El nacionalisme i el debat de la II Internacional

El debat sobre l’oportunitat i la defensa del nacionalisme ha estat una constant permanent a l’àmbit dels partits socialdemòcrates (socialistes i comunistes) des del seu origen. Ja els pares del socialisme científic van argumentar, des del primer moment, l’oportunitat (o no) de defensar les moviments nacionalistes, que en ple segle XIX estaven en plena efervescència.  Si els debats de la I Associació Internacional dels Treballadors  es va caracteritzar, des del seu naixement el 1866, pel enfrontament ideològic entre els partidaris del “socialisme científic” de Marx i Engels, i de l’utopisme anarquista  d’en Bakunin i Kropotkin, al moment de la constitució de la II Internacional, l’any 1889 (Marx ja ha mort l’any 1883), el debat tindrà en la qüestió nacional un dels seus continguts més polèmics. Les diferències ideològiques provocaran la crisi de l’organització al esclatà la I Guerra Mundial, pels diferents posicionaments dels partits socialistes (organitzats ara ja en moviments nacionals) davant la guerra  i la participació dels obrers de cada Estat en una lluita fratricida, en una lluita entre els països capitalistes més avançats. Am l’oposició dels delegats russos i anglesos, el 14 de febrer del 1915, la conferència feta a Londres aprovava una resolució en que s’exhortava  a lluitar fins a la victòria, ja que el “triomf del imperialisme alemany significaria l’ocàs de la democràcia i la llibertat a Europa”.  El nacionalisme (dels grans Estats) i la democràcia parlamentària havien derrotat a la lluita de classes.

 L’any 1919, acabada la guerra i després del triomf de la revolució d’Octubre del 1917 a Rússia, vindrà el trencament definitiu, amb la creació de la III Internacional Comunista.  La revolució soviètica  semblava contradir les formulacions inicials de la teoria marxista: La revolució havia tingut lloc en un país econòmicament poc desenvolupat, Rússia, on l’Estat nacional no estava creat; en un vell imperi multinacional. Els fonaments del materialisme científic estaven en qüestió: reformisme i parlamentarisme (Kautsky, Bernstein, Bauer) o revolució proletària i dictadura del proletariat?; i quin tipus de revolució? propiciada per la majoria (Luxemburg) o per veritables escamots d’obrers revolucionaris (Lenin, Stalin, Trotsky)?, revolució socialista mundial o socialisme només en un país sol (Stalin)? Quin era, d’ara endavant,  el paper dels partits socialdemòcrates (socialistes i comunistes) en els països capitalistes més desenvolupats?   

Després d’un intent fallit el 1920, la II Internacional reapareix el 1923, amb el nom de Internacional Obrera i Socialista. Formalment, durarà fins el 1940, desapareixent en plena  II Guerra Mundial, però tindrà un funcionament  totalment endormiscat per la pròpia divisió del moviment socialdemòcrata internacional.

El debat a la II Internacional

Per tant, juntament amb el debat sobre el paper revolucionari o evolucionista de la socialdemocràcia, i amb el revisionisme de Bernstein, el debat sobre la qüestió nacional, a partir de la II Internacional, travessa el moll de l’os d’una concepció marxista de la evolució de la societat, bàsicament internacionalista, on la nació és un producte històric del desenvolupament econòmic capitalista de la societat, un producte de la necessitat de la burgesia com a nova classes social ascendent, a la recerca de la seva hegemonia, i a la conquesta d’un mercat adequat per a la realització de la plusvàlua.  Un debat que, després de dues grans guerres totals, i després del procés de descolonització  de la segona meitat del segle XX, i especialment a partir de les profundes transformacions socials i econòmiques  i del procés de maduració de la crisi actual del sistema capitalista que s’inicià als anys 70 del  segle passat, dona peu a que, de nou, velles nacionalitats (en un clar exemple de les contradiccions de les classes hegemòniques) reivindiquin els seus drets nacionals i la creació del seu propi Estat.

És només una qüestió d’oportunitat política, de tàctica revolucionària, el donar més o menys suport als moviments d’alliberació nacional?, com és desprèn dels primers escrits d’en Marx i Engels,  al referir-se a l’opressió del poble irlandès; de la divisió de Polònia; del nacionalisme germànic, de Bohèmia; o inclús  al ressorgiment  de les velles nacions, com era el cas del nacionalisme unificador d’Itàlia.  Engels en els seus articles de la Nova  Gaseta Renana, de l’any 1848, referint-se a Irlanda, dirà: “la classe oprimida, tant a Anglaterra com a Irlanda, ha de lluitar junta, o d’ara endavant haurà de lamentar plegada la seva vida sota la mateixa pressió i la  mateixa misèria, en igual dependència en front la classe capitalista privilegiada i dominant”  I referint-se al nacionalisme del poble polonès sotmès a l’opressió de la Rússia tsarista, del Imperi  Austrohongarès  i de Prúsia: “mentre continuem contribuint a l’opressió de Polònia, mentre fusionem una part de Polònia a Alemanya, ... no podrem arrancar en el nostre propi territori l’absolutisme feudal patriarcal l’establiment d’una Polònia democràtica és la primera condició de l’establiment d’una Alemanya democràtica” .

O més aviat, és una  qüestió estratègica, de llarg abast? O de principis, si es vol?   De fet, Marx i Engels, a partir dels anys seixanta, hauran canviat sensiblement les seves posicions. Així, arribaran a afirmar en la seva correspondència del anys 1867, 1868 1869, i en las cartes de Marx a Kugelmann, a Meyer i a Vogt, dels anys 1869 i 1870, que:  “els irlandesos el que necessiten és: autonomia e independència respecte a Anglaterra, Revolució agrària, ...”  o “el proletariat anglès no pot permetre quedar-se al marge de la lluita del proletariat irlandès per la seva independència davant de la veritable colonització i  sotmetiment a que es veu immers el poble irlandès pels aristòcrates terratinents anglesos”.  El mateix Marx, en el seu informe al Consell de la Internacional del 10 de desembre de 1869, deia: “Durant molt de temps vaig pensà que es podria  fer caure el règim irlandès amb l’ascens de la classe obrera anglesa ... Un estudi més profund de la qüestió m’ha convençut del contrari. La classe obrera anglesa no podrà fer res mentre no es tregui de sobre Irlanda”  

De fet al llarg dels seus escrits la referència al marc nacional hi és sempre present, però sempre en un context històric, i en un sentit d’aconseguir unes nacions viables per al desenvolupament econòmic i social; però, por una  altra banda, també, en el sentit de legitimar la lluita contra l’Estat opressor.  Mai varen escriure un text per  teoritzar sobre el nacionalisme; les seves referències sempre venen donades per les situacions concretes de cada país, i en funció de les expectatives de desenvolupar la lluita de classes. De fet, el mateix Engels considerava que els interessos nacionals havien de deixar pas al progrés i a la maduració capitalista, i que els nacionalismes de les “nacions sense història” (la major part de les noves nacionalitats) eren essencialment contrarevolucionaris.

Tot això, és comprensible en el marc revolucionari del segle XIX, en el marc d’un mapa polític a Europa i al món, en canvi constant, davant la força dels nous Estats europeus en formació, i del colonialisme:  Bèlgica ja es va separar del Països Baixos el 1830; el 1834, amb la unitat duanera del “Zolverein”, s’estava preparant la unificació alemanya, que es concretaria el 1871, després que la “política real” de Bismarck hagués donat peu, en menys de 10 anys, a la Guerra dels Ducats , a la Guerra de les 7 setmanes i a la Guerra Francoprussiana que desembocà en la Comuna de París, el 1871; Itàlia, aconseguiria la seva unitat el 1861; i el 1867, Hongria aconsegueix, també,  el seu reconeixement en el nou marc de l’Imperi Austrohongarès (Polònia i Irlanda hauran d’esperar el nou segle XX, i la primera gran guerra total, per aconseguir la seva independència);  la  nova expansió colonialista i el repartiment d’Àfrica, a partir de la Conferència de Berlin, del 1884-1885; i la lenta descomposició de l’Imperi Otomà al llarg de tot el segle (Grècia, el 1830; Sèrvia, el 1830 i 1878); Romania, el 1856; Montenegro i Bulgària, el 1878; Bòsnia-Herzegovina, ja el 1908) i les darreres guerres balcàniques al començament del nou segle XX, com a porta d’entrada a la I Guerra Mundial.

Així, al començar la II Internacional, l’any 1889, el problema de les nacionalistes i el debat sobre el dret d’autodeterminació de les nacions estava calent: Kautsky, Bauer, Renner, Bernstein, Luxemburg, Lenin, Stalin... seran  els seus principals protagonistes.  

Kautsky, col·laborador  d’Engels, fundador  el 1883 de Die Neue Zeit, principal òrgan teòric de la II Internacional  i redactor del programa de la socialdemocràcia alemanya del 1891, Programa d’Erfurt,  serà el primer que intentarà fer una teoria marxista del nacionalisme des de la perspectiva del materialisme històric de Marx i Engels. En la seva obra del 1887, La nacionalitat moderna, desenvolupa de manera sistemàtica la gènesi  i desenvolupament de la nació, i afirmarà que “Estat nacional és la forma d’Estat que millor respon a les condicions modernes” de desenvolupament econòmic i social. Després, en els seus articles del 1905 i en la seva obra del 1908, Nacionalitat i internacionalisme,  propugnarà una fórmula federal com a sortida per les petites nacionalitats, per evitar la seva independència i mantenir la unitat de la nació. Al llarg d’aquest anys tindrà diversos enfrontaments dialèctics tant amb la Rosa Luxemburg, pel tema de Polònia, com amb en Bauer, per la defensa d’aquell de la nació com a comunitat de cultura, en front de la seva visió més centrada en el tema de la llengua; i finalment, a partir del 1917, amb en Lenin arrel de la Revolució d’octubre i la posició dels bolxevics davant la guerra imperialista.  

Bauer, en la seva obra principal La qüestió de les nacionalitats i la socialdemocràcia,  del 1907, serà el més discrepant de la tesi ortodoxa marxista i, també, en principi, de les seves concepcions més tàctiques.  Els anys 1908 i 1909, polemitzarà amb en Kaustky al afirmar que la nació no és una simple comunitat de llengua, recollint la diferenciació de Tönnies entre comunitat i societat; i desenvoluparà la idea de la nació com a una unitat de caràcter i una unitat de destí. Per Bauer hi ha un contingut psicològic, històric i cultural en el fet nacional, que cal tenir en compte (i, per tant explotar).  Després, entre el 1913 i el 1916, serà objecte de crítica per part d’Stalin i Lenin, per la seva posició, contraria en els fets, a la defensa  del dret de les nacions a l’autodeterminació. Així, dirà que,  l’Estat-nació és, sovint,  un estat plurinacional, però que compren un territori econòmic necessari;  i que, per tant, sovint no és possible la realització completa del principi de les nacionalitats, ja sigui degut a unes  circumstàncies econòmiques canviants o ja sigui degut a les exigències de la mateixa lluita pel socialisme (així, defensarà la permanència del Imperi Austrohongarès). Així, Bauer, malgrat que es mostra  a favor de les lluites per l’alliberament nacional de les nacionalitats; ja que el mateix desenvolupament del capitalisme ha estat el detonant pel despertar de les nacions “sense Estat”, sovint és legítim i necessari  mantenir la unitat de la nació. Així, el mateix Bauer cau en el camp de l’oportunisme, o de la tàctica política, si es vol. 

 Karl Renner, des d’un posició encara més propera al nacionalisme “romàntic” germànic, en les seves obres del 1899 i 1902, Estat i Nació i El combat de les nacionalitats austríaques per a l’Estat, arribarà a defensar  l’autonomia de les nacionalitats inclús per sobre de la base territorial, basant-se en la idea de l’autonomia personal, en el component cultural, en la idea de “poble”.  Defensà, com Kautsky un Estat Supranacional basat en la federació de les nacionalitats autònomes, utilitzant, com Bauer, el dret d’autodeterminació, en un sentit d’autonomia cultural. A partir del 1914, esdevindrà l’ala dreta de la socialdemocràcia austríaca, defensant la idea de Frederic Naumann de construir una gran Europa Central, i la necessita d’apropar-se als partits burgesos per tal de fer tasques de govern (el 1919 i 1920 fou canceller de la 1ª República Austríaca) a favor de les classes treballadores, fet que el portà a fortes polèmiques amb en Bauer.

Per la seva banda, el revisionisme de Bernstein el portarà a afirmar, d’una banda, que “els obrers no tenen pàtria”  i, després, defensar la necessitat de que “la socialdemocràcia, en la mesura que ha d’aconseguir fer aliances amb forces polítiques no socialistes, hauria de dissenyar, a cada país, una autèntica política nacional”.

El debat Luxemburg-Lenin-Stalin: 

Rosa Luxemburg, Lenin i Stalin també tindran molt present el tema de les nacionalitats en el seu discurs polític i en seran els principals protagonistes del debat.

Per a Rosa Luxemburg, la nació és una concepte ideal i ambigu, que entorpeix les aspiracions revolucionaries; així, en un dels  seus articles a la revista Przeglad Sozialdemokratyczny,  del 1908, dirà: “aquest Estat nacional més perfecte no és sinó una abstracció ... el desenvolupament de les grans potencies capitalistes i el imperialisme fan il·lusori el dret a l’autodeterminació dels petits pobles... ¡Pot potser parlar-se seriosament de l’autodeterminació dels montenegrins, búlgars, romanesos, servis, grecs, i, en part, inclús dels suissos ...!”  I, des de la seva òptica de la viabilitat nacional només per a les grans nacions,  afegirà, “quina classe, un cop aconseguida una victòria nacional, es declararà responsable de la Nació?” Així, la polonesa Rosa Luxemburg  estarà en contra de la independència de Polònia, perquè, des del punt de vista del materialisme històric, seria entorpir el procés de desenvolupament econòmic propiciat per les noves capes de la burgesia polonesa, encara que sigui sota la ègida del poder tsarista; i no només de la independència de Polònia, sinó també en contra del dret dels pobles a l’autodeterminació, en clara oposició a la línia política defensada as partir dels anys 60 per Marx i Engels, i després per Kautsky, Lenin i Stalin, fet que ocasionà forts debats.

En front  d’aquesta visió  economicista,  qüestionable des d’un punt de vista històric, Lenin, oferirà  una visió més àmplia i més d’acord amb la dialèctica marxista. Valgui, com exemple del debat entre Luxemburg i Lenin, aquestes paraules de Lenin, en la seva obra del 1913, Sobre el dret de les nacions a l’autodeterminació , respecte a la defensa del dret del poble polonès a l’autodeterminació:   “apassionada per la lluita contra el nacionalisme a Polònia, Rosa Luxemburg ha oblidat el nacionalisme dels russos, encara que precisament aquest nacionalisme és ara el més temible; és precisament un nacionalisme menys burgés, però més feudal; és precisament el major fre per a la democràcia y la lluita proletària. En tot nacionalisme burgés d’una nació oprimida hi ha un contingut democràtic general contra  l’opressió”.  I així, Lenin conclou el seu pensament afirmant que:  “Completa igualtat de drets de les nacions;  dret d’autodeterminació de les nacions; fusió dels obrers de totes les nacions:  aquest és el programa nacional que ensenya als obrers  el marxisme, que ensenya la experiència del món sencer i  la experiència de Rússia”  

Davant el fet colonial i dels estats multinacionals, Lenin (i  Stalin) estan a favor del dret d’autodeterminació sempre que els interessos del poble, com a nació, no contradiguin els dels treballadors, com a classe social. De fet,  el mateix Lenin va defensar i portà  a la pràctica aquest principi després de la victòria de la revolució d’Octubre. Una de les primeres mesures del nou govern bolxevic  va ser declarar el dret a l’autodeterminació de totes les nacions de l’antic imperi tsarista. Obligada per la darrera ofensiva alemanya, el règim soviètic va firmar la Pau de Brest-Litovsk perdent la sobirania sobre Polònia, Finlàndia, Ucraïna, Lituània, Estònia i Estònia. Acabada la guerra i firmat el Tractat de Versalles (reordenant el mapa d’Europa de manera humiliant per Alemanya) Polònia i Finlàndia accediren a la independència, mentre que la resta de nacions de l’antiga Rússia s’integraren de manera voluntària a la nova U.R.S.S. el 1922, amb una àmplia autonomia cultural i administrativa; fet que provocà el comentari irònic i, al mateix temps, admiratiu del propi Otto Bauer, al dir que a la U.R.S.S. s’havia realitzat l’autonomia cultural que Lenin i Stalin li havien criticat a ell de preconitzar.

Però, com dèiem, també Stalin va participar activament en el debat sobre la qüestió nacional amb Lenin i Luxemburg. Ja el 1904, i després el 1913, en el seu article El marxisme i la qüestió nacional,  Stalin va oferir una definició històrica i social alhora. Al costat dels criteris objectius i subjectius de Bauer, hi posà els criteris materialistes  similars als de Marx i Lenin, i criteris polítics i tàctics. Des d’un punt de vista encara més pràctic, dirà:   “la lluita nacional en les condicions del capitalisme ascendent és una lluita de les classes burgeses entre elles. En alguns casos, la burgesia aconsegueix arrossegar el proletariat al moviment nacional, i llavors la lluita nacional agafa, aparentment, un caràcter popular general...   es tracta sempre d’una lluita burgesa, beneficiosa i desitjable bàsicament per a la burgesia. Però, d’aquest fet, no s’ha de deduir, de cap manera, que el proletariat no tingui de  lluitar en contra de la política d’opressió de les nacionalitats, .... Al lluitar pel dret de les nacions a disposar dels seu propi destí  la socialdemocràcia s’assigna com a objectiu el d’acabar amb la política d’opressió de la nació, fer-la inviable, i també minar la lluita de les nacions, suavitzar-la, reduir-la al mínim”

Resum final:

Breument, aquest seria el posicionament dels “clàssics” del marxisme, posicions que, amb tots els perills que comporta tota síntesi,  es podrien resumir en tres corrents principals:

1- La posició inicial de Marx i Engels, de finals dels anys 40 del segle XIX. És la posició qualificada com a més ortodoxa, segons la qual la lluita per la emancipació social i el socialisme requereix la unitat de tots els obrers, unitat internacionalista per sobre les fronteres. És la famosa frase del Manifest Comunista: “obrers de tot el món, ajunteu-vos”.  És una visió que peca d’idealisme (després dels fets revolucionaris del 1830 i 1848) al no tenir en compte les condicions materials i reals per fer una revolució proletària. És la posició defensada fins al final per la Rosa Luxemburg  davant dels fets que desembocaren en  la I Guerra Mundial, amb la seva crida a tots els obrers per tal que es neguessin a participar en una guerra  entre les potències capitalistes. Una posició revolucionària, que la durà a donar el seu suport (gairebé obligat)  a la vaga general i al  Aixecament Espartaquista  del 1918-9, i que acabà amb la seva detenció i assassinat , al costat del seu company Karl Liebknecht,  a mans del exèrcit i dels paramilitars “Freikorps” de la nova república de Weimar, presidida pel socialdemòcrata  Friedrich Ebert.

2- Un altre línia de pensament vindria donada per la posició dels teòrics del austromarxisme, Renner  i  Bauer, quan volen lligar les necessitats de la lluita de classes a cada Estat, amb les particularitats pròpies de cada nació. Aquesta posició teòrica, portarà a Bauer a defensar el dret de les nacionalitats, també el de les nacions més petites,  a existir i a crear el seu Estat (en contra del que deia Engels)i,  al mateix temps, a defensar la  unitat de l’Imperi Austrohongarès, pel seu grau de desenvolupament i  la seva viabilitat econòmica, a canvi de la més àmplia de les autonomies per a les nacionalitats de del vell imperi: “l’autonomia nacional no és altra cosa que el principi de les nacionalitats a l’interior de l’Estat”

3- La tercera línia de pensament arranca també en Marx i Engels, i la seva defensa (ara ja en  el temps de la I Internacional)  de la lluita per a la independència de les nacions que es veuen sotmeses a la tirania d’un Estat  opressor, com era el cas de Polònia i d’Irlanda. De fet, però, en el mateix Manifest Comunista del 1847 ja es deia  que  “ ... el proletariat ha de arribar a la condició de classe nacional, ha de constituir-se en nació.....”. Després de la teorització del fet nacional per Kautsky, seran Lenin i Stalin qui seguiran, de manera més coherent, el fil argumental de la defensa del dret de les nacionalitats a la seva autodeterminació, assimilant també mols dels elements teòrics de Bauer. Es referiran sempre a aquelles nacionalitats que en el curs de la seva història s’han  vist sotmeses per un Estat més gran i agressor. Tant un com l’altre, lliguen la lluita d’alliberament nacional amb la lluita pel socialisme.

El debat, doncs, va ser llarg i enriquidor; un debat que, en bona mesura, encara avui continua. I és que el marxisme és una teoria total de la societat i, al mateix temps, és la pràctica, el mètode,  per tal de transformar-la. Anàlisi concret de la realitat concreta; amb tota la seva amplitud, amb totes les seves contradiccions.  Com deia en Gramsci pocs anys més tard, l’any 1932, en el seu article Internacionalisme y la política Nacional:

 “Sens dubte que el desenvolupament porta cap el internacionalisme, però el punt de partida és nacional, i d’aquest punt de partida s’ha d’arrancar  ....    el concepte d’hegemonia és aquell en el qual es lliguen les exigències de caràcter nacional  ...   una classe de caràcter internacional, en la mesura que vol ser guia d’estrats socials estrictament nacionals (els intel·lectuals) i inclús, moltes vegades, menys encara que nacionals,  particularistes i municipalistes (els camperols), ha de nacionalitzar-se en cert sentit ....  els conceptes no-nacionals ( o sigui, que no fan referència a cap país en singular) són erronis, com es veu pel seu absurd final:  han portat  a la inèrcia o a la passivitat ....”