sobre l'Estat nacional i el nacionalisme

La pervivència dels nacionalismes és una realitat. Hom pensava que superades definitivament les contradiccions del segle XIX, apresa la lliçó dels desgavells fets pel Tractat de Versalles en aplicació dels principis dels Catorze Punts del President Wilson, i abandonades les antigues relacions colonialistes després de la II Guerra Mundial, el desenvolupament econòmic i social, la intensificació dels intercanvis, la millora de les comunicacions i el creixent procés d’homogeneïtzació cultural i social entre les pobles i les nacions provocarien, per fi, el desterrament dels nacionalismes i les seves conseqüències desestabilitzadores, tant a nivell dels estats com a nivell internacional. Rés més lluny de la realitat, el segle XX va acabar com va començar.

Al llarg del segle passat, varen caldre dues guerres mundials i infinitat de petites guerres locals per fer la transició de l'hegemonia política i econòmica del país que va encetar el mode de producció capitalista, Anglaterra, a la del decadent estat imperial actual, els Estats Units d'Amèrica. Una nova hegemonia imperialista basada sobretot en el domini econòmic i militar. Varen caldrà, també, més de 70 anys per asfixiar militarment, econòmicament i mediàticament l'experiment social dels països denominats socialistes (per altres teòrics només eren capitalismes d'estat). Ha calgut recorre tot un segle, el segle més revolucionari, més cruel i més injust de tota la història. Malgrat això, d'altra banda, des del punt de vista polític - encara que vist des d'una òptica eurocentrista - és el segle de la consolidació dels sistemes polítics formalment de representació democràtica. Però, de nou la història retorna i en acabar el segle XX, els nacionalismes ressorgeixen, alguns dels vells nacionalismes i altres de nous provocats pel desplegament d'un mapa polític a nivell mundial fet des d'uns paràmetres ideològics occidentals i que són producte més dels interessos dels països del centre que resposta a unes necessitats econòmiques i socials dels països perifèrics nascuts del procés descolonitzador de la postguerra. Un mapa polític que inclús en determinats països desenvolupats es veu qüestionat per velles contradiccions internes no resoltes en el curs del procés unificador i homogeneïtzador.

 Així, el nacionalisme, com a ideologia política, és la conseqüència natural del naixement històric de l'estat capitalista en tant que marc necessari per al desenvolupament de les relacions econòmiques basades en la circulació del capital i la ideologia del lliure mercat.  I és que el nacionalisme, també com a ideologia, dóna resposta i cobertura a tot un seguit de necessitats identitàries de les persones humanes. Necessitats que en sistemes socials anteriors al capitalisme es cobrien per altres vies ideològiques (com ara la religió) i de dependència personal i que, en el sistema econòmic capitalista actual, en un món precisament més socialitzat però més individualitzat que mai, precisen de noves formes de identificació i sublimació social. A més, El gran èxit del nacionalisme, com a principi polític, és degut a la seva complementarietat amb d’altres fórmules d'ideologia política, des del nacionalsocialisme fins al feixisme, passant per diferents formes d’identificació populista; justificant, si és el cas, l'status estatal, amb un sentit integrador o amb un sentit exclusivista i, també, en el cas dels nacionalismes minoritaris, reclamant el dret a la pròpia existència. Aquest èxit, aquesta força social del nacionalisme, és deguda doncs  a que satisfà  i dóna compliment a tot un seguit d'elements d'identificació personal i de psicologia individual, de caràcter emocional, sovint contradictoris i irracionals.

El procés d’identificació dels individus ha anat evolucionat al llarg dels segles d’acord amb la societat i el seu desenvolupament: identificació de grup i familiar, per necessitat, en un sentit de suport i ajuda mutus. Històricament, i allà on el nivell de riquesa ho permet, i amb el declivi del matriarcat, evoluciona el model familiar, des de la família monogàmica extensa a la família nuclear; i evoluciona l’organització social de la producció,des del comunisme primitiu, i la propietat comunal de la terra, a la propietat privada de la terra i dels mitjans de producció. Aquesta evolució en la manera de relacionar-se les persones, en la seva manera de produir i reproduir-se, i en la seva adaptació a un medi natural divers, i sovint advers, dóna lloc a comunitats diferents,  amb models familiars diferents, amb statuts, nivells i classes socials diverses. Ha estat un llarg procés que ha desenvolupat diferents formes d'organització social i política - el clan o la gens, la cúria o la fratria, la tribu, la ciutat, l'imperi, l'estat- i, com no podia ser d'altre manera, d'identificació social, familiar i personal. Així, aquest procés d'identificació recorre tot un seguit de formes històriques i les vincula amb el seu entorn polític i social. I és amb la descomposició de les formes arcaiques de l'estat (antic, feudal i absolut) i la consolidació d'un nou model d'estat, l'estat capitalista, basat en la regulació del intercanvi econòmic entre individus teòricament lliures en un marc territorial determinat, que cal una nova ideologia que relligui un teixit social canviant i creixement constant, i dispers i poc integrat. Sorgeix el nacionalisme com a ideologia i com a moviment polític, primer a l'Europa del segle XIX i després, al segle XX, a la resta del món. Sorgeix el nacionalisme de les grans nacions, en la seva major part d'arrel política, i el nacionalisme de les nacions més petites o de la resta de comunitats no integrades o mal incorporades; un nacionalisme aquest, en general, d'arrel més cultural que polític. S'inaugura un nou model de cohesió social dialèctic i contradictori. Dialèctic perquè el nacionalisme de les grans nacions genera el naixement dels moviments nacionalistes de les nacions més petites o amb interessos oposats, i contradictori perquè en el món contemporani el modern Estat-nació ja no pot ser un només un Estat nacional però no pot deixar de ser-ho. I així, per acció o per reacció, el conflicte ja des del segle XIX hi és de manera constant.

Aquesta visió històrica, antropològica i socioeconòmica permet explicar:

1r.- l'èxit de la revolució burgesa i de l'Estat nacional en el món occidental; les profundes dificultats per consolidar sistemes estatals democràtics en països situats a una altra anella del desenvolupament.

2n.- l'èxit inicial de les revolucions socialistes en determinats països perifèrics o semiperifèrics i el fracàs posterior dels sistemes nacionals proposats.

3r.- el desgavell dels models estatals nacionals proposats en una bona part dels països que han sigut objecte de la descolonització posterior  a la II Guerra Mundial.

Tot aquest procés polític es dóna la ma amb la consolidació d'un sistema econòmic d'abast mundial -mundialització- on certament encara hi han restes de les antigues comunitats agràries i dels sistemes de propietat comunals, però on el procés de mercantilització abasta la totalitat de les formes econòmiques i s'introdueix ja en el de les pròpies relacions culturals, interpersonals, humanes -globalització. El diferent moment d'accés a les fonts energètiques, a l'explotació de les matèries primeres i al desenvolupament de les formes capitalistes de producció (facilitat per un seguit de factors de caire econòmic i demogràfic, però també ideològic i social) han generat importantíssimes i, pel que sembla, irreversibles diferències en el grau de desenvolupament econòmic i social entre els estats actuals, provocant l'explotació econòmica, ambiental i social  d'uns països sobre d'altres degut a unes condicions d'intercanvi econòmic desiguals, i una dependència política, social i cultural generada al llarg dels darrers dos segles d'uns països envers altres; tot acompanyat pel domini d'uns mecanismes de control internacional que garanteix la continuïtat de l'explotació: FMI, Banc Mundial, Organització Mundial de Comerç, ... quan no del simple domini militar de les grans superpotències.

És per això que, en aquest món global i alienat els nacionalismes poden fer nosa perquè suposen la creació d'entrebancs al procés de lliure circulació del capital, però des d'un punt de vista de cohesió social són necessaris per refer uns lligams identitaris i uns referents ideològics d'un teixit social desestructurat. En bona part aquí rau l'èxit passat dels nacionalismes, també explica les greus contradiccions actuals en l'àmbit de la competència intercapitalitsta i, en algunes regions, suposen un fre al fins ara inesgotable procés globalitzador.

En resum: el sorgiment del nacionalisme com a ideologia té a veure amb el naixement del capitalisme a les primeries del segle XVI i el trencament dels antics lligams familiars i socials que afectaven la vida de les persones en els mètodes de producció anteriors. Té a veure amb necessitats afectives i no sotmeses a l'imperi de la raó que afecten el comportament de l'ésser humà de manera constant i evolutiva ja des de les seves primeres manifestacions socials, des de l'abandonament de l'explotació comunal de la terra a la propietat privada amb el  trencament de les relacions maternals a l'aïllament individual; des de la recerca de nous referents ideològics, com ara la religió monoteista i, posteriorment, amb la definitiva eclosió del individu i l'èxit del capitalisme, amb la necessitat del nacionalisme com a nou element integrador, amb un món d'individus aïllats i creixentment desclassats. Per tant:

L’Estat nacional és el producte històric del desenvolupament del mode de producció capitalista que, progressivament, sorgeix a Europa occidental des del segle XVI. Aquest nou model d'estat és, per tant, conseqüència de les necessitats econòmiques d'una nova classe social que lluita per la seva hegemonia, a nivell local i a escala mundial, la burgesia. La nació, sorgida de la voluntat unificadora de l'Estat, només ha reïxi’t políticament en algunes de les grans nacions capitalistes, aquelles que han fet la seva revolució burgesa.

El nacionalisme serà la nova ideologia necessària per a la consolidació d'aquest model d'estat, l'estat capitalista; serà la doctrina unificadora entre les diverses classes socials, fonamentant-se, per fer-ho, en aspectes i lligams emocionals, afectius i irracionals, amb una identificació afectiva.