Sobre el Dret a decidir

Com sempre, és l’economia la que marca el ritme de la política. Però no ens quedem només amb això, l’economia pot impulsar el procés, pot ser el motor per arrancar-lo,  però són la psicologia col·lectiva i la voluntat del poble les que desencadenen els esdeveniments i el fan posar en marxa; perquè, com diu el professor Navarro, en un recent article publicat a Público, sobre el nacionalisme espanyol i la manipulació de les reivindicacions nacionalistes: “ No hay duda de que el gobierno de CiU está utilizando tal movimiento para desviar la atención popular de lo que en este momento debería ser central, es decir, el impacto en la población de sus políticas neoliberales, llevadas a cabo con apoyo del PP en el Parlament y en las Cortes, donde CiU apoya tales políticas. Pero confundir esta realidad con la creciente fuerza de tal movimiento, evaluándolo como una simple estrategia de CiU es un profundo error”

La desafecció de Catalunya respecte Espanya ja ve de lluny. Ve de la incapacitat de la burgesia industrial catalana per fer-se amb el control de l’Estat central, i de la incomprensió que han tingut les classes benestants espanyoles sobre el procés de canvi històric que va suposar la revolució industrial al llarg del segle XIX. En una carta del 30 d’abril del 1902, el diputat conservador català Duran i Bas li deia al Marqués de Comillas: “por la noche me decia un amigo: un centro es necesario en las naciones, pero en España, Madrid no dirigí, chupa; no distribuye, absorbe estérilmente”. La desafecció respecte a Espanya ja a les darreries del segle XIX s’anava fent evident. El mateix Duran, en una carta a Silvela del dia 5 de gener del 1899, ja li havia comentat: “va acentuandose aquí la creencia de que dentro de breves años sufrirá España una desmembración; este peligro comienza a mirarse como natural y, lo que es más triste, com indiferencia”.

En tot cas, penso que les raons de fons que abonen el nou moviment nacionalista van una mica més lluny: no es tracta del supòsit dèficit fiscal; ja no es tracta, si més no, de si Espanya entén o no a Catalunya, o viceversa; m'atreviria a dir que, ni tan sols es tracta de si el sentiment nacionalista (sempre latent a Catalunya) ha reverdit per fer-se, d'una vegada, independentista.

Penso, més aviat que, l'etapa històrica de desenvolupament capitalista (en tots els països occidentals) amb les alteracions ocasionades en les superestructures polítiques (històricament constituïdes en estats nacionals) provoca, d'una banda, la necessitat de construir nous ens de governança a nivell general i, d'una altra, la necessitat d'apropar el que queda d'autònom a cada Estat a nivell de cada Nació (serà el principi de subsidiarietat?), en una actualització de les idees liberals d’en Mazzini, més enllà d'egoismes i interessos particulars, que sens dubte existeixen i condicionen, però no determinen . I si, a sobre, la situació de crisi econòmica general posa més en evidència la debilitat de l’Estat espanyol, del seu govern i la mancança d’un poder polític autònom real a Catalunya per tal d’aplicar altres mesures diferenciades, que poden ser reals o no, viables o no, desitjades o no per les elits econòmiques catalanes, però que, en qualsevol cas, sí que són sentides com a necessàries per al gruix de les classes populars del nostre país, la reclamació d’un poder polític propi és una conseqüència lògica.

Per a uns el Dret a decidir vol dir la possibilitat de decidir-ho tot: Forma política de l ’Estat (monarquia, principat o república);  sistema  polític (sistema de partits, distribució de poders, llei electoral, marc internacional comunitari o extracomunitari, ..); model social (prevalença d’un sistema públic d’atenció sanitària, d’educació, de gestió de serveis vs. model de gestió privada dels serveis públics); model econòmic (foment de la propietat pública, comunal i cooperativa vs. predomini i foment de la propietat privada; càlcul econòmic en termes de sostenibilitat ambiental,  o càlcul econòmic atenen el paradigma del neoliberalisme capitalista; .. ), i model tributari (foment de les polítiques redistributives i de control fiscal en front del “deixar fer” actual que només afavoreix a una part cada cop més petita de la població). Per altres, el Dret a decidir, vol dir, senzillament, la independència de Catalunya respecte d’Espanya; després ja veurem que fem, si és que volem fer quelcom. I, per uns altres, vol dir, la manera de continuar ostentant el poder, de la manera que sigui, però tenint sempre a la ma el timó per tal de decidir la manera que la política oficial no vagi en detriment dels interessos de les minories més afavorides. Té raó l’Arcadi Oliveras quan reclama que és en el curs del procés quan ens hem de posar d’acord sobre el contingut de la paraula independència, i no deixar-ho per a més endavant.

A la vella Europa, en cerat mesura, els Estats (i de manera especial, l'Estat espanyol)  s'han tornat inútils. En no tenir un mercat intern que defensar i amb uns mecanismes econòmics i monetaris pignorats, el seu "nacionalisme" centralista només podrà sobreviure on els processos històrics d'harmonització-unificació cultural i social hagin forjat la “Nació” amb èxit. I no són molts. El Regne Unit, amb els nacionalismes d'Escòcia, Gal · les i d’Irlanda del Nord;  França, amb Còrsega; Itàlia, amb la Llombardia i el Piemont; Bèlgica, amb Flandes; Canadà, amb el Quebec, ... són uns quants exemples de que la Història continua, que tot pot esdevenir encara en uns marcs estatals esclerosats. De manera dialèctica, la generalització de la comunicació i la cultura comporta la necessitat d'autoafirmació i la possibilitat de conquerir nous àmbits de sobirania nacional a nivell popular, i en les actuals circumstàncies, amb una llarga, agònica i impredictible crisi econòmica, les forces s'acceleren i es tornen més centrífugues encara. Altre cosa és que l’Estat autònom reconstruït respongui a les necessitats reals de la població, que tingui marge de maniobra en el marc d’una economia i un poder polític tan externs, com el que es dóna a tota la Unió Europea. Però, aquest és el repte. Dels intersticis i de les contradiccions interestatals i interclassistes haurem de treure suc per mirar de construir, a través de pactes i  de lluites socials, un nou poder polític i una nova cultura econòmica que caminin cap una nació  més autosuficient.

Davant de tot això, quina, penso, ha d’ésser la consigna a Espanya de l’esquerra social transformadora? Trencar el model d’Estat? Sí, el model ja no serveix. Ja no serveix perquè la monarquia és avui un model anacrònic, ineficaç, impopular, car  i corrupte. Però, tampoc serveixen el marc estatal i el sistema polític: Espanya ja no és útil, i el seu sistema de representació política tampoc.  Sense política econòmica pròpia, sense política monetària autònoma, sense un model tributari just i eficient; sense un model social redistributiu i igualitari; sense una política de serveis públics que mantinguin l’equilibri i la justícia socials; sense una política cultural i educativa d’agregació; sense una política d’inversions que responguin a la realitat dels territoris;  sense una política exterior autònoma que busqui la justícia internacional, en els àmbits tradicionals del continent sud-americà, del nord d’Àfrica o de l’Orient Mitjà; sense la necessitat de tenir i mantenir permanentment una política de defensa autònoma, ... l’Estat espanyol, avui, és una càrrega. Si la propietat privada dels mitjans de producció i les relacions de producció que aquest fet comporta són un fre per al desenvolupament sustentable i harmònic de la humanitat, a Catalunya, el marcs estatal està desfasat i el recent marc europeu ha nascut deformat. Cal fer un pas enrere, per poder fer un salt endavant.

Cal la creació d’un Estat Català propi, que busqui un “pacte social” amb totes les forces que plantegin la necessitat d’una alternativa al sistema econòmic capitalista, i que proposi la creació d’un espai de comerç i d’intercanvi alternatiu al comunitari; que lluiti per la socialització de la propietat i dels mitjans de producció, que miri més cap al sud i cap l’est del Mediterrani per tal de reconstruir un model econòmic més centrat, sostenible i autosuficient.  Penso que avui, les idees confederals que defensaren Maurin, Comorera o Nin s’haurien d’actualitzar per a la creació d’un nou espai polític confederal més ampli, un nou espai polític, social i econòmic alternatiu en l’àmbit euro-mediterrani. Trencar per unir; sortir per crear.

Les llàgrimes de la terra

les llàgrimes de la terra emplenen l’estany dels nostres desitjos més amagats

i mentre a l’entresòl que ens envolta com la boira de la nostra gran plana interior

el vell fuster passa el ribot de l’esperança per damunt de les aspres arrugues i

de les pors que ens ennueguen un esperit inacabat però sempre somniat

i mentre els flocs gràcils i lleugers ens animen el paisatge un vers es composa

de manera arítmica i febril com la dels amics perduts i oblidats enmig del naufragi

d’una terra escapçada i fràgil i tendra com la dona (o com l’home) que teníem

sense saber-ho o com l’home (o la dona) que volíem sense voler-ho

i mentre es busca (o busquem) sense trobar-lo el perfil correcte de les coses

estimables o dels records o dels fets que ens donen la vida i la il·lusió d’un

nou amor per seguir i per ser (o ser-ho tots plegats) el que som

gotes minúscules de la boira del cel i/o espurnes de les llàgrimes de la terra

que ens empara i reclama la possibilitat de la construcció d’un vell bagul

on guardar totes les esperances  comunes recuperades per viure plegats

Economia i nacionalisme: el debat sobre el Concert econòmic i les balances fiscals

Aquests darrers mesos, el debat sobre les balances fiscals de les Comunitats autònomes i la necessitat d’un Concert econòmic per a Catalunya, similar al del país Basc i Navarra (amb competència normativa pròpia a nivell fiscal, d’exacció, liquidació i recaptació; respectant els principis de solidaritat, estructura impositiva de l’Estat , i de coordinació interna i externa, harmonització fiscal i d’acord amb els Convenis i els Tractats internacionals i els criteris de la Llei General Tributaria, amb l’aportació a l’Estat central d’una quantitat en forma de “contingent global” per les despeses no assumides per la pròpia Comunitat Autònoma) són una constant als mitjans de comunicació, atiats per les reivindicacions nacionalistes catalanes i per les diverses posicions teòriques amb que els economistes aborden la qüestió. Pel que fa a les balances fiscals, per a uns queda clar que, Catalunya rep de l’Estat central molt menys del que aporta (un dèficit anual de l’ordre dels 12-16 milions d’euros, al voltant d’un 8% del seu PIB, segons els estudiosos); per d’altres això no és cert, i el suposat maltractament econòmic que pateixen  els catalans és deu a que els càlculs estan mal fets; contradicció que sorgeix, en bona part, per l’aplicació metodològica emprada  (òptica del flux monetari  v.s. òptica de la càrrega-benefici), amb les conseqüents partides no comptabilitzades o per simples errors en el càlcul en la seva aplicació.

Les darreres dades publicades pel propi govern de l’Estat són de l’any 2005 i reflecteixen una clara actitud defensiva, ja que s’afirma que:  no hi ha una metodologia única, que hi han dificultats metodològiques i una disparitat de resultats;  i que, en tot cas, no reflecteixen l’equitat de les actuacions ni la seva eficiència. Malgrat tot, les dades publicades indiquen que, atenent l’òptica del flux monetari, el dèficit fiscal de Catalunya  és, en los dos casos calculats, d’un 8,70%  sobre el PIB, en el primer, i del 8,69%, en el segon; i en els quatre càlculs que fa segons l’òptica de la càrrega-benefici, els dèficit fou del 6,55%, 6,38%, 6,69% i 6,52%, sobre el PIB. D’acord amb aquest estudi, el dèficit fiscal es dona també a la comunitat de les Illes Balears, en grau superior al de Catalunya i a la Comunitat de Madrid (aquesta última segons l’òptica de la càrrega-benefici, no per la del flux monetari) i en menor mesura a la Comunitat  Valenciana, a la Navarra, a Múrcia i el País Basc.

Un debat que ve de lluny

No és res de nou, el desequilibri fiscal entre l’Estat central i Catalunya és un tema que ve de  lluny. Cal recordar la reivindicació fiscal que feien a finals del segle XIX el Foment del Treball, integrat per bona part del “polaviejisme” català (partidaris del general Polavieja, conegut com el general “cristiano”, que criticava el sistema de partits dinàstics, la corrupció política i era partidari d’una descentralització de l’Administració central de l’Estat), les anomenades “classes neutres” (membres de la burgesia catalana que reclamaven  la fi del monopoli polític dels partits dinàstics espanyols), i els sectors més possibilistes del catalanisme emergent (al voltant de la Unió Catalanista, d’en Prat de la Riba, Verdaguer i Callís, Carner), quan demanaven un règim de Concert econòmic per a Catalunya. La “campanya del Concert Econòmic” s’inicià el 1898 organitzada per l'Ateneu Barcelonès, la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País i l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, amb un missatge adreçat a la regenta Maria Cristina d'Àustria.  La reclamació fou ignorada pel govern conservador d’en Francisco Silvela, amb poca cintura política i molt poc sensible cap a la descentralització de l'Estat. La resposta a la “qüestió fiscal”,  plantejada des de Catalunya, foren uns nous pressupostos centralitzadors del ministre Raimundo Fernández Villaverde que provocaren una decepció generalitzada  i la mobilització dels gremis de Barcelona, amb una protesta anomenada el “tancament de caixes”, encapçalada pel Dr. Bartomeu Robert, batlle de Barcelona, i que consistia en donar de baixa els establiments comercials i les indústries per tal de deixar de pagar la contribució, sense que això es pogués considerar il·legal. La protesta s'inicià el 20 d'octubre del 1899 i la resposta de l’Estat central fou contundent: declaració de  l’estat de guerra, confiscacions, detencions, etc. El sistema polític espanyol evidenciava els seus límits. El 30 de novembre els presidents de les entitats que organitzaren la campanya, amb el Foment del Treball i l’alcalde de Barcelona al davant, publicaren un enèrgic manifest contra l’actuació del govern, en el qual es deia que: “ ... si se nos deja aislados en nuestro empeño patriótico, solo nos defenderemos hasta lograr el derecho a administrar nosotros nuestros propios intereses” (1)

A principis del 1900, els homes més significatius de les “classes neutres” tenien clar que l’opció regionalista era la més adient, davant els que propugnaven fer un moviment més ampli cercant suports externs entre les cambres agràries i de comerç de la resta d’Espanya. En una carta del gener del 1900, l’Albert Rusiñol li comentava a l’Avel·lí Brunet, donant-li instruccions per a la seva actuació davant l’Assemblea de Cambres de Comerç , a celebrar a Valladolid: “... debe usted aprovechar la primera ocasión para declarar que el camino que ha emprendido Cataluña que puede conducirnos a algo positivo, es el que debe servir de ejemplo a las demàs regiones   ..... todos podemos dar al traste con el centralismo absorvente,  causa de nuestra decadència,  levantando las energies regionales que son las únicas que pueden transformar y hacer revivir a nuestra infortunada España” (2).

D’aquesta frustració i incapacitat de la burgesia industrial catalana per fer-se valer a Madrid i per controlar l’Estat central sorgiria, doncs, el moviment regionalista i la Lliga com alternativa conservadora; davant la ineficàcia dels partits dinàstics estatals  i de la por pel creixement del moviment obrer i de les insuficiències petit burgeses de les opcions polítiques republicanes. El desastre colonial del 1998 havia posat les condicions per fer esclatar a mig termini el règim de la Restauració borbònica i  la fal·làcia d’un  sistema polític bipartidista basat en l’alternança dels partits dinàstics (liberals i conservadors), mitjançant el control de l’electorat a través de l’autoritat dels cacics, i  la ineficàcia del centralisme de l’Administració pública; traient a la llum la corrupció de la classe política. Després del fracassat intent del “Regeneracionisme”,  i  davant la incapacitat de continuar endavant el “sistema de torns” i d’una alternativa plausible de la petita burgesia republicana i de les forces socials del moviment obrer, la por a una revolta social obrera i la repetició dels fracassos de política exterior marcaren les límits del sistema política, social i econòmic de la Restauració.  La Revolució burgesa i la primera revolució industrial a Espanya s’havien quedat a mig camí,  per la mateixa debilitat i incapacitat de les burgesies perifèriques per fer-se amb el control de l’Estat central. La insuficiència organitzativa dels obrers, d’una banda, i  l’anquilosament de les velles classes absentistes i parasitàries de l’Espanya rural, per un altre, serien els límits del sistema que, òbviament, es decantaria per la part més poderosa: la vella aristocràcia castellana centralista continuaria en el poder sota  el paraigües de la Dictadura d’en Primo de Rivera.

Crisi econòmica, esgotament de la monarquia i del sistema de partits

Res de nou. Esgotament d’un model monàrquic reconstruït; esgotament i fracàs d’un model polític bipartidista on els consensos socials sorgeixen ja no de la preponderància caciquil sinó de l’efecte subliminal  d’uns mitjans de comunicació de masses que coapten les voluntats dels electors; crisi econòmica i política provocada per la mediació d’uns agents externs; visualització pública de la corrupció generalitzada de la classe política; incapacitat i manca de flexibilitat i d’intel·ligència política del govern central; febleses i contradiccions de les burgesies perifèriques de l’Estat; reivindicacions petit burgeses per part dels moviments nacionalistes, ja sigui a Catalunya o al País Basc; falta d’articulació i de direcció política,  i d’un anàlisi clar i alternatiu, per part de les forces socials i polítiques del moviment obrer, o dels moviments socials alternatius que li podrien (i haurien) de donar suport.  Els escenaris es repeteixen.

Divisió i ocultació de les elits econòmiques i confusió política

Com fa poc més de 100 anys, el gener del 2012, les mateixes entitats i els sindicat obrers (CCOO i UGT) demanaven de nou un Concert econòmic per Catalunya. Si bé l’any 1977, en el moment de la Transició política iniciada a la mort del dictador, el general Franco, les forces polítiques catalanes varen considerar que el model del Concert econòmic no era l’adient per les necessitats del país, ara, 35 anys després, sembla que tothom (o gairebé tothom, ja que el PSC se’n va desmarcar) hi està d’acord.

D’altra banda, es detecta una certa divisió entre les elits econòmiques del país. Davant l’onada independentista, la gran burgesia industrial i financera catalana (configurada al voltant del nucli dur del Foment del Treball Nacional), calla; mentre que les sectors empresarials més novells (especialment des d’AIJEC)  sembla que aposten de manera més decidida per la possibilitat d’un canvi en el marc polític general. Amb tot, hi ha un acord generalitzat per tal de reivindicar un nou equilibri fiscal per a Catalunya, en forma, en principi, de Concert econòmic: en èpoques de crisi totes les vaques es veuen flaques.

A nivell polític, tret del Partit Popular i de Ciutadans, sembla que també hi ha una certa unanimitat en demanar un nou sistema fiscal per a Catalunya. Per a uns, la sobirania fiscal és un primer pas cap a la sobirania política, per d’altres és un pas cap un canvi en el model d’Estat (federal?) i per d'altres seria “l’apaga focs” davant l’independentisme creixent.  Tot plegat, és clar que falta un projecte polític compartit i els dubtes i la confusió han fet trontollar a un dels pals de paller de la política catalana des de la Transició, el PSC. Inclús dins la coalició de CiU les discrepàncies són notòries, entre els joves delfins de Convergència i les democratacristians d’Unió. El mateix ex-president Pujol no se’n estar de dir que té poca confiança en que el projecte nacional de Catalunya es pugui desenvolupar en el marc de l’Estat espanyol. Un altre dels artífexs de la Transició, com és l’ex-secretari general de CiU en Miquel Roca, deia l’abril del 2012 que "Catalunya ha de saber combinar l'exigència amb la intel·ligència, actuar fortament però amb prudència, ha de jugar en el terreny que sap jugar", i afegia que, davant dels atacs que pateix Catalunya "té sentit que molts ciutadans es plantegin" vies com la independentista, però ha avisat que "la principal responsabilitat d'un partit és mirar cap enrere per veure qui et segueix" .

La situació es repeteix. Amb les variants que es vulguin pel que fa a la composició i extracció social del mon del treball i la ciutadania; i a la cohesió i la homogeneïtat de les burgesies perifèriques (basques i catalanes), del mon de la cultura i la política. Avui es detecta un no saber cap a on anem.

Concert econòmic? Dret a decidir? Independència?

(1)    – El tancament de caixes, pag. 222, Pierrats, J. Marian

(2)    – Correspondència interior del Foment del Treball Nacional, vol. VI