El catalanisme d'avui i l'esquerra plural: parlem-ne!

Deia Ortega i Gasset, rectificant  a l’historiador alemany Theodor Mommsen,  que “la història d’una nació no és només la del seu període formatiu i ascendent: és, també, la història de la seva decadència” .

Des de l’inici de la transició democràtica, el paper de subordinació de la burgesia catalana, i els seus representants polítics a Catalunya, respecte als interessos de la classe dominant a nivell de l’Estat  i a la política espanyola  ha estat una constant.  CDC, amb en Jordi Pujol, Ramon Trias Fargas i Miquel Roca com a principals representants, va agafar el testimoni que va deixar la Lliga regionalista d’en Cambó, en l’intent de desenvolupar la fórmula com a catalanisme autonomista.  Mitjançant el pacte amb Unió, CDC va aconseguir durant més de 20 anys aglutinar al seu voltant a bona part de la burgesia catalana i de les forces de la mitjana i petita burgesia, rebent  el suport de gran part de les classes populars autòctones (i bona part de les immigrades, a la recerca de la seva plena integració i assimilació) en un projecte de “normalització” democràtica.  El problema nacional va quedar en segon terme, com quedà demostrat l’any 1978, en la Comissió Constitucional del Congrés, redactora de la ponència, amb l’absència dels representants de CDC, en Miquel Roca Junyent, i del PSC-PSOE, en motiu d’unes “grans urgències  fisiològiques que els van obligar a sortir de la sala de sessions i els van impedir de participar en la votació” de l’esmena  Letamendía, que obria la porta a l’exercici del Dret a l’Autodeterminació a partir del segon any de l’entrada en vigor del corresponent Estatut d’Autonomia; com ho recordava en Jordi Solé Tura, en el seu llibre Autonomies, Federalisme i Autodeterminació. Així, durant molts anys, la força del moviment  independentista a Catalunya ha estat vehiculada pels alguns elements de la petita burgesia i de les classes populars, des del PSAN a Terra Lliure, com a organització de lluita armada; davant  la inanició d’ERC, paralitzada per constants conflictes interns i la falta d’un projecte nacionalista clar, que donés també resposta als problemes actuals de la societat catalana.

Després del pacte constitucional del 1979 i la renúncia a una “ruptura” democràtica, amb una monarquia  i un exèrcit “post-franquistes”  tutelant la transició democràtica, l’Estat de les  Autonomies podia apaivagar temporalment els moviments nacionalistes, però la política del “café para todos” s’ha mostrat incapaç d’afrontar amb visió de futur el problema basc, amb una organització com ETA que ha marcat el pas dels successius governs de l’Estat espanyol  i un independentisme latent i constant a Catalunya. A partir de l’any 2000, les coses començarien a canviar: important crisi de lideratge i de projecte de CiU;  aprofundiment de les incapacitats manifestes del PSC d’ubicar el seu discurs nacional, per la por a perdre el vot al PSOE;  incapacitat dels polítics espanyols de trobar un encaix que donés satisfacció a les necessitats d’autogovern de Catalunya, davant d’un discurs nacional espanyol,  manipulat pels mitjans de comunicació vinculats als sectors més reaccionaris de la dreta econòmica (judicatura, església catòlica, cultura oficial, ...), que segueix ancorat a molts dels estereotips del passat; renaixement d’ERC (encara que amb contradiccions i noves divisions) i sorgiment de nous moviments cívics i culturals nacionalistes, amb un discurs polític ja clarament independentista. I, per acabar-ho d’adobar tot, una crisi econòmica  molt i molt profunda, com cap de nosaltres havia viscut mai i a la qual no se li veu un horitzó, que sacseja l’ànim i les necessitats de les classes treballadores i d’una insuficient classe mitjana, cada cop més prima, com a suport imprescindible de qualsevol sistema democràtic representatiu. 

La política nacional espanyola  no ha estat capaç de donar una  solució satisfactòria a la conformació política de l’Estat. Un Estat  que continua amb els mateixos tics centralistes i amb unes polítiques que, disfressades de solidaritat  interregional, amaga  la por a refer el mapa polític espanyol, més d’acord amb les necessitats reals de l’Estat que no pas amb les de una “nació espanyola” mitificada i mistificada, Un Estat-nació fet a la mida de la vella (encara que renovada) classe dirigent; una classe dirigent que no dubta, quan li convé, en utilitzar els mitjans de comunicació per atiar l’animadversió entre les comunitats i les regions d’Espanya. Al nacionalisme català i basc oposa un nacionalisme espanyolista, ranci i conservador.  I la política econòmica espanyola tampoc està trobant el desllorigador que permeti mantenir un precari i insuficient Estat del Benestar. Tant els governs del PSOE com el del PP a Espanya, i la Comissió Europea a Brussel·les, es veuen incapaços de trencar amb el mecanisme pervers de la supeditació de la “política social" a l’economia especulativa dels “mercats” i a les institucions internacionals que els donen suport, especialment el FMI.  Les condicions del trencament total del projecte europeu a nivell continental, i dels  trencaments parcials a nivell peninsular, estan cada dia més madures, amb tots els riscos. La unitat només és possible, propugnable i desitjable des de l’idea i la consciència de “progrés” i de millora en la qualitat de vida.  Només la por a viure pitjor refrena l’esperit del canvi; però, la línia divisòria és cada dia més prima; i la història sovint dóna salts espectaculars.
 

És aquest el moment de la decadència que deia l’Ortega?  És ara un bon moment per trencar amb Espanya i, de passada, per acabar amb la monarquia borbònica hereva del franquisme? 

Ja donem per descomptat que, avui, la independència de qualsevol Estat, vell o nou, és sempre molt i molt relativa, donat que el mercat ja és mundial; i que, per tant, també ho són els problemes de control del capital productiu i del capital financer. Però, tot i això, ens podem fer un seguit de preguntes:

- Continua essent  vàlid avui el model autonòmic, o ja ha esgotat el seu potencial de desenvolupar-se cap a un model federal?

- És valida encara, avui, l’opció federal a Espanya? Amb quina altre nació ? el País Basc, Catalunya i la resta d’Espanya poden configurar una federació? És la confederació de repúbliques  que propugnaven en Maurin, en Nin i en Comorera una via de sortida del cul de sac peninsular?
- Quina seria la classe social que capitalitzaria la transició nacional? Els hereus de la burgesia del segle XIX? La petita i mitjana burgesia dels anys 20 del segle passat? O la classe treballadora moderna (manual i intel·lectual), infiltrada per elements de la cultura  de la petita i mitjana burgesia?   

- A més, té sentit una Catalunya independent, separada d’Espanya, en el marc  erràtic de la Unió Europea?  i si la Unió Europea fes un pas endavant, i es constituís en una Europa federal, amb una constitució federal, un govern federal, i amb polítiques econòmiques i fiscals comunes?

I com dèiem abans, té viabilitat econòmica una Catalunya independent, en el marc transnacional de l’economia global? Tindríem prou capacitat de negociació amb les grans forces del capital i davant els grans Estats nacionals?  Tenia raó en Solé Tura, quan deia que “les alternatives serien o una mena d’Andorra o una mena d’Albània”?

- I amb quins recursos (si és que en volem, o volem adoptar la via suïssa) coercitius i de defensa comptem?  Quina seria la reacció de les forces centrípetes espanyoles?  Un conflicte d’aquestes característiques tant a Catalunya com al País Basc, donaria aire de nou a les Forces armades espanyoles i la dreta espanyolista  més rància. Està clar que, en qualsevol cas, la separació hauria de ser el fruit d’un procés de reflexió i participació democràtica a Catalunya, i de reflexió conjunta amb els altres pobles, i els seus representants polítics i de classe, que conformen España actualment.

- D’altra banda, que en farem de la monarquia, que hores d’ara està passant  pels seus moments més baixos? No és la independència una via de sortida d’una monarquia que ha mostrat els seus límits personals i polítics; i que ha perdut, de manera accelerada, la seva credibilitat per la seva pròpia falta de transparència; i a més, no és la independència la via per poder accedir a un millor control democràtic i social del poder econòmic i polític?

És ben cert que els ciutadans i les ciutadanes de l’esquerra plural i social, en principi, no som nacionalistes, o independentistes  si es vol dir així. I és ben cert que  el reconeixement històric que sempre s’ha fet des de l’esquerra del Dret d’autodeterminació dels pobles, en la mesura que representa  la voluntat majoritària de la ciutadania, lliurament informada, consultada i expressada, s’ha vinculat sempre a un “estat de necessitat”, és a dir, a l’existència d’una situació d’opressió o sotmetiment nacional  d’un poble o nació sobre d’una altre. És aquest el cas de Catalunya?  Som conscients de les forces  pertorbadores que es poden desencadenar en la seva aplicació sense tenir en compte el context històric  concret en cada cas?  És avui la societat espanyola  prou madura com per acceptar el seu lliure exercici  per una part dels ciutadans i de les ciutadanes del seu territori? O, dit d’un altre manera, és possible desenvolupar  aquest dret a partir de la reflexió conjunta i democràtica amb tots els ciutadans i les ciutadanes de la resta de l’Estat?

I malgrat que no podem dir que, avui, la petjada d’Espanya sobre Catalunya sigui la pròpia d’un Estat agressor, al menys en el sentit en que s’entenia en altres etapes no democràtiques; malgrat tot, i precisament perquè, avui tota independència és ja relativa, pensem que, si és aquesta la voluntat dels catalans i de les catalanes, nosaltres hauríem de ser els primers en defensar l’exercici del Dret d’autodeterminació com a via per a la independència de Catalunya envers Espanya.

El model autonòmic ja està esgotat, com es constata en el dia a dia de la societat i de la política catalana.  L’època del federalisme peninsular també ja ha passat: els interessos específics de la burgesia catalana estan massa relligats amb el de les altres burgesies peninsulars i, els d’ambdues, amb els d’altres burgesies estrangeres i el capital transnacional. Avui, encara que amb contradiccions, la classe burgesa és del tot internacional.  Si això és així, no cal un pacte entre iguals, perquè tots són el mateix. No cal la solució federal com a via de compromís de les classes dirigents de cada nació. Les classes treballadores, des del punt de vista dels interessos econòmics i de les opcions polítiques que els sustenten, no són nacionalistes ni independentistes, però tampoc són federalistes. La seva via de progrés econòmic i social, avui, requereix un nou marc de control polític, econòmic i social, també, general. A problemes globals solucions globals. I si la solució ja no és federal (amb la resta de nacions peninsulars), la via ha de ser la independència. No ni ha cap més. I el que és nou de tot això és el moviment popular. Com una capsa de Pandora, el nacionalisme burgés català de finals del segle XIX i principis del XX, s’ha convertit en una força de mobilització popular que les classes hegemòniques del nostre país els costa de controlar. CiU ho ha fet durant més de 20 anys, però ara, davant d’una situació de crisi econòmica i institucional, el moviment popular pren embranzida, amb la recent constitució d’una Assemblea Nacional Catalana per a la independència; malgrat els darrers esforços de la pròpia CiU per controlar-lo, al temps que radicalitza el seu posicionament polític. Tanmateix, en Jordi Pujol dóna a entendre la disposició cap a l’opció independentista, i els dirigents de CiU, d’una manera creixent  i constant, estan canviant el seu discurs, fent-lo més radical i amb unes propostes més agosarades: “llei de consultes”, “pacte fiscal”, la “transició nacional”, .... És només una qüestió de tàctica política, com en tantes altres ocasions ha fet CiU, per desactivar i controlar el moviment ciutadà? o, realment, és una nova estratègia la que s’està treballant des de CiU, amb una ferma voluntat independentista?

Nosaltres, com esquerra social i plural, haurem d’estar amatents als nous esdeveniments  i tenir una veu pròpia, clara i consensuada entre nosaltres, a Catalunya i a Espanya. I haurem d’estar a l’avantguarda del moviment, per tal de donar-li el contingut de solidaritat i respecte a tots els altres pobles i nacions de la resta de l’Estat; per donar-li un contingut absolutament democràtic i participatiu; un contingut que, en definitiva, faci de les diferències virtut i de la pluralitat enriquiment col·lectiu; i que minimitzi els riscos de la reacció espanyolista. Convindria pensar-ho seriosament i fer un pas endavant, convocant inicialment, una Conferència Nacional sobre aquest tema, on es pugui donar la veu a totes les sensibilitats i establir un “full de ruta” que plantegi les diferents alternatives i els escenaris possibles, els punts de trobada i de debat amb totes les forces polítiques i socials catalanes i espanyoles. Recordem, a títol d’exemple, que l’any 1997, la fundació Nous Horitzons va organitzar una interessantíssima escola d’Hivern, amb el títol “Esquerra i Nació”, on varen intervenir  personalitats i intel·lectuals com Cesáreo Rodríguez Aguilera, Jaime Pastor, Francesc  de Carreras, Jordi Sánchez, Manel Delgado, o Ferran Requejo, entre altres. Els temps han canviat, però segur que avui el tema encara té molta més actualitat.  El mateix professor Requejo, que l’any 1997, defensava el “Federalisme  asimètric ” com una via de sortida política pel nostre país, avui es presenta com el portaveu de la nova Assemblea Nacional Catalana.  

El nacionalisme d’avui ha de tenir un component d’igualtat, solidaritat i justícia social que faci del coneixement mutu, la comunicació, la diversitat cultural i els valors de la participació democràtica, les llavors d’una societat que pugui satisfer les diferents necessitats materials i espirituals dels seus membres. Perquè avui ja no podem parlar del poble en abstracte, el poble mític, sinó d’una comunitat plural, diversa, multicultural, heterogènia, de ciutadanes i de ciutadans que tenen, això sí, una voluntat comuna de respecte, convivència i d’ajuda mútua. Parlem-ne!