El camí i el paradís

“por qué la nostalgia del paraíso

exige el sacrificio de un elevado tanto por ciento de realidad

 por qué la huida es el estado perfecto de los seres

 que han intentado saber el nombre de cuanto les rodea

la intención de todo lo que hacen

los abismos que te dejan en las fauces del absoluto”

de Manuel Vázquez Montalbán, A la sombra de las muchachas sin flor

En Marcel Proust venia a dir que la vida és un viatge a la recerca de la veritat, de totes les veritats, de tothom i de cadascun de nosaltres; del propi paradís, del paradís perdut. Segur que hi  ha una petita part de veritat en  aquesta dita. La vida és un viatge, una recerca, un camí.  Recordo que, quan era jove un dels motius de desvetlla, un dels meus temes de conversa preferit, en aquelles converses que duraven fins a les “tantes” de la matinada,  era això: l’objectiu de la vida, el que hi fem aquí, quin és el nostre destí, el per què de tot això.? Amb alguns amics i amigues, havent sopat  i amb alguna copa de més, entre cigarret i cigarret, elucubràvem sobre la vida, el destí de les persones, el temps, el món, l’espai, l’infinit; i sobre el nostre paper en aquest món tan gran i tan petit, tan bonic i tan terrible.  En definitiva, buscàvem respostes a preguntes simples  que hom s’ha fet des del principi dels principis; però, és clar, nosaltres repetíem el curs del cicle. Tot canvia sempre, neix i es destrueix, contínuament, deia Heràclit; res es mou, res canvia,  tot és sempre el mateix,  l’hi responia en Parmènides. És així que, en la diferència hi ha la veritat: els  dos filòsofs presocràtics tenien raó, la seva raó, i nosaltres cercàvem la nostra de veritat, buscàvem el nostre camí entre els viaranys i els esculls de la vida, d’una vida que tot just començava.

Després, la mateixa vida et van aplanant el camí. No diria que et doni, que em donés, les respostes adequades, potser perquè les preguntes eren massa ambicioses, o potser perquè les pròpies capacitats tenen uns límits, uns límits sempre inferiors als nostres desitjos i esperances; però és així, la vida et posa a ratlla, et limita, et respon amb una certa vulgaritat, i les teves inicials expectatives queden aquell calaix que no ens atrevim mai més a obrir.  I aquella majestàtica grandesa, aquella recerca de l’absolut, es veu limitada a les petites respostes a qüestions sempre petites. El camí es fa curt i aspre, i la vida es veu limitada a petits moments de felicitat on el més important es donar-se per satisfet aviat. Les petites satisfaccions diàries van sempre acompanyades d’altres, a voltes no tan petites, frustracions no diàries. I si ho saps, perquè la vida ja t’ho haurà ensenyat a fer, conjuminar-ho tot plegat, doncs “domino”.

De tota manera, és curiós això de la vida. Abans sempre volia estar amb gent, amb amics, conèixer gent nova, llocs nous, ... ; ara, no diria que fos tot el contrari, però sí que és cert que, cada vegada més, m’agrada estar sol. De fet un dels moments en que més bé m'ho passo és quan vaig a caminar tot sol. Si el passeig és vora mar, els  blaus, els grisos, la remor  de les onades, el flaire de la salabror, ...  m’emplenen la vista, l’oïda, l’olfacte, tots els sentits, i em transporta al meu propi paradís. I si el passeig és pel bosc, pels petits cims del meu petit país, la vista del paisatge, ara curt i detallat, ara llarg i esplèndid,  els suros, els brucs i les alzines, les inacabables pinedes de Pals, esquitxades de vinyes i petits conreus, l’alè de la tramuntana a la cara, o del garbí al clatell, ... i el silenci, el beneït silenci, també em transmeten sensacions de pau i enyor.

Un camí i un paradís, més petits que el que hom voldria, però si aixeques el cap i guaites cap a darrere l’horitzó l’espectacle de les vides et fan tremolar de por.