El nacionalisme avui: la "por" al nacionalisme

El nacionalisme és un principi polític que comporta la unitat de l’Estat i la nació, i és un moviment polític que busca aquesta unitat.  El nacionalisme doncs “inventa” la nació per crear l’Estat; tant el nacionalisme germànic, d’arrel romàntica, ètnica i cultural, com el nacionalisme de la voluntat del poble, que té la seva primera gran manifestació a la Revolució Francesa. El nacionalisme és un subproducte del propi desenvolupament del mode de producció capitalista, és la via d’expressió política que, en cada moment i circumstància, serveix al sistema de producció per canalitzar les seves necessitats i és una de les vies polítiques  de  sortida de  les seves contradiccions.

Si el nacionalisme del segle XIX, en l’època  d’expansió del  sistema capitalista, era, en les seves principals manifestacions, un capitalisme d’Estat, bàsicament de caràcter cívic, integrador, unificador,  liberal inclús; el nacionalisme del segle XX  s’anirà adaptant a un temps històric canviant. En temps de crisi, el nacionalisme d’Estat es tornarà incívic, desintegrador,  violent, antimoviment (antiliberal, anticapitalista, anticomunista, antireligiós, ...) en les seves formes feixistes i nacionalsocialistes; i esdevindrà, per efecte de la seva expansió ideològica, en nacionalisme popular, en tant que doctrina que justificarà moviments d’alliberament nacional diversos: des d’alguns de caràcter popular-socialista, o marxistes i revolucionaris, en diversos països del Tercer Món, com ara a l'Índia, al Congo belga, a Moçambic, a Cuba, a Nicaragua,  ..., a d’altres de caràcter fonamentalista, com a l’Iran del Xa, a l’Afganistan, ...  Així  doncs, al costat del nacionalisme d’Estat, que pot ser cívic i integrador, o no,  es dóna, també,  un nacionalisme popular, que pot ser pacífic o violent (per la via militar o de lluita armada), cívic i integrador o no, xenòfob o no, religiós-fonamentalista o no, revolucionari o reaccionari, de les nacions petites com Escòcia, Bèlgica, Gal·les, País Basc, Catalunya, ... i d’altres nacions no tant petites, com ara Polònia, l’Iran, l’Índia, ... i que sempre va acompanyat d’unes causes històriques i econòmiques com a força motriu generadora. El capitalisme ha produït, per necessitat, el seu nacionalisme d’Estat i ha provocat, per reacció i osmosi, tot un seguit de moviments nacionalistes, en principi inesperats o no desitjats.

I malgrat que com a principi polític manté els seus caràcters bàsics, el nacionalisme com a moviment polític  s’ha anat adaptant a les circumstàncies. Per això pensem que, avui,  l’època dels nacionalismes d’Estat, en el sentit d’aconseguir la desitjada unitat nacional de mercat, ja ha passat en els països occidentals; malgrat que han quedant encara molts serrells per resoldre i que les classes dirigents, en la seva major part, es pensaven que ja havien consolidat el seu nacionalisme com a principi d’unitat nacional; i que a Europa, a partir del Tractat de Maastricht del 1993, es volia donar contingut polític a la CEE amb la creació de la Unió Europea,  en uns moments en que semblava que el procés d’unitat anava pel bon camí. Avui, però, a la Unió Europea  encara són moltes  les incògnites a resoldre, no ja sobre la conveniència de donar–li contingut  en un sentit federal, sinó inclús sobre la voluntat real dels Estats nacionals per aconseguir-ho i de les seves poblacions en aprovar-ho. Com diu M. Gibernau, “la construcció d’Europa requereix el desenvolupament d’una consciència nacional europea, .... i el que és més important, descobrir un objectiu comú, un projecte capaç de mobilitzar l’energia dels ciutadans” ; i la veritat, avui, això no ho veiem per enlloc. El futur, en uns moments de profunda crisi econòmica i d’uns mercats que ja són globals, és molt incert i ple d’esculls. 

I també, l’època dels nacionalismes  de les nacions petites i sense Estat, que els clàssics del marxisme sempre havien pensat irrealitzables, semblava posada al calaix de la història. El dret a l’autodeterminació, defensat pel president dels EEUU, Woodrow  Wilson  a Versalles i per Lenin a la URSS, semblava que només tenia sentit per a les nacions que volien sortir de sota la sabata d’un Estat aliè opressor.  Malgrat tot, sovint la història passa factura,  i els problemes mal resolts retornen com la pedra de Sísif. D’una banda, com hem vist en els darrers anys, com a conseqüència de l’ensorrament del sistema internacional bipolar, s’ha produït l’esclat de les repúbliques balcàniques i bàltiques. I d’altra banda, allà on la burgesia no havia completat la revolució burgesa o no havia construït prou bé la unitat nacional els problemes persisteixen, com ara a Espanya; però, és que inclús en alguns dels països capitalistes capdavanters, com ara Anglaterra, França o Bèlgica, els moviments separatistes continuen existint, en més o menys possibilitat d’èxit.  Tot és culpa de la història? o del despertar  d’una consciència cultural, lingüística o ètnica, si es vol, de les velles nacions? 

És clar que el principi d’en Manzinni, "cada nació un Estat, només un Estat per a cada nació",  aplicat al peu de la lletra faria inviable qualsevol Estat. Amb la pluralitat multicultural i  multiètnica que avui tenen tots els països,  l’aplicació a tort i a dret del principi d’autodeterminació seria un impediment insuperable per a la realització de qualsevol forma estatal unificada, tal com Elie Kedourie o el propi Eric Hobsbawm ens recorden. I és clar també que, sovint,  aquests moviments separatistes tenen un clar component  ètnic, xenòfob,  de por al estranger, barrejat amb reivindicacions lingüístiques (Gales, el Quebec, .. ); la qual cosa fa que, a voltes, esdevinguin reaccionaris i conservadors. Així, un destacat intel·lectual, teòric del liberalisme,  com  en Karl Popper  expressa el seu rebuig  cap el nacionalisme per la seva funció excloent i la violència que comporta. I el mateix Isaïes Berlin  considera el nacionalisme com una força psicològica activa situada sobre un “continuum”  que sorgeix de les pròpies necessitats d’identificació i de pertinença de les persones, però que pot arribar a provocar fins i tot uns malsans sentiments de superioritat nacional com ara passa en el feixisme.  Inclús politòlegs  marxistes com en Ralph Miliband expressen la seva preocupació davant el nacionalisme, quan diu que “el sentiment nacionalista ha estat també una força pertorbadora dins de molts Estats ben constituïts” i segueix “malgrat que han estat les forces conservadores les que,  ales societats capitalistes avançades, l’han convertit,  en el segle actual (S.XX), en un dels seus aliats primordials i l’han posat al servei de l’ordre establert i de la lluita en contra de l’esquerra”. És clar doncs que,  aquest component irracional, aquesta força psicològica, pertorbadora, fa por a molts intel·lectuals i polítics. Una por que  és aprofitada, també, pels ideòlegs de les classes dominants al servei dels Estats capitalistes multinacionals  per rebutjar,  de bon antuvi, els nacionalismes de les nacions menors existents; en un Estat poc, o mal, unificat. 

I aquesta por es pot compartir, o no; aquesta animadversió  pot tenir uns fonaments, o uns altres; però, es clar que, des de l’esquerra social, i sense necessitat d’estar-hi d’acord, sense la necessitat de ser, o sentir-se, nacionalista o  independentista, cal analitzar, en cada cas, la justícia històrica, el contingut social del discurs nacionalista, les circumstàncies històriques de cada moment  i, respectant la voluntat majoritària de la nació reivindicadora, assumir el discurs nacional d’acord amb els nostres objectius socials.  Com deia l’Andreu  Nin: “la lluita de les nacionalitats és un dels aspectes de la revolució democràtica, i, per tant, està íntimament lligada a la lluita de classes”.  No cal ser nacionalista per tenir un discurs nacional propi. De nou, tornem a una referència d’un altre dels clàssics de casa nostra, com fou en Ramon Comorera, quan digué que: “la classe obrera, ha d'ésser, doncs, nacional i internacional, ha de tenir una teoria nacional pròpia i una conducta de internacional de classe. I és amb la conjugació d’aquests dos elements  que la classe obrera comprendrà i practicarà l’internacionalisme proletari”.  

Aquesta és  la realitat en que ens trobem immersos ara ja en ple segle XXI.  Els reptes que ens planteja el nacionalisme són equiparables al plantejament de les qüestions que s’han de valorar avui per afrontar-los. Especialment, des de la perspectiva del món occidental, indagar sobre la funció d’un o altre nacionalisme, sobre el seu contingut programàtic, sobre els seus components ideològics, sobre la veracitat de les seves arrels històriques,   lingüístiques,  culturals, etc. són aspectes fonamentals per tal de trobar, en cada moment, el posicionament més adient en  una dinàmica històrica que fa del cosmopolitisme i l’internacionalisme uns vectors tendencials que caldrà fer compatibles amb altres que es mouen a un nivell menys racional, però no per això menys forts ni efectius.  Probablement, és la dialèctica de la història, la paradoxa de que, en una època en que les condicions tecnològiques requereixen institucions polítiques, militars i econòmiques que transcendeixin l’Estat-nació, aquesta “integració supranacional només es farà efectiva paral·lelament a la igualació de les nacions, grans i petites, desenvolupades  i subdesenvolupades, poderoses i febles, blanques i de color”  com ens deia en Silviu Brucan.

Resumint, el nacionalisme actual, en la mesura que faci de l’apel·lació a la sobirania popular i de la democràcia elements constitutius del seu discurs, pot tenir una funció positiva de mobilització de la ciutadania. En la mesura que, apel·lant a la tradició, esdevingui un catalitzador cap a la modernitat i fomenti el diàleg  entre les cultures i els pobles, pot ser portador de valors generals de progrés; i en un món global, on les revolucions tecnològiques  i els nous canals de comunicació faciliten la difusió de les idees i el coneixement mutu, el nacionalisme pot  donar un sentit d’orientació solidària. El nacionalisme, així entès, pot esdevenir un element de cohesió social en unes societats com les occidentals en que les línies de separació de les classes socials, malgrat la seva vigència, gairebé sempre  es veuen difuminades. Aquest és un dels camps ideològics en cal intervenir, sense por. És clar que,  en darrer terme, totes les ideologies tenen un determinació estructural, de classe; però, també és clar que cada discurs ideològic té les seves pròpies determinacions, i que s’han de valorar i intervenir-hi per poder transformar-les. Com diu en Luis Ocampo: “el punt de vista sobre la nació és diferent segons quin sigui el bloc social que interpreta la realitat. Els patriotismes, els nacionalismes,  tenen diferents continguts de classe i en funció d’això contenen  diferents projectes socials. .. D’això, es pot entendre el nacionalisme com l’expressió ideològica i política de la reivindicació, o defensa, d’un determinat projecte o realitat social” .  Aquest és el camp, la lluita ideològica, i aquest és el tema, la consecució d’un  determinat  projecte social. I és aquesta diferenciació d’objectius, el social i el nacional, el que hem de portar al camp de la confrontació d’idees en l’escenari del debat democràtic i popular. Com ens recorda l’Ernesto Laclau, seguint les passes  d’en Gramsci  en la  lluita ideològica per l’hegemonia intel·lectual, només quan es renuncia a l’essencialisme  és quan “l’hegemonia pot passar a constituir-se en eina fonamental per a l’anàlisi de la política de l’esquerra. Aquestes condicions sorgeixen originàriament en el que anomenem “revolució democràtica” .... que no es fon en l’afirmació dogmàtica de cap essència de lo social, sinó en la contingència i en l’ambigüitat” i afegeix, per fer-ho encara més clar: “si bé és cert que es redueix el camp de la determinació de classe, s’amplia immensament el camp de la lluita de classes, ja que s’obre la possibilitat d’integrar en un discurs ideològic revolucionari i socialista multitud d’elements e interpel·lacions que fins ara semblaven constitutives del discurs ideològic burgés”.

La Comuna de París

28 de març de 1871, el poble de París en armes,  els obrers de la ciutat que s’havien apuntat massivament a la Guardia Nacional  per defensar-la de les tropes prussianes  que l’envoltaven, després de la desfeta de l’exèrcit francès de Sedan, proclamen  la Comuna de París.

 Enrere quedava una lluita que es va iniciar el 4 de setembre de l’any anterior, amb la constitució d’un Govern de Defensa Nacional,  que fou defenestrat pels treballadors el 31 d’octubre, davant la seva incapacitat i feblesa;  la capitulació de París, el 28 de gener, després de 131 dies de lluita dels obrers d’una ciutat assetjada  i sense queviures ni subministraments; i un armistici segellat per la Guardia Nacional amb els junkers prussians aturats en un racó de la ciutat davant l’onada revolucionaria en marxa.

Les primeres mesures de la Comuna foren preses sense perdre temps: Abolició del servei militar obligatori i del exèrcit permanent, quedant la Guardia Nacional com a única força armada; condonació del pagament dels lloguers des de l’octubre del 1870 fins l’abril del 1871, quedant els pagaments realitzats  com a entregues a compte dels futurs; suspensió de la venda dels objectes pignorats, primer,  i clausura de les botiges que en feien negoci, després; establiment d’un topall màxim de sou pels funcionaris; accés a tots els càrrecs administratius, judicials i d’ensenyament de l’Estat per elecció directa i revocable, mitjançant el sufragi universal; separació de l’Església i l’Estat; nacionalització dels bens eclesiàstics; eliminació dels símbols religiosos i dels que fomentaven  la violència i l’odi (la guillotina fou cremada, la columna triomfal de la plaça de la Vendome fou fosa, la Capella Expiatòria de Lluis XVI fou demolida, ...); registre i planificació del reinici de les activitats fabrils, a càrrec dels treballadors organitzats en cooperatives; control de les oficines de col·locació des de les 20 Alcaldies dels districtes de la ciutat; ...

Una autèntica revolució dels obrers estava en marxa, mentre Thiers, el cap del govern de la burgesia,  des de Versalles, plorava als vencedors prussians que li tornessin els soldats presoners de l’exèrcit per fer front a la revolució de París. La revolució no es va estendre, però el seu exemple i el seu record han quedat per sempre impresos a la memòria col·lectiva dels pobles que lluiten per la seva dignitat i per un món més just.
Ara fa 141 anys.     

El nacionalisme al segle XX

A França, la revolució del 1789 havia impulsat la idea de la nació, de la sobirania popular i la ciutadania. El poble volia ser lliure i igual. La Nació així construïda era el producte de la voluntat de ser-ho, era  el  Nacionalisme de la voluntat. I aquest esperit revolucionari, capitalitzat per la burgesia, s’escampà ràpidament per tota Europa. A Itàlia aquesta idea de construcció nacional, impulsada per la voluntat, la defensà en Mazzini per aconseguir la desitjada unitat. La seva idea era molt simple: “cada nació un Estat, només un Estat per a cada nació”. Mentre, a Alemanya, Kant expressava la seva admiració per la Revolució Francesa, i Fichte, Schelling, Herder i Goethe feien bells escrits en record d’una idea mítica i ideal del poble germànic, i de la gran nació per reconstruir; però, no n’hi havia prou amb això, la nació havia de construir-se i  fer-se Estat . Així,  Hegel, a les seves classes al seminari de Tubinga,  teoritzava sobre l’Estat com el reialme de la llibertat i com la realització definitiva de l’esperit humà, que es troba a ell mateix; idees que uns quans anys més tard Treitschke i Max Weber justificaran des de la història o des de la sociologia. Eren els fonaments del Nacionalisme romàntic, basat en la llengua, la història, la raça, la cultura comuna, ... i que alguns teòrics anomenen, també, ètnic o cultural. Un nacionalisme que, condimentat pel “superhome” de Nietzsche, es reflectiria en el “Mein Kampf”  de Hitler i en la pitjor de les aplicacions de la doctrina nacionalsocialista.

Però, al costat de tots aquests bells discursos, i de les construccions teòriques que els donaven suport, hi havia la realitat històrica, les guerres, la violència, les necessitats de les noves burgesies d’aconseguir uns mercats més grans, un espai vital per a una producció sempre  creixent i, al mateix temps, de contenir la força del moviment obrer. S’havia de buscar més mercats i amb garanties, fou l’esclat definitiu del colonialisme.

Així, si el segle XIX va ser el segle de la reconstrucció del mapa polític europeu, a partir de les guerres  entre les nacions en procés de construcció per formar el seu Estat, el segle XX fou el de les guerres entre els Estats  capitalistes en la lluita per la seva hegemonia a nivell mundial.  En paraules de Marx  a l’abril del 1881, poc abans de morir, en motiu del naixement d’un dels seus nets: “a ells els tocarà viure el període més revolucionari que la Humanitat hagi tingut mai”

A la primera meitat del segle XX, es succeïren les guerres i les crisis, el sistema capitalista es veia qüestionat, a dins i a fora.  A base de violència i por  havia aconseguit destrossar i atemorir a una classe treballadora explotada. La primera gran guerra va significar la primera etapa del canvi a Europa en la recerca d’un nou equilibri geopolític. Una guerra que  havia desgastat  totes les energies de la joventut europea  i havia significat l’enriquiment accelerat de bona part de la burgesia industrial davant les necessitats materials del conflicte. Però, la revolució d’Octubre a Rússia, en plena guerra, a l’any 1917, encengué totes les alarmes.

Com deia el vell Lampedusa, alguna cosa es tenia que canviar per continuar  explotant a la classe obrera, sense la por a les revolucions socialistes. Anglaterra i el seu imperi colonial no podia continuar  amb la seva hegemonia. El sistema colonial estava vell i desfasat. Les velles metròpolis, Bèlgica, Holanda, França (Espanya ja feia molts anys que no comptava) i, sobretot, Anglaterra,  havien de passar a la història. Alemanya,  els Estats Units i el Japó, al altre costat de món, volien estar en primera línia, i no tenien, o en tenien molt poques,  de colònies:

Alemanya pels propis errors estratègics del seu canceller Bismarck, que havia entrat tard al repartiment d’Àfrica, volia el seu” espai vital” per créixer. Els Estats Units, després de la seva Guerra de Secessió del 1861, pel manteniment de la unitat nacional, i de la consolidació de la seva hegemonia al continent americà, amb les doctrines Monroe  del 1823 i la de Theodore Roosevelt del 1904, ja havia iniciat a meitat del segle XIX una incipient expansió per Àsia, el Japó i la Xina. I el Japó, amb el seu emperador Mitsuhito, havia iniciat una nova era, la dinastia Meiji, que volia compatibilitzar els valors tradicionals japonesos amb un desenvolupament econòmic capitalista, que requeria uns nous mercats a l’altre costat del mar. El resultat fou la guerra contra el vell imperi xinés el 1895 i contra l’imperi tsarista el 1904 per dominar Corea, Manxúria i el Mar Groc. 

En acabar la I Guerra Mundial, el Tractat de Versalles va humiliar a Alemanya, territorialment i econòmicament; obligada a pagar els deutes de la guerra. Després del miratge dels anys 20, a partir del crack del 29, la crisi s’escampa ràpidament.  Fou l’època dels grans nacionalismes d’Estat,  imperialistes i reaccionaris, uns nacionalismes dels grans Estats, d’origen ètnic i cultural, prenyats d’elements identitaris i de xovinisme, i que,  en una Europa en crisi,  agafarien la fórmula  feixista. El feixisme,  que s’escampa  a  Itàlia, a Alemanya, a mitja Europa ( també a Portugal i, després,  a Espanya), com a formes degenerades de la ideologia nacionalista, tenia elements de superioritat i odi racial, al costat de l’ús de la violència i la submissió de les masses, l’ordre  i el cabdillatge,  i l’expansionisme.  Amb tot, però, no era res de nou, de feia anys  les doctrines nacionalistes d’altres grans Estats,  com ara Anglaterra i els Estats Units, no estaven mancades d’alguns d’aquests elements antidemocràtics: era la ideologia de la superioritat anglosaxona, de la carga moral de “l’home blanc”,  i del Manifest Destí  del poble americà.  La carga ideològica del nacionalisme, en cada moment i circumstància, estava al servei  de l’expansió imperialista arreu del món.

La competència interimperialista i les crisis de sobreproducció constants provocaren, doncs, dues grans guerres mundials  i la mort de milions i milions de persones. A la finalització de la II Guerra Mundial, va quedar clar que el canvi en la hegemonia del bloc capitalista ja s’havia fet. Un nou equilibri geopolític  s’havia produït: Anglaterra havia donat el relleu a la seva excolònia americana del segle XVIII, els Estats Units. Però, amb l’eclosió de la URSS i el moviment comunista internacional,  un nou món polític i econòmic entrava en competència amb el sistema de producció capitalista.

Nacionalisme i Imperialisme

El capitalisme colonialista donaria pas al capitalisme imperialista. El nou sistema de dominació, ara sí, seria Imperialista  en el sentit econòmic. Sense colònies, l’explotació es faria amb el control econòmic mundial i un tàcit control polític i militar dels EEUU: tutelant el patró de canvi i l’hegemonia del dòlar (inundant Europa de dòlars amb el Pla Marshall);  amb unes noves institucions internacionals de control: ONU, OTAN, FMI, Banc Mundial,  GATT, .. ;  uns quants aliats estratègics;  bases militars per tot el món i amb la força naval i aèria més gran mai coneguda. A nivell teòric, la doctrina Roosevelt  tenia ara el complement de la doctrina Truman, que justificava la intervenció arreu en defensa dels interessos americans.  El model de creixement també canviaria. A partir del perill que les idees revolucionàries comunistes triomfessin, també ho va fer el model econòmic. Primer de manera tímida, amb les polítiques del New Deal d’en Franklin D. Roosevelt al Estats Units  en el període d’entreguerres  i, després, especialment a Europa, en el moment de la reconstrucció, amb les teories d’en  Keynes que propugnaven la inversió i la demanda agregada de l’Estat per evitar les crisis i un nou model de benestar per a la classe treballadora.

El nacionalisme i el debat de la II Internacional

El debat sobre l’oportunitat i la defensa del nacionalisme ha estat una constant permanent a l’àmbit dels partits socialdemòcrates (socialistes i comunistes) des del seu origen. Ja els pares del socialisme científic van argumentar, des del primer moment, l’oportunitat (o no) de defensar les moviments nacionalistes, que en ple segle XIX estaven en plena efervescència.  Si els debats de la I Associació Internacional dels Treballadors  es va caracteritzar, des del seu naixement el 1866, pel enfrontament ideològic entre els partidaris del “socialisme científic” de Marx i Engels, i de l’utopisme anarquista  d’en Bakunin i Kropotkin, al moment de la constitució de la II Internacional, l’any 1889 (Marx ja ha mort l’any 1883), el debat tindrà en la qüestió nacional un dels seus continguts més polèmics. Les diferències ideològiques provocaran la crisi de l’organització al esclatà la I Guerra Mundial, pels diferents posicionaments dels partits socialistes (organitzats ara ja en moviments nacionals) davant la guerra  i la participació dels obrers de cada Estat en una lluita fratricida, en una lluita entre els països capitalistes més avançats. Am l’oposició dels delegats russos i anglesos, el 14 de febrer del 1915, la conferència feta a Londres aprovava una resolució en que s’exhortava  a lluitar fins a la victòria, ja que el “triomf del imperialisme alemany significaria l’ocàs de la democràcia i la llibertat a Europa”.  El nacionalisme (dels grans Estats) i la democràcia parlamentària havien derrotat a la lluita de classes.

 L’any 1919, acabada la guerra i després del triomf de la revolució d’Octubre del 1917 a Rússia, vindrà el trencament definitiu, amb la creació de la III Internacional Comunista.  La revolució soviètica  semblava contradir les formulacions inicials de la teoria marxista: La revolució havia tingut lloc en un país econòmicament poc desenvolupat, Rússia, on l’Estat nacional no estava creat; en un vell imperi multinacional. Els fonaments del materialisme científic estaven en qüestió: reformisme i parlamentarisme (Kautsky, Bernstein, Bauer) o revolució proletària i dictadura del proletariat?; i quin tipus de revolució? propiciada per la majoria (Luxemburg) o per veritables escamots d’obrers revolucionaris (Lenin, Stalin, Trotsky)?, revolució socialista mundial o socialisme només en un país sol (Stalin)? Quin era, d’ara endavant,  el paper dels partits socialdemòcrates (socialistes i comunistes) en els països capitalistes més desenvolupats?   

Després d’un intent fallit el 1920, la II Internacional reapareix el 1923, amb el nom de Internacional Obrera i Socialista. Formalment, durarà fins el 1940, desapareixent en plena  II Guerra Mundial, però tindrà un funcionament  totalment endormiscat per la pròpia divisió del moviment socialdemòcrata internacional.

El debat a la II Internacional

Per tant, juntament amb el debat sobre el paper revolucionari o evolucionista de la socialdemocràcia, i amb el revisionisme de Bernstein, el debat sobre la qüestió nacional, a partir de la II Internacional, travessa el moll de l’os d’una concepció marxista de la evolució de la societat, bàsicament internacionalista, on la nació és un producte històric del desenvolupament econòmic capitalista de la societat, un producte de la necessitat de la burgesia com a nova classes social ascendent, a la recerca de la seva hegemonia, i a la conquesta d’un mercat adequat per a la realització de la plusvàlua.  Un debat que, després de dues grans guerres totals, i després del procés de descolonització  de la segona meitat del segle XX, i especialment a partir de les profundes transformacions socials i econòmiques  i del procés de maduració de la crisi actual del sistema capitalista que s’inicià als anys 70 del  segle passat, dona peu a que, de nou, velles nacionalitats (en un clar exemple de les contradiccions de les classes hegemòniques) reivindiquin els seus drets nacionals i la creació del seu propi Estat.

d'en Zenó a la "Zenona", o de la dialèctica de l'agressor

En Zenó d’Elea fou un filòsof grec considerat com un dels primers escèptics  que,  allà pel segle V  abans de Crist, escampà les seves originals idees per tota l’Àtica atenenca. Les seves paradoxes, anomenades “apories”,  van fer ballar el cap a més d’un dels seus grans companys de feina, els filòsofs grecs del moment.

A cada època i país, hi han els seus personatges que donen vida i color al, sovint trist, paisatge humà. En Zenó en fou un d’ells. A part de les seves idees,  és recordat per la seva lluita contra el tirà opressor del moment;  al qual, al moment en que el torturaven,  li va escopir la seva llengua després d’haver-se-la tallat d’una bona mossegada amb les dents, per no delatar als seus companys de revolta.

En un altre temps, moment i ocasió, nosaltres també en tenim de personatges engrescadors, que ens donen distracció i alegria. És el cas de la “Zenona”, mot amb el qual és coneguda una popular botiguera de la cort local de la meva vila. Com deia, la "Zenona", peixatera bona i honrada on ni hagin, tenia (i dic tenia perquè ara ja està jubilada  i té tot el temps del món per fer el que vulgui, sense cap rutina, ... monòtona rutina! és clar que, amb el permís de les joves, els gendres i dels nets, naturalment) el costum  -el mal costum diria jo -  d’agafar la recaptació del dia, feta mica en mica, pesseta a pesseta, a la seva parada al mercat, i que ella anava posant dins d’una caixeta de ferro, una d’aquelles de color verd, d’aquelles que tenen  un pany i una claueta (ara, amb tot això de les targetes, els datàfons i tota aquesta “martingala” no s’han veuen gaires, però  abans era del tot normal)  i sortia del Mercat amb la caixa a la mà i, apa, cap al banc a fer  l’ingrés.  


Doncs, això, ja tenim a la "Zenona", noia treballadora i polida, petiteta i grassoneta, simpàtica i apanyada, que ha agafat la seva capseta, i a caminar s’ha dit, tota contenta, tota sola pel carrer, a portar els seus dinerets al banc  - “Tothom ho sap, i tothom ho veu, però, que vols,  no faig rés dolent, són els meus diners, els hi ben guanyat” – pensa – “avui hi hagut una bona pesca, ves per on, hem venut tots els verats, totes les sèpies i les sardines, .. ha quedat una mica de lluç, però, bé, posat en gel, demà el podrem vendre com si fos fresc.”  - He que sona bé?  Els companys de les altres paredes del mercat sempre li deien  – “noia! Vols dir que ho fas bé això? Això d’anar cada dia amb la capseta dels diners a la mà? Tota sola, pel carrer, cada dia igual ... no veus que tothom ho sap, no veus que sempre pot haver-hi  algun mal andando que et vulgui robar!” - ,  -“pobre d’ell, del qui em vulgui robar, a mi no em roba ningú!” -  era la seva resposta, més o menys, habitual.

I tal dit, tal fet. Vet aquí que, un dia va haver-hi un pobre noi (i dic pobre, perquè ho era, i noi, perquè també era un noi) que li va voler agafar la caixeta dels diners, al mig del carrer. I aquell dia la capsa era ben plena de bitllets, però sobre tot de monedes; sí, sí, ..  de monedes, d’aquestes peces rodones que no valen res, o molt poc, i que els humans fem servir per bescanviar les mercaderies; aquests trossos rodons de metall que encara conserven tota una sèrie de marques o ratlles al seu entorn, record dels temps en que el Poder  hi posava la cara al davant, l’escut al darrere i les marques al voltant perquè el poble no llimés les monedes i agafés l’or, o la plata, ... o el coure, quan ja varem començar a recular. El que deia, la "Zenona" al veure’s agredida en el que més cou, la butxaca, va i s’hi oposa, .... -“tu, que vols bandarra? que em vols robar?  a mi? Tu?  La capsa és meva? – i després d’un primer ensurt i d’un equilibri de forces inicial, es passà, ràpidament, a una segona etapa, en que la "Zenona", amb la caixeta ben agafada i sense deixar-la anar, l’hi ventà un cop de caixa al cim del cap del pobre noi, de manera  que, si aquest noi no va anar el CAP, és perquè en aquells temps encara no n’hi havia, però a visitar al senyor metge, segur, segur, que hi va tenir d’anar.

Vet aquí el cas, si en Zenó li va escopir la llengua al tirà que l’agredia, la Zenona li va fer una cara nova al pobre lladregot que, si no ha parat, encara corre.

recordant les dones i la seva lluita, que és la de tots

8 de març, dia de la Dona Treballadora

fa només 3 dies,
el 5 de març,
recordàvem el naixement, l'any 1871, de la Rosa Luxemburg






i a final d'aquest mes també podem recordar el de
l'Alexandra Kolontái, el 1872

sobre l'Estat nacional i el nacionalisme

La pervivència dels nacionalismes és una realitat. Hom pensava que superades definitivament les contradiccions del segle XIX, apresa la lliçó dels desgavells fets pel Tractat de Versalles en aplicació dels principis dels Catorze Punts del President Wilson, i abandonades les antigues relacions colonialistes després de la II Guerra Mundial, el desenvolupament econòmic i social, la intensificació dels intercanvis, la millora de les comunicacions i el creixent procés d’homogeneïtzació cultural i social entre les pobles i les nacions provocarien, per fi, el desterrament dels nacionalismes i les seves conseqüències desestabilitzadores, tant a nivell dels estats com a nivell internacional. Rés més lluny de la realitat, el segle XX va acabar com va començar.

Al llarg del segle passat, varen caldre dues guerres mundials i infinitat de petites guerres locals per fer la transició de l'hegemonia política i econòmica del país que va encetar el mode de producció capitalista, Anglaterra, a la del decadent estat imperial actual, els Estats Units d'Amèrica. Una nova hegemonia imperialista basada sobretot en el domini econòmic i militar. Varen caldrà, també, més de 70 anys per asfixiar militarment, econòmicament i mediàticament l'experiment social dels països denominats socialistes (per altres teòrics només eren capitalismes d'estat). Ha calgut recorre tot un segle, el segle més revolucionari, més cruel i més injust de tota la història. Malgrat això, d'altra banda, des del punt de vista polític - encara que vist des d'una òptica eurocentrista - és el segle de la consolidació dels sistemes polítics formalment de representació democràtica. Però, de nou la història retorna i en acabar el segle XX, els nacionalismes ressorgeixen, alguns dels vells nacionalismes i altres de nous provocats pel desplegament d'un mapa polític a nivell mundial fet des d'uns paràmetres ideològics occidentals i que són producte més dels interessos dels països del centre que resposta a unes necessitats econòmiques i socials dels països perifèrics nascuts del procés descolonitzador de la postguerra. Un mapa polític que inclús en determinats països desenvolupats es veu qüestionat per velles contradiccions internes no resoltes en el curs del procés unificador i homogeneïtzador.

 Així, el nacionalisme, com a ideologia política, és la conseqüència natural del naixement històric de l'estat capitalista en tant que marc necessari per al desenvolupament de les relacions econòmiques basades en la circulació del capital i la ideologia del lliure mercat.  I és que el nacionalisme, també com a ideologia, dóna resposta i cobertura a tot un seguit de necessitats identitàries de les persones humanes. Necessitats que en sistemes socials anteriors al capitalisme es cobrien per altres vies ideològiques (com ara la religió) i de dependència personal i que, en el sistema econòmic capitalista actual, en un món precisament més socialitzat però més individualitzat que mai, precisen de noves formes de identificació i sublimació social. A més, El gran èxit del nacionalisme, com a principi polític, és degut a la seva complementarietat amb d’altres fórmules d'ideologia política, des del nacionalsocialisme fins al feixisme, passant per diferents formes d’identificació populista; justificant, si és el cas, l'status estatal, amb un sentit integrador o amb un sentit exclusivista i, també, en el cas dels nacionalismes minoritaris, reclamant el dret a la pròpia existència. Aquest èxit, aquesta força social del nacionalisme, és deguda doncs  a que satisfà  i dóna compliment a tot un seguit d'elements d'identificació personal i de psicologia individual, de caràcter emocional, sovint contradictoris i irracionals.

El video del "tijeretazo"