L’aigua és un
recurs escàs, però constant. Un recurs sovint mal distribuït que origina
conflictes entre els Estats i entre les regions. Però, també, en la seva gestió
ordinària es donen forts conflictes d’interessos, que afecten negativament els
usuaris i a la mateixa administració pública, en benefici dels interessos dels
gestors privats.
Tot i ser un
recurs natural d’ús públic, de fa temps i especialment per part de companyies
d’origen francès, el capital privat ha procurat treure’n un benefici econòmic. A la segona meitat del segle XIX, a
l’època de Napoleó III, a partir del pla del Baró Haussmann per fer el subministrament
d’aigua potable i el clavegueram de Paris, varen sorgir a França tres grans
empreses de tractament i distribució d’aigües: la “Générale des Eaux” (després,
Vivendi), la” Lyonnaise des Eaux” (després, Ondéo i Suez Environment) i la
“Société d’Amenagement Urbain et Rural”- SAUR. Avui, aquests tres grans grups
controlen més del 40% del mercat mundial de l’aigua per al consum humà, de
gestió privada, a França, Itàlia, Espanya, Portugal, Marroc, Filipines,
Sud-Amèrica, ...Formalment, la titularitat del servei està en mans de l’Administració
pública, ja sigui d’ajuntaments, de consorcis, de mancomunitats de municipis o
d’altres fórmules d’administracions regionals més amplies; però, realment, el control i la gestió del cicle
de l’aigua, des de la captació fins el tractament en planta, la distribució
final domiciliària, i sovint del sanejament urbà, està en mans privades. El
nostre país, companyies com Agbar, Aqualia, Acciona, Aigües de València, etc,
.. esdevenen veritables monopolis de serveis públics urbans. Ens podem referir
a l’aigua de boca, però també passa en la recollida de les aigües brutes, en el
sanejament, o en la recollida dels residus sòlids urbans. Davant la impotència
de la administració pública, el capital privat ha trobat, ara sí, un recurs
inesgotable.
Ha que és degut això? Per què parlem
d’impotència de l’Administració pública? Un dels motius que sovint s’utilitza
per tal de justificar la gestió privada de tot el cicle de l’aigua, és la
complexitat del tractament i la incompetència tècnica de l’administració
pública. Rés més lluny de la realitat. Avui en dia, els recurs tècnics i humans
estan a l’abast de qualsevol inversor, públic o privat. A Espanya, empreses com
Aqualia o Acciona són relativament noves en el mercat de l’aigua. Si la primera
té la seva empresa matriu en “Fomento de Construcciones i Contratas”, FCC; la
segona ve del grup “Entrecanales y Távora y Cubiertas”. Avui, hi han en el
mercat laboral molts tècnics qualificats per desenvolupar la gestió, tècnics
que els pot contractar tant l’administració pública com una empresa privada.
Òbviament, el mateix podem dir de la resta del personal de camp. El pel que fa el
disseny de les plantes de tractament (les ETAP i les EDAR’s), hi han serveis d’enginyeria
prou especialitzats per fer-ne els projectes;
i pel que fa el control analític de la qualitat de l’aigua, el diari és
relativament senzill i el de tractament més complex està cada dia més
centralitzat en uns quants laboratoris generals a l’abast de tothom. El
problema principal i més important és la manca de recursos econòmics i de les
limitacions de finançament que tenen les administracions públiques, i que el
preu final del recurs no incorpora tots els costos que genera; independentment
que això sigui just o no. Si no s’entén això no es pot entendre el per què, per
exemple, ” Aigües Ter- Llobregat”- ATLL,
ha fet un concurs públic per a la cessió de la gestió en alta de l’aigua
d’aquestes dues conques hidrogràfiques. I aquesta manca de recursos econòmics de les
administracions té dos aspectes: un, la falta de liquiditat i de crèdit per afrontar les inversions
ordinàries de reposició, ampliació i millora de la xarxa; i, un altra, és la
compensació econòmica directa en favor de l’administració que comporta la
cessió de la gestió. En aquest cas que hem comentat, d’ATLL, la compensació, a
partir de les bases del concurs, ha estat de 1000 milions d’euros, en una
concessió de 50 anys. Aquest quantitat ha de servir per compensar els més de
679 milions d’euros d’endeutament ´bancari i els més de 100 milions que es
deuen als proveïdors. De fet, la pròpia Agencia Catalana de l’Aigua, l’ACA, de
fa temps està en fallida tècnica, amb un endeutament de 1250 milions d’euros;
endeutament ocasionat per les elevades inversions fetes en les plantes de
depuració d’aigües residuals, EDAR’s (encara que males llengües afirmen que molts recursos comptabilitzats a
l’ACA servien per pagar altres factures del govern de més de 20 anys de CiU a
Catalunya; en especial, de protocol).
No cal ser massa espavilat per veure que
tot això no és gratis. En el cas de la concessió de la gestió d’ATLL a ACCIONA (impugnada judicialment per
AGBAR) es calcula que en els propers dos anys l’import de la taxa de l’aigua
per al consum humà es pot incrementar fins a un 74%; passant dels 1,55 euros
per metre cúbic del 2010 als 2,69 euros aquest anys 2013. Però, és que això no
s’acabarà aquí. La experiència que tenim de l’evolució de la tarifa de l’aigua
percebuda pels gestors privats ens indica que, a partir de la presentació dels
programes d’inversions requerits, els costos de les noves inversions fetes ara
per les pròpies companyies privades gestores del cicle de l’aigua passen
ràpidament a repercutir-se en la tarifa, i això a un nivell superior el del cost
real. Es a dir, la companyia gestora d’aigües obté un benefici com a gestor del
recurs hídric i un altra com a empresa industrial constructora de les noves
instal·lacions. El preu final de la taxa que paga l’abonat, els ciutadans i les
ciutadanes, conté tots aquests elements, preu de gestió i preu de reposició i
inversió. Fins aquí, ja es veu que el guany és per a l’empresa privada gestora;
però és que, a més, el preu de les
inversions sempre és clarament superior el real del mercat, amb increments que
poden arribar fàcilment fins el 25% o al 30% o més, en alguns casos. La raó
(l’excusa) és que la mateixa companyia gestora
encara compleix un altra paper econòmic, el d’entitat de finançament, de
crèdit. O sigui que, l’empresa privada gestora de l’aigua, en alta (captació,
transport i tractament) i/o en baixa (transport i distribució), compleix un triple paper: entitat de finançament,
empresa industrial i empresa de serveis. Negoci rodó.
Així, l’administració pública en la mesura que
perd la gestió també perd el control real del recurs, posant en una clara
posició d’indefensió a tota la ciutadania. Aspectes com: el control,
manteniment i millora d’infraestructures i de xarxes; el control de pèrdues (en
general, desmesurades, de l’ordre del 30 al 40%), de les averies (per un
manteniment deficient) i del cabal de la xarxa; el número de controls de la qualitat
i del grau de cloració de l’aigua, al
llarg de tota la xarxa; els sistemes de facturació, sovint poc equitatius per
injustificats consums mínims; els sistemes d’atenció i reclamació als abonats poc
atents a les necessitats de la població; l’esmentat control real del preu de la
tarifa; ... són aspectes que massa sovint el gestor privat minimitza cercant
l’increment de la seva rendibilitat. La falta d’un finançament públic adequat
en la gestió de tot el cicle de l’aigua, tal i com passa en altres sectors de
serveis o socials, com ara la sanitat, l’educació, l’ensenyament, ... facilita
el traspàs de la gestió a mans privades, en un procés que, lluny de buscar una
superior eficiència i millorar el servei, només aconsegueix eliminar la
transparència, el control públic i a un preu sempre superior. Les contrapartides
inevitables de un sistema fiscal i tributari injust sempre són uns serveis
públics socialment injustos, cars i ineficients.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada