les llàgrimes de
la terra emplenen l’estany dels nostres desitjos més amagats
i mentre a
l’entresòl que ens envolta com la boira de la nostra gran plana interior
el vell fuster
passa el ribot de l’esperança per damunt de les aspres arrugues i
de les pors que ens
ennueguen un esperit inacabat però sempre somniat
i mentre els
flocs gràcils i lleugers ens animen el paisatge un vers es composa
de manera
arítmica i febril com la dels amics perduts i oblidats enmig del naufragi
d’una terra
escapçada i fràgil i tendra com la dona (o com l’home) que teníem
sense saber-ho o
com l’home (o la dona) que volíem sense voler-ho
i mentre es busca
(o busquem) sense trobar-lo el perfil correcte de les coses
estimables o dels
records o dels fets que ens donen la vida i la il·lusió d’un
nou amor per
seguir i per ser (o ser-ho tots plegats) el que som
gotes minúscules
de la boira del cel i/o espurnes de les llàgrimes de la terra
que ens empara i
reclama la possibilitat de la construcció d’un vell bagul
on guardar totes
les esperances comunes recuperades per
viure plegats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada