La gestió de l’aigua, interès públic o benefici privat: El cas ATLL com a paradigma del model de desenvolupament

L’aigua és un recurs escàs, però constant. Un recurs sovint mal distribuït que origina conflictes entre els Estats i entre les regions. Però, també, en la seva gestió ordinària es donen forts conflictes d’interessos, que afecten negativament els usuaris i a la mateixa administració pública, en benefici dels interessos dels gestors privats.

Tot i ser un recurs natural d’ús públic, de fa temps i especialment per part de companyies d’origen francès, el capital privat ha procurat treure’n un benefici  econòmic. A la segona meitat del segle XIX, a l’època de Napoleó III, a partir del pla del Baró Haussmann per fer el subministrament d’aigua potable i el clavegueram de Paris, varen sorgir a França tres grans empreses de tractament i distribució d’aigües: la “Générale des Eaux” (després, Vivendi), la” Lyonnaise des Eaux” (després, Ondéo i Suez Environment) i la “Société d’Amenagement Urbain et Rural”- SAUR. Avui, aquests tres grans grups controlen més del 40% del mercat mundial de l’aigua per al consum humà, de gestió privada, a França, Itàlia, Espanya, Portugal, Marroc, Filipines, Sud-Amèrica, ...Formalment, la titularitat del servei està en mans de l’Administració pública, ja sigui d’ajuntaments, de consorcis, de mancomunitats de municipis o d’altres fórmules d’administracions regionals més amplies;  però, realment, el control i la gestió del cicle de l’aigua, des de la captació fins el tractament en planta, la distribució final domiciliària, i sovint del sanejament urbà, està en mans privades. El nostre país, companyies com Agbar, Aqualia, Acciona, Aigües de València, etc, .. esdevenen veritables monopolis de serveis públics urbans. Ens podem referir a l’aigua de boca, però també passa en la recollida de les aigües brutes, en el sanejament, o en la recollida dels residus sòlids urbans. Davant la impotència de la administració pública, el capital privat ha trobat, ara sí, un recurs inesgotable.

Ha que és degut això? Per què parlem d’impotència de l’Administració pública? Un dels motius que sovint s’utilitza per tal de justificar la gestió privada de tot el cicle de l’aigua, és la complexitat del tractament i la incompetència tècnica de l’administració pública. Rés més lluny de la realitat. Avui en dia, els recurs tècnics i humans estan a l’abast de qualsevol inversor, públic o privat. A Espanya, empreses com Aqualia o Acciona són relativament noves en el mercat de l’aigua. Si la primera té la seva empresa matriu en “Fomento de Construcciones i Contratas”, FCC; la segona ve del grup “Entrecanales y Távora y Cubiertas”. Avui, hi han en el mercat laboral molts tècnics qualificats per desenvolupar la gestió, tècnics que els pot contractar tant l’administració pública com una empresa privada. Òbviament, el mateix podem dir de la resta del personal de camp. El pel que fa el disseny de les plantes de tractament (les ETAP i les EDAR’s), hi han serveis d’enginyeria prou especialitzats per fer-ne els projectes;  i pel que fa el control analític de la qualitat de l’aigua, el diari és relativament senzill i el de tractament més complex està cada dia més centralitzat en uns quants laboratoris generals a l’abast de tothom. El problema principal i més important és la manca de recursos econòmics i de les limitacions de finançament que tenen les administracions públiques, i que el preu final del recurs no incorpora tots els costos que genera; independentment que això sigui just o no. Si no s’entén això no es pot entendre el per què, per exemple, ” Aigües Ter- Llobregat”- ATLL, ha fet un concurs públic per a la cessió de la gestió en alta de l’aigua d’aquestes dues  conques hidrogràfiques.  I aquesta manca de recursos econòmics de les administracions té dos aspectes: un, la falta de liquiditat  i de crèdit per afrontar les inversions ordinàries de reposició, ampliació i millora de la xarxa; i, un altra, és la compensació econòmica directa en favor de l’administració que comporta la cessió de la gestió. En aquest cas que hem comentat, d’ATLL, la compensació, a partir de les bases del concurs, ha estat de 1000 milions d’euros, en una concessió de 50 anys. Aquest quantitat ha de servir per compensar els més de 679 milions d’euros d’endeutament ´bancari i els més de 100 milions que es deuen als proveïdors. De fet, la pròpia Agencia Catalana de l’Aigua, l’ACA, de fa temps està en fallida tècnica, amb un endeutament de 1250 milions d’euros; endeutament ocasionat per les elevades inversions fetes en les plantes de depuració d’aigües residuals, EDAR’s (encara que males llengües  afirmen que molts recursos comptabilitzats a l’ACA servien per pagar altres factures del govern de més de 20 anys de CiU a Catalunya; en especial, de protocol). 

No cal ser massa espavilat per veure que tot això no és gratis. En el cas de la concessió de la gestió d’ATLL a ACCIONA (impugnada judicialment per AGBAR) es calcula que en els propers dos anys l’import de la taxa de l’aigua per al consum humà es pot incrementar fins a un 74%; passant dels 1,55 euros per metre cúbic del 2010 als 2,69 euros aquest anys 2013. Però, és que això no s’acabarà aquí. La experiència que tenim de l’evolució de la tarifa de l’aigua percebuda pels gestors privats ens indica que, a partir de la presentació dels programes d’inversions requerits, els costos de les noves inversions fetes ara per les pròpies companyies privades gestores del cicle de l’aigua passen ràpidament a repercutir-se en la tarifa, i això a un nivell superior el del cost real. Es a dir, la companyia gestora d’aigües obté un benefici com a gestor del recurs hídric i un altra com a empresa industrial constructora de les noves instal·lacions. El preu final de la taxa que paga l’abonat, els ciutadans i les ciutadanes, conté tots aquests elements, preu de gestió i preu de reposició i inversió. Fins aquí, ja es veu que el guany és per a l’empresa privada gestora; però és que, a més,  el preu de les inversions sempre és clarament superior el real del mercat, amb increments que poden arribar fàcilment fins el 25% o al 30% o més, en alguns casos. La raó (l’excusa) és que la mateixa companyia gestora  encara compleix un altra paper econòmic, el d’entitat de finançament, de crèdit. O sigui que, l’empresa privada gestora de l’aigua, en alta (captació, transport i tractament) i/o en baixa (transport i distribució), compleix un triple paper: entitat de finançament, empresa industrial i empresa de serveis. Negoci rodó.

Així, l’administració pública en la mesura que perd la gestió també perd el control real del recurs, posant en una clara posició d’indefensió a tota la ciutadania. Aspectes com: el control, manteniment i millora d’infraestructures i de xarxes; el control de pèrdues (en general, desmesurades, de l’ordre del 30 al 40%), de les averies (per un manteniment deficient) i del cabal de la xarxa; el número de controls de la qualitat i del  grau de cloració de l’aigua, al llarg de tota la xarxa; els sistemes de facturació, sovint poc equitatius per injustificats consums mínims; els sistemes d’atenció i reclamació als abonats poc atents a les necessitats de la població; l’esmentat control real del preu de la tarifa; ... són aspectes que massa sovint el gestor privat minimitza cercant l’increment de la seva rendibilitat. La falta d’un finançament públic adequat en la gestió de tot el cicle de l’aigua, tal i com passa en altres sectors de serveis o socials, com ara la sanitat, l’educació, l’ensenyament, ... facilita el traspàs de la gestió a mans privades, en un procés que, lluny de buscar una superior eficiència i millorar el servei, només aconsegueix eliminar la transparència, el control públic i a un preu sempre superior. Les contrapartides inevitables de un sistema fiscal i tributari injust sempre són uns serveis públics socialment injustos, cars i ineficients.     

Només es perd el que no s’ha gaudit

Sortim lentament del temps dels silencis de les paraules

i dels fets diaris perduts en el llarg camí del nostre viatge

mentre cerquem amb anhel recuperat les dreceres

dels moments escadussers que ens envolten

esclaus dels temps que som i del records que floreixen

com primaverals poncelles dels esqueixos de la vida

Sortim enlluernats pels amors retrobats dels amics més propers

mentre maldem perquè siguin reclams repetits una i mil vegades

i per esquivar el lent trànsit cap a uns nous vells silencis

mentre naveguem pels mars cerquem uns horitzons llunyans

nous rumbs comuns que ens uneixen tot refent uns senyals

invisibles que bordegen  la nau de la nostra existència

Sortim lentament enlluernats perquè  tots som un i el mateix

tots som ahir i som demà, un ara inabastable i (per això mateix)

un amor inesgotable que ens relliga per sempre i d’on

rebrollen noves paraules des dels temps dels retrobats silencis

I tots som un, inesgotables, invencibles actors d’un món que és nostre

reconstruït, que el gaudim i el patim a estones

perquè el compartim plegats

units com estem per la distància que ens separa

pel buit d’un espai  inexistent que no hi és

perquè no volem que hi sigui

lligats com estem per un fil invisible (i irrompible) que

fa de nosaltres espurnes de vida úniques

perquè som singulars i plurals alhora

que es transformen en el record i en el futur del passat present

que per ser-ho és més nostre que mai

perquè només es perd el que no s’ha gaudit

com el goig i la alegria del vigia de la nau comuna que

albira la fi del somni  d’Ulisses i retroba el viatge de la vida 

Artur Mas, el lampedusià amagat: la reinstauració del Principat de Catalunya

En ciències polítiques s’anomena “gatopardista” o “lampedusià” el polític que inicia una transformació política revolucionària, però que, a la pràctica, només altera la part més superficial i visible de les estructures de poder, conservant de manera intencionada els elements més essencials (per tant, els més tradicionals i reaccionaris) d’aquestes estructures. Dit d’una altra manera, gatopardista és aquell polític que canvia la forma però no el fons de la "cosa pública". Així és com la Wikipèdia defineix l’estratègia emprada per en Tancredi Falconeri a la novel•la de Tomasi di Lampedusa, Il Gattopardo.

Salvant les distàncies, hom podria arribar a pensar que el nostre estimat president Artur Mas està fent servir la mateixa tàctica utilitzada per les classes aristocràtiques i terratinents de l’antic Regne de les Dos Sicílies, descrita de manera magistral per en Lampedusa, per tal d’adaptar-se als nous temps  i per acabar pactant amb la nova burgesia ascendent.  Si a Itàlia es tractava de no perdre el tren davant del procés d'unificació, a Catalunya es tracta ara de controlar el procés de presumpta separació de la nació catalana de la resta de l’Estat espanyol. Un procés que, com a conseqüència de la història recent i del immobilisme de bona part de les institucions estatals, centralitzades i centralistes, controlades pels hereus de les velles classes absentistes dominants a les “Espanyes” i de la profunda crisi econòmica, s’ha accelerat i ha posat en qüestió la utilitat, la vigència i la viabilitat de l’Estat espanyol i de la major part de les seves institucions, des de la Justícia fins a la Monarquia.

Al nostre país, l’efervescència del catalanisme independentista és evident, malgrat que dels resultats electorals s’han poden treure diverses lectures, no totes favorables al flamejar de la senyera. És clar que hi ha una majoria parlamentària favorable a l’exercici del Dret a decidir (és només un sinònim del Dret d’autodeterminació?), encara que ja no és tan clar que la voluntat de les catalanes i dels catalans sigui, com a opció més desitjada d’una manera prou majoritària,  la independència (els vots sobiranistes, amb els d’ICV-EUiA i tot, sumen el 59,01%; però si comptem l’abstenció, d’un 30,44%, només representen el 40,45% del cens). En aquest escenari quin és el paper de CiU?

El paper de CiU, històricament, ha estat sempre de control i adaptació de la voluntat política popular sense ofendre l’interès del capital. Encara que avui es pugui posar en qüestió aquest paper i que  la ideologia de la burgesia catalana tampoc és absolutament uniforme (fet que queda palès pels diversos posicionaments que van adoptant les diferents organitzacions empresarials: Foment del Treball, Cercle d’Economia, PIMEC, Cambres de Comerç, NEEC, ... sobre el procés sobiranista), i que, certament, la resta de les comunitats espanyoles són el principal client comercial de Catalunya (encara que el seu pes relatiu van disminuint), i que la circulació del capital i de les mercaderies estan cada dia més internacionalitzats. Si els interessos són difusos i les idees són plurals, l’interès del gran capital català és cada dia més transnacional; i per tant, les opcions polítiques de l’alta burgesia catalana passant, de ben segur, per controlar tot el procés. Rauxa i seny; i és aquí on, de nou, CiU és competent.

Controlar a ERC i la seva aposta independentista; controlar el creixent descontentament popular, producte d’unes retallades socials en las quals la dreta catalana és capdavantera; buscar en l’enemic extern l’excusa per la crisi interna i reconduir les reivindicacions extremes del Dret a decidir, que defensen ICV i EUiA, i les CUP; intentar el suport d’un PSC dividit entre l’ànima catalanista i la visió i el cor espanyolista del PSOE, flirtejant inclús amb l’estat federal; i intentar un pacte gairebé impossible amb el PP i el radicalisme social-espanyolista de Ciutadans, tot explicant que les condicions no són les mateixes que fa 35 anys, i que el primer (el capital) va sempre per davant del segon (la ideologia). Aquest és el paper de CiU. Formes noves, polítiques velles.  Això vol dir adequar les estructures polítiques de l’Estat a les noves condicions d’explotació del treball, amb el consentiment més ampli possible de les classes populars, tot garantint els interessos econòmics de la classe dominant, que avui ja no té fronteres. És una partida complexa, amb molts jugadors i pocs trumfos. I el comodí és la Corona. Per a la burgesia catalana, la Corona esdevé, un cop més, el jugador clau per refer tot el procés. Una Corona, però, que no està en els seus millors moments. Amb un Rei que, en poc temps, ha perdut bona part de la seva credibilitat, personal, econòmica i institucional; amb un gendre imputat i una infanta a punt de ser-ho, la seva autoritat i el seu marge de maniobra davant els pròcers econòmics espanyols estan sensiblement minvats. La qüestió és, quina  pot ésser la jugada d’en Mas, de CiU, i de la burgesia catalana que, malgrat tot el teatre, li dona suport?

En els darrers temps, en diverses ocasions, hem sentit parlar els polítics de CiU del Principat de Catalunya. Per exemple, el mes de juliol del 2012 en Mas demanava “un nou finançament per al Principat”; o en Francesc Homs, el desembre, defensava  un nou tribut per als dipòsits de les entitats financeres ja que estem en un “moment molt complicat per a les comptes del Principat”.

En Mas i en Junqueras s’emplenen la boca amb la idea d’un Estat propi, que tingui les institucions i competències que li corresponen com a un nou Estat dins de la Unió Europea. Però, de quin Estat estan parlant? Quin ha d’esser el model social i econòmic del nou Estat? El comú, el neoliberal, de la Unió Europea? Quin serà el Dret a decidir que tots hem de tenir? Sobre què? Quina serà la competència i la participació real de la ciutadania i les entitats cíviques o socials  en tot el procés de sobirania recentment engegat?

Preguntes sense respostes. Després de la seva relliscada electoral, en Mas segueix en Junqueras, segueix la seva estela, tapat com està per la seva figura i la seva vitalitat independentista. Però, el camí és llarg i tindrà moltes cruïlles i paranys. Segur que en Mas es deixa portar i pensa que encara és aviat per dir la seva i per ensenyar totes les cartes sobre la taula. En aquest sentit, en Mas és el lampedusià amagat. Una partida i una aposta que tothom no veu de la mateixa manera, i en la qual la ciutadania no tindrà l’oportunitat real de participar-hi en igualtat de condicions.

En l’àmbit exclusivament polític, més enllà de posar en qüestió el contingut social i econòmic del nou Estat català, penso que la jugada amagada del president Mas és la que aquest dijous 31 de gener  li va suggerir  (encara que, òbviament, no hagi sortit res del que han parlat a la premsa) al Rei Joan Carles, més enllà del posat altiu, hieràtic i distant del rei: un Regne, dos Estats. Un rei, el de la Corona d’Espanya, que seria el rei constitucional de l’Estat espanyol, tal i com ho és ara, i un rei que, exercint els drets dinàstics heretats del seu pare com a Comte de Barcelona, li donaria la “dignitat real”, ya no l'autoritat, sobre el restaurat Principat de Catalunya. Per tant, Catalunya seria (o voldria ser) un nou Estat en el marc de la Unió Europea, per una banda, i un nou vell Estat en el marc de la Corona d’Espanya, per l’altre. Es tractaria, en un moment en que el model d’Estat-nació, central i unificat, està fent fallida, de tornar a un  tipus d’Estat, des del punt de vista institucional, gairebé medieval, on Catalunya tindria les seves pròpies institucions, en tots els ordres, però reconeixeria, mitjançant un pacte, el títol del Rei d’Espanya com a dignatari del nou Estat català: el Principat de Catalunya.

Un Principat sense prínceps (quedaria per veure com queda el de Girona), però amb un rei. Seria com una mena de Commonwealth a petita escala. Ni república catalana, ni pacte federal amb Espanya, ni res semblant. Un Estat lliure associat a la Corona d’Espanya. Si fos així, la veritat és que per això no ens feia falta tanta fanfàrria ni tant de soroll. Com diuen en castellà, “para este viaje no hacian falta alforjas”. Però, aquest és el sentit del “peix al cove” de la CiU post-pujolista, i aquest pot ser el nou possibilisme que dintre de poc ens poden vendre com inevitable.            

Els camins de la costa de l’Empordanet: del Vedell a la Fosca, un passeig vora el mar

el mar des de dalt del Llis

Un dels recorreguts més bonics de tota la costa de l’Empordanet és el que va des de la Cala del Vedell fins a la Fosca, a tocar de Palamós. Si es vol fer sense cansar-se massa, el millor és anar amb dos cotxes i deixar-ne un al final de Calella, a la cruïlla del GR92 amb el camí del Jardí Botànic, i l’altre a la mateixa cala de la Fosca.  Si volem caminar una mica més, sortirem a peu des de Calella, inicialment pel GR92, per anar costejant fins a la Fosca. En aquesta segona opció, després no tindrem més remei que tornar per allà mateix  o, potser encara millor, tornar pel mateix GR92, que passa pel nord del càmping Palamós, segueix fins al la cruïlla de la carretera de la Fosca i enfila pel camí que retorna cap a cala Estreta i el cap Roig. I just a uns 100 metres a l’esquerra de la cruïlla, el GR agafa un que ens pujarà fins  a Roques d’Ase,  on podrem gaudir d’unes vistes espectaculars sobre el cap Gros de Palamós i la Fosca. Després, passant per sobre la carena i seguint  sempre els senyals del GR, anirem a parar un altre cop a Calella pel costat del cap Roig. Mar i muntanya, una delícia.

Així, sortint de Calella i seguint el GR arribarem en 10 minuts al cim del Puig del Terme. Tot just al cim, a ma esquerra del camí, trobarem una mena de tallafoc que mira cap el mar. A la seva dreta, pel bell mig de la pineda, seguirem per un corriol que uns 100 metres més avall es troba amb el sender que ve de la cala d’en Massoni.  A partir d’aquí, cap a la dreta i decantant cap a migjorn, muntanya avall, .... i apa!, que fa baixada.  Ara trobarem un altre camí a la dreta, més ampla però en molt mal estat, que ve del sector de Mont-ras i que també baixa cap el mar, i ...  cap avall!, que segueix fent baixada. 

cala del Vedell

Si volem  gaudir més de les vistes sobre el mar cal passar per sobre la pineda de l’esquerra, damunt del camí. A uns 20 metres hi han els penya-segats que moren sobre les roques del Llis i la punta d’en Garol, amb unes  vistes que enamoren tot mirant cap el cap Roig, Calella i Llafranc. Val la pena. Però, pareu compte!, la pinassa és molt abundant i la relliscada molt fàcil. I ara, a sota, veurem la cala del Vedell, ben plena de pedres arrodonides per la feina diària de l’aigua, i una taula de pedres feta per menestrals de Palafrugell que els matins del diumenges d’estiu hi venen, encara avui, a fer la fregida de serrans i julivies. Ull!, la baixada és perillosa. No cal anar-hi, és més bonica vista des de dalt.

cala del Crit

I ara sí, ja som al damunt de la cala del Crit, on fa pocs anys encara la dalla del “progrés” amenaçava urbanitzar-la, però a la que s’hi pot accedir més o menys bé per obra i  gràcia del treball voluntari de la gent de l’Associació Excursionista de Palafrugell, que ha arreglat les escales en diverses ocasions. A la dreta de la cala, passant per una obertura  entre les roques anomenada el Trau, passarem a la caleta de la Font Morisca (font avui desapareguda) i a l’altre cantó, ben bé davant, trobarem unes escales que donen pas cap el sender que volta  per sota de la finca de can Barella, que ens portarà fins els roquissers i a les cales inhòspites i solitàries bona part de l’any del Cap de Planes. A llevant, les illes Formigues i, a migjorn, les cales:  Roca Bona, cala Bona, cala d’en Remendon i, al final, la cala Estreta amb la seva barraca. Quin mar! Quina sorra! Quina tranquil·litat!  Anar-hi a l’estiu és una delícia, passejar-hi a l’hivern és una sensació inoblidable.

les cales del Cap de Planes

Tot seguint el corriol que voreja la costa arribarem a la meravellosa cala Corbs, amb una aigua enlluernadora de color blau esmaragda, i a la Punta d’en Perris, des d’on podrem gaudir d’unes vistes delicioses sobre la cala dels Canyers,  de Senià, i la Punta de Castell. Després de voltar Senià, per sobre de la finca del que fou empresari català modèlic (com el senyor de la Rosa) i president del Banc d’Europa i campió de tennis,  el senyor Carles Ferrer Salat (i també,  un dels primers desafortunats usuaris del Viagra a casa nostra), deixarem el camí principal, al qual ens ha dut el corriol de marina després de travessar la pineda que corona la cala dels Canyers,  i per un abrupte sender que neix just a la dreta de la porta de la finca, remuntarem el breu pujol  per arribar a la platja de Castell. El corriol, però, es divideix. El del davant a la dreta ens hi portarà passant per la barraca d’en Dalí; i el de l’esquerra, després d’una forta pujada i tot passant pel cim dels penya-segats de la Burra i pel mig de les fràgils pinedes del puig d’en Roura, ens hi durà passant per la cala dels Capellans, la roca Foradada i les runes del poblat ibèric de Castell, que tanca la platja pel sector de tramuntana.  Si el primer sender té l’atractiu de veure la barraca, el segon ens donarà la possibilitat de veure unes vistes esplendents sobre aquest tall de la costa.

vista des de la Punta d'en Perris

Un cop a Castell, el camí es fa més fàcil, més transitat. Es tracta de travessar tota la platja per damunt de la sorra, que aquí ja és de més mal caminar. Cal recordar que, la platja de Castell es va fer famosa fa poc més de vint anys, l’any olímpic i de la crisi del 1992, quan els propietaris de les dues finques que es troben a dalt dels pujols que tancant la cala per cada extrem  varen obtenir autorització de la Generalitat per urbanitzar tot l’entorn de la plana, arrel de l’aprovació d’un nou Pla general de Palamós que qualificava el sòl de tot el paratge com a “urbanitzable programat”. Aquest fet va provocar el rebuig i la protesta unànime de tota la gent de la comarca. La plataforma ciutadana que es va crear en contra d’aquell despropòsit, anomenada “Salvem Castell”, va treballar de valent en contra d’aquest projecte que preveia la construcció de 389 habitatges, aconseguint que l’Ajuntament convoqués la celebració d’un referèndum entre la gent de Palamós. El projecte es va aturar, el “no” havia guanyat amb molta diferència, i l’Ajuntament de Palamós així ho va haver de reconèixer. Tant l’Ajuntament com el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya  varen desestimar la requalificació del sòl del 1992. Malgrat tot, però, els propietaris varen aconseguir, reivindicant els seus “drets urbanístics”, una indemnització econòmica de la Generalitat que va haver de comprar tot el paratge de Castell pel preu de 12 milions d’euros, que òbviament vàrem haver de pagar entre tots. Havien passat 10 anys, ja era el març de l’any 2002.

la Foradada

Passat Castell trobarem les antigues barraques dels pescadors de S’Alguer, on també a mitjans dels anys 70 del segle passat hi va haver-hi un altre rebombori ambiental,  quan l’antic MOPU, en aplicació estricte de la Llei de costes, va donar l’ordre per enderrocar-les. Aquest fet provocà, com 17 anys després passaria a Castell, una forta oposició veïnal i la recollida de firmes en contra de l’enderroc (també es sospitava l’existència d’ interessos urbanístics al darrer de tot això). El final de la dictadura i la mort d’en Franco l’any 1975 varen facilitar que les ordres del MOPU quedessin al calaix.  La febre urbanitzadora de la costa, com la pedra de Sísif, volta i volta sense aturador.  Si en els anys del franquisme es varen fer tantes i tantes bestieses urbanístiques verticals, horribles gratacels contenidors d’apartaments apilonats que tapen el sol i la vista del mar, en els anys de la democràcia s’han fet de manera horitzontal, amb una ocupació del sòl forassenyada.  Certament, les barraques de S’Alguer  estan sota el domini (que no propietat) d’uns quants privilegiats de la comarca que en tenen la  clau; no són públiques, però en un sistema social on la propietat privada predomina, que volem fer? Expropiar-les? Enderrocar-les? ... seria pitjor el remei que la malaltia. 

S'Alguer

S’Alguer és el record, encara relativament viu,  d’una altra manera de relacionar-nos els humans amb el medi, una forma més natural, més difícil i rude, més salvatge si es vol, però el valor estètic, sentimental i antropològic de les barraques de S’Alguer no té preu. Després, seguirem pel mig de la pineda d’en Gori (on també, des de l’any 1986, s’ha produït un llarg contenciós pels drets urbanístics dels propietaris de l’indret, que fa pocs dies s’ha resolt amb un conveni entre ells i l’Ajuntament de Palamós, que els permetrà edificar 72 habitatges  a canvi de la cessió d’uns 30.000 metres quadrats de sòl de la pineda, que es qualifica com a zona verda) per tal d’arribar fins els primers xalets que ensumen el mar de la ja vella urbanització de la platja de la Fosca i a les runes d’una construcció encara més vella, l’antic Monestir de la punta de Sant Esteve que, de manera prou precària,  encara es conserva.

vista des de Roques d'Ase

El passeig ha estat una mica llarg però, també, ha estat esplèndid. La durada en temps no la sé, depèn. Depèn de les estones en que hom es quedi  bocabadat, enlluernat per tanta bellesa, per la delicada harmonia de l’entorn, mirant les onades repicar damunt les roques, la fressa del mar, flairant els seus aromes, ... ; dels minuts que hem aprofitat per tal de fer més i més fotos, ... a on?, a qui?, o, senzillament, dels moments en que ens hem aturat a gaudir de la pau de l’entorn. No ho sé, és una caminada que es pot fer amb una hora i tres quarts (només l’anada) o amb tres hores i mitja, o durant tot un dia enter si ens decidim a fer-la ben proveïts d’aigua i de quelcom que posar al bell mig del païdor.