L'esperit del G20

Els dies 18 i 19 de juny d’enguany es varen reunir a la ciutat mexicana de Los Cabos  els primers mandataris mundials en representació dels  principals Estats dels cinc continents,  que conformen l’organització coneguda com el G20. El G20 està integrat pels membres del G8 (Alemanya, Canadà, EEUU, França, Gran Bretanya, Japó, Itàlia i Rússia) més l’Aràbia Saudita, l’Argentina, Austràlia, Brasil, Xina, Corea del Sud, Índia, Indonesia, Mèxic, Sudàfrica, Turquia i la Unió Europea, com  a tal. Com a Estats convidats hi eren Espanya, Colòmbia i Xile. El propòsit principal de la trobada era la superació de la crisi econòmica i el rellançament de la economia capitalista, de la ma de la recuperació de la confiança  i insistir amb l’aposta per capitalitzar nous sectors econòmics fins fa poc no contemplats, el conegut com el “capitalisme verd”, que el candidat a la presidència dels EEUU, Al Gore, ja va avançar a l’any 2000. No és casual que, paral·lelament a la trobada del G20 a Los Cabos, es celebrés a Rio de Janeiro la Conferència de les Nacions Unides per un desenvolupament sostenible, coneguda com Rio+20, enmig de l’escepticisme de les principals organitzacions no governamentals que veuen com, 20 anys després, els principals indicadors de la sostenibilitat ambiental del planeta es troben en pitjor situació que el 1992.

Els temes a tractar en l’agenda del G20 han estat, com no podia ser de cap altra manera, la crisi financera i el creixement verd, encara que també hi eren la lluita contra el canvi climàtic, i altres temes que pretenien donar una mica de “peixet”,  a les demandes més punyents de la societat, com ara la recuperació del treball i la protecció social; la lluita contra la corrupció;  la millora de la seguretat alimentària; així com temes de gènere i de control de les armes de destrucció massiva. En realitat només es persegueix, tal i com diu el G20 en la seva declaració final, aconseguir:  l’estabilitat econòmica mundial i la recuperació global; la millora de l’arquitectura financera internacional i la reforma del sistema financer;  incrementar la liberalització del comerç mundial i fer  un sistema comercial més estable, previsible, obert, transparent i lliure de distorsions; i aconseguir una més gran estabilitat de preus en els productes alimentaris i matèries primeres.

Bla, bla, bla!, només es tenen en compte els interessos dels poderosos i de les grans companyies transnacionals. Però, res ha dir sobre la eliminació dels paradisos fiscals, sobre el control dels fluxos financers  i sobre l’establiment d’una taxa per a les transaccions financeres internacionals; o sobre la creixent mercantilització financera dels aliments. Res sobre l’eliminació de les ajudes als combustibles fòssils. Res  ha tractar  sobre el dret a la salut i el dret a l’educació de la població mundial.

I un cop més,  s’ha posat de manifest la preponderància  dels interessos dels EEUU per tal de mantenir la seva hegemonia geopolítica i estratègica, ja sigui amb l’intent de rellançament del Tractat de lliure comerç per les Amèriques (ALCA), en front de la força de la Aliança Bolivariana per als pobles de nostra Amèrica (ALBA), o ja sigui amb el nou Acord d’Associació Transpacífica, dels EEUU, amb Nova Zelanda, Austràlia, Brunei, Malàisia, Singapur, Vietnam, Xile i Perú, en un intent de frenar el creixent poder comercial i econòmic de la Xina o la Índia, equilibrant la seva presència al sud-est  asiàtic i a l’àrea del Pacífic. En realitat, del que es tractava, sobretot  en aquesta ocasió, era capitalitzar el FMI per permetre noves ajudes (sempre  condicionades als criteris neoliberals) als països amb problemes econòmics. La quantitat ha aportar pels diferents Estats és de 456000 milions de dòlars, i la seva distribució és molt representativa de l’equilibri de forces entre aquests Estats:  La Unió Europea aporta 200000 milions, dels quals 18800 els posarà Espanya; els països coneguts com a BRIC’s posaran 75000 milions (Brasil, Rússia i la Índia, 10000 milions cadascun; la Xina, 43000 milions, i Sudàfrica, 2000 milions més); mentre que, el Japó contribueix  amb 60000 milions de dòlars, Turquia i Corea del Sud, 5000 milions cadascun, Mèxic, 10000 milions i el país convidat, Colòmbia, ho fa aportant 1500 milions més. El tiquet de regal en aquesta ocasió és per els EEUU, que participen amb l’ajut amb un cost zero.

Els objectius del G20 són molt clars: sortir de la crisi pagant les economies dels països que encara lluiten per consolidar el seu lloc a l’economia capitalista mundial. Una sortida endavant, cercant nous nínxols de creixement i d’explotació  dels pobles i de les economies encara no capitalitzades, i de les restes d’una natura que expira a passes de gegant;  fins al col·lapse final d’un sistema econòmic que només aspira a consolidar el poder econòmic de les grans fortunes i empreses transnacionals.  

L’escenari previst fa 100 anys per la Rosa Luxemburg  està a la cantonada. Només des de la mobilització paral·lela, com ara la que es va fer  2 dies abans del G20, a la Cimera dels Pobles, els dies 16, 17, 18 i 19 de juny a la ciutat de la Pau, podem albirar alguna escletxa d’esperança per a una Humanitat en perill.