 |
| el mar des de dalt del Llis |
Un dels
recorreguts més bonics de tota la costa de l’Empordanet és el que va des de la
Cala del Vedell fins a la Fosca, a tocar de Palamós. Si es vol fer sense cansar-se
massa, el millor és anar amb dos cotxes i deixar-ne un al final de Calella, a
la cruïlla del GR92 amb el camí del Jardí Botànic, i l’altre a la mateixa cala
de la Fosca. Si volem caminar una mica
més, sortirem a peu des de Calella, inicialment pel GR92, per anar costejant fins
a la Fosca. En aquesta segona opció, després no tindrem més remei que tornar
per allà mateix o, potser encara millor,
tornar pel mateix GR92, que passa pel nord del càmping Palamós, segueix fins al
la cruïlla de la carretera de la Fosca i enfila pel camí que retorna cap a cala
Estreta i el cap Roig. I just a uns 100 metres a l’esquerra de la cruïlla, el
GR agafa un que ens pujarà fins a Roques
d’Ase, on podrem gaudir d’unes vistes
espectaculars sobre el cap Gros de Palamós i la Fosca. Després, passant per
sobre la carena i seguint sempre els
senyals del GR, anirem a parar un altre cop a Calella pel costat del cap Roig.
Mar i muntanya, una delícia.
Així, sortint de
Calella i seguint el GR arribarem en 10 minuts al cim del Puig del Terme. Tot
just al cim, a ma esquerra del camí, trobarem una mena de tallafoc que mira cap
el mar. A la seva dreta, pel bell mig de la pineda, seguirem per un corriol que
uns 100 metres més avall es troba amb el sender que ve de la cala d’en Massoni.
A partir d’aquí, cap a la dreta i
decantant cap a migjorn, muntanya avall, .... i apa!, que fa baixada. Ara trobarem un altre camí a la dreta, més
ampla però en molt mal estat, que ve del sector de Mont-ras i que també baixa
cap el mar, i ... cap avall!, que
segueix fent baixada.
 |
| cala del Vedell |
Si volem gaudir
més de les vistes sobre el mar cal passar per sobre la pineda de l’esquerra, damunt
del camí. A uns 20 metres hi han els penya-segats que moren sobre les roques
del Llis i la punta d’en Garol, amb unes vistes que enamoren tot mirant cap el cap
Roig, Calella i Llafranc. Val la pena. Però, pareu compte!, la pinassa és molt
abundant i la relliscada molt fàcil. I ara, a sota, veurem la cala del Vedell, ben plena de pedres
arrodonides per la feina diària de l’aigua, i una taula de pedres feta per
menestrals de Palafrugell que els matins del diumenges d’estiu hi venen, encara
avui, a fer la fregida de serrans i julivies. Ull!, la baixada és perillosa. No
cal anar-hi, és més bonica vista des de dalt.
 |
| cala del Crit |
I ara sí, ja som
al damunt de la cala del Crit, on fa
pocs anys encara la dalla del “progrés” amenaçava urbanitzar-la, però a la que
s’hi pot accedir més o menys bé per obra i
gràcia del treball voluntari de la gent de l’Associació Excursionista de
Palafrugell, que ha arreglat les escales en diverses ocasions. A la dreta de la
cala, passant per una obertura entre les
roques anomenada el Trau, passarem a la caleta de la Font Morisca (font avui
desapareguda) i a l’altre cantó, ben bé davant, trobarem unes escales que donen
pas cap el sender que volta per sota de la
finca de can Barella, que ens portarà fins els roquissers i a les cales inhòspites
i solitàries bona part de l’any del Cap
de Planes. A llevant, les illes Formigues i, a migjorn, les cales: Roca Bona, cala Bona, cala d’en Remendon i,
al final, la cala Estreta amb la seva barraca. Quin mar! Quina sorra! Quina
tranquil·litat! Anar-hi a l’estiu és una
delícia, passejar-hi a l’hivern és una sensació inoblidable.
 |
| les cales del Cap de Planes |
Tot seguint el
corriol que voreja la costa arribarem a la meravellosa cala Corbs, amb una aigua enlluernadora de color blau esmaragda, i a
la Punta d’en Perris, des d’on
podrem gaudir d’unes vistes delicioses sobre la cala dels Canyers, de Senià, i la Punta de Castell. Després
de voltar Senià, per sobre de la finca del que fou empresari català modèlic (com
el senyor de la Rosa) i president del Banc d’Europa i campió de tennis, el senyor Carles Ferrer Salat (i també, un dels primers desafortunats usuaris del Viagra
a casa nostra), deixarem el camí principal, al qual ens ha dut el corriol de
marina després de travessar la pineda que corona la cala dels Canyers, i per un abrupte sender que neix just a la dreta de la porta de la finca, remuntarem
el breu pujol per arribar a la platja de
Castell. El corriol, però, es divideix. El del davant a la dreta ens hi portarà
passant per la barraca d’en Dalí; i el de l’esquerra, després d’una forta
pujada i tot passant pel cim dels penya-segats de la Burra i pel mig de les
fràgils pinedes del puig d’en Roura, ens hi durà passant per la cala dels Capellans, la roca Foradada
i les runes del poblat ibèric de Castell,
que tanca la platja pel sector de tramuntana. Si el primer sender té l’atractiu de veure la
barraca, el segon ens donarà la possibilitat de veure unes vistes esplendents
sobre aquest tall de la costa.
 |
| vista des de la Punta d'en Perris |
Un cop a Castell,
el camí es fa més fàcil, més transitat. Es tracta de travessar tota la platja
per damunt de la sorra, que aquí ja és de més mal caminar. Cal recordar que, la
platja de Castell es va fer famosa fa
poc més de vint anys, l’any olímpic i de la crisi del 1992, quan els
propietaris de les dues finques que es troben a dalt dels pujols que tancant la
cala per cada extrem varen obtenir
autorització de la Generalitat per urbanitzar tot l’entorn de la plana, arrel
de l’aprovació d’un nou Pla general de Palamós que qualificava el sòl de tot el
paratge com a “urbanitzable programat”. Aquest fet va provocar el rebuig i la
protesta unànime de tota la gent de la comarca. La plataforma ciutadana que es
va crear en contra d’aquell despropòsit, anomenada “Salvem Castell”, va treballar de valent en contra d’aquest
projecte que preveia la construcció de 389 habitatges, aconseguint que l’Ajuntament
convoqués la celebració d’un referèndum entre la gent de Palamós. El projecte
es va aturar, el “no” havia guanyat amb molta diferència, i l’Ajuntament de
Palamós així ho va haver de reconèixer. Tant l’Ajuntament com el Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya varen desestimar
la requalificació del sòl del 1992. Malgrat tot, però, els propietaris varen
aconseguir, reivindicant els seus “drets urbanístics”, una indemnització
econòmica de la Generalitat que va haver de comprar tot el paratge de Castell pel
preu de 12 milions d’euros, que òbviament vàrem haver de pagar entre tots. Havien
passat 10 anys, ja era el març de l’any 2002.
 |
| la Foradada |
Passat Castell
trobarem les antigues barraques dels pescadors de S’Alguer, on també a mitjans dels anys 70 del segle passat hi va
haver-hi un altre rebombori ambiental, quan
l’antic MOPU, en aplicació estricte de la Llei de costes, va donar l’ordre per
enderrocar-les. Aquest fet provocà, com 17 anys després passaria a Castell, una
forta oposició veïnal i la recollida de firmes en contra de l’enderroc (també
es sospitava l’existència d’ interessos urbanístics al darrer de tot això). El
final de la dictadura i la mort d’en Franco l’any 1975 varen facilitar que les
ordres del MOPU quedessin al calaix. La
febre urbanitzadora de la costa, com la pedra de Sísif, volta i volta sense aturador. Si en els anys del franquisme es varen fer
tantes i tantes bestieses urbanístiques verticals, horribles gratacels contenidors
d’apartaments apilonats que tapen el sol i la vista del mar, en els anys de la
democràcia s’han fet de manera horitzontal, amb una ocupació del sòl
forassenyada. Certament, les barraques
de S’Alguer estan sota el domini (que no
propietat) d’uns quants privilegiats de la comarca que en tenen la clau; no són públiques, però en un sistema
social on la propietat privada predomina, que volem fer? Expropiar-les? Enderrocar-les?
... seria pitjor el remei que la malaltia.
| S'Alguer |
S’Alguer és el record, encara
relativament viu, d’una altra manera de
relacionar-nos els humans amb el medi, una forma més natural, més difícil i
rude, més salvatge si es vol, però el valor estètic, sentimental i antropològic
de les barraques de S’Alguer no té preu. Després, seguirem pel mig de la pineda
d’en Gori (on també, des de l’any 1986, s’ha produït un llarg contenciós pels
drets urbanístics dels propietaris de l’indret, que fa pocs dies s’ha resolt amb
un conveni entre ells i l’Ajuntament de Palamós, que els permetrà edificar 72
habitatges a canvi de la cessió d’uns 30.000
metres quadrats de sòl de la pineda, que es qualifica
com a zona verda) per tal d’arribar fins els primers xalets que ensumen el mar
de la ja vella urbanització de la platja
de la Fosca i a les runes d’una construcció encara més vella, l’antic Monestir de la punta de Sant Esteve que,
de manera prou precària, encara es
conserva.
 |
| vista des de Roques d'Ase |
El passeig ha
estat una mica llarg però, també, ha estat esplèndid. La durada en temps no la sé,
depèn. Depèn de les estones en que hom es quedi bocabadat, enlluernat per tanta bellesa, per la
delicada harmonia de l’entorn, mirant les onades repicar damunt les roques, la
fressa del mar, flairant els seus aromes, ... ; dels minuts que hem aprofitat per
tal de fer més i més fotos, ... a on?, a qui?, o, senzillament, dels moments en
que ens hem aturat a gaudir de la pau de l’entorn. No ho sé, és una caminada
que es pot fer amb una hora i tres quarts (només l’anada) o amb tres hores i
mitja, o durant tot un dia enter si ens decidim a fer-la ben proveïts d’aigua i
de quelcom que posar al bell mig del païdor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada