El catalanisme històric i l'esquerra marxista

És el cas que, la història de la nació espanyola és una història inacabada. En una cita una mica llarga, però que val la pena esmentar, analitzava en Carles Marx, en els seus articles sobre la revolució espanyola, les causes del retard del procés d’unificació d’Espanya:

"Fou en el segle XVI quant es varen formar les grans monarquies. Aquestes es varen edificar arreu sobre la base de la decadència de les classes feudals en conflicte: l’aristocràcia i les ciutats. Però, en els altres grans Estats d’Europa, la monarquia absoluta es presentà com un centre civilitzador, como la promotora de l’unitat social. .... fins permetre a les ciutats canviar la seva independència local i la sobirania medieval pel domini general de las classes mitjanes i la preponderància de la societat civil. A Espanya, al contrari, mentre l’aristocràcia s’enfonsava en la decadència sense perdre els seus privilegis més nocius, les ciutats varen perdre el seu poder medieval sense guanyar en importància moderna. ... han vegetat en un estat de continua decadència. ... A mesura que la vida comercial i industrial de les ciutats declinava, els intercanvis interns es feien més estranys, la interrelació entre els habitants de les diferents províncies menys freqüents, els mitjans de comunicació es varen descuidar i les grans carreteres gradualment abandonades. Així, la vida local d’Espanya, l’ independència de les seves províncies i els seus municipis, la diversitat de la seva configuració social, basada originàriament en la configuració física del país i desenvolupada històricament en funció de les formes diferents en que les diverses províncies s’emanciparen de la dominació àrab i crearen petites comunitats independents, s’enfortí i s’accentuà finalment a causa de la revolució econòmica que eixugà les fonts de l’activitat nacional. I com que la Monarquia Absoluta va trobar a Espanya elements que per la seva pròpia naturalesa repugnaven la centralització, va fer tot el que estava al seu abast per impedir el creixement dels interessos comuns que comporta la divisió natural del treball i una circulació industrial múltiple, i així va suprimir l’única base sobre la qual es podia fundar el sistema unificat de govern i de legislació comuns. És per això que, la monarquia espanyola es pot equiparar més aviat al despotisme asiàtic que no pas comparar amb els altres Estats europeus”
També, en Pierre Vilar, comentava l’originalitat del cas d’Espanya, que tot i ser un dels primers Estats-nació d’Europa, i malgrat la cohesió donada per la Guerra d’Independència contra els francesos, la pèrdua de les colònies i el fracàs de la revolució política burgesa, que va permetre el manteniment del poder de l’Estat en mans de les velles classes aristocràtiques i terratinents, varen fer d’Espanya, el llarg del segle XIX, un país “desigualment desenvolupat”, un país on només al País Basc i a Catalunya va sortir una classe burgesa al voltant d’un model industrial similar al europeu. I del fracàs de les burgesies perifèriques per accedir al govern de l’Estat i del manteniment del poder per part de la burgesia agrària centralista, són fruit els moviments nacionalistes d’ambdues nacionalitats, com ens recorda, també, José Acosta Sánchez, donada la situació de “subordinació i de dependència del capitalisme espanyol al capitalisme europeu dominant que havia bloquejat i dislocat el nostre procés industrial al llarg del segle XIX”. Uns fracassos que van de la ma amb els repetits intents, per obra de la petita i la mitjana burgesia, d’implementar, amb la 1ª i la 2ª República, un sistema polític democràtic i representatiu al nostre país, fins a dates molt recents.

La burgesia catalana, amb el panorama convuls i revolucionari de la Espanya del segle XIX, sense sentit d’Estat,  mancada  de representants polítics propis, davant la precarietat del mercat nacional i enfrontada a la competència del capital estranger, bàsicament, francès i anglès, va metabolitzar algunes idees forals  del moviment carlista, i començà  a reclamar més poder i més autonomia: “Espanya no necessita ni pa estranger, ni roba estrangera, ni capitals estrangers. Tot això es crea amb el treball ..” diria l’industrial català, Joan Güell,  l’any 1866; i “ara veurà el poble català, especialment aquesta part del poble català que pensa haver complert amb els seus deures al cuidar només del seu negoci, ara veurà sí és urgent i d’absoluta necessitat  que Catalunya tingui el govern dels seus interessos interior i que influeixi  en la direcció dels exteriors ...” diria el 1898, en Prat de la Riba. Així, el 1873, Valentí Almirall, deixant a banda el federalisme de Pi i Margall pel seu desencís davant del fracàs de la I República, iniciarà el camí del catalanisme polític. Un camí que passarà d’aquest primer “particularisme”, del catalanisme regionalista d’Almirall, a la reclamació nacionalista d’en Cambó i en Prat de la Riba, en el sector del catalanisme més conservador;  i  del federalisme republicà de Pi i Margall i Nicolas Salmerón a  un republicanisme  cada cop més sobiranista d’Antoni Rovira i Virgili, Lluis Nicolau d’Olwer, Ramon d’Abadal, Francesc Layret, ... fins arribar a les opcions independentistes d’alguns d’ells mateixos (com exemple de la seva evolució política) i d’en Macià, Companys i Carrasco Formiguera.

Així, els darrers anys del segle XIX i els primers anys del  segle XX veuran sorgir a Catalunya  diversos partits nacionalistes conservadors, com ara el Centre Català, La Unió Catalanista; i el Centre Nacional Català i La Unió Regionalista, que crearan la Lliga Regionalista el 1901, amb en Cambó com a principal dirigent. Aquests partits  buscaran en el regionalisme la fórmula per guanyar més pes a l’Estat espanyol. I també sorgiran partits republicans, com ara Solidaritat Catalana, el Centre Nacionalista Republicà , la Unió Federal Nacionalista Republicana i el Partit Republicà Federal (d’en Lerroux)  que buscaran l’encaix amb Espanya per la via de l’autonomia o la federació.  Els fets de la Setmana Tràgica, el 1909, i el creixent pes del moviment obrer marcaran els límits del “regionalisme”. Un moviment polític que encara va fer un revifalla, a finals de la I Guerra Mundial, degut a  l’acumulació de riquesa feta pels industrial catalans durant la gran guerra.  Però, tot aquest procés de nova regeneració política i de lluita per l’hegemonia a nivell d’Estat estava condemnat al fracàs per la mateixa debilitat de la burgesia industrial catalana. El Desastre d’Annual, del 1921, representà la crisi definitiva d’uns i d’altres, de les burgesies perifèriques per fer-se amb el poder, de la monarquia per seguir representant la comèdia de la Restauració, i de les velles classes parasitàries hispàniques per controlar l’aparell de l’Estat i imposar l’ordre social.  En paraules d’Andreu Nin: “el 1899, en un dels moments més greus del centralisme espanyol, la burgesia catalana presta el seu suport a Polavieja, l’assassí de Rizal; el 1917, aterrida per la vaga general de l’agost, dóna  dos ministres a la monarquia;  de 1919 a 1922 col·labora directament en la sagnant repressió executada pels representants del poder central; el 1923 facilita el cop d’estat de Primo de Rivera, i, finalment, intenta apuntalar la monarquia tentinejant participant en el seu últim govern” . A l’any 1923, la Dictadura de Primo de Rivera, va solucionar temporalment els problemes. El món de les idees quedaria ara en mans de la petita burgesia.

En aquests anys però, la corrua de partits nacionalistes seguiria: més partits republicans, com ara el Partit Republicà Català, l’Acció Catalana i l’Estat Català, que defensaven encara el dret a l’autodeterminació en una Espanya federal; i nous partits republicans que, ara ja, defensaven la independència, com ara Acció Republicana de Catalunya i  Acció Catalana Republicana.  El 1931, els partits Estat Català i Partit Republicà Català  varen fundar Esquerra Republicana de Catalunya, com a partit nacionalista català d’esquerres.  I en aquest debat ideològic, no hi varen faltar altres veus, les veus del socialisme, per les quals la nació només era una part d’un problema més gran, el de la igualtat i la justícia social. Veus dividides, també, pel impacte de la revolució russa del 1917 i la divisió del moviment obrer internacional. Polítics de la talla de Antoni Fabra, Rafael Campalans, Andreu Nin, Joaquim Maurin i Ramon Comorera, entre altres, desenvoluparen un paper molt  actiu a través de les seves publicacions i de la seva activitat política, en partits com: Unió Socialista de Catalunya, Federació Comunista Catalano-Balear, Partit Comunista Català, Esquerra Comunista, Bloc Obrer i Camperol, Estat Català-Partit Proletari, Partit Comunista de Catalunya; fins arribar a la creació del Partit Obrer d’Unificació Marxista, el 1935, i el Partit Socialista Unificat de Catalunya, el 1936.

La veu de l’esquerra marxista

Així, dins de la teoria i la pràctica del marxisme a casa nostra, destacaren tres personalitats: 

Joaquim  Maurin, fundador del BOC i del POUM, director de la revista “La Batalla”, on defensà les seves idees sobre el nacionalisme i el marxisme. Maurin distingeix tres fases en el projecte d’emancipació nacional a Espanya: una primera fase,  burgesa i monàrquica; una segona fase, petit burgesa i republicana; i una tercera fase, obrera i socialista, en que els treballadors portaran la direcció del procés i realitzaran l’emancipació nacional i social, al mateix temps. El seu pensament, segueix la lògica nacionalista del pensament leninista-stalinista, en un projecte republicà i federal, a partir del dret d’autodeterminació, contemplant la separació inicial de Catalunya envers Espanya. Separar per unir.

En Ramon Comorera, un dels fundadors del  PSUC,  des de finals dels anys 30 i fins a principis dels anys 50, defensava la Federació Democràtica de Repúbliques Hispàniques, una veritable confederació Ibèrica, en el seu concepte de “nació popular”  com a camí cap a la “nació socialista”, com a “antítesi tant del xovinisme nacional de la burgesia liberal, com del cosmopolitisme regressiu del capitalisme monopolista” .

I finalment, volem destacar  la figura de l’Andreu  Nin com exemple de l’evolució del pensament nacionalista en el marc social de la Catalunya de principis del segle XX. Primer va militar a un partit republicà de tall federalista com fou la Unió Federal Nacional Republicana,  després a la Federació Socialista Catalana  i, amb el naixement de la III Internacional, va fundar l’Esquerra Comunista  amb en Joan Andrade  i, posteriorment,  el POUM amb en Maurin.  Com en Maurin, en Nin defensava  la posició de classe de l’esquerra revolucionaria i la lluita nacional com a via de construcció del socialisme, el paper de la classe treballadora en la construcció nacional i  la formació d’una Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques; malgrat que discrepava amb en Maurin pel que fa a la tàctica, ja que admetia (seguint a Lenin) la possibilitat d’un primer pas reformista per la via de l’autonomia .

Després del miratge de la II República, en l’intent frustrat d’un projecte unificador fet des de unes  propostes ideològiques petit burgeses, vindria  una dolorosa Guerra Civil i  la llarga agonia política de 40 anys que representà el franquisme.  El debat nacional en aquest anys passà a un segon terme davant la situació d’opressió política i de persecució de qualsevol veu dissident. Espanya era “una, grande y libre” .  Només el PSUC va  mantenir la seva veu, ni que fos des de la clandestinitat. Així, a l’obra col·lectiva “El problema nacional (1961-1968) s’actualitzà, a la llum de la renovació històrica feta per en Jaume Vicens Vives, la teoria de Lenin sobre el dret a l’autodeterminació, la teoria nacionalista de l’Stalin i la “teoria de les tres fases” d’en Maurin.

Però, malgrat la dictadura, Espanya va anar canviant. Després de l’etapa autàrquica, el franquisme,  es va anar obrint al món. A partir dels anys seixanta, els tecnòcrates del règim franquista varen iniciar un procés d’obertura en el qual les classes hegemòniques espanyoles varen anar conformant i conformant-se en un nou procés d’homogeneïtzació d’interessos; procés que acabaria per constituir-se, després de la transició política iniciada l’any 1975, en l’eix  vertebrador d’un nou sistema polític, ara sí  ja formalment representatiu, que homologaria el seu accés al mercat mundial en unes condicions definitivament perifèriques i subordinades.   Primer amb la UCD d’Adolfo Gonzalez  i després, sobretot, amb la “reconversió industrial”  propiciada pel PSOE  d’en  Felipe Gonzalez i l’Alfonso Guerra, l’inserció d’Espanya al món seria definitiva. L’antiga burgesia agrària, latifundista i aristocràtica espanyola  s’havia transformat en una nova classe burgesa, més pendent, això sí,  del capital financer i de l’especulació creixent dels mercats internacionals i de les possibilitats inversores que li proporcionava la proximitat de l’Estat que no pas del desenvolupament del capital productiu i industrial. Un capital industrial, el de les burgesies perifèriques,  que  en un món cada dia més petit  és subsidiari del capital transnacional al qual aquelles estan ja aliades o que, en part, encara  competeixen  en unes clares condicions d’inferioritat.  Ja no era, ja no és,  el capital anglès del segle XIX,  situat als sectors miners, ferroviari, siderúrgic, naval  i comercial, que defensava el Partit Progressista; o el capital francès, al voltant del sector ferroviari i, sobretot, de l’especulació bancària, que defensà el Partit Conservador; no. Ara és el capitalisme internacional que ocupa tots els sectors de l’economia espanyola, és el del capital americà i europeu, primer, i després del japonès; capital que té com a representants polítics tant al PP, com el PSOE  a Espanya i, en menor mesura, CiU a Catalunya.  Així doncs, són les diferències en les relacions socials de producció i les condicions de la força de treball; les diferències en el desenvolupament de les forces productives i l’escala de la producció; la falta dels necessaris  recursos financers propis; la incapacitat tecnològica i la falta de formació i d’inversió; l’entrada constant i creixent de capital estranger, ... la història, política i econòmica, en definitiva, els  aspectes que expliquen la seva actual situació d’incapacitat econòmica i política.

I en aquests darrers anys, deixant a banda les aportacions teòriques d’en Pierre Vilar, des del punt de vista de la història; d’en Salvador Giner, des de la perspectiva sociològica;  d’en Josep M. Colomer, en J.F. Mira, o la M. Guibernau, des de la teoria política; o d’en J. Llobera, des de l’antropologia social; i sense oblidar les aportacions d’en Ribó i en Benet, des de la militància política, només  un teòric i polític com en Jordi Solé i Tura destacaria en l’intent d’actualitzar  la teoria de la nació en el marc de l’Espanya contemporània.  

I en aquest punt del debat i l’anàlisi sobre el fet nacional a Catalunya, un seguit de preguntes (sense una resposta clara) ens venen al cap:

- Quina és la burgesia industrial a Catalunya que té encara capacitat i interès per tirar endavant un projecte polític autònom respecte Espanya?

- Té sentit ara la idea d’un Estat català independent en el marc d’una economia globalitzada? Per fer què? Per aconseguir un mercat "nacional" més ampli?