Per tal d’apropar-nos una mica més al contingut i a la diversitat ideològica de la burgesia catalana actual, farem una breu descripció
de la seva evolució des de finals del franquisme i mirarem, ni que sigui a vol
d’ocell, la representativitat actual de les seves principals organitzacions
empresarials.
Com diu en Salvador Aguilar, en línia amb la tesi
d’en Jordi Solé Tura sobre el paper conservador i reaccionari de la burgesia
catalana, el paper de la burgesia catalana, des de l’època de la a transició
política del post-franquisme, ha estat de “modernització
relativa de portes cap a fora i de política reaccionària de portes cap a dins” (1).
El seu paper ha volgut compaginar una obertura de l’economia espanyola en
una societat més oberta amb el control polític de la transició. I això, la
burgesia catalana tenia clar que no ho podia fer ella sola; ho tenia de fer
conjuntament amb les classes burgeses (de caràcter més parasitari i oportunista)
de la resta de l’Estat. I si al llarg del segle XIX no fou capaç de fer valdre
els seus interessos, molt menys ho podria fer després de la mort del dictador,
quan la seva fusió amb la resta de la burgesia estatal s’havia fet, com deia
l’Ernest Lluch (2), en condicions de subordinació.
 |
| el cas Matesa és representatiu de la lluita interna dins del franquisme |
Tot i això,
al moment de la mort del dictador Franco, al iniciar-se l'anomenada "transició" democràtica, la burgesia catalana va voler agafar ben fort el timó econòmic de
l’Estat per no perdre el control social dels país. Es tractava de planificar el
postfranquisme. Les elits econòmiques catalanes varen voler continuar al davant (com de fet ja ho estaven des dels anys 60 amb l’inici de Pla Nacional
d’Estabilització Econòmica, dissenyat per en Joan Sardà i Dexeus i en el qual
van col·laborar molt directament catalans il·lustres com en Laureà López Rodó o
Pere Cortina Mauri) per mirar que els interessos dels industrials catalans
fossin preponderants a Madrid. D’alguna manera, com els industrials catalans
del segle XIX, els Güell, els Muntada, els Lambrús, ... pretenien de nou
catalanitzar Espanya, en el sentit d’impulsar una cultura de la productivitat,
del treball, del diàleg i del sacrifici. El missatge calvinista que oferia
l’Obra de l’Opus Dei, amb la seva santificació del treball, canalitzaria bona
part del capital humà per fer-ho.
 |
| Laureà López Rodó |
Personatges com en Carles Ferrer Salta o l’Alfred
Molinas, al davant de la CEOE; d’en Rafael Termes, amb l’Associació Espanyola
de la Banca; d’en Josep Maria Figueras, de les Cambres de Comerç; d’en Claudi Boada, al capdavant de l’Institut
Nacional d’Indústria i del Círculo de Empresarios i de la Asociación para el
progreso de la Dirección, varen voler capitalitzar l’economia de la transició. En alguns aspectes s’han varen sortir, en
d’altres no. Deia en Carles Ferrer Salta, poc després de l’intent de cop
d’Estat del 23F: “nosotros estamos a favor del
Estado de las Autonomías pero no de cualquier Estado de las Autonomías. Hay que
definir, por lo tanto, el modelo de Estado al que queremos llegar” (3). I poc abans, deia un altra català de bona
soca, com l’Alfred Molinas, en aquell moment president del Foment del Treball,
mostrava les seves discrepàncies entre les posicions ideològiques del Foment
del Treball Nacional i Convergència i Unió i la Generalitat: “Nosotros coincidimos absolutamente con Cambó cuando decia que no
podia concebir una Catalunya rica en una España pobre. Nos opondremos a todo lo
que represente levantar barreras diferenciadas económicas con España. Nuestro
mercado fundamental son las otras regiones españolas., Esta postura justifica
nuestra oposición al intento de la Generalitat de crear un marco de relaciones
laborales específico para Catalunya” (4). Ja ben aviat es veia que no
tothom volia el mateix.
De bon començament quedava clar que no hi havia un
sol projecte polític dels representants de la burgesia catalana per a Catalunya.
La dreta catalana representada per una Convergència, que en aquells moments
tenia uns aires més propers a la socialdemocràcia europea (el PSOE - i el PSC
- encara es considerava un partit
marxista), no era exactament la mateixa dreta de la democràcia-cristiana
d’Unió, o la que venia de la ma de la UCD o de la Aliança Popular. L’escenari
polític s’estava tot just començant a definir. La burgesia catalana tenia
diversos representants perquè també hi havia diversos projectes ideològics i
diversos interessos econòmics, uns consolidats i altres en formació. Aquesta
lluita ideològica es detecta molt clarament en el paper exercit pel Cercle
d’Economia l’any 1977: va impulsar decididament la creació de la CEOE, en un
projecte obert i europeista, de democràcia liberal i economia social de mercat dissenyada per
alguns dels cadells de la burgesia catalana, però va fracassar en la seva implantació hegemònica
inclús en dins del mateix Foment del Treball Nacional, que va quedar de bon
antuvi supeditat i en un segon pla respecte a la mateixa CEOE. La CEOE que va sortir no
tenia res a veure amb el projecte impulsat. Com deien Barceló, Muniesa, Vidal
Villa i Aguilar, a Catalunya “la clase dominante tiene que
tratar de ser, además, dirigente. Tiene, en suma, que ejercer la hegemonía más
allá de la coerció, pero no dispone de los medios” (5). Per a
uns era necessari el pacte amb tot el que quedava de les institucions
franquistes: amb l’antiga Confederación Nacional de Sindicatos, les Cambres i el
Consejo Nacional de Empresarios.
Amb tot, el triomf electoral del 1982 de la
socialdemocràcia del PSOE va obligar a definir noves estratègies, que a la
llarga donarien uns resultats econòmics en bona d’acord amb els interessos del gran
capital català, però que no foren igualment reeixits, des d’un punt de vista
ideològic, per a tothom. La inserció del capital espanyol (i català) en un marc
internacional cada dia més ampliat, amb la incorporació d’Espanya al Mercat Comú
i la transició de l’economia capitalista cap una creixent terciarització en els
països més desenvolupats, amb la recerca constant de noves localitzacions i de
nous mercats per compensar la baixada de la taxa de benefici (d’explotació) havia modificat substancialment les interessos
del capital català (un sector tan important com el tèxtil ha quedat en un no
res) i la mateixa composició social de la burgesia catalana.
 |
| les foneries de Sagunt avui són un monument |
La “reconversió
industrial” feta pel govern socialista d’en Felipe González és paradigmàtica
dels canvis estructurals que s’han produït a l’economia espanyola en els
darrers 30 anys. Fa pocs dies afirmava en Jordi Pujol que no s’han havien
sortit, “amb Espanya no hi ha res a fer”,
i ara, en un acte fet el dia 23 de maig amb l’Assemblea Nacional de Catalunya –ANC- ,
ha afirmat que “voler formar part d’Espanya va ser un somni ingenu” (6). Podem pensar doncs que, dins de les antigues famílies de la burgesia tradicional catalana
encara queda un sector més romàntic, més “catalanista”, que pensa que, malgrat
tot, els interessos de Catalunya com a nació van més enllà del simple interès
econòmic transnacional actual, o millor, que els seus centres d’interès econòmic estan
més diversificats o són més complexos. Però, es que, a més, en tot el procés de
reestructuració industrial que ha sofert
Catalunya en els darrers 30 anys han sorgit a nivell local nous sectors de
petita i mitjana burgesia lligats als nous sectors productius emergents. El fet
és que l’obertura internacional de l’economia catalana ha estat imparable en
les darrers 25 anys. Si el 1987 les
exportacions cap a l’estranger representaven el 12,7% del PIB de Catalunya, el
2011 eren ja del 31%, i per primera vegada el total de les exportacions
estrangeres de les empreses radicades a Catalunya era superior al de les
realitzades amb la resta de l’Estat (un 53% envers un 47%). Com afirma
l’economista Josep Oliver: “L’economia
catalana està efectuant ja la transició des d’aquell model de creixement basat
en la demanda interna i els avantatges competitius vinculats als baixos costos,
a un altre en que la demanda exterior i, per tant, la competència internacional
són, i cada cop ho seran més, l’aspecte determinant” (7)
 |
| amb més de 10000 socis és tot un referent burgés |
Per tant, malgrat el que deia en Millet sobre que
sempre són els mateixos 400 - els que es troben el Liceu (el Cercle del Liceu,
té uns 1000 socis), el Palau de la Música (l’Orfeó Català en té més de 1700); a
les llotges del camp del Barça i de l’Espanyol, el Consell d’Administració de
la Caixa; el Real Club de Polo; el Reial Club de Tennis
Barcelona; el Real Club Naútico de Barcelona; o el Real Club de Golf El Prat (la
devoció a la “corona” ha estat, des del seus orígens, una constant de l’alta
burgesia catalana) ... sembla evident que en els darrers anys s’ha donat una
reestructuració de la burgesia catalana. Si analitzem les organitzacions
empresarials que avui operen a Catalunya, i el seu posicionament davant de
l’onada sobiranista que s’està produint el nostre país, tindrem una idea més
aproximada de la seva representativitat.
Dues són les principals organitzacions
empresarials que operen a Catalunya: El
Foment del Treball Nacional, presidit per en Joaquim Gay de Montellà, que
s’ha manifestat reiteradament pel compromís i el pacte amb Espanya (amb la seva
campanya “anem per feina”) , que té actualment uns 1500 socis individuals i
empresarials: és, com hem dit, el representant a Catalunya de l’organització
general dels empresaris espanyols, la CEOE; ara presidida per un altre català
de classe alta, en Joan Rosell. Les petites i mitjanes empreses de Catalunya, la
PIMEC, fundada el 1997 de la
unió de PIMEC i SEFES i
amb en Josep
Gonzalez de president, que històricament
ha tingut un posicionament d’acord amb el projecte catalanista de la CiU d’en
Jordi Pujol, i que és l’organització representant dels petits i mitjans
empresaris, així com de les microempreses i dels autònoms de Catalunya, i que diu
que representa el 90% de les més de 600.000 empreses catalanes. També, associades amb
el mateix Foment del Treball trobem la Federació de Petites i mitjanes empreses
– la FEPIME – d’àmbit estatal, i la Confederació de Comerç de Catalunya,
que agrupa el teixit comercial del país. A l’àmbit rural, cal destacar l’Institut Agrícola de Sant Isidre,
fundat el 1851 per 107 grans propietaris rurals i membres de la noblesa agrària
de Catalunya, i que representa especialment a la gran propietat agrícola
catalana, de caire conservador. Hi ha, també, altres organitzacions
representatives del món empresarial, malgrat que la seva representativitat
envers la classe burgesa en sentit estricte estigui més difuminada, o la seva
funció sigui més de suport, com ara: el Consell General de les Cambres Oficials de
Comerç, Indústria i Navegació de Catalunya, que dóna suport tècnic i de
gestió a empreses i comerços; els NEEC,
els Nous empresaris i emprenedors de Catalunya, ... ; i dins del món agrari, les Cambres Agràries, on hi participen, a
més de l’esmentat Institut Agrícola, la Unió
de Pagesos, que representa un 60% de
la petita i mitjana propietat del món rural del nostre país, de signe progressista,
i els JARC, els Joves Agricultors i
Ramaders de Catalunya, que venen a representar un 25% del món agrícola. Per la
seva importància, cal destacar, l’esmentat i influent Cercle d’Economia, entitat que agrupa actualment 1385 empresaris,
tècnics i professionals (amb 125 entitats representades) com a lloc de debat i
discussió econòmica i política, amb en Josep Piqué al capdavant, partidari del
pacte i el diàleg amb les forces polítiques i econòmiques de l’Estat; i també, el
Cercle Català de Negocis, associació
empresarial nascuda el 26-11-2008, que vol ser un lobby de pressió política i
econòmica en favor de la internacionalització empresarial i la “marca” de
Catalunya, i que aposta per l’Estat
propi i la independència de Catalunya, tal i com diuen els seus estatuts i el
seu president, en Ramón Carner.
Per nosaltres queda clar que, al costat del sector
dominant de l’alta burgesia catalana de caire més “espanyolista” lligada a
sectors financers, especulatius, energètics i de serveis públics, i que
quantitativament és un sector molt reduït
(simplificant, els 1500 socis del Foment del Treball i els principals de
l’Institut Agrícola de Sant Isidre, ) hi ha un petit sector de l’alta burgesia catalana que veu amb més bons ulls un
projecte autònom per a Catalunya, per entendre que avui l’Estat espanyol ha
perdut en bona mesura la seva raó de ser i que reivindica, juntament amb importants sectors de la mitjana i petita
burgesia del país, alimentada pels tradicionals membres de la
intel·lectualitat catalanista, un estat propi per a Catalunya.
 |
| si tots remen plegats, potser no són prou representatius |
De tota manera, no es pot simplificar. Qualsevol
fotografia de la representativitat ideològica de les organitzacions
empresarials és sempre una imatge fixa d’una complexitat social sempre mòbil i
canviant. La burgesia és, com tot, plural, complexa, ideològicament canviant.
No és un bloc homogeni, amb uns interessos i una ideologia comuna. És una
classe social formada per empresaris, industrials, comerciants, intermediaris
financers, rendistes i propietaris del capital, en les seves diverses
formes; impregnada d’una diversitat
ideològica més àmplia del que hom té tendència a considerar. Els interessos
empresarials són sempre diversos i dispersos. I si la burgesia, com a classe
social, fa i refà el seu discurs polític a través de les diverses
interpel·lacions populars, en el sentit que esmentava l’Ernesto Laclau (8),
cada sector de la burgesia també lluita per tal que - el seu - sigui el discurs
polític i cultural hegemònic; malgrat que, en bona lógica i en condicions normals, la burgesia
més potent és també ideològicament la més influent.
Però, són aquestes les condicions que es donen
avui?
Les condicions de vida i de treball en l’època de
l’hegemonia del capital financer, del capitalisme
avançat, del capitalisme en crisi (vell i caduc), es poden considerar com a normals?
Té la força suficient l’elit de l’alta burgesia
(en aquest cas, de la catalana) per poder imposar el seu discurs polític en
consonància amb els seus interessos econòmics al conjunt de la seva classe
social i del conjunt de la societat?
Queda clar que no. Per tant, el ventall
d’oportunitats de canvi polític i també, i sobre tot, de canvi econòmic i
social es fa evident, i la necessitat d’establir pactes interclassistes per
propiciar-los són, doncs, més urgents que mai.
(1)
- “Burgueses sin burguesia”, REIS – CIS 31-85, pl. 208, de Salvador Aguilar
(2)
- “Burgesia i economia a Catalunya”, pl. 27, a Economia crítica: una perspectiva comparada,
de l’Ernest Lluch
(3)
- La
Vanguardia, 5-3-1981
(4)
- El
País, 25-01-1981
(5)
- “La Transición postfranquista”,
1982, A. Barceló, Bernat Muniesa, J.M. Vidal Villa i Salvador Aguilar
(6)
- elsingulardigital.cat, 24-5-2013
(7)
- “Catalunya 1994-2003: una economia en transició”,
pl. 35, de Josep Oliver Alonso
(8)
- veure “Política e ideologia en la teoria marxista”, pl. 187 i següents, de
Ernesto Laclau
