirmatiu, amb un petit increment de 20000 vots, la qual cosa fa pensar que en el passat referèndum va participar gairebé tot el bloc favorable a la independència (només hi hagueren 177547 vots pel No i 44913 vots en blanc). Així, el resultat del Referèndum no avalaria la hipòtesi d’un creixement de l’opció independentista a partir del vot afirmatiu de part dels votants de CeCP, com plantejàvem en les observacions de l’any 2016 (2-3 punts). És, però, una qüestió que caldria confirmar amb la celebració d’un Referèndum legal ja que degut a les especials circumstàncies i dificultats de la seva celebració els resultats no són prou fidedignes.

- L’efecte de la Dignitat i la defensa de la Democràcia, com a concepte, de la regeneració democràtica (restabliment de la Generalitat, fi del 155 i llibertat dels presos polítics), no ha tingut cap altre efecte que no sigui el de propiciar l’enaltiment de la figura del President - amb un cert sabor de “presidencialisme”- , com a conseqüència de les seves hàbils maniobreres tàctiques - ja no estratègiques- en detriment del suposat futur paper central d’ERC.

- La figura del President a “l’exili” surt reforçada, i la seva llista electoral – Junts x Catalunya, hereva del PDCAT (però no absolutament homologable a aquella formació), atura les expectatives d’ERC i de l’Oriol Junqueras, com el seu cap. Caldrà la confirmació del paper d’en Puigdemont (atenent les seves circumstàncies polítiques i judicials) i el manteniment del PDCAT en properes conteses electorals.

-l’efecte d’un cert temor –“por”- a un futur incert (economia, context internacional, bombardeig i parcialitat dels mitjans de comunicació, .... ) ha pogut ajudar a una major participació i a un increment notable del vot a la dreta constitucionalista, més enllà de la posada en valor de la marca “España”  i al nacionalisme espanyol de part de la població catalana.

-Com dèiem, no hi hagut cap vot de càstig per l’aplicació de l’article 155, ni per la suspensió de l’autogovern de la Generalitat, pel que fa als resultats generals; però, sí en quan a l’efecte sobre els resultats del PP, que s’ensorra en l’escenari de la política catalana.

- Tanmateix, però, segur que el record dels fets de l’1 d’Octubre han donat peu al relleu final de la dreta catalana en favor de C’s, a costa del PP; fet que pot tenir conseqüències imprevisibles a nivell de tot l’Estat en un futur immediat, si l’economia espanyola no es capaç de generar més treball i unes expectatives d’un futur millor. De C’s surt reforçada la Inés Arrimadas, en detriment de l’Albert Rivera, que podria entrar en un cert declivi personal.

- La suposada via de diàleg i mediació del PSC no ha estat tinguda en compte pels votants.

L’efecte Iceta, igual que va passar al 2015, només ha servit per evitar l’ensorrament del PSC, un partit que sembla condemnat a anar de la mà del PSOE. Després de perdre gairebé la totalitat del vot de la immigració de mitjans del segle passat, el PSC haurà de revisar el seu paper a la política catalana. El vot dels barris metropolitans, on el PSOE tenia una major implantació, es decanta cada cop més cap el populisme de dretes de C’s; en tant que el vot socialista tradicional de part del Catalanisme polític resta perdut entre les bambolines d’ERC, el PDCAT i, alguns (pensem que pocs, fins ara) a l’espai dels Comuns –CeCP-.

- L’opció de transversalitat que representava CeCP ha quedat empresonada per la transcendent singularitat i polarització de la contesa electoral; perdent la força de les darreres conteses electorals al Congrés. Fer un desitjable- i més necessari que mai- discurs social en uns moments on l’electorat ha de triar entre dos models alternatius d’Estats nacionals (en unes condicions específiques de falta de llibertat i transparència) és un parany insuperable. Recordem, a més, els efectes sobre les eleccions al Parlament del tradicional “vot dual”, ara decantat cap a l’espai independentista o unionista.

On som i cap on anem:

Queda clar que la governabilitat de Catalunya – actualment-  entra en un terreny desconegut. El suposat mandat (tant pregonat per la CUP) democràtic del Referèndum del dia 1 d’Octubre (més de dos milions de vots) queda clarament en qüestió: no és possible avançar, de manera democràtica, cap l’Estat propi amb una majoria clarament tan petita, només 4 punts de diferència (47,49 vs. 43,49%).

Atenent les circumstàncies històriques actuals, la correlació de forces, la relativa fortalesa de l’Estat central i la Monarquia, l’entorn internacional i la realitat social (evidenciada ara electoralment) pensem que, cal una revisió de l’estratègia dels independentistes en el sentit d’abandonar (o aparcar “sine die”) l’opció de la “unilateralitat” i apostar (amb totes les mancances, dificultats i entrebancs que es vulgui) per la via de la lluita per fer un Referèndum legal pactat amb l’Estat (i, si escau, amb la defensa, a més, d’una profunda reforma constitucional), en la convicció que el més important és el camí cap el Referèndum, per aconseguir una “acumulació de forces” per la via del diàleg, l’exposició d’objectius, el convenciment, ... Per tal que, en definitiva, l’opció de la Independència sigui  vist com un objectiu possible i desitjable  per la ciutadania de Catalunya, i recolzat i respectat per la resta de pobles d’Espanya. Només per aquesta via, o la d’una profunda crisi econòmica i institucional a nivell de l’Estat, és possible avançar cap a l’Estat propi.

Esperem que, en funció de les voluntats polítiques i dels programes electorals dels partits que poden afrontar el govern de Catalunya, a través d’un “Pacte de País i de Progrés”, es pugui iniciar una etapa on les prioritats polítiques vagin de la mà de les prioritats socials, en el convenciment que no hi  res millor que la millora quotidiana de les condicions de vida de la immensa majoria de la ciutadania del nostre país per aconseguir conscienciar-la dels beneficis d’un major grau d’autogovern i d’independència política.

23 de desembre del 2017