En una de les
seves cançons, en Victor Jara deia: “Maria,
abre tu ventana y deja que el sol alumbre por todos los rincones de tu casa;
Maria, mira hacia afuera, esta vida no ha sido hecha para rodearla de sombras y
tristeza ...” I és que tant en la
vida com en la contemplació d’un paisatge, o d’una pintura, la llum i la
distància són fonamentals.
Només si ens
situem en la perspectiva adequada podem gaudir de l’art o podem copsar la
realitat que ens envolta. És clar que, si del que es tracta és de mirar la
tranyina de filferro situada al cim de la fundació de l’Antoni Tàpies o un dels
grans murals pintats pel nostre camarada Pepe Niebla, la llum del sol, com en
la cançó d’en Jara, ens permetrà veure els seus flaixos, la seva lluentor, els seus diferents matisos cromàtics; però, si
del que es tracta és de (ad)mirar un quadre en un espai tancat, la disposició
de la pintura, la mida i l’alçada de l’habitació, el color i la qualitat de la
llum, són elements que esdevenen claus.
Com, sinó, podrem fruir de la totalitat d’una escena camperola o d’un paisatge
nevat del vell Brueghel?, com, sinó, podrem quedar-nos bocabadats davant dels
detalls d’un retrat d’en Velázquez o quedar esgarrifats per les cares dels
personatges pintats o dibuixats per en Goya?. És qüestió de perspectiva.
En el món d’avui,
acostumats com estem a les distàncies curtes, el curt termini, sovint ens passa
que mirem més enllà del nas i no veiem rés, o ho veiem borrós, difús. No som
capaços de copsar la realitat que ens envolta ni entendre els canvis que, de manera accelerada, es donen el nostre
entorn. Per bé que ens aturem i reflexionem sobre la nostra realitat diària,
per bé que tenim més informació que mai no ha tingut ningú (encara que la
tinguem que passar pel sedàs de la falsació), ens falta la capacitat d’entesa
global i de síntesi necessària. I és que l’home (i la dona) modern té un grau
important de miopia i la vista cansada. I encara que els oftalmòlegs ens diuen que la miopia és una malaltia de la
vista relativament moderna, i que a partir d’una edat determinada queda aturada
i no va a més, el cert és que no trobem la distància focal correcte per veure
el que tenim una mica més lluny, i sovint tampoc el que tenim davant dels nassos.
I parlant de
perspectiva i de la distància adequada, ara em ve el cap el títol de l’article
d’en Lenin sobre la crisi del partit socialdemòcrata rus de l’any 1904, “un pas
endavant, dos passes enrere”, en uns moments cabdals en la lluita dels bolxevics
per la conquesta del poder. Ara només veiem que passes enrere, cap pas endavant.
De tota manera, aquesta metàfora comparada també la podríem utilitzar per tal
de trencar la dinàmica actual, per canviar
la nostra perspectiva. Efectivament, de la mateixa manera que en la
contemplació de l’obra d’art cal buscar la distància i la llum correctes, també
en la lluita per la millora de la vida cal fer el procés de recerca apropiat,
ni que sigui fora de l’espai que tenim assignat, ni que sigui més enllà dels llocs
comuns. Així, és legítim que ens preguntem:
Que en farem de
la “vella Espanya”?, capitalitzada ideològicament pels hereus dels absentistes centralistes de
la pell de brau, de dretes i d’esquerres.
Que en farem de
la “bella Europa”?, que ha estat abduïda
i raptada, com per un nou Zeus enamorat, pel discurs del Deustche Bundesbank,
que sembla anar, encara, a la recerca de “l’espai vital” dels vells “junkers” alemanys
dels segles XIX i XX, en les noves condicions facilitades per la caiguda de
l’antiga URSS.
Que en farem del
capitalisme? que, com en la representació que en fa Goya en una de les seves
“pintures negres”, Saturn devorant el seu fill, malbarata els recursos del planeta; es
mostra incapaç de millorar les condicions de vida de la seva població, de
manera justa i sostenible; i que, en virtut del seu grau de desenvolupament,
empobreix a la majoria i degrada les condicions socials i laborals dels
treballadors i treballadores dels estats occidentals que el varen veure néixer.
És clar que les
respostes a aquestes preguntes, i a
moltes d’altres tan o més importants, avui, només es poden fer de manera
col·lectiva, globalment i localment. El canvi social només pot ser obra de la
majoria.
Un dels autors
marxistes que, de fa molts anys, més m’ha interessat, en Samir Amin, en una de
les seves primeres obres, postulava la tesi que els sistemes socials,
històricament, només es poden superar per la seva perifèria. En els darrers
anys, en uns moments en que la crisi del sistema capitalista s’ha fet cada cop
més evident i més irreversible, ell mateix, defensa la idea de la possibilitat
de la “desconnexió” del sistema, atenen les circumstàncies de cada país i de la
correlació de forces en la lluita de classes.
Ambdues tesis són probables, però res més que això. El que compte, ara i
aquí, és el que cal fer per sortir del cul de sac en que la pròpia evolució del
sistema capitalista i els interessos de les classes dominants ens han ficat, i
com lluitar per tal que la ideologia neoliberal deixi d’ésser hegemònica.
Per tant, en
front de l’economicisme neoliberal, cal la construcció d’un discurs polític
alternatiu. Cal que la Política torni a ser el tema central del debat ciutadà.
Els mateixos acòlits i ideòlegs del liberalisme, de l’economia de mercat i del
lliure canvi, que durant dècades han titllat d’economicistes els teòrics del
marxisme, ara s’emplenen la boca davant la necessitat, irreversible i
imprescindible (diuen), d’adequar les condicions laborals i socials a la
realitat econòmica del “mercat”. Queda clar que, ara més que mai, la condició
humana es veu rebaixada a la condició de “força de treball” i el futur queda
engabiat entre quatre parets, sense cap sortida, sense llum ni perspectiva.
Com en la cançó
de l’enyorat Victor Jara, si no tenim cap finestra, caldrà obrir-la per
respirar, somriure i viure; ni que sigui amb el “martell de la justícia”, que deia, en Pete Seeger. Una nova
societat ens espera; un nou món que, entre totes i tots, podem crear amb una
bona dosi d’imaginació artística, com la de les escultures de ferro
(especialment sobre la dona) fetes pel gran obrer-ferrer-escultor Julio González,
per fer forat i renovar el paisatge. Cal fer del debat i la paraula eines de
canvi social, construir un Front
comú, on tothom hi pugui participar, sumar per guanyar plegats una nova llum,
una nova perspectiva de futur.
