El cost (caos) de la sanitat

A Catalunya, el govern CiU-PP va imposar una (legalment dubtosa) taxa d’un euro per recepta, per racionalitzar (diuen) el consum de medicaments i rebaixar el cost de la factura farmacèutica. A Espanya, el govern del PP va aprovar el pagament (de manera gairebé universal) del 10% del preu dels medicaments,  en una mesura que encara no s’ha començat a aplicar i que es solaparà amb l’euro català. La penúltima perla del PP ha estat aprovar l’exclusió de l’assistència sanitària a les persones que no tinguin la seva situació legal regularitzada (encara que la podran tenir si la paguen)

Ara arriba l’última (?) del collaret, la llista dels medicaments exclosos del finançament públic: el Conseller català de sanitat diu que l'exclusió d'alguns fàrmacs (417) del finançament públic pot provocar un "efecte corriment" a alternatives de cost superior, cosa que podria acabar incrementant la despesa sanitària. I per si això no fos suficient, cal dir que  dins de la llista dels medicaments exclosos ni han molts (gairebé la meitat) que no tenen substitutius genèrics, i en bona part són medicaments que utilitza majoritàriament la gent gran (com exemple, el protector d’estómac  Omeprazol). Els farmacèutics diuen que estan perduts, desinformats, i fins i tot, marejats. Els metges es senten menystinguts, i critiquen al Ministeri per prendre decisions que els afecten sense ni tan sols consultar-los.

Tot plegat un desgavell, un caos, sí; però sobre tot, una vergonya! Un oblit total pels col·lectius professionals? És evident; però, sobre tot, un menyspreu  total, absolut, per la ciutadania i per les necessitats dels col·lectius més necessitats. I això ho fan els mateixos que aproven amnisties fiscals pels més rics del país, que permeten indemnitzacions abusives pels banquers defraudadors, que proclamen als quatre vents la necessitat de reduir la despesa pública espanyola, quan és una de les que té menys contingut social de tota la Unió Europea, i de reduir l’endeutament exterior, quan majoritàriament (el 70%) és degut a inversions privades, en molts casos de caire purament especulatiu.

Ens volen acabar d’enfonsar!  No tornem tal i com estàvem fa 20 o 30 anys, no! A on anem, on ens porten, és a la desconstrucció d’un incipient estat del benestar i a l’absoluta privatització dels serveis mèdics i farmacèutics, a la desinversió en ensenyament, a la marginació i a la desprotecció social, a la llei de la selva, on cadascú s’ha d’espavilar, i on els rics i poderosos podran continuar (i incrementar) amb el seu poder, i la resta, la gran majoria, viurem (sobreviurem) del que quedi de la “cosa” pública. I el que va al darrera no cal ser massa espavilat per predir-ho. Des de Plató i Aristòtil, les sistemes democràtics es sustenten en una amplia classe mitjana; una classe mitjana que a Espanya cada dia és més i més prima. Aquest camí no porta enlloc; més ben dit, per aquest camí ensopegarem i caurem, altra vegada, a la foscor de la caverna.