Cul de sac

- Escolta noi, el nostre país, més ben dit, el nostre Estat, està en un cul de sac, podríem dir que està en fallida tècnica, en una clara situació de suspensió de pagaments o, com diuen ara, en “concurs de creditors”. S’han acabat les alegries i el nostres governants, els “millors” d’aquí i d’allà, no saben que coi han de fer; això no ho arregla ni el més ben pintat!, diuen o pensen en la intimitat.

Canviar el model productiu?, això va per llarg i no tenim ni paciència, ni diners, ni oportunitat per fer-ho; hem perdut el tren. De fet ja fa molts anys que l’hem perdut aquest tren, per això hem de fer AVE’s, per córrer més que els altres, encara que sigui per anar el Teatre Real, o a veure el Madrid.  

Seguir amb el totxo?  home, seria una possibilitat, encara queda alguna platja més o menys verge per urbanitzar, com a Valdevaqueros, a Tarifa, on sembla que ja si han posat; o a Torre Macenas, a Mojacar, on ja si van posar (tot i que encara queda molta feina per fer); o la del  Algarrobico, a Carboneras, on cap administració s’atreveix a fer complir la llei i les sentències judicials,  i fa enderrocar l’hotel il·legal. - Ves quin disbarat, si l’hotel ja està acabat!, i a més que dirà l’alcalde socialista de Carboneras -  ... o la platja de Pals, sense anar tant lluny; ara que no hi han les antenes de Radio Liberty ni diners per tirar endavant els PEIN’s  - No, sí que queda, sí! Només és qüestió de mirar cap una altra banda, o desclassificar el sòl i ja està - Però, ben mirat, la vaca ja no té gaire llet, està més eixuta que la Tordera. Amb això sol, no ens en sortirem.  

- I si apostéssim pel nostre principal avantatge comparatiu, com diuen els economistes, el sol? - El sol o el sòl? - El sol, home; bé, tots dos. Ara que hi ha maregassa a bona part de les aigües de la Mediterrània, el sol podria ser, encara, la millor solució. Més turisme, més  hostaleria, més serveis, més segones residències. Encara queden molt sectors i col·lectius de clients potencials per captar: més jubilats europeus, més nòrdics i centreeuropeus, més russos, més àrabs (rics, naturalment), i xinesos i indis, eh! que sembla que a ells no els hi afecta la crisi. Poden venir aquí de vacances o a viure-hi; inclús poden quedar-se tota l’eternitat, si volen. Totes les facilitats, els hi farem un vestit a mida. – Home, no siguis morbós, la caixa no és un vestit - Bé, tu ja m’entens, ho dic en un sentit figurat.

- I ara que hi penso, també podem explotar el sòl  d’una altra manera: podem fer més i més hivernacles, com el Maresme i Almeria. És tan bonic anar per la carretera i veure les grans extensions de plàstic!  Cada vegada que amb la meva parella anem en cotxe a Vera i a Mojacar, a partir de Puerto Lumbreras, com que l’autovia fa una mica de baixada, comences a veure cap al sud, cap a la banda de Nijar i el Cabo de Gata, aquell reflex, aquella lluentor que sembla aigua de mar. Fa goig de veure i a sobre dona feina. Es treballa més el camp, es promou el sector  agroalimentari i la indústria del plàstic. Quines sinèrgies, eh! Ah!, i d’allò de que la terra per qui el treballi, res de res, eh! cal facilitar l’entrada de més i més capital, espanyol o estranger, és igual, és capital; mai més ben dit. I els que sobrin, cap a casa.

-Tu, ara que dius això de tornar a casa i de viatjar, l’autovia, és de pagament?                – És igual això, que sigui o no de pagament, total, tot plegat va a parar a la mateixa butxaca. Si li pagues a la concessionària, que de fet segur que és d’un grup bancari ja ho hauràs pagat; i si no li pagues, l’Estat haurà de pagar-ho tot  i, a més, quan el banc, com ara, estigui fotut l’Estat l’haurà de subvencionar, i també hauràs de pagar tu.   – Bueno, però, només pagaré un cop, noi! Ja va dir-ho el rei fa molts anys, en el seu discurs d’investidura: “que para nadie haya prebendas ni privilegios” 

- Bueno, escolta, no m’han parlis de la monarquia, no m’han parlis perquè no acabaríem. Com et deia el principi, ara estem en un cul de sac.     

Aquest Wert tira a blau!

Gairebé tothom sap que José Ignacio Wert és l’actual ministre espanyol d’Educació i Cultura; però, no tothom sap, o recorda, que Giaches de Wert va ésser un compositor nascut a Gante,  a mitjans del  segle XVI, que va desenvolupar la seva carrera a la cort de Ferrara i fou l’autor de nombrosos madrigals, essent un dels precursors de la música de Claudi Monteverdi. Sembla que amb tant il·lustre antecessor el nostre benvolgut ministre hauria d'ésser una persona sensible i educada, amb uns gustos musicals més aviat refinats, i que faria gala d’aquestes virtuts a l’hora de dirigir l’orquestra del seu departament i fer sonar ben afinades les tecles que li corresponen. Pel que es va veient, el ministre Wert té poca oïda, mala veu, poc sentit del ritme i no troba la batuta. No sé però, això no pinta bé, fa mala cara.

En Wert diu que li agraden el Beatles i els Rolling Stones; la seva música, naturalment. I és que en Wert té una vena pop, una vena rebel de quan era jove. Ara ja el temps ha passat, ja s’ha fet gran, ha madurat, i no sé si li agrada en Monteverdi, però no té cap vergonya de dir que un dels seus grups preferits és el grup de rock Russian Red, de tendència ultradretana.

Al ministre Wert també diu que ara no cal comprar música, ja que avui en dia tothom se l’ha pot baixar per internet (encara que també diu que és un mitjà que ell no domina). En Wert té mal gust i, a més, és un mal polític i un pitjor comunicador. Se li veu el “plumero”.

Per acabar de tenir al seu favor l’estament musical, afegeix que és partidari d’una baixada de les retribucions dels músics (suposem que per tal que siguin solidaris amb la crisi i que, com a personatges públics,  donin exemple; no sigui que s’engreixen massa i perdin facultats). I el sector del cinema també està molt i molt satisfet amb el ministre per la baixa de les ajudes públiques, ja que d’aquesta manera desenvoluparen la seva creativitat (financera)

I que hem de dir del sector educatiu, en general, i dels mestres, en particular, tant contents com estan amb l’increment del número d’alumnes per aula, i per l’augment d’hores lectives. I dels universitaris, amb la pujada de taxes. Tot plegat anirà bé; en un cas, per estalviar en calefacció (encara que pugi la despesa de la llum) i, en l’altre, per  disminuir la diàspora de llicenciats cap el estranger.

Més enllà d’aquestes menudalles, està clar que l’aposta del seu departament és retallar amb seny (amb el seny del senyor ministre) per tal d’aconseguir la millora de la cultura i l’educació a l’Estat espanyol, i afavorir l’excel·lència educativa, no permetent canviar de curs fins que es tingui tot ben aprés, i que el que s’aprengui sigui el que cal, el que ens ha distingit sempre, els valors tradicionals de la pàtria i la cultura espanyola. Cal recuperar, tot allò que es va perdre amb l’assignatura de formació per a la Ciutadania, i apostar de nou per  la “Formación del Espiritu Nacional”. Les propostes de la fundació FAES no podien anar a parar a l’abocador de la història. Espanya ha d’ésser com volia el seu fundador, en José Mari: “Una, Grande y Libre”. Vés per on, això em sona molt, no!. No serà que anem enrere? Aquest Wert tira a blau, com les corbates del PP; o les camises de la Falange, que cada dia és veu més valenta  i fins i tot ja vol tornar a fer manifestacions  per defensar l’herència inesgotable de, com diu en Loperena, " l'Ausente”

Recordant l'Ulrike

D’ella en deia, el sempre enyorat Manuel  Sacristán, que era autèntica: “Una autenticitat que no era gens adolescent ...." i que  tenia una mena de  “desesperació tossuda que la va portar a cometre errors”. La seva mare adoptiva, la Renate Riemeck, va comentar que “Ulrike s’ha quedat sense terra sota els peus, …. la ira contra els mals del món la va portar a fugir de la realitat”. Però, Ulrike Meinhof, doncs de cap d’altra més Ulrike estem parlant, no només va fer errors a la vida, va ser una lluitadora antifeixista, una periodista compromesa amb el temps que va viure, i va teoritzar sobre l’aspecte més revolucionari del marxisme, de manera tal que va portar el seu pensament fins al final, fins a l’acció. Ho va dir clarament: “avui la política revolucionària ha d’ésser alhora política i militar, ... a la vista del potencial de violència de l’imperialisme, no hi ha política revolucionària si aquesta no té una solució per a la qüestió de la violència en cada fase de l’organització revolucionaria”. I ho va pagar amb la seva vida a la presó d’Stuttgart-Stannheim  el 9 de maig del 1971, el mateix dia de l’aniversari de la derrota dels nazis a la II Guerra Mundial,en un suïcidi dubtós, penjada pel coll amb una corda feta a partir d’una tovallola.

La llum del cel s’escola lleument per la finestra

i les seves ombres es reflecteixen al seu rostre,

sembla que la seva mirada  enyori  un futur incert

i devori un món  fet d’idees i de somnis.

Mentre la vida fuig, mica en mica

i pels basals del carrer corren les veus i els seus espectres,

presa fàcil és el pit roig per a l’àguila depredadora

i amb el seu darrer alè cau a terra la llavor.  

Punta de coixí

Deia l’Antoni Gutiérrez Díaz que fer política és com fer “punta de coixí”. Amb aquesta expressió, el benvolgut “Guti”, es referia el procés de creació, de mica en mica, de manera pacient  i a partir d’un seguit d’elements diversos, del teixit social que ha de permetre construir, entre tots i totes, un món millor i més just.  Aquesta és una sentència que denota una voluntat positiva, una determinada actitud davant del fet social; i és que, com deia un altre il·lustre polític dissortadament poc recordat, en Manuel Azaña, fer política és “l’aplicació més profunda, més formal i completa  de les capacitats de l’esperit”.

És el cas que, des de l’esquerra social sovint ens plantegem quin és el nostre paper a la societat. I la resposta no pot ser altre que la de lluitar per transformar-la, per fer-la millor. I com es fa això? Amb quin temps? Amb raó de què? Com i amb qui? Naturalment, no hi ha una única resposta a cadascuna d’aquestes preguntes. Les preguntes són múltiples, i diverses  són, també,  les respostes. Però, el pensament social de l’esquerra marxista té prous elements, prou història darrere, per anar trobant el camí adient en cada circumstància: anàlisi de la realitat concreta en cada temps i en cada ocasió, articulació d’elements de transformació social, lluita per l’hegemonia ideològica, ... i aprofitar les oportunitats quan es presenten, ja que tots sabem que sovint s’avança més en un dia que en un any i que els grans canvis socials sempre van de la ma de situacions de crisi (i/o violència). 

Tot això fa que la Política l’hem de fer arreu, on puguem, en tots els àmbits on es puguin sumar voluntats de canvi i de transformació social. I a voltes, convindrà més estar al carrer, al bell mig de les mobilitzacions, per reclamar unes polítiques més justes i solidàries i, en altres ocasions, caldrà fer les reivindicacions des de la tribuna de l’àgora corresponent. Com diu el nostre company Tono Luchetti, “hem de tenir un peu a dins i un altre a fora”, un peu a les institucions i un peu al carrer. I a més, hi haurà ocasions en que caldrà fer Política tot sols, polítiques d’oposició,  i altres  moments en que caldrà buscar pactes i programes comuns per construir alternatives creïbles que ens permetin governar. Haurem de buscar el “mínim comú” entre tots. Perquè, no podem oblidar mai que les grans transformacions socials, a mig termini, només es concreten amb èxit quan són l’obra d’una majoria de la població. I és aquest esperit majoritari el que, en definitiva, hem de construir entre tots.

En els darrers anys, a Palafrugell  hem tingut necessitat, voluntat i ocasió d’encetar aquesta via de compromís i pacte ciutadà. El projecte de l’Entesa, que ara, per Sant Jordi, ha fet 10 anys, respon a aquest esperit de canvi polític; de transformació ciutadana de les prioritats polítiques diàries. És clar que un projecte polític, com el de l’Entesa a nivell local, estava necessitat d’un lideratge fort, creïble, amb ascendent social; i, també, necessitava un Programa de canvi atractiu i ben elaborat, d’una organització potent i una bona política de comunicació, que l’hi donés suport. I han hagut aspectes que varen tenir més èxit que altres. 

Mirant el temps passat, penso que, especialment, en comunicació i en organització els dèficits han superat els encerts; però, amb totes les insuficiències i contradiccions que es vulgui, amb tots les mancances  que les polítiques de consens comporten, el balanç d’encerts i d’errades no presenta dubtes i, avui, el projecte de l’Entesa encara està en marxa. Un projecte sempre per refer, i que caldrà fer-lo més ampli, més participatiu, més democràtic; però que, alhora, ha de seguir essent un procés on els ciutadans i les ciutadanes de la vila entenguin  la seva necessitat en termes d’utilitat. El sobrenom del projecte, Junts per Palafrugell, continua essent vàlid.  Si a nivell nacional, en el moment històric en que ens trobem, per a l’Esquerra plural  la política de pactes, de construcció de majories socials, és fonamental avui per transformar la societat; per a la mateixa Esquerra plural, a nivell local, especialment en poblacions petites i mitjanes, els projectes polítics de canvi unitaris, com el que representa l’Entesa, són imprescindibles per sobreviure. Una bona companya d’IC de la Bisbal, em va dir en el curs de la campanya electoral de les municipals de l’any 1995: “la gent ens vota perquè governem”. Tenia tota la raó, a nivell institucional, aquest és el compromís de transformació social que hem d’exercir, i això, avui, en els moments de crisi econòmica, política i institucional, només es pot fer entre tots. Si no, serà la inacabable tela del sudari de la Penélope, però no la punta del nostre coixí, la que farem.

pensament curt

"a veces, vale la pena morir por las cosas sin las cuales no vale la pena vivir"

Eduardo Galeano

La Declaració Schuman: 9 de maig, dia d'Europa

El dia 8 de maig de 1945 Alemanya firmava la seva capitulació incondicional a la ciutat de Karlshort. L’endemà, el 9 de maig, el mariscal Wilhelm Keitel signava la rendició oficial de la Werhmacht a Berlin, davant dels oficials dels exercits dels Estats Units, de França, de la Gran Bretanya i de la URSS. La II Guerra Mundial, a Europa, havia acabat. El desastre de la guerra, l’espectacle  de destrucció i de mort tenien colpit l’esperit de tot el món.  En poc més de 20 anys s’havien produït dues grans guerres mundials que havien afectat no només als soldats al cap de batalla, sinó, també, a la població civil. Dues guerres “totals” que posaven el descobert el perill real i general que comportaven els desequilibris i les contradiccions de les grans potències capitalistes en conflicte i, en especial, de la gran Alemanya que continuava buscant el seu “espai vital”, per tal de poder donar sortida a la seva creixent potència econòmica, coagulada des del començament del segle XX.

Alemanya va ser dividida entre els dos grans blocs geopolítics i econòmics, la URSS, d’una banda,  i els aliats occidentals, amb els EEUU al capdavant, a l’altra. Noves institucions donarien l’alternativa a la nova potència hegemònica nord-americana; però, a Europa, els ànims demanaven crear les condicions per tal que un conflicte similar no es tornés a produït mai més: calia vincular a Alemanya en un projecte comú, en un projecte d’integració regional europea que crees les condicions per a la col·laboració econòmica i institucional. 

El 19 de setembre de 1946 el primer ministre anglès, Sir Winston Churchill, es pronunciava a Zurich a favor de la idea d’uns Estats Units d’Europa i de la creació d’un Consell d’Europa. Del 7 al 10 de maig del 1948, a la ciutat de l’Haia, es va celebrar un Congrés pro-Europa, on hi participaren diversos moviments europeistes, amb l’objectiu de crear una Unió Europea. Un any més tard, el 5 de maig del 1949, es firmava l’estatut del Consell d’Europa. I un altre any després, el 9 de maig del 1950, en un discurs a la seu del Ministeri francès d’Assumptes Exteriors, al Quai d’Orsay, el ministre francès d’aquest ram, en Robert Schuman, proposava agrupar els recursos del carbó i del acer de França i de la República Federal alemanya, sota una sola autoritat, una espècie de Comissió denominada “Alta Autoritat”, per tal d’assegurar la llibertat de circulació i el lliure accés a aquests recursos, la vigilància del mercat, el respecte a les normes de competència i de transparència de preus i el suport a la modernització del sector i la seva reconversió. Aquest discurs a passat a la història com la Declaració Schuman,  i es basava en els treballs i les idees de Jean Monnet, comissari general del pla de modernització i equipaments del govern francès, i del seu grup d’experts, que havien elaborat en els mesos anteriors. A partir d’aquesta iniciativa sorgiria l’abril del 1951 la Comunitat Europea del Carbó i del Acer, la CECA, com a embrió del que després seria la Comunitat Econòmica Europea. El tema del carbó i de l’acer no era poc important en un moment en que Europa estava en plena reconstrucció, i aquesta primera integració econòmica era un símbol, una primera pedra, del projecte de construcció d’una nou Estat federal que superes els conflictes entre les velles potències  del continent.  Després vindrien la creació de la Comunitat europea de l’energia atòmica, CEEA o Euratom,  i la Comunitat Econòmica Europea, la CEE, el 27 de març de 1957, en els Tractats de Roma.

Així, l’idea d’alguns romàntics del segle XIX  d’una Europa unida es posava en marxa per facilitar la integració econòmica. Com hem dit, el manteniment de la pau i el donar una via de sortida a Alemanya eren els objectius principals, malgrat que el nou ordre internacional, en una situació d’equilibri geopolític entre els dos grans blocs, socialista i capitalista, i on la por a la guerra nuclear iniciava els anys coneguts com els de la “guerra freda”, fet que donava poc marge de maniobra a una recuperació del poder militar alemany. El nou poder militar hegemònic estava ara a l’altra banda de l’Atlàntic. Acabada la guerra amb la derrota del Japó, els EEUU crearen  un seguit de bases militars arreu del món; mentre que Alemanya quedava dividida i controlada, en el sector occidental, pels mateixos aliats mitjançant diverses bases militars, i es veia sotmesa a unes fortes restriccions polítiques (inclús constitucionals) per a la reconstrucció  del seu poder militar.

D’aquesta manera, tal i com havien fet les antigues monarquies absolutes europees, en el seu trànsit des del mercantilisme cap el ple desenvolupament d’una economia capitalista, en el llarg procés de construcció nacional a través de la unificació del mercat interior, algunes de les nacions-estat europees (França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica Holanda i Luxemburgo) iniciaven un camí cap a la integració econòmica i la unificació del mercat continental, de la ma del projecte de creació d’una unitat cultural i històrica comuna, sovint mistificada, i que troba, avui, els seus límits en el rebuig d’alguns  altres dels vells Estats nacionals europeus  que no acaben de veure els avantatges i/o la necessitat real d’aquesta integració.  El mite d’Europa estava començant a caminar, per bé que en un camí ple d’esculls i de cruïlles per explorar. 

El camí i el paradís

“por qué la nostalgia del paraíso

exige el sacrificio de un elevado tanto por ciento de realidad

 por qué la huida es el estado perfecto de los seres

 que han intentado saber el nombre de cuanto les rodea

la intención de todo lo que hacen

los abismos que te dejan en las fauces del absoluto”

de Manuel Vázquez Montalbán, A la sombra de las muchachas sin flor

En Marcel Proust venia a dir que la vida és un viatge a la recerca de la veritat, de totes les veritats, de tothom i de cadascun de nosaltres; del propi paradís, del paradís perdut. Segur que hi  ha una petita part de veritat en  aquesta dita. La vida és un viatge, una recerca, un camí.  Recordo que, quan era jove un dels motius de desvetlla, un dels meus temes de conversa preferit, en aquelles converses que duraven fins a les “tantes” de la matinada,  era això: l’objectiu de la vida, el que hi fem aquí, quin és el nostre destí, el per què de tot això.? Amb alguns amics i amigues, havent sopat  i amb alguna copa de més, entre cigarret i cigarret, elucubràvem sobre la vida, el destí de les persones, el temps, el món, l’espai, l’infinit; i sobre el nostre paper en aquest món tan gran i tan petit, tan bonic i tan terrible.  En definitiva, buscàvem respostes a preguntes simples  que hom s’ha fet des del principi dels principis; però, és clar, nosaltres repetíem el curs del cicle. Tot canvia sempre, neix i es destrueix, contínuament, deia Heràclit; res es mou, res canvia,  tot és sempre el mateix,  l’hi responia en Parmènides. És així que, en la diferència hi ha la veritat: els  dos filòsofs presocràtics tenien raó, la seva raó, i nosaltres cercàvem la nostra de veritat, buscàvem el nostre camí entre els viaranys i els esculls de la vida, d’una vida que tot just començava.

Després, la mateixa vida et van aplanant el camí. No diria que et doni, que em donés, les respostes adequades, potser perquè les preguntes eren massa ambicioses, o potser perquè les pròpies capacitats tenen uns límits, uns límits sempre inferiors als nostres desitjos i esperances; però és així, la vida et posa a ratlla, et limita, et respon amb una certa vulgaritat, i les teves inicials expectatives queden aquell calaix que no ens atrevim mai més a obrir.  I aquella majestàtica grandesa, aquella recerca de l’absolut, es veu limitada a les petites respostes a qüestions sempre petites. El camí es fa curt i aspre, i la vida es veu limitada a petits moments de felicitat on el més important es donar-se per satisfet aviat. Les petites satisfaccions diàries van sempre acompanyades d’altres, a voltes no tan petites, frustracions no diàries. I si ho saps, perquè la vida ja t’ho haurà ensenyat a fer, conjuminar-ho tot plegat, doncs “domino”.

De tota manera, és curiós això de la vida. Abans sempre volia estar amb gent, amb amics, conèixer gent nova, llocs nous, ... ; ara, no diria que fos tot el contrari, però sí que és cert que, cada vegada més, m’agrada estar sol. De fet un dels moments en que més bé m'ho passo és quan vaig a caminar tot sol. Si el passeig és vora mar, els  blaus, els grisos, la remor  de les onades, el flaire de la salabror, ...  m’emplenen la vista, l’oïda, l’olfacte, tots els sentits, i em transporta al meu propi paradís. I si el passeig és pel bosc, pels petits cims del meu petit país, la vista del paisatge, ara curt i detallat, ara llarg i esplèndid,  els suros, els brucs i les alzines, les inacabables pinedes de Pals, esquitxades de vinyes i petits conreus, l’alè de la tramuntana a la cara, o del garbí al clatell, ... i el silenci, el beneït silenci, també em transmeten sensacions de pau i enyor.

Un camí i un paradís, més petits que el que hom voldria, però si aixeques el cap i guaites cap a darrere l’horitzó l’espectacle de les vides et fan tremolar de por.