Punta de coixí

Deia l’Antoni Gutiérrez Díaz que fer política és com fer “punta de coixí”. Amb aquesta expressió, el benvolgut “Guti”, es referia el procés de creació, de mica en mica, de manera pacient  i a partir d’un seguit d’elements diversos, del teixit social que ha de permetre construir, entre tots i totes, un món millor i més just.  Aquesta és una sentència que denota una voluntat positiva, una determinada actitud davant del fet social; i és que, com deia un altre il·lustre polític dissortadament poc recordat, en Manuel Azaña, fer política és “l’aplicació més profunda, més formal i completa  de les capacitats de l’esperit”.

És el cas que, des de l’esquerra social sovint ens plantegem quin és el nostre paper a la societat. I la resposta no pot ser altre que la de lluitar per transformar-la, per fer-la millor. I com es fa això? Amb quin temps? Amb raó de què? Com i amb qui? Naturalment, no hi ha una única resposta a cadascuna d’aquestes preguntes. Les preguntes són múltiples, i diverses  són, també,  les respostes. Però, el pensament social de l’esquerra marxista té prous elements, prou història darrere, per anar trobant el camí adient en cada circumstància: anàlisi de la realitat concreta en cada temps i en cada ocasió, articulació d’elements de transformació social, lluita per l’hegemonia ideològica, ... i aprofitar les oportunitats quan es presenten, ja que tots sabem que sovint s’avança més en un dia que en un any i que els grans canvis socials sempre van de la ma de situacions de crisi (i/o violència). 

Tot això fa que la Política l’hem de fer arreu, on puguem, en tots els àmbits on es puguin sumar voluntats de canvi i de transformació social. I a voltes, convindrà més estar al carrer, al bell mig de les mobilitzacions, per reclamar unes polítiques més justes i solidàries i, en altres ocasions, caldrà fer les reivindicacions des de la tribuna de l’àgora corresponent. Com diu el nostre company Tono Luchetti, “hem de tenir un peu a dins i un altre a fora”, un peu a les institucions i un peu al carrer. I a més, hi haurà ocasions en que caldrà fer Política tot sols, polítiques d’oposició,  i altres  moments en que caldrà buscar pactes i programes comuns per construir alternatives creïbles que ens permetin governar. Haurem de buscar el “mínim comú” entre tots. Perquè, no podem oblidar mai que les grans transformacions socials, a mig termini, només es concreten amb èxit quan són l’obra d’una majoria de la població. I és aquest esperit majoritari el que, en definitiva, hem de construir entre tots.

En els darrers anys, a Palafrugell  hem tingut necessitat, voluntat i ocasió d’encetar aquesta via de compromís i pacte ciutadà. El projecte de l’Entesa, que ara, per Sant Jordi, ha fet 10 anys, respon a aquest esperit de canvi polític; de transformació ciutadana de les prioritats polítiques diàries. És clar que un projecte polític, com el de l’Entesa a nivell local, estava necessitat d’un lideratge fort, creïble, amb ascendent social; i, també, necessitava un Programa de canvi atractiu i ben elaborat, d’una organització potent i una bona política de comunicació, que l’hi donés suport. I han hagut aspectes que varen tenir més èxit que altres. 

Mirant el temps passat, penso que, especialment, en comunicació i en organització els dèficits han superat els encerts; però, amb totes les insuficiències i contradiccions que es vulgui, amb tots les mancances  que les polítiques de consens comporten, el balanç d’encerts i d’errades no presenta dubtes i, avui, el projecte de l’Entesa encara està en marxa. Un projecte sempre per refer, i que caldrà fer-lo més ampli, més participatiu, més democràtic; però que, alhora, ha de seguir essent un procés on els ciutadans i les ciutadanes de la vila entenguin  la seva necessitat en termes d’utilitat. El sobrenom del projecte, Junts per Palafrugell, continua essent vàlid.  Si a nivell nacional, en el moment històric en que ens trobem, per a l’Esquerra plural  la política de pactes, de construcció de majories socials, és fonamental avui per transformar la societat; per a la mateixa Esquerra plural, a nivell local, especialment en poblacions petites i mitjanes, els projectes polítics de canvi unitaris, com el que representa l’Entesa, són imprescindibles per sobreviure. Una bona companya d’IC de la Bisbal, em va dir en el curs de la campanya electoral de les municipals de l’any 1995: “la gent ens vota perquè governem”. Tenia tota la raó, a nivell institucional, aquest és el compromís de transformació social que hem d’exercir, i això, avui, en els moments de crisi econòmica, política i institucional, només es pot fer entre tots. Si no, serà la inacabable tela del sudari de la Penélope, però no la punta del nostre coixí, la que farem.