“ … se acordó por unanimidad hacer todas las
gestiones que sean necesarias para evitar la enajenación por parte del Estado
de la barraca titulada "Els Liris", sita en la cala "El Portió"
de la playa de Tamariu, por caer dentro de la actual limitación de la zona
marítimo terrestre. Ccon ello se
pretende salvar los intereses económicos de sus propietarios, en número
apreciable, y que además en el aspecto turístico se conserve un testimonio de
las antiguas modestas barracas de recreo formadas por comunidades de
trabajadores del país, nota típica en este sector de la Costa Brava”. Amb
aquesta resolució, aprovada en el punt
12 de l’Ordre del dia del Ple ordinari del dia 19 de novembre de l’any 1965,
presidit per l’alcalde Juan Gich, el consistori de Palafrugell volia frenar l’aplicació estricte de la Llei
de Costes (1). Per sort, les gestions
fetes van reeixir i avui encara podem seguir gaudint d’aquesta antiga “botiga”,
que era tal i com li deien els nostres besavis a les populars barraques
d’esbarjo de la vila.
I és que
l’amenaça de la Llei de Costes s’aplica per barris i per moments. Hi ha
circumstàncies que la fan inexplicablement estricte i d’altres en que la
laxitud es torna inevitablement mediterrània. Cal recordar la rapidesa en que
es van fer retirar totes els “xiringuitos” de la platja de la Barceloneta a la
Ciutat Comtal?, que contrasta amb l’afortunada permanència de molts d’altres
d’aquest establiments per tot el litoral peninsular. Cal recordar l’intent
d’enderroc de les tradicionals barraques de s’Alguer (que afortunadament no es
realitzà degut al moment històric, per la mort del dictador Franco) a mitjans
dels anys 70 del passat segle?, que hauria de fer pujar els colors de la cara
del més pintat, davant la permissivitat
i la permanència de grans finques i establiments particulars situats a toca el
mar i en una clara situació d’il·legalitat (el cas de l’hotel de la platja de l’Algarrobico
a Carboneras és un exemple actual i punyent; per no parlar de l’Hotel Cap Sa
Sal a Aiguafreda, promogut pel Dr. Andreu
a principis dels anys 60 del passat segle). Però, tranquils que, ara, amb la
reforma de la Llei de Costes feta pel Partit Popular tot serà legal o legalitzable.
Cap problema!, ja que no podem produir millor, o vendre o exportar més
mercaderies, vendrem el país, el territori i els seus serveis, vendrem la formació
i les persones; i, inclús, la nacionalitat als més rics i poderosos del món.
Com dèiem, tot va
per barris. És així que, encara en plena època democràtica, l’abril de l’any
1980 el Ple de l’Ajuntament de Palafrugell es tornava a manifestar en defensa
de la permanència de la barraca dels Liris, davant d’una nova ofensiva del
Ministeri ; i és que la barraca dels Liris, per a la gent de Palafrugell és
quelcom més que una barraca més o menys bonica en una platja emblemàtica de la
vila: és un record viu de l’època en que
Palafrugell començava a ser la capital espanyola del Suro, i els seus artesans
els seus millors representants. Representants d’una manera de viure i de fer; una manera que ha deixat una empremta permanent
en el caràcter de la gent de la vila. Com deia l’historiador Jaume Vicens Vives,
en un text acrític i una mica massa enlluernat: “Aquesta
prosperitat va donar a la indústria surera un caràcter únic en els anals del
treball espanyol del segle XIX: optimista, alegre, democràtic, sense classes.
... una gran comunitat de patrons i obrers, de grans i petits industrials,
mantenia una activitat ininterrompuda al llarg de la Costa Brava catalana” (2)
La barraca dels
Liris es va construir l’any 1872 per iniciativa
de l’Ignasi Genover Pannon, d’en Josep Llossent Gallart i 16 socis més
(socis de la Societat que varen fundar) en un terreny a tocar de l’aigua d’es
Portió de Tamariu, en una petita peça de
terra d’aquesta platja, ben bé a sota la
pineda d’en Peya, que li varen comprar a
Josep Barceló per 60 pessetes en monedes d’or, segons consta en el Registre de la Propietat
de Palafrugell, per tal de fer-hi una “botiga d’esbarjo”. En el Reglament de la Societat, fet el 1884, es
feia consta que els socis havien de tenir un gos, que hauria d´estar a
disposició de la Societat per tal que els seus membres poguessin anar de cacera,
quan convingués. Tota una declaració de principis.
La barraca va ser
construïda, doncs, per artesans del sector surer i taper, en una fàbrica d’una
sola nau amb volta i amb un altell enfustissat. Hi havia un pou d’aigua dolça i
una parra per tenir una bona ombra. El nom de Liris ha estat sempre d’origen
controvertit: per a uns, el nom li ve de la pluralitat ideològica dels socis
fundadors, i d’aquí sortiria l’idea de
l’arc iris i dels Liris, com a derivació; per altres, diuen, que el nom li ve
de la presència entre el socis d’un que es deia Baldiri Llossent, però que
tenia de sobrenom el “Liri” (potser era un somniador), nom que s’utilitzaria per referir-se a la
totalitat dels seus acòlits companys de xefles; encara hi han d’altres que
diuen que, el nom ve de les aficions
líriques del seus membres (3). El cas és que, sigui quin sigui el seu origen,
la major part dels artesans del suro de l’època eren gent alegre i de cançó fàcil,
i de pensament lliberal i anticarlista; i tant és així que, a la barraca hi
varen posar un retrat del General Espartero, retirat de la política activa des
del 1856 però que sempre va gaudir d’una gran popularitat entre els
treballadors catalans, malgrat haver bombardejat Barcelona en la crisi del cotó
del 1842. El retrat encara presideix el refectori de la barraca.
Així, el dies de
festa, en especial els “Sants Dilluns”, dia que el sector del tap i del suro
feia festa a Palafrugell, la botiga funcionava a ple rendiment: uns socis
anaven de cacera, altres volien pescar, uns altres s’encarregaven de fer el
sofregit de l’arròs, ... i després d’un bon àpat, apa! a cantar i fer gresca: les
competicions de cants i de poesia eren habituals. Per exemple, consta que el
1948 es va fer una gran festa amb la participació de la Coral La Taponera, o
que, més endavant, l’any 1981 va cantar-hi la Coral Mestre Sirés, per celebrar el bon port que havien tingut les
reclamacions municipals davant de Costes per conservar la barraca. La festa i
l’esbarjo han estat sempre el seu ús principal. Concursos de sofregits; de
tiberis concrets i monogràfics, com ara un en que es varen menjar més de 100
quilos de faves, com comenta en Josep Castelló en el seu llibre el Perfil de la
Costa; arrossades populars; suquets inabastables; aplecs; ... qualsevol excusa era - és - bona per
fer-hi una festa, per ser aprofitada per anar a reposar a la barraca. Però, no
només això, el paratge era un lloc de repòs i de recuperació per els
treballadors afectats de bronquitis, asma o alveolitis al·lèrgica, afeccions
degudes a la respiració de la pols del suro o a la seva manipulació, com
comentava M. Arenas en els seus records
de joventut: “llavors la botiga dels
Lliris, sota la pineda d’en Peya, exhuberant de regina, i expressa la flaira
que alli’s respirava per a curar als qui’s creien tarats dels pulmons” (4);
o de festeig de les parelles, com en Josep Pla deia que comentava l’Hermós
d’Aigua Gelida en una dels seus viatges per la costa: “qui sap les parelles d’enamorats que hi haurà per allà sota “els
Liris? ... no s’hi pot ésser dos cops!” (5) . Paratge i lloc de privilegi
que, encara ara, l’Ajuntament utilitza, amb llicència dels socis actuals, per tal
de fer presentacions i actes públics, com ara la de la popular i qüestionada campanya
gastronòmica de la “Garoinada” , que anualment es celebra a la vila, o les
xerrades organitzades a l’estiu, des de fa un parell d’anys, per la Biblioteca
municipal. El Liris ha donat i dóna per a molt.
Avui en dia, la
“botiga” dels Liris pertanys als hereus de la mateixa Societat fundadora; una
trentena de socis que, amb calendari a la ma, es van repartint el seu ús de
manera periòdica. De fet, jo, la primera
vegada que vaig anar-hi va ser convidat per un dels socis, el bon amic Joan
Aliu, propietari de la Llibreria Mediterrània. Celebràvem el bon treball del
nostre grup polític local en la campanya electoral de les municipals de l’any
2003. El dia abans de la trobada, en Xevi Rangel i jo mateix, vàrem preparar un
notable i abundant sofregit per fer l’arròs de l’endemà. La ceba va quedar ben
caramel·litzada, ja us ho asseguro: en un moment donat, jo li vaig dir - “Xevi”
posa-li una mica més de gas, va! Que no l’acabarem mai aquest sofregit! - i ell, que amb el cullerot a la ma i amb el
seu posat més tranquil, va, em mira, i em diu - “no Toni, no! ben poc a poc, la ceba vol paciència; així es fa un bon
sofregit”. No cal dir que,
evidentment, ell tenia raó. La festa de l’endemà va ser molt bonica: els amics,
el mar, el cava, les rialles i el vi, i ... l’arròs també, naturalment. Varen
venir amics i amigues, coneguts i conegudes de la vila i de fora per compartir
plegats la nostra alegria. A més de tota la gent del grup (amb en Medir,
l’Esteva, la Nuri, l’Amadeo, ...) que havia participat en la campanya, recordo
l’assistència del polifacètic company i
amic Eugeni Prieto, bon sindicalista i millor promotor cultural, amb la Carme,
la seva parella; la del diputat Joan Boada i la sena dona, la Montse; la del
director de la revista La Factoria, l’irònic periodista i ex-sindicalista del Baix
Llobregat, resident a Colomers, Carlos
Navales (mort prematurament ara fa poc
més de dos anys), que va arribar un xic tard acompanyat d’en Josep López (alcalde
de Colomers) i la seva dona; .... No cal dir-ho, vàrem acabar tard, molt tard; va
haver-hi gresca, molta gresca; molts comentaris i discussions, polítiques i no
polítiques, moderades i apassionades, va haver-hi de tot; i per uns moments, vàrem
reviure la vida dels nostres avantpassats, la seva manera de gaudir de l’oci,
de la companyia i de l’amistat, ... no es podia demanar més. Hem de tenir, tindrem
segur, “botiga” dels Liris per molts anys.
Per acabar, no
m’han puc estar de posar uns petits bocins del poema fet per en Josep Martí i
Clarà, en Bepes, que es convertí, acompanyat amb la música d’en Ricard Viladesau,
en l’himne dels Liris:
“hem baixat a la mar blava
pels camins de l’amistat
el portal quan s’hi trucava
se’ns ha obert de bat a bat
.....
som hereus de sang molt
vella
que tenim sempre al costat
I volem amb sang novella
la mateixa llibertat”
(1)
– revista
de Palafrugell, novembre de 1965
(2)
– Història
Econòmica d’Espanya, pl. 614, de Jaume Vicens Vives
(3)
–
esmentat a “El Portió o la platja de Liris”, de Josep Castelló, a la Revista de
Palafrugell de 1 de gener de 1996.
(4)
– setmanari
del Baix Empordà, de 17 de maig de 1914
(5)
- setmanari
del Baix Empordà, de 21 de setembre de 1929
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada